dijous, 29 de desembre del 2011

El nostre amic comú, de Charles Dickens

El jove John Harmon torna de l'estranger per a heretar la fortuna del seu difunt pare. Per a poder-se fer amb aquesta herència, el jove ha de casar-se amb la desconeguda Bella Wilfer. Però en una negra i humida nit a Londres, un home i la seva filla descobreixen un "tresor" flotant al riu Tàmesis. Aquesta troballa no és més que el cadàver el jove Harmon.

"Our Mutual Friend" ("El nostre amic comú", 1864-65) és una història d'avarícia. La lluita despiadada pels diners, per l'èxit econòmic i social a qualsevol preu. Però també la lluita per a amors sense correspondència. Aquesta obra de més de mil pàgines és possiblement la novel·la més elaborada, més perfecta i complexa de les que va escriure Charles Dickens (1812-1870), o almenys és la que més recomanaria de les que he llegit fins ara. I també cal dir que és el seu últim llibre publicat en vida. En ell, Dickens fa de nou una radiografia de la ciutat de Londres a mitjans del segle XIX. En aquesta capital industrial i imperial, "El nostre amic comú" relata històries paral·leles, amb infinitat de personatges, múltiples interessos i nombrosos girs argumentals. El misteri i la intriga persegueix els seus protagonistes, molt heterogenis si ens fixem en els seus orígens socials. Aquest "amic comú" fa referència a un dels personatges principals de la trama, però l'omnipresent riu londinenc sembla presentar-se com una de les figures més recorrents durant la història. L'aigua canvia el destí en més d'una ocasió.

No falta la crítica social, l'àcida ironia i les brillants caracteritzacions de Dickens. Personatges profunds, molt variats, amb una narració que t'atrapa des de bon principi. Petita recomanació literària per a acabar aquest 2011, per a aquells que vulguin recuperar un clàssic i que es vulguin deixar portar per una d'aquestes històries totals.

diumenge, 25 de desembre del 2011

1. Bon Iver - Bon Iver

Bon Iver és una manta que t'abriga quan tens fred, Bon Iver és una beguda calenta que et restitueix en una gèlida tarda de desembre, Bon Iver és natura, és un paisatge boscós que evoca tranquilitat i pau interior; olora a humitat i frescor. Bon Iver ha passat de ser el mite d'un home que componia cançons melancòliques, envoltat d'arbres i solitud, a ser una banda de deu paios, liderats per l'immens Justin Vernon, i que han parit, sense cap mena de dubte, el millor disc d'aquest 2011.

Molts ens preguntàvem què passaria amb el successor de "For Emma, Forever Ago" (2008), un brillant àlbum de folk rústic que havia nascut en unes circumstàncies molt determinades. L'únic que podiem preveure és que algunes de les respotes estiguéssin en l'EP "Blood Bank" (2009), o en el seu projecte paral·lel, Volcano Choir ("Unmap", 2009), fins i tot en la seva col·laboració amb el famós raper Kanye West. Però tot i les altes expectatives, l'impacte de "Bon Iver" ha estat brutal. Vernon i companyia han entrat en una nova fase, marcada pel pop-rock, però sense oblidar la marca folk. I això els converteix en una de les majors forces musicals del futur.

El riff inicial de "Perth" ja ens posa la pell de gallina, aquí ens ensumem que quelcom gran s'està coent darrere aquesta preciosa portada tardoral. De moment amaga un esclat rock que no ens esperavem, uns acompanyaments de vent que no cabien en l'univers Bon Iver, i en general, una producció de les grans. Més tard, "Minnesota, WI" construeix un pont semi-funk primer, més ambiental després, caminant cap a un dels altres pilars, "Holocene". La tendresa del seu arpegi et destrossa ja d'entrada. Naveguem amb un petita barca de fusta per un llac de la Nord-Amèrica salvatge. De fons, apareix un imponent baix que va marcant el temps. Sublim. Els temes es van succeïnt i cap té desperdici: el sorprenent canvi enmig de "Towers", la delicadesa de "Michicant" o la doble veu (greu/aguda) de Vernon en la inòspita "Hinnom, TX". I aleshores apareix el piano de "Wash". Aquest cop ens trobem en una habitació de parets de pedra rugosa, amb una llar de foc davant nostre. Magnífica pausa pel que ens ve després. "Calgary" és la cançó amb la progressió perfecta. Comencem amb un teclat, a cada vers entren nous instruments, amb una naturalitat i una solemnitat inaudites. Desemboca en una explosió guitarrera, en una èpica rural, per tornar de nou a la intimitat. "Lisbon, OH", més que un pont, és una senda que ens porta al final de tot, la misteriosa "Beth/Rest". I misteriosa no perquè ens evoqui les imatges més inquietants, sinó perquè ens fa reflexionar sobre què ha portat Justin Vernon a construir una cançó amb el teclat i la guitarra solista que sonen de fons. Moment de silenci, perquè ens adonem que d'una altra manera no podriem haver sortit d'aquest espès bosc de Wisconsin.

Commovedor, escruixidor, és un àlbum que difícilment crea indiferència sentimental. Instrumentació perfecta, amb una varietat sense límits, abundància d'arrenjaments, producció magnífica, infinits registres vocals de Justin Vernon, evocador a més no poder, belles lletres, dramàtiques sovint, i un directe d'allò més prometedor. No només estem parlant del millor disc del 2011 segons Accés Provisional, estem parlant d'una de les millors obres musicals dels últims temps, i un autèntic clàssic per a la història. Bon Iver a les classes, ja!! Merescudíssim or per a ell.

Recorden a: Sufjan Stevens, Iron & Wine, Grizzly Bear.
Tres caramels: "Perth", "Holocene", "Calgary".


dissabte, 24 de desembre del 2011

2. Fleet Foxes - Helplessness Blues

El cotxe s'allunya de la costa, però pel retrovisor es pot observar encara la imponent silueta del Mont Saint Michel. De fons sóna "Fleet Foxes" (2008). El meu viatge a Bretanya i Normandia de fa dos anys i mig i la música d'aquesta banda de Seattle aniran per sempre de la mà gràcies a aquesta experiència. Per fi, aquest 2011, tres anys deprés de l'èxit del seu àlbum de debut, publicaven "Helplessness Blues", un disc que reventa qualsevol pressió externa i que supera, de llarg, les perspectives dipositades. El ara ja sextet barbut comandat per Robin Pecknold aposta de nou pel so del seu primer treball: combina el millor de la tradició pop-folk americana amb la música celta de la vella Europa (de la qual Pecknold n'és un declarat admirador). I un cop més, allò que els fa forts són els jocs de veus. Però la complexitat en les estructures de les cançons, una major varietat instrumental i els cuidadíssims arrenjaments són arguments a favor per creure que els Fleet Foxes han crescut molt en tres anys i que encara creixeran més.

La importància del component vocal a Fleet Foxes és evident des del principi, amb "Montezuma", com també ho és el pas endavant que ha fet Pecknold en la composició de les lletres: més complexes, molt més integrades en les melodies i en els arrenjaments. "Bedouin Dress" també n'és un bon exemple. La tercera cançó, "Sim Sala Bim", és una de les millors que podrem trobar. Començant amb un tímid arpegi de guitarra acústica, es redimensiona quan entren les cordes i la percussió. Llavors, ens podem imaginar perfectament el bullir d'un mercat medieval durant un matí de tardor. "Battery Kinzie", amb un aire dels millors Beach Boys, i la psicodèlica "The Plains/Bitter Dancer", precedeixen un altre dels hits, el que dóna nom a l'àlbum. "Helplessness Blues" sí que reivindica el poder del folk americà. Com si de Bob Dylan es tractés, aquí el més important és la lletra. Pecknold sembla patir una alienació en un món sense cap racionalitat que s'encamina cap a una bogeria depredadora. I segurament, per donar contrast, seguim amb la preciosa "The Cascades", una peça instrumental d'una bellesa i una perfecció excel·lents. Medievalisme folk en estat pur. Més endavant, quan ja ens acostem al final, s'aixeca imponent "The Shrine/An Argument", la que crec que és la millor cançó que ha nascut durant aquest 2011. Que no ens enganyi el títol, aquesta complexa composició de vuit minuts està formada per tres parts. Una aventurera guitarra acústica s'endinsa en el salvatgisme mític del folk. La primera part, més aviat reposada, deixa pas a l'èpica de la segona. Una èpica que ve marcada pel ritme de la bateria i una melodia que rememora els millors temps del pop-rock. I després de la tempesta ve la calma, torna el protagonisme per a les veus i es tanca amb un esquizofrènic joc de vents. "Blue Spotted Tail" ens porta a l'estil Cat Stevens cap al final, "Grown Ocean", una autèntica cançó de carretera.

La possibilitat d'escoltar-los en directe en un marc incomparable com és l'Auditori de Barcelona va reafirmar els meus elogis sobre aquesta banda de Seattle. Talent innat, proposta atractiva i fresca, i un futur immens fan dels Fleet Foxes un dels grups més importants del panorama musical actual. Plata pels llenyataires!!

Recorden a: Crosby, Still Nash & Young, Beach Boys, Arcade Fire.
Tres caramels: "Sim Sala Bim", "Helplessness Blues", "The Shrine/An Argument".


3. Hey Rosetta! - Seeds

És sense cap mena de dubte, la sorpresa més agradable d'aquest 2011. Una gran recomanació del Black Lung Captain, Hey Rosetta! és un desconegudíssim grup de pop-rock canadenc que, tot i tenir cert seguiment a la seva terra natal, no ha merescut l'atenció de la premsa musical americana i internacional. Misteri. Per fer-nos una idea del que tenim entre mans, es tracta d'una banda que aposta per l'èpica tan característica dels Arcade Fire, però sense tant barroquisme, i amb un talent i una qualitat al nivell (o superior) als seus compatriotes. A part que tenen un potencial per a omplir estadis res despreciable. Segurament la diferència és que uns van ser recomanats per David Bowie i els altres no. I tampoc són uns nouvinguts. "Seeds" és el seu tercer àlbum. Si ja amb "Into Your Lungs" (2008) deixaven clares les seves ambicions, amb aquest nou LP, a part de consolidar la seva línia musical, volen trencar d'una vegada per totes les barreres. Rock instantani en la tradició de Bruce Springsteen, magnífics arrenjaments de corda sense arribar a la megalomania, la portentosa veu del seu líder, Tim Baker, i catàrsics crescendos finals. Aquesta és la recepta dels de Newfoundland.

Avís per a navegants: "Seeds" està format per onze autèntics hits (10+1). No hi ha desperdicis, ni talls de transició mig descafeïnats. Només un interludi a mode de mitja part, per a recuperar forces. Per això es converteix en una experiència de cinquanta minuts vertiginosa però alegre, expansiva i vital. Després d'obrir el teló de manera intensa i a l'estil Springsteen, "Yer Spring" neix de manera sutil i preciosista. Per sorpresa de tots, el que hauria de ser la tornada es converteix en una explosió instrumental amb aires semi-orientals que precedeix el crescendo final. "Young Glass" és una demostració de com combinar a la perfecció els atacs de guitarra amb la hiperactivitat dels arrenjaments orquestrals, mentre que "Bricks" és una fenomenal picada d'ullet a les melodies dels britànics Radiohead. "Downstairs" és una introducció ambiental per a l'atronadora "Welcome", una cançó amb una energia i una frescor que moltes grans bandes voldrien en el seu repertori. Però Hey Rosetta! acaben posant el seu segell amb una progressió final esplèndida. "Yer Fall", en canvi, comença amb una enigmàtica melodia de piano per desembocar en un altre final gloriós. Tanca l'àlbum la bellesa de "Bandages", una peça acústica que raja pop del bo pels quatre costats. Amb aquesta demostració final de talent, ens acaben ficant definitivament a la butxaca.

Hey Rosetta! planten de nou les llavors per a una carrera musical ben fructífera. Perquè enganyar-se, la seva lliga local se'ls hi queda petita i necessiten jugar ja la Champions del rock d'estadis. Com a mínim, pels que hem estat enganxats a les seves cançons durant aquest 2011, mereixen tots els èxits. Bronze pels canadencs!!

Recorden a: Arcade Fire, Bruce Springsteen, Jeff Buckley.
Tres caramels: "Yer Spring", "Welcome", "Bandages".


divendres, 23 de desembre del 2011

4. Low - C'mon

De tant en tant, apareixen aquets dies plujosos, que hom no vol fer res més que quedar-se al sofa de casa, amb una tassa de xocolata calenta a les mans. Per a aquests dies no hi ha res millor que Low, una banda de dilatada trajectòria que, després de vuit LP's ens presenten aquest magnífic "C'mon" (el novè), com dient "som-hi, encara ens queda corda per a estona". És evident que, després de nou treballs, el so dels Low està consolidadíssim, tot i els experiments que puguin haver sorgit durant la seva discografia. Aquest anomenat "slowcore" (nom curiós, tot s'ha de dir), es basa en cançons de tempo lent (de vegades molt lent), amb seqüències d'acords no gaire complicades i amb un minimalisme instrumental que ens dóna com a resultat aquest so gairebé depriment. Aquesta és la recepta del trio de Minnesota des de fa quasi ja vint anys.

El disc s'inicia amb la millor cançó, "Try To Sleep", una agredolça nana allunyada del so més cru dels Low. Es tracta de 4 minuts en el quals caminem lentament sobre uns acords pop mentre un fantàstic glockenspiel ens dóna una forta dosi de màgia. Poc més tard arriba "Witches", una lluminosa peça al més pur estil Low. Construïda a partir d'una simple roda d'acords i la rugosa veu d'Alan Sparhawk, deixa peu a una excel·lent progressió musical: apareix un banjo (genial), un expansiu solo de guitarra, acabant amb un cop sobre la taula. "Especially Me" és la cançó ideal per a desenvolupar la claustrofòbica veu de Mimi Parker, l'altra cantant, mentre una deprimida i distorsionada guitarra elèctrica fa caminar la música. L'acompanyen "$20" i "Majesty/Magic", dues críptiques peces que et deixen el cor mig tocat. El disc es tanca finalment amb la cima musical de "Nothing But Heart", amb una extraordinària progressió, i la rural i post-apocalíptica "Something's Is Turning Over". Després de tot el que hem passat, el final ens deixa més bona cara.

En definitiva, una obra brutal d'una de les bandes més originals, autèntiques i personals del panorama del pop-rock alternatiu. Recomanadíssim.

Recorden a: Damien Jurado, Pedro the Lion, Yo la Tengo.
Tres caramels: "Try To Sleep", "Especially Me", "Nothing But Heart".


5. Real Estate - Days

Real Estate és el triomf de la simplicitat. Banda provinent de New Jersey, es van guanyar l'atenció del món de la música pop amb el seu disc homònim el 2009, però ha estat realment amb "Days" quan han consolidat totes aquelles propostes i promeses que ens ensenyaven fa dos anys. Com deia, Real Estate és el triomf de la simplicitat perquè parteix de la formació més bàsica. Una correcte bateria, unes repetitives línies de baix i dues guitarres que a base d'arpegis i melodies pop (sovint reverberades) construeixen una atmòsfera neta, còmode i agradable. De tant en tant, una tercera guitarra o un teclat s'uneix a la festa. El so dels primers R.E.M. és present i constant durant tot el disc. El famosos arpegis de Peter Buck són una influència més que efectiva.

L'inici ja és directe, amb una enganxosa línia de guitarra que va apareixent durant tot "Easy". I la segueixen les dues millors peces del disc. Per una banda, "Green Aisles", una reposada cançó pop amb un hipnòtic riff de guitarra. Ens condueix per una carretera costanera durant un matí d'hivern. Per altra banda, "It's Real" és la més instantània de les cançons que trobem. Alegres "uooos" es troben a la tornada mentre un tímid teclat va apareixen de tant en tant. Típica cançó per una tarda tranquila d'estiu. A mig disc, trobem la immensa "Out Of Tune", l'exemple perfecte d'allò que comentava de la influència R.E.M. (evoca l'esperit de "Murmur"). El decàleg pop de "Days" acaba amb la llarga despedida de "All the Same", quan a mitja peça, dues guitarres es queden soles conversant, poc després la resta d'instruments s'hi incorporen per deixar-nos amb un preciós, càlid i agradable crescendo com a forma d'adéu musical.

De vegades ens recorden al millor pop surfer de l'estiu, de vegades ens evoquen les desolades platges durant l'hivern. Un disc recomanadíssim sobretot per a aquells que volen moments de relax, de bones cançons pop, que entrin fàcilment i que no ens deixin durant tot el dia. Però vigileu! Real Estate és capaç de crear-vos autèntic hipnotisme!

Recorden a: R.E.M., Built to Spill, The Feelies.
Tres caramels: "It's Real", "Green Aisles", "Out Of Tune".


dijous, 22 de desembre del 2011

6. Atlas Sound - Parallax

Bradford Cox ha tornat a sortir del seu laboratori pop i ha cridat "Eureka!". La raó és "Parallax", el tercer àlbum del projecte personal del líder de Deerhunter. Aquest geni d'Athens, Geòrgia, ens demostra de nou el seu caràcter prolífic. Com si d'esdeveniments esportius es tractés, aquest 2011 no és any de Deerhunter, ara toca Atlas Sound. I és més, com a aperitiu a "Parallax", Bradford va publicar a principis d'any quatre volums de "Bedroom Databank" al seu blog. Cançons a dojo per amor a l'art, vaja. El que va aparèixer, doncs, aquest novembre no ens va decebre ni molt menys, per això s'ha convertit en un dels artistes referència a l'Accés Provisional.

"The Shakes", peça espacial i somiadora que obre l'àlbum, ben podria haver aparegut a "Halcyon Digest" (Deerhunter, 2010). Té tot els ingredients distintius d'Atlas Sound i entra fàcilment. Bon inici. I més si poc després ve la preciosa "Te Amo" (curiós títol), que es construeix a partir de bonics loops de piano i guitarra acústica, però que no deixa de tenir la seva bona ració de sons eteris. Per contra, a "Parallax", la cançó que dóna nom a l'album, la veu de Cox sembla que hagi de tenir el protagonisme, tot i l'escueta i misteriosa lletra. Una delícia. Com també ho és "Mona Lisa", la única peça que ja apareixia a "Bedroom Databank". Ara reciclada per a l'ocasió, és segurament la cançó més pop de l'àlbum, un hit instantani amb el segell Cox. Competint, però, amb "My Angel is Broken", una revisió de la música pop-rock més clàssica però amb el filtre congestionat típic d'Atlas Sound. Finalment, a "Terra Incognita" trobem la seva faceta més claustrofòvica i espectral, amb un senzill però magnífic puntejat de guitarra a la tornada, acompanyant la veu de Cox, i un final llunàtic i infinit.

Aquesta tercera entrega d'Atlas Sound és, possiblement, la millor i més cohesionada de les que ha publicat fins avui. El fet que el mateix Bradford Cox sigui el que toqui tots els instruments gravats li dóna aquest caire tan artesanal i autèntic a la proposta. Recomanadíssim per a aquells que estan farts de música prefabricada i volen disfrutar d'un àlbum ben personal i íntim.

Em recorda a: Deerhunter.
Tres caramels: "The Shakes", "Te Amo", "Mona Lisa".


7. Wye Oak - Civilian

Les comparacions són odioses. I Wye Oak n'és un exemple clar. El passat any la crítica musical va alçar als altars el gran disc de Beach House, "Teen Dream". Per això, aquest any, amb la publicació de "Civilian" (el tercer LP ja), molts els hi van buscar coses en comú. Però la realitat és una altra. Deixant de banda comparacions extra-musicals (ambdues bandes són de Batimore, estan formades per noi i noia, i la veu d'elles pot assemblar-se de tant en tant), són projectes que segueixen dues vies força diferents. Wye Oak aposta per donar més protagonisme a la guitarra i menys als teclats, per dotar la seva música d'un so aspre, però sovint eteri. Menys dolçor pop i més cruesa rock.

La proposta musical va des de peces més crues, algunes de les quals les podrien firmar els mateixos Low, altres segueixen l'estela shoegaze de My Bloody Valentine o Slowdive. L'àlbum comença realment interessant, el seu so t'atrapa des del primer moment, però no és fins "Holy Holy", el tercer tema, que Wye Oak ens regala el primer "gran cop". Un afilat i vertiginós inici guitarrer deixar pas a una textura més rugosa, combinada amb una secció de veus que dóna amplitud al so. La tornada tarda en arribar, però precisament per sorprenent i contundent és tant bona. A mig LP trobem "Civilian", tema que li dóna el títol. Amb una bona cadencia de ritme i una guitarra que fa caminar a la perfecció la cançó, Jenn Wasner canta a una relació que no ha arribat a bon port. Però un dels talls més rics musicalment, amb més detalls instrumentals és, sens dubte, "Hot as a Day". Aquí Wye Oak obren la finestra i deixen entrar la llum, i acaben amb una autèntica explosió de bon rock. Per contra, "We Were Wealth", la penúltima, és una preciositat. Una cançó que no acaba de sortir de l'amagatall, però que tampoc s'apaga del tot; la progressió final és un regal que no ens esperàvem.

El resultat de tot és un disc molt personal, però alhora molt sòlid i compacte. No hi ha cap tema que faci baixar el nivell de l'obra, ja de per sí reposada en tot el seu conjunt. Dos o tres autèntics hits pop rock i una proposta amb molt futur.

Recorden a: Low, Deerhunter, Slowdive.
Tres caramels: "Holy Holy", "Civilian", "Hot as a Day".

dimecres, 21 de desembre del 2011

8. Anímic - Hannah

Sensacional disc dels Anímic. Aquesta "família musical" afincada al peu de la muntanya de Montserrat ha creat un dels millors discos que he pogut escoltar recentment per les nostres contrades. Malgrat el boom mediàtic del pop-rock català durant els darrers dos-tres anys, els Anímic, anteriors a tot aquest fenòmen, hi han estat al marge. Sobretot perquè es tracta d'una música més personal i original, més propera a propostes que venen de fora que no pas de la tradició pop-folk autòctona. Anímic evoca les imatges més místiques i salvatges de la Catalunya interior, sovint semblen sortits d'una cova, i el misteri rodeja cadascuna de les seves cançons. Amb una producció excel·lent i un so molt perfeccionat, "Hannah" és en alguns casos un àlbum dual: dos compositors, dos cantants, dos idiomes. Possiblement això últim és el que juga menys a favor. Aquest ball català/anglès no afavoreix la cohesió del disc, però tot i la dualitat compositiva, musicalment el disc és força coherent. I també es compensa amb el joc veu femenina - veu masculina, que tan bons resultats dóna sempre. Anímic ens demostra, melodia rere melodia, que de vegades val més el silenci que la força; la sutilesa instrumental que la contundència èpica.

La trilogia inicial és francament superba. "Trenco una branca" obre l'àlbum marcant perfil. Una melodia tètrica i fosca, marcada sobretot per la guitarra acústica i l'aparició d'un imponent orgue. En la següent pista, "Blue Eyed Tree", la tònica és semblant però aquí el que realment crida l'atenció és el magnífic ritme de bateria. Ah! i un final al més pur estil Radiohead. A "Hannah", els arrenjaments de corda ens arriben a les entranyes. Més endavant ens topem "Boirina", una fantàstica peça, molt bucòlica, amb un crescendo final que fins i tot ens fa moure el cos. I "La pols i el punyal" tanca l'àlbum amb una preciosa i melancòlica melodia ajudada, de nou, per uns excel·lents arrenjaments de corda.

L'experiència amb un dels grans del rock independent americà Will Johnson (Centro-matic, South San Gabriel) ha propulsat les ambicions d'aquesta banda de la Catalunya central. Amb "Hannah", els Anímic han entrat realment en una nova fase i poc tenen a envejar de les bandes internacionals del seu gènere.

Recorden a: Low, Mishima, Fleet Foxes.
Tres caramels: "Trenco una branca", "Blue Eyed Tree", "Boirina".


9. Explosions in the Sky - Take Care, Take Care, Take Care

Passegem pel camp i de sobte trobem una casa abandonada, amagada sota una immensitat de plantes espesses i branques recargolades. Ens pica la curiositat i obrim la porta. Sí, està abandonada, però tot seguit les primeres notes de "Last Known Surrondings" se senten amb força al nostre voltant. Hi ha una postal enmig de la sala, és el now LP d'Explosions in the Sky, "Take Care, Take Care, Take Care" (tres cops).

L'envoltori del disc ens invita a imaginar-nos una història així. La postal que ens ha deixat aquest quartet de Texas segurament ja l'hem llegit abans, ens va impactar més quan vam "llegir" per primer cop "Those Who Tell the Truth Shall Die, Those Who Tell the Truth Shall Live Forever" (2001) o "The Earth Is Not a Cold Dead Place" (2003). Vaja, que es tracta d'un disc continuista, segueix la dinàmica de la discografia dels Explosions: les guitarres com a protagonistes, llargues progressions, el contrast entre el soroll atronador i la pausa, melodies molt agudes ben reverberades i sorprenents cop de distorsió rock.

"Human Qualities", el segon dels sis talls de "Take Care" s'inicia com un plàcid bals, amb una guitarra i un minimalista ritme electrònic, després un d'aquells inquietants silencis a l'estil Sigur Rós, per tornar de nou a la via principal. Per contra, "Trembling Hands" és un rara avis dins aquest recull de cançons, perquè ve marcada per un intens ritme de bateria. "Be Comfortable, Creature" és possiblement la peça més bella del disc. Amb un bonic arpegi i unes delicades notes de guitarra molt, molt agudes. Una música perfecte per quan abandonem la casa abandonada i tornem a la desolada vall en la qual ens trobavem. A mitja cançó, descobrim una carretera per a desembocar de nou a la civilització.

La conclusió és clara: decepcionarà als qui vulguin trobar algo més en un gènere que segurament ja no dóna més de sí. Per contra, captivarà als qui viuen entregats a una banda que disc rere disc ha consolidat un so propi i que el sap defensar amb gran encert en directe. Jo m'incloc dins aquest segon grup.

Recorden a: Mogwai, Godspeed You Black Emperor!, Mono.
Tres caramels: "Human Qualities", "Be Comfortable, Creature", "Postcard From 1952".


10. The Decemberists - The King Is Dead

A vegades resulta ser més positiva la prudència que l'ambició. Aquesta sembla ser la lliçó que va apendre Colin Meloy, líder dels Decemberists, quan va fer balanç dels seus últims dos treballs. Si l'excés i la complexitat mal aconseguida havien marcat el psicodèlic i barroc "The Hazards of Love" (2009), aquesta banda de Portland va decidir apostar per la simplicitat i l'accessibilitat en aquest "The King is Dead". I els resultats són més que notables. Un àlbum instani i assequible, que transforma dies grisos en somriures en menys de tres minuts.

Des de bon principi ja podem percebre que aquí es torna a apostar pels sons més autèntics del pop-rock americà i pel caràcter country de la seva música. Aquest pas endavant o millor dit, aquest cop a la taula, han decidit fer-lo acompanyats. La cantautora country Gillian Welch regala la seva veu en la meitat de les cançons i el guitarrista dels R.E.M. Peter Buck posa una mica de les seves espècies. Però els lligams entre els Decemberists i els R.E.M. no es limiten només a l'aportació guitarrera de Buck en tres peces. "Calamity Song" busca la immediatesa de "Talk About the Passion" (1984) amb el seu riff inicial. "Down By The Water" és més que un homenatge al "The One I Love" (1987) dels mites d'Athens. Funcionen. Estem parlant segurament, de les millors cançons del disc, no ens enganyem. A "Rise To Me" reivindiquen el seu art per crear grans balades, com sempre ho han fet. Per contra, a "Rox In The Box" semblen entrar en una taberna de port per deixar el protagonisme als intruments de corda i al genial acordió. Ja cap al final, "This Is Why We Fight" evoca a una guerra passada amb un marcat caràcter èpic.

The Decemberists torna al nivell dels seus millors treballs, "Picaresque" (2005) i "The Crane Wife" (2006), amb un àlbum que no passarà a la història de la música, però que sempre compleix quan un vol, simplement, disfrutar d'aquest art. Recomanadíssim com a disc de carretera!!

Recorden a: R.E.M., Neil Young, Wilco.
Tres caramels: "Don't Carry It All", "Calamity Song", "Down By The Water".

dimarts, 20 de desembre del 2011

11. Girls - Father, Son, Holy Ghost

"Father, Son, Holy Ghost" és una reivindicació del rock més clàssic. La percepció que tenim al escoltar-lo és que totes les seves cançons semblen haver estat ja inventades, que cap de les melodies que hi emanen és nova. Per tant, quin és el mèrit d'aquest LP? Que és creïble, que és un disc de rock que enganxa, que en un moment on precisament el gènere rock en sí sembla estar en crisi, Girls torna a proclamar la grandesa d'aquesta música.

I aquesta proclama la construeixen a través de dues vies. Una via, amb la que obren el disc, "Honey Bunny" i "Alex", un pop acaramelat i romàntic, més proper a la tradició dels Beatles o dels Beach Boys. Christopher Owens, el vocalista, canta desesperat a un amor que no sembla coallar. La part més xocant arriba just després d'aquestes dues peces. Canvi brutal, canvi de via. Enmig de tot apareix "Die", una cançó que comença forta, amb un fort contrast respecte les anteriors peces. L'energia de clàssics del rock més potents com Deep Purple sorgeix del no-res, per després jugar a ser els Led Zeppelin o els Pink Floyd més simfònics. És el mateix que passa amb "Vomit", la millor cançó del disc sens dubte. Molt progressiva, s'inicia amb un senzill i repetitiu arpegi de guitarra, però en pocs minuts explotarà al més pur estil "The Great Gig in The Sky", de Pink Floyd. Cal admetre que la segona part del LP, tot i la força en ascens de "Forgiveness", no té el punch de la primera i sovint cau en descafeinades peces pop.

El seu anterior disc "Album" (2009), no em va acabar de fer el pes, tot i rebre els elogis de la crítica; amb "Father, Son, Holy Ghost" han fet un pas endavant, desmarcant-se de la infinitat de bandes nord-americanes del seu estil, i a sobre, posant de nou en un pedestal el millor rock de les dècades passades.

Recorden a: The Beatles, The Beach Boys, Pink Floyd.
Tres caramels: "Honey Bunny", "Die", "Vomit".



12. St. Vincent - Strange Mercy

El pop que manufactura St. Vincent, també coneguda amb el nom d'Annie Erin Clark, no sabem si és música per a un futur proper, o més aviat ens evoca al passat. L'únic que tenim clar és que és inimitable. I també tenim clar que a molts de nosaltres ens sedueix amb un orbir i tancar d'ulls. De rostre angelical i amb una ensucrada veu que ens recorda cantants com Björk, PJ Harvey o Régine Chassagne (Arcade Fire), amaga un esperit rocker i revel. Ho demostren els rampells de guitarra elèctrica que apareixen durant tot l'àlbum, un virtuosisme al servei de l'experimentació pop. "Strange Mercy" és realment un disc esquizofrènic: ara atacs de música electrònica, ara delicadesa femenina; ara pausa, ara hiperactivitat rockera…

Des del principi sabem que "Strange Mercy" no és un disc de pop fàcil de digerir. "Chloe In The Afternoon" s'inicia amb teclat "extraterrestre", amb un ritme difícil de seguir i una ràpida i paranoica guitarra. La delicada veu d'Annie fa de contrapunt. Però la segueix la implacable "Cruel", segurament la millor cançó que podrem trobar, enorme. Una peça que comença amb una melodia al més pur estil Disney clàssic, però que de nou es combina amb la virtuosa guitarra distorsionada. Tot desemboca en un final d'explosió pop amb aires de musical de vella època. Més endavant trobem talls com "Surgeon", on ens demostra que ella també ha compartit espai amb un dels grans, Sufjan Stevens. Alguns dels arranjaments que hi apareixen bé els podria firmar l'artista canadenc. És una pena, però, que el disc perdi en força a partir de la segona part.

Un álbum, doncs, que primer intimida, impressiona, o fins i tot espanta, sobretot als qui l'escolten per primer cop. Amb el temps, un li agafa estima a un grapat de cançons i a una artista diferent, que busca la provocació a través de la música, però també la innovació en un gènere sovint estancat en els mateixos paràmetres.

Recorda a: Sufjan Stevens, Dirty Projectors, Beck.
Tres caramels: "Cruel", "Surgeon", "Northern Lights".


13. Papercuts - Fading Parade

Papercuts és una d'aquelles propostes que no per poc innovadores deixen de ser interessants. Aquest projecte, que gira al voltant del californià Jason Robert Quever, s'ha refugiat en la psicodèlia i el reverb per a crear aquest "Fading Parade". Es tracta d'un disc de pop melós i llaminer, que entra fàcilment i resulta simpàtic. El fet d'haver compartit escenari amb bandes com Beach House i Grizzly Bear es nota en més d'una picada d'ullet. Però el resultat és més que satisfactori.

Sempre hi ha un risc quan col·loques la millor cançó del disc al principi de tot. Però en aquest cas la jugada li surt bé a Quever. Perquè aquest aire somiador de "Do You Really Want to Know", al més pur estil Beach Boys, t'atrapa des del primer moment. L'aristocràtica "I'll See You Later I Guess" va també en aquesta línia. Tot i ser més melancòlica, evoca perfectament el so del millor pop dels seixanta i setanta. A banda d'unes guitarres ben reverberades, la veu de Quever també ajuda a crear aquesta atmosfera etèrea, amb un cantar quasi xiuxiuejat. "Wait Till I'm Dead" és un carrussel musical que perfectament el podrien firmar els Beach House. Una juganera però trista guitarra marca la melodia a base d'arpegis, mentre Quever canta desesperat. El millor, però, està per arribar. "Charades" tanca l'àlbum de forma brillant. Construïda a partir de les escales d'una guitarra flotadora, reivindica els viatges tripiosos dels grans Spacemen 3, amb un final d'autèntic pop èpic.


Sempre són d'agraïr propostes tan fresques i talentoses com "Fading Parade". Una bona banda sonora per quan l'estiu ja mor i la tardor va fent acte de presència, de forma paulatina.


Recorden a: Beach House, Beach Boys, Atlas Sound.

Tres caramels: "Do You Really Want to Know", "Wait Till I'm Dead", "Charades".


dilluns, 19 de desembre del 2011

14. Mogwai - Hardcore Will Never Die, But You Will

La veritat és que tenia més d'una raó per a deixar fora del llistat el nou disc de Mogwai: és el seu setè LP i continua estant allunyat dels seus millors temps ("Young Team" 1997, "Rock Action" 2001), grups com This Will Destroy You aporten més coses noves a un gènere ja de per si encotillat, etc. Però després m'he dit: no és un dels discos que has escoltat més aquest 2011? Sí. No és un disc que va de perles per anar a fer exercici? Sí. No té alguns dels millors temes que has escoltat durant aquest any? Sí. Doncs "Hardcore Will Never Die, But You Wil" mereix estar en aquest TOP-15.

Dins aquest LP de sarcàstic títol s'amaga un decàleg de cançons que no abandonen en cap moment l'essència Mogwai. Continua sent el mateix rock progressiu però amb noves i interessants propostes. I una de les millors notícies és que els seus temes més inspirats estan força repartits durant aquests 53 minuts de duració. Ajuda també que un dels seus millors i més enganxosos temes estigui a l'inici. "White Noise", on aquests escosesos juguen amb els germans de The Album Leaf, té una progressió perfecta. Cada instrument, cada riff, entra en el moment ideal, tot ben ordenadet, i fa que la cançó se'ns faci molt poc repetitiva. Un dels altres talls a destacar és "San Pedro", amb un contundent i elèctric riff de guitarra elèctrica que recorda els millors i més rockers moments de Mogwai. "Rano Pano" té també una molt bona progressió i interessants idees en guitarres distorsionades. Finalment, "How To Be a Werewolf" és una lluminosa peça de pop instrumental amb final èpic, perfecte per a viatjar per carretera.

En definitiva, un més que correcte disc, sobretot tenint en compte que els dos anteriors havien estat força regulars: de "Mr Beast" (2006) i "The Hawk is Howling" (2008) se'n podia rescatar ben poc. I repeteixo, molt útil per a sortir a córrer algun dia!!

Recorden a: Godspeed You Black Emperor, The Album Leaf.
Tres caramels: "White Noise", "San Pedro", "How To Be a Werewolf".


15. Her Only Presence - You're Never Back

Obrim el llistat amb unes de les sorpreses més agradables aquest 2011. Expressa recomanació del gran Black Lung Captain, és una d'aquelles joies amagades dins l'escena rock de la nostra terra. Aquesta banda afincada a Barcelona ha sabut combinar a "You're Never Back" un seguit d'influències del millor rock alternatiu actual. Guitarres netes, originals i complexes seqüències rítmiques i una introvertida veu fan d'aquesta proposta una de les més interessants i prometedores del panorama actual.
"Goodnight" inicia l'àlbum amb una espècie de muntanya russa rockera, combinant moments de contundència guitarrera i moments de pausa arpegiada, amb subtils puntejats, i canvis de ritme interessantíssims. "A Present" ens demostra que el moll de l'os es troba en la primera meitat del disc. Es tracta d'una peça on evoca el millor del post-rock, de grups com els Explosions in the Sky, però que desafia els patrons d'una cançó clàssica col·locant la veu al final de tot. Olé. "I Wonder if…" comença més intimista però a mesura que passen els minuts va arribant a un clímax memorable. Les peces mig acústiques de la segona meitat del disc estan una mica per sota de la mitjana i segurament no assoleixen la brillantor del principi. Tot i això, el talent és constant durant tot el "You're Never Back".

Tan de bo la premsa musical tingués més en compte bandes com Her Only Presence. Una aposta en ferm pel rock de bona qualitat i per un so que no abunda ni en el panorama català ni en l'ibèric.


Recorden a: Explosions in the Sky, Death Cab for Cutie, Sunny Day Real State.

Tres caramels: "Goodnight", "A Present", "I Wonder If There Will Ever Be A Boy Who Can Swim Faster Than A Shark".

Un TOP-15 de discos pel 2011

Nois i noies, això ja s'acaba. Posem fi a aquest 2011 i com cada any, toca repassar els discos de referència dels últims dotze mesos segons Accés Provisional. Ha estat un any marcat pel final d'unes de les bandes més grans de les últimes dècades, R.E.M. Després de 15 LP's i una infinitat d'himnes mítics per a la història del rock, els d'Athens van abandonar el vaixell deixant-nos una magnífica herència musical. A principis d'aquest any, van publicar el seu quinzè disc, sense que ningú sabés que era l'últim; pocs mesos més tard, després de la notícia de la seva dissolució, Stipe i companyia ens van deixar un recopilatori com a regal "pòstum". Evidentment, en aquest blog ja van tenir el seu merescut homenatge.

Desgraciadament, algunes de les més destacades figures del panorama musical ens han deixat. És el cas, per exemple, de la cantant Amy Winehouse, el guitarrista Gary Moore o el saxofonista Clarence Clemons. Afortunadament, però, altres grans bandes i prometedors artistes s'han anat fent lloc en aquest terreny de batalla que és la música. Esperem que Ós Bru, del qual forma part un servidor, pugui donar per fi un salt endavant en aquest 2012. Les sensacions són més que bones.

Parlant estrictament d'aquest TOP-15 per al 2011, cal dir, un cop més, que el nucli dur del llistat el forma la música pop rock, perquè, evidentment, és la que agrada més en aquest blog. Per altra banda, la gran majoria de propostes arriben del Estats Units i Canadà, tot i que podrem trobar algunes de les millors obres que s'han fet a casa nostra durant el darrer any. També és just recordar que alguns dels grans grups dels últims anys, eternes referències en aquest espai de la xarxa, han publicat de nou. És el cas dels mateixos R.E.M. ("Collapse Into Now"), Radiohead ("The King of Limbs"), Foo Fighters ("Wasting Light"), l'ex-oasis Noel Gallagher o els megalòmans Coldplay ("Mylo Xyloto"). Tot i que aquests treballs han estat més aviat irregulars, ens han deixat un cop més grans temes: Discoverer, Little by Little, Walk, The Death of You and Me o Hurts Like Heaven (clicar al títol per a reproduir).

Durant la pròxima setmana aniran apareixent poc a poc les ressenyes. Disfrutin, doncs, de la música i, un cop més, s'admeten tot tipus d'opinions, recomanacions, crítiques i insults. Bon Nadal i pròsper 2012.

dilluns, 28 de novembre del 2011

Por el bien del imperio, de Josep Fontana

"És évident que el món pròsper que se'ns prometia després de la Segona Guerra Mundial ha estat realment un frau". Així de contundent va iniciar el prestigiós historiador Josep Fontana la seva assignatura sobre la Guerra Freda, el curs passat. L'objectiu era donar un cop d'ull al gran conflicte del segle XX sense seguir una història lineal i des d'un punt de vista diferent. I d'altra banda, preguntar-se perquè tot el que se'ns explicava que arribaria, totes aquelles promeses sobre un món millor no han arribat. Aquests plantejaments eren també l'objectiu del projecte en el que es va embarcar Fontana ara ja fa uns 15 anys i que han culminat aquest 2011 amb la publicació de "Por el bien del imperio. Una historia del mundo desde 1945". Els esdeveniments que s'han anat succeïnt en els darrers anys han obligat a fer una revisió dels plantejaments de l'obra, per a ensenyar-nos amb major claredat com hem arribat des de 1945 a la situació actual.

Evidentment, hi ha poques veus més autoritzades en aquest país que la de Fontana per a explicar la història del darrer mig segle llarg. Per una banda, per la seva dilatada trajectòria com a investigador, primer del segle XIX, ara, del període al qual ens referíem. I per altra, per l'experiència vital que ha tingut durant totes aquestes dècades, per haver pogut veure de ben a prop tot aquest procés històric. Fa uns mesos parlava de Tony Judt en aquest mateix blog i el citava també com un exemple d'aquests intel·lectuals que han pogut estudiar el temps en el qual vivien. Per tant, la visió que Fontana ens dóna sobre el món actual és original, diferent, heterodoxa i estimulant.

Recomano doncs la lectura d'aquesta monumental obra de 1200 pàgines encara que sigui en petites dosis i espero amb impaciència poder-li donar un cop d'ull algun dia d'aquests. Com a aperitiu, una entrevista que li ha fet TV3 en motiu d'aquesta publicació. No té desperdici. Felicitats, Josep.

dilluns, 21 de novembre del 2011

Inni, de Sigur Rós

Les entrades musicals en aquest blog acostumen a ser poques i poc regulars, sempre pels volts de Nadal, repassant els millors discos de l'any. I sinó alguna crítica de concert mig perduda. Ara que ja s'acosta l'època de fer el balanç musical de l'any, una nova proposta ha aparegut de la mà dels islandesos Sigur Rós. Una de les bandes més originals i amb més talent del panorama actual i membre d'honor del club d'imprescindibles del nostre Accés Provisional.

Han passat ja tres anys des del fenomenal Með suð í eyrum við spilum endalaust, que va ser número 1 al meu llistat de discos del 2008. Des de llavors, Jonsi, el seu líder, s’ha embarcat en dos projectes diferents, un encara més ambiental que els mateixos Sigur Rós (amb el disc Riceboy Sleeps) i un segon en solitari, publicant un treball més proper al pop Barroc (Go). Evidentment, ambdós àlbums han aparegut als TOP-15 dels seus respectius anys. Per tant, en aquest any 2011, esperant ja la publicació d’un nou LP per d’aquí a uns mesos, aquests introvertits islandesos han decidit fer balanç de la seva excel·lent trajectòria musical. I en comptes de fer-ho a través d’un Grans Èxits (un concepte notablement allunyat del seu ideari musical), han decidit presentar un híbrid entre documental i concert, Inni.

L’experiència Inni és més que gratificant. Dirigida per Vincent Morisset (que també ha treballat amb Arcade Fire), aquesta pel·lícula musical ens mostra uns Sigur Rós que semblen reivindicar la seva cara més borrosa, etèrea i alhora humana. Es presenten ells quatre sols, sense el quartet femení de cordes Amiina, que sempre els acompanya en totes les gires. Ja amb les dues primeres peces, Ný batterí i Svefn-g-englar, Jonsi vol donar un protagonisme central al seu arquet de guitarra, als cants distorsionats que aquest recurs dóna a la seva música, i sobretot, l’íntima amistat entre aquesta distorsió i l’esplèndit piano de Kjrarri Sveinsson. Per altra banda, demostra un cop més que la seva veu es multiplica en directe i que sap treure tot el potencial possible al seu talent vocal.

El concert-documental es converteix doncs, en un repas dels millors temes dels seus àlbums, en especial èmfasi en el darrer. Morisset també posa molt de la seva part i ens presenta uns Sigur Rós molt misteriosos, rostres en blanc i negre, i un fum constant que dota la música d’aquest carácter tan islandès que ells sempre han volgut donar. Perfils desenfocats, plans desquadrats i llum cegadora. Senzillament, la millor manera de presentar aquesta gran banda en imatges. El DVD s’acompanya d’un més extens doble CD amb tots els talls enregistrats durant aquestes sessions.




divendres, 11 de novembre del 2011

L'últim dels governs porcins

Silvio Berlusconi té les hores comptades al capdavant del govern italià. Si en un primer moment semblava aferrar-se al càrrec fins a unes hipotètiques eleccions al febrer de l'any que ve, ara tot fa pensar que no passarà d'aquest cap de setmana. L'únic objectiu era, simplement, mantenir la impunitat davant la infinitat de processos judicials en els quals està enfangat.

I el d'Il Cavalieri és l'últim dels governs dels països PIGS (o PIIGS) que faltava per caure. Aquest terme pejoratiu (pigs = porcs) va començar a usar-se a l'inici de la crisi econòmica europea i nord-americana el 2008 per referir-se als països del sud d'Europa (Portugal, Italy, Greece, Spain). Els agermanava, a part de la seva situació geogràfica, una dinàmica econòmica semblant, o sigui, un creixement desmesurat sobre uns peus de fang; un desenvolupament per sobre de les seves possibilitats. Per això, molts encabeixen la República d'Irlanda (PIIGS) en aquest "selecte grup d'irresponsables". El terme, evidentment usat en clau negativa pels experts i comunicadors de l'Europa septentrional, s'ha acabat fent evident durant el període 2008-2011, amb creixents deutes, recessions, altes taxes d'atur i rescats financers per part de la màxima autoritat de la Unió Europea. Cada cas és un món, però no cal ser un expert per observar com l'efecte dominó s'ha accelerat en els darrers mesos i sobretot, les últimes setmanes. Durant aquest temps, els governs d'aquests cinc països han acabat claudicant. I no ho han fet per les constants pressions d'una ciutadania indignada i ressignada als temps difícils, sinó per l'imparable huracà de la crisi econòmica. José Luis Rodríguez Zapatero, finalment, acabarà sent l'últim en abandonar la festa, després de les eleccions del 20 de novembre.

La República d'Irlanda fou la primera en entrar en recessió el 2008, la pèssima situació econòmica d'aquest país insular va provocar la renúncia del primer ministre Brian Cowen, dels conservadors del Fianna Fáil. Després de les eleccions del passat mes de febrer, Enda Kenny, del Fine Gael, és el cap de govern. Paral·lelament, José Sócrates a Portugal es va veure obligat a dimitir com a primer ministre davant l'oposició de les altres forces polítiques a les seves mesures d'austeritat. A partir de 2010, la situació econòmica a la república lusa es féu insostenible i el líder socialista fou vençut pel liberal Passos Coelho el juny d'aquest mateix any.

La situació a Espanya és de sobres coneguda. Tot i que no s'ha arribat a les xifres de deute d'altres països PIIGS ni tampoc s'ha entrat en fase de recessió, la incapacitat del govern de Zapatero de fer front a la crisi i el desgast que aquesta situació ha ocasionat a l'executiu socialista, ha obligat el govern a avançar les eleccions un any. A l'oposició, Mariano Rajoy, un polític més aviat mediocre, té l'oportunitat d'or per a fer-se amb el càrrec de president de govern. La seva més que provable victòria no serà fruit de les seves propostes anti-crisi (gairebé nul·les), sinó a la incapacitat del govern del PSOE de tirar el país endavant i de generar optimisme als seus ciutadans.

Els últims casos són els de Grècia i Itàlia. El socialista Georgios Papandreu ha estat substituit per l'economista Lucas Papademos, un home de perfil gestor que anteriorment havia presidit el Banc Central Europeu. Tot un exemple de sobirania econòmica. La notícia més calenta la trobem a Itàlia. El també economista Mario Monti serà l'encarregat d'encapçalar un govern d'unitat que substitueixi l'actual de Silvio Berlusconi. Coincidències de la vida, Monti havia col·laborat amb el monstre inversor Goldman Sachs, un dels principals causants de l'actual crisi econòmica.

divendres, 4 de novembre del 2011

Guerra i Pau, de Lev Tolstoi

"El caballo que está enganchado a una rueda de moler piensa que de manera completamente libre y voluntaria adelanta la pierna derecha o la izquierda, levanta o baja la cabeza y avanza porque desea subir arriba, del mismo modo que todas esas innumerables personas que tomaron parte en esa guerra, que temían, se henchían de orgullo, se acaloraban, se indignaban, pensando que sabían y que hacían, no eran más que caballos avanzando lentamente por la enorme rueda de la historia cuyo trabajo estaba oculto para ellos, pero es comprensible para nosotros".

Possiblement no hi hagi cap altra obra de la literatura universal que sigui capaç de captar tan bé l'esperit d'una època (la de les guerres napoleòniques), un país (la Rússia de principis del dinou), ni la vida d'una classe social (l'aristocràcia). "Guerra i Pau" vol ser tant monumental en la seva llargada com en el seu objectiu d'abarcar tot un període històric, una societat i la complexitat d'uns anys tan trascendentals per a l'esdevenir d'Europa, com són els de la primera dècada del segle XIX.

Ben clar ho deixa Lev Tolstoi (1828-1910) a l'inici: ell parlarà del món aristocràctic rus, perquè és el que coneix millor i perquè "les seves vides són molt més interessants" (en mode sarcàstic, segurament). D'aquesta manera ressegueix les vides de quatre grans famílies, els Bolkonski, els Rostov, els Kuraguin i els Bezukhov durant uns anys on Europa viu sota l'amenaça d'un poder creixent i en expansió. Napoleó Bonaparte, l'emperador Bonaparte, vol portar França fins a la glòria i això vol dir estendre la seva Grande Armée des de Lisboa fins a Moscou. "Guerra i Pau" marca la pauta per a la novel·la històrica, aquella en què la veritat i la ficció conviuen en l'espai i en el temps, on aquestes dues realitats es difuminen per a crear una història èpica basada en un món que camina cap a la modernitat. És per això que Napoleó, per exemple, acaba sent un personatge més de la novela, una ésser fet de carn i ossos per molta grandesa que vulgui aparentar. Mítiques batalles com les d'Austerlitz (República Txeca) o Borodino (Rússia) serveixen de fons per a la història d'alguns dels personatges protagonistes, com també ho són l'incendi de Moscou i la retirada de les tropes franceses amb un derrotat Bonaparte.

Tolstoi capta un món que sembla esquerdar-se per moments, una noblesa que no entén que fins hi tot la vella Rússia està en constant canvi, en un context de guerra europea. Magnífica em sembla la descripció que fa de l'ambient que es respira en les esferes aristocràtiques entorn a l'enemic francès. La paradoxa d'una alta societat completament afrancesada, però que s'obliga a veure a Napoleó com la reencarnació de Satanàs. I com per una banda, veuen amb temor les idees liberals de la França revolucionària i atea, i com per l'altra, no dubten en parlar la llengua franca com un símbol de distinció i refinament.

Complexa és l'obra com també complexos són els personatges. De la infinitat de caràcters que hi apareixen, tres en destaquen: Pierre Bezukhov, Natasha Rostov i Andrei Bolkonski. Són els més profunds, els que més evolucionen durant la història i els pilars amb els quals se sosté la novela. Si a l'inici trobem un Pierre introvertit i quasi antisocial, un Andrei cínic i una dolça i inocent Natasha, el pas del temps, i sobretot de la guerra, fa que aquestes tres persones acabin mutant i donin peu a les relfexiones filosòfiques més profundes de Tolstoi. La qualitat narrativa de l'autor rus s'exemplifica clarament en l'ambient de la família Rostov o en la relació de Maria Bolkonskaia amb el seu ancià i malhumorat pare.

En definitiva, és un llibre que intimida a simple vista (sí, és un totxo), però que conté tot allò que fa gran la novel·la decimonònica. Aquella inocència que es respira en la literatura del dinou, però també unes acurades descripcions, meditades reflexions i històries romàntiques i realistes. Des de la narració històrica fins als afers amorosos dels palaus aristocràtics russos, passant pels humits i decadents paisatges bèl·lics. Sabia que un dia jo i Tolstoi ens trobariem a "Guerra i Pau", i realment l'aventura ha valgut la pena.

divendres, 21 d’octubre del 2011

Els Estats Units de Llatinoamèrica. Per què no va ser possible?

És difícil pensar actualment en una federació d’Estats a l'Amèrica llatina, des de Mèxic al nord, fins a Xile i Argentina al sud. Però resulta interessant plantejar-se perquè aquest vast territori no s‘organitzà de forma federal de la manera que ho van fer els Estats Units d’Amèrica. Es tracta de buscar, doncs, algunes de les raons per les quals es produí la “balcanització” de l’Amèrica llatina, en paraules de Thomas Calvo.

És imporant iniciar l’explicació fent un cop d’ull a la divisió territorial heretada a Llatinoamèrica. Amb les reformes borbòniques del segle XVIII es volia racionalitzar (entre d’altres coses) la divisió administrativa del món colonial espanyol. De manera que just abans de la invasió napoleònica a la Península Ibèrica, trobem per sobre d’algunes capitanies generals (Xile, Guatemala), quatre grans virregnats: Nueva España, Nueva Granada, Río de la Plata i Perú. Això és important perquè en el fons aquesta divisió serà la base dels futurs estats llatinoamericans (evidentment, amb algunes divisions internes).

Un altre dels factors importants el trobem ja al esclatar, a la metròpoli, la Guerra Peninsular de 1808-1814. Tot i que a l’Amèrica llatina trobem indicis d’una voluntat d’autonomia, o fins i tot d’independència en algun cas, com en els Estats Units, l’element clau aquí és el buit de poder que produeix la guerra anteriorment esmentada. Això diferencia el cas hispanoamericà del de les Trezte Colònies i la Gran Bretanya. Les colònies espanyoles s’han de governar, de moment, per elles mateixes, és per això que es creen Juntes governatives. Per tant, el govern del territori és anterior a la creació d’un Estat, i ja no diguem de la Nació. Aquesta necessitat d’organització com a conseqüència d’un fet subtat i sopressiu crec que és important per a entendre perquè després molts dels nous estats decideixen seguir el seu propi camí.

Un altre àmbit en el que ens hauriem de fixar és el social. Les elits criolles, principals impulsores de les independències es trobaven entremig del control de la metròpoli i el temor a revoltes populars i/o indígenes. Si per una banda és important citar el cas de Nordamèrica com a antecedent d’aquestes independències, també és cabdal tenir en compte com van afectar tant la Revolució Francesa com la Revolució Haitiana a aquesta elit. Potser per això, la nova oligarquia política va decidir concedir (en teoria) la ciutadania a tots els habitants de l’Amèrica Llatina, a diferència dels seus homòlegs nortenys. Potser d’aquí prové la forta inestabilitat política i social dels anys posteriors, que dificulta la creació d’una confederació (o una federació).

Finalment és important fixar-se en els projectes de les elits polítiques llatinoamericanes. Perquè en el fons, qui acaba decidint les formes d’organització política dels nous estats són una minoria. Com en el cas dels Estats Units, a l’Amèrica Llatina també es desenvolupa un debat sobre com s’ha de governar l’antic territori colonial espanyol, un procés que és paral·lel al de les independències. Líders independentistes com Francisco de Miranda o Simón Bolívar estan influenciats per polítics nord-americans com Alexander Hamilton o James Madison, protagonistes de la creació dels Estats Units, o tenen un perfil semblant al de George Washington, el seu primer president. És més, el mateix Miranda és testimoni de la Revolució Nordamericana durant els anys 1783 i 1784 i s’entrevista amb algunes de les principals figures. Per tant, les idees republicanes, confederals i federals, i la idea d’una unió de tots els estats llatinoamericans hi és present. També s’ha de dir que Miranda és molt més optimista que Bolívar respecte a la possible realització d’aquest projecte.

Les possibilitats, però, van existir. El congrés de Panamà de 1826, impulsat per Bolívar, havia de ser el punt de partida per a aquesta “Nació de repúbliques”, però la inestabilitat política en molts dels nous països i l’absència d’alguns destacats en aquest congrés va diluir ràpidament el plà. De fet l’únic projecte confederat (a part del de Bolívia i Perú, 1836-39) que va tenir certa durada fou el de la Gran Colòmbia, hereva de l’antic Virregnat de Nueva Granada, i que va acabar dividint-se en Colòmbia, Ecuador, Venezuela i Panamà als anys 30.

És possible que la lluita per esdevenir l’autèntic portaveu del territori estigués darrere d’aquesta “desunió”, o que els projectes exportadors que van dur a terme les elits oligàrquiques regionals dificultéssin la posada en pràctica de l’ideal confederat, però, en el fons, els països ja havien entrat en unes dinàmiques internes, després de la guerra de 1808-14 i el procés emancipador, que tampoc afavoriren la realització d’un projecte com el dels Estats Units d’Amèrica.

A la imatge, José de San Martín proclama la independència de Perú el 28 de juliol de 1821 a la capital Lima.

dimecres, 28 de setembre del 2011

La Revolució Industrial: petita revisió

El desenvolupament industrial liderat per Gran Bretanya des del segle XVIII i estès a gran part d’Europa i Amèrica del nord a partir del segle XIX és conegut tradicionalment amb el nom de Revolució Industrial. Però és correcte denominar aquest fenomen amb el terme “Revolució”, tenint en compte la seva amplitud geogràfica i cronològica? Es pot defensar aquesta idea, però amb diversos matisos que cal explicar.

En primer lloc, quan ens referim a Revolució, sempre pensem en un canvi ràpid, subtat, radical, i fins i tot, dramàtic, i sovint l’utilitzem en clau política, o social en alguns casos. Evidentment, un canvi econòmic no es pot produir amb la mateixa rapidesa que un de polític i, per tant, necessita unes quantes dècades. Per altra banda, hi ha la problemàtica geogràfica. Com que ens referim a la Revolució Industrial a Europa, Gran Bretanya prèn un lideratge indiscutible fins a finals del segle XIX, però quan es produeix aquest procés a l’Europa continental? Sovint s’afirma que Bèlgica fou el primer país industrialitzat i que ho assolí de manera força homogènia. Però a la resta d’Estats aquest procés no es produí fins ben entrat el segle XIX, com a molt aviat durant els anys quaranta. L’altre problema es que no es pot parlar mai d’industrialització en clau nacional, doncs tots els països excepte el cas anteriorment esmentat van seguir un camí molt desigual (internament). No es pot comparar les zones del Ruhr o la Saxònia amb la resta de la futura Alemanya, l’àrea de Lió en el cas francès o Catalunya en el cas espanyol. Per aquesta raó, molts autors, generalment historiadors de l’economia s’han atrevit a parlar d’”evolució accelerada” o d’”evolució industrial” abans que parlar de Revolució, tenint en compte que no és generalitzada a tot el continent i que s’allarga durant molt de temps.

El que està clar però és que Gran Bretanya, a la meitat de la centúria, dominava la producció industrial al món. I les bases d’aquest èxit s’havien posat (ens podriem remontar més segles) durant la Revolució Gloriosa de 1688, que havia comportat, un clima molt més propens a la innovació tecnològica i institucional, però també, en termes econòmics, un mercat molt més flexible que ajudava a l’adquisició de grans sumes de capital per a inversions. Tot i que alguns autors són contraris a parlar d’una Revolució Industrial abans de 1800, o inclús 1830 (segurament en el conjunt d’Europa), el cert és que la dècada “d’enlairament industrial” a la Gran Bretanya, en paraules d’Eric Hobsbawm, és la de 1780.

Un debat que demostra la importància d’aquest fenomen anomenat Revolució Industrial és el que es desenvolupa a través de dues opinions que no tenen perquè ser excloents. Una primera idea defensa que la Revolució va ser causada, per sobre de tot, per la demanda. Aquesta idea va lligada a la tesi de Jan de Vries de les “revolucions industrioses”, segons la qual, sobretot durant el segle XVIII, es produeix un canvi d’hàbits que afecta tant els horaris com l’alimentació i el consum de productes de primera necessitat. Aquesta demanda faria rentable la innovació en la indústria, per exemple, tèxtil. Christopher A. Bayly defensa aquesta idea i la relaciona amb un procés paral·lel de domesticació i sedentarisme. La segona, per contra, es fixa més en l’oferta. Això vol dir que posa més èmfasi en tot un seguit d’invencions que es van produir, majoritàriament a la Gran Bretanya, durant el segle XVIII i primera meitat del XIX: les màquines de filar (l’spinning jenny, la mule) i de producció de teixits (la llançadora volant), la màquina de vapor i el conseqüent vaixell de vapor, però sobretot el ferrocarril. El ferrocarril va escurçar enormement el temps de trajecte entre diverses ciutats, però també, entre d’altres coses, va impulsar sectors de la indústria com el ferro, l’acer, el carbó o la maquinària pesada. Perquè quan parlem de Revolució Industrial no només ens hem de referir a la producció, sinó també als mitjans de transport i comunicació, i a la organització del treball.

En conseqüència, la producció industrial es va multiplicar exponencialment, però també els terminis en transport i comunicació es van reduïr dràsticament. I això és una Revolució.

dijous, 22 de setembre del 2011

La Revolució Industrial segons Charles Dickens

"Cocketown [...] era una ciutat de maó vermell, o de maó que hauria estat vermell si el fum i les cendres li ho haguessin permès; de fet, era una ciutat vermella i negra, de tons artificials, com el rostre pintat d'un salvatge. Era una ciutat amb maquinària i xemeneies altes, de les quals sortien initerrompudament serpents de fum que mai no acabaven de descargolar-se del tot. La ciutat tenia un canal d'aigües negres, i un riu d'aigües envermellides per les tintures malolents, i enormes amuntegaments d'edificis tots plens de finestres que trontollaven i sotraguejaven tot el sant dia, i on el pistó de la màquina de vapor pujava i baixava monòtonament com la testa d'un elefant pres d'una follia malenconiosa. Hi havia a la ciutat diversos carrers amples, que s'assemblaven molt entre ells, i molts i molts carrers estrets que encara s'assemblaven més, habitats per persones també ben iguals les unes i les altres, que entraven i sortien totes a les mateixes hores, feien ressonar l'empedrat de la mateixa manera i feien la mateixa feina, i per les quals cada dia era igual que ahir i que demà, i cada any feia pendent amb el darrer i el vinent."
Charles Dickens, Hard Times - For This Times.

dilluns, 1 d’agost del 2011

El perquè dels Estats Units d'Amèrica

Una de les preguntes més recorrents quan s’estudia el període revolucionari a cavall dels segles XVIII i XIX a Amèrica és perquè d’una banda les colònies espanyoles es van constituir com a repúbliques independents i les colònies britàniques es van unir en una federació d’estats. Durant la primera meitat del segle XIX, aquesta tendència es va refermar amb la consolidació dels Estats Units d’Amèrica per una banda, i amb una sèrie de repúbliques llatino-americanes que seguien cadascuna un camí diferent. Cal intentar buscar doncs, els factors que ens porten a aquesta realitat.

Per explicar perquè es van constituir els Estats Units és inevitable fer una comparació amb el cas llatino-americà. Els primers es formen a partir de trezte colònies britàniques, situades al llarg de la costa de l’Amèrica del Nord. Amb prou feines s’endinsen territori endins (si el comparem amb la vasta extensió de terra que hi ha a l’oest) ni cap al sud, en gran part, perquè es tracta de possessions colonials d’altres potències europees, sobretot abans de 1763. El nuclis de poblament coló, doncs, es concentren prop de la costa. L’expansió cap a l’oest es produirà, majoritàriament, després de la independència. Per contra, a llatino-amèrica, tot i que també hi ha expansió territorial després del període revolucionari, els nuclis de poblament estan més estesos, el territori és molt més ampli.

Si ens fixem també en el període de les independències i deixem de banda aquest factor geogràfic, hi ha un altre gran fet que diferencia aquestes dues realitats. En el cas llatino-americà, el convuls període a cavall dels segles XVIII i XIX a Espanya (la Guerra de 1808-14, la Restauració, la Revolució de 1820), obliga a les seves colònies a tirar endavant per la seva pròpia iniciativa a través de Juntes establertes on després es trobaran les capitals de les diverses repúbliques. Això contrasta amb la certa estabilitat política interna que gaudeix el Regne Unit a finals del divuit. Possiblement per això, les colònies es veuen obligades a unir-se si volen emancipar-se. Per exemple, les Lleis Coercitives aprovades el 1774 pel Parlament britànic contra l’estat de Massachusetts provoquen que la resta de colònies nord-americanes facin costat a Boston. Aquest poder paral·lel a l’imperial, que parteix de l’àmbit local i provincial però que es desenvolupa cap a dalt (interestatal) és la base política de la independència.

Un altre pilar per entendre perquè es formen els Estats Units és l’elit política que impulsa el procés emancipador. Les diferències evidents que existeixen entre els estats del nord i els del sud es veuen superats el primer moment per un compromís d’unió política d’aquesta elit whig: incialment una Constitució confederal (1781-87) i després una federal (1787-89), amb un notable autogovern per part dels estats però, amb un executiu central força poderós. Al final pesa allò que els uneix per sobre d’allò que els diferencia: són homes blancs, notablement pròspers, d’origen anglosaxó i de tradició protestant. El concepte WASP (White, Anglo-Saxon, Protestant) serà present durant les dècades següents i és el pilar fonamental d’aquesta unió. A més, la realitat ètnica nord-americana sembla molt més simple que la llatino-americana, marcada per un fort mestissatge. Aquests WASP, per contra, s’imposen davant els nadius i els esclaus negres, un grup de població força important numèricament. És sobretot durant el període de govern del president Andrew Jackson (1828-37) quan les característiques d’aquest grup blanc dominant, juntament amb els valors de democràcia i el liberalisme, es consoliden.

És important no oblidar, però, que a la llarga les diferències existents entre el nord i el sud desembocarien en una Guerra Civil (1861-65) que posaria en dubte una Unió entre estats que havia durat gairebé un segle. O sigui, que quan ens formulem la pregunta “perquè es constitueixen els Estats Units” tal com els entenem avui en dia cal tenir en compte que aquest conflicte bèl·lic podia haver portat a quelcom que no va ser al final. L’enfrontament pel que fa a la realitat de l’esclavisme i l’expansió territorial cap a l’oest són algunes de les causes de fons del conflicte en un territori que era tant divers com l’Amèrica del Sud.

diumenge, 24 de juliol del 2011

Un TOP-10 per a aquest estiu


Accés provisional proposa un top-10 de cançons per a aquest estiu. Refrescants i engrescadores, tranquiles i suaus, n'hi per a tots els gustos. Aquí ve la proposta, amb el video pertinent:

1- Foo Fighters - Walk
2- Jean Michel Jarre - Calypso
3- Rosa-Luxemburg - Espaguetis amb tonyina "massai"
4- Credence Clearwater Revival - Bad Moon Rising
5- Hey Rosetta! - There's An Arc
6- Fleet Foxes - Sim Sala Bim
7- Avi Buffalo - What's In It For?
8- Anímic - Boirina
9- Spiritualized - Do It All Over Again
10- The Walkmen - Angela Surf City

Bon Estiu!!

dimarts, 5 de juliol del 2011

Els testaments de Tony Judt

Tony Judt va morir l'any passat a causa d'una variant de l'esclerosi lateral amiotròfica, una enfermetat que li causà una paràlisi muscular progressiva. Se n'anava un dels millors historiadors del segle XX, un intel·lectual de renom i un autèntic expert sobre la història d'Europa. En definitiva, una de les veus més autoritzades per a opinar sobre la situació del món actual. Autor de l'immensa obra (quantitativa i qualitativament) "Postguerra: Una historia de Europa desde 1945", publicà, ja malalt, dos llibres més, els seus dos últims. Dos testaments per a reflexionar sobre cap a on es dirigeix el món que estem construïnt.

El primer d'ells, traduït al català com "El món no se'n surt", és el seu testament polític i intel·lectual. Una crida a la defensa de la ciutadania i la comunitat, una crida a la joventut per a que lluiti per al seu futur. La gràcia d'aquest text és que no es queda en la simple crítica del "què malament estem i com hem pogut arribar fins aquí". Posa a la taula una enorme paradoxa: que d'uns anys on el sector privat (sobretot el sector bancari) ha estat el principal causant de l'actual crisi econòmica, el sector públic continuï estan més mal vist. En aquest sentit, Judt creu que l'Estat ha de tornar a ser aquell que havia arribat a estar al servei del ciutadà, i no un monstre que fa la vida impossible a la població. D'aquesta manera, la socialdemocràcia, tot i no tenir una història gaire dil·latada ni un projecte de futur, sembla ser la opció més vàlida en aquests moments.

Per altra banda, "El refugi de la memòria" és el seu testament vital. Un seguit de records separats per capítols d'un londinenc que mai es va sentir anglès i d'un jueu que mai va es va formar part d'aquesta comunitat. Ell va viure "al marge". Aquesta espècie de cosmopolitisme intel·lectual i vital li ha permès viure gairebé al marge de les identitats i ser un dels millors observadors de la realitat del món occidental. No és d'estrenyar que al final de la seva vida, afirmés sentir-se novaiorquès per sobre de tot. Judt parla positivament d'austeritat quan combina les seves experiències amb el relat de la postguerra a la Gran Bretanya. Explica des de dins el mite del 68, aquella "revolució estudiantil" que no sabia on anava, el conflicte entre Israel i Palestina amb un punt de vista més que interessant i sobretot parla del món de la història, del món univeristari i de la intel·lectualitat. Tot aquest seguit de peces construeixen aquest refugi de la memòria, que va néixer com un exercici del propi Judt per a evadir-se de la seva desesperant malaltia i que s'ha convertit en un dels relats vitals més íntims i commovedors que he llegit mai. Una autèntica delícia.

Dos libres de lectura recomanadíssima, no solsament pel contingut de les seves opinions i vivències, sinó per la facilitat amb la que es llegeixen. Realment, el món no se'n sortirà sinó fem cas a gent com Tony Judt.

divendres, 1 de juliol del 2011

Txecoslovàquia VII: algunes reflexions finals

Marina Casanova destaca en un article ("La Revolución de Terciopelo y el movimiento intelectual checoslovaco") quelcom que ja s’havia apuntat anteriorment: la “Revolució de Vellut” fou, principalment, la revolució dels intel·lectuals, la revolució de la paraula. Figures amb un suficient prestigi en el país com per convertir-se en les cares visibles, però alhora suficientment allunyades del partit comunista com per simbolitzar un autèntic trencament amb l’antic ordre. El règim havia relegat a àmbits marginals de la societat a brillants artistes i destacats intel·lectuals. Molts s’havien vist obligats a emigrar, com el conegut escriptor afincat a França, Milan Kundera. Però precisament per aquesta situació, Casanova també destaca que els anys de la “normalització” van impulsar tota una cultura underground que significà el final de l’autocensura, o sigui, la fi d’una era sense por i de llluita per la veritat (“la veritat prevaldrà” preconitzava un dels lemes del 1989).

Per altra banda, tot i que és possible crear un lligam entre 1968 i 1989, tot allò que s’intentà impulsar durant la “Primavera de Praga” estava ja obsolet el 89. Les reformes que portarien cap a un “socialisme de rostre humà”, com defensava Alexander Dubcek, eren un autèntic anacronisme. El Fòrum Cívic de Havel volia anar més enllà i sabia que les propostes dels comunistes reformistes no tenien cap sentit en aquell moment. Intencionadament o no, el grup de Havel els deixà en evidència. Això sí, Kieran Williams defensa que el 1989 s’usaren moltes de les tàctiques utilitzades ja el 1968, amb un èmfasi especial en les manifestacions públiques, desaconsellades per radio durant la “Primavera”. Tampoc les del 89 van ser molt premeditades i estudiades pels seus impulsors, ja que entre el 88 i el 89 s’havien anat succeïnt un bon grapat d’elles. S’enfocaven sobretot en la defensa dels drets humans i la majoria havien acabat amb intervenció policial. També destaca Williams que a diferència del 68, la televisió va tenir un paper fonamental alhora d’escampar les imatges de l’actuació policial del 17 de novembre, bàsicament a fora de Txecoslovàquia. A més, es contaven amb altres estris de circulació de propaganda, com les còpies de videos i casettes, i l’existència de rudimentaris ordinadors i fotocopiadores personals.

Petr Pithart, Primer Ministre Txec entre 1990 i 1992, i firmant de la “Carta 77”, negà que s’hagués produït una revolució ja que no existí cap conflicte per a que les autoritats comunistes deixéssin el poder. És cert que el règim comunista ja estava molt debilitat abans de les mobilitzacions de novembre de 1989 i que aquestes van ser el detonant per al seu enfonsament, també és cert que en cap moment (excepte l’actuació policial del 17 de novembre, sense víctimes) hi va haver cap conflicte violent que acabés amb bany de sang. Però no per molt pacífic que fos el canvi polític que es produí pot deixar de definir-se com a “revolució”. Perquè la transició es va dur a terme tan ràpida i sobtadament que qualsevol altra etiqueta que se li vulgui posar no semblarà del tot apropiada. No sabem encara si els fets es desenvoluparen tal com Gorbatxov des de Moscou volia, tampoc sabem si la policia es va negar a intervenir després de la precipitada actuació del 17 de novembre, ni si va haver un complot des de dins del KSC per acabar amb el règim. El que si està clar és que la població txeca i eslovaca va deixar de banda la ressignació i el ressentiment i va sortir al carrer a manifestar-se. I aquesta acció va donar els seus fruits.