Accés Provisional

Esports ancestrals IV: el calcio fiorentino

2012-01-23T13:15:00.002+01:00

És durant el període modern quan l’espai públic realment guanya protagonisme. Tot i que encara la idea d’allò públic i allò privat no és gaire clara i la línia que separa aquests dos espais es troba difuminada, el carrer i la plaça deixen de ser, en molts casos, un simple lloc de pas per a convertir-se en el focus de la vida de la ciutat. Segurament es recupera en part l’esplendor de la ciutat antiga, quan espais com el Fòrum centralitzaven els contactes entre els habitants.

El passeig d’aquell que vol mostrar a la ciutat el seu nivell, o simplement per tota mena d’espectacles on la violència té un paper especial. Tot i les contades execucions públiques al llarg de l’any a la ciutat moderna, la gent hi acudia en massa. A més també trobem tota mena d’espectacles violents sobre animals (com els toros en el cas espanyol) o petits però cruents càstigs a delinqüents.

En aquest context apareix el segle XVI el calcio fiorentino a la ciutat de Florència. La Piazza Santa Croce és escenari d’un joc que alguns fins hi tot han assenyalat com l’avantpassat del futbol (calcio, com ara se l’anomena a Itàlia, vol dir patada). La pilota era també la protagonista, però la violència en la majoria de casos era notable. Dos equips de 27 jugadors cadascún (amb 5 porters a cada bàndol) intentaven introduir la pilota per un forat que hi havia a cada extrem del camp. Sembla ser que una anotació donava dos punts a l’equip que havia encertat però un error en el llançament comportava la pèrdua de mig punt. Per arribar a l’objectiu, els jugadors podien impactar l’esfèric tant amb les mans com amb els peus i el terra estava cobert de sorra. Aquest joc es va convertir en tot un fenòmen durant l’edat moderna a la ciutat de Florència i fins i tot es va exportar a localitats com Roma, Livorno o Lió.

Esports ancestrals III: el Pok-a-Tok

2012-01-18T12:31:00.003+01:00

Un dels esports més antics que podem trobar en la història és el mil·lenari Pok-a-Tok, el joc de pilota més emblemàtic de Mesoamèrica. S’han trobat evidències d’aquesta pràctica a tota la regió, i es remunten tres mil anys abans de la nostra era. Tot i això, l’espectacular complex construit per al joc a les runes maies de Chichén Itzá li dóna encara un valor més especial a aquest mite.

No queden gaires evidències respecte al sistema de joc del Pok-a-Tok. Les poques que ni han, a part de la pista, són les imatges. Sembla ser que l’objectiu inicial del joc era mantenir la possessió de la pilota, petita peça de goma de 10 a 15 centímetres de diàmetre. La dificultat sembla que radicava en el fet que només es podia colpejar-la amb els genolls, els colzes i la cadera. Tampoc s’està segur que les grans anelles penjades a les parets de pedra forméssin part del joc des dels seus orígens. El que si se sap és que es podia anotar tan passant la pilota per dins seu com simplement tocant-la amb la pilota. L’enorme dificultat que això suposava podia fer que amb una simple anotació pogués acabar el partit.

Els investigadors han apuntat que el Pok-a-Tok podria haver passat a ser més que un simple joc per convertir-se en un autèntic esdeveniment i un fenomen polític, social i religiós, on els seus participants podien arribar a ser considerats herois.

Esports ancestrals II: l'Episkyros i el Harpastum

2012-01-17T16:12:00.002+01:00

L’esport ha estat un tema força desenvolupat en el món clàssic europeu. Grècia és el bressol dels moderns Jocs Olímpics, i moltes de les seves proves es remonten als anys d’esplendor helenístic. Però un dels jocs practicats a l’antiga Grècia ha quedat al marge. Segurament no va assolir la popularitat d’altres esports, però és un bon moment per reivindicar l’Episkyros. Les seves característiques l’allunyen dels cànons bàsics del futbol, però un cop més la pilota era la protagonista d’aquesta pràctica. Dos equips d’uns 12 participants cadascú es situaven en dos espais dividits per una línia. L’objectiu era colpejar el cap dels contrincants amb la pilota, que podia ser impactada per les diverses parts del cos, mans incloses. És evident que en alguns llocs l’Epikyros va derivar en pràctiques violentes, vist l’objectiu final del joc. I com a bon esport grec, els participants, que també podien ser dones, havien d’anar nus.

Com en altres àmbits com la cultura i la política, l’antiga Roma també va pendre elements de “l’esport grec”. En aquest cas, el Harpastum va agafar la idea de dos equips, una pilota i un terreny de joc dividit en dues parts per a crear el seu propi joc. En aquest cas, però, l’objectiu era mantenir la pilota en el propi camp mentre l’altre equip s’afanyava a interceptar-la i portar-la cap al propi camp. Tot i que amb el Harpastum els peus van perdre protagonisme, el fet que no es pogués placar al qui portava l’esfèric va fer que es desenvolupéssin un seguit de tàctiques i estratagemes per a mantenir-lo a través de la seva passada. Alguns dels jocs de possessió que es practiquen a l’actualitat, ja siguin amb les mans o amb els peus, recorden a l’ancestral Harpastum.

Esports ancestrals I: el Tsu Chu i el Kemari

2012-01-17T10:39:00.003+01:00

El futbol és de llarg l’esport més popular del món però els seus orígens són ben llunyans. En diversos indrets repartits pel planeta podem trobar al llarg de la història pràctiques esportives que ens recorden els elements més bàsics del futbol. Vet aquí alguns interessants exemples.

Una de les primeres evidències es troba a l’antiga Xina, doncs està demostrat que per allà el 250 aC (aprox.) es jugava a un joc anomenat Tsu Chu. El més curiós és que aquest nom està format pels vocables Tsu, que vol dir “xutar”, i Chu, en referència a la pilota folrada de pell. La seva popularitat va créixer tan que es van arribar a fer partides en honor a l’emperador (que també hi participava), i fins i tot va acabar derivant en pràctiques d’entrenament militar. Paral·lelament, també amb el pas del temps, es van construir pistes adecuades a la seva pràctica, amb les seves respectives xarxes elevades, on s’havia de col·locar, hàbilment, la pilota. Aquesta pràctica xinesa es va acabar extenent a altres territoris com Corea, Japó o Vietnam.

Amb certes similituds, però molt més tardà, el Kemari es va desenvolupar al voltant del segle VI dC al Japó. En aquest cas, la bola continuava sent la protagonista i estava feta de cuir i serradures a dins. L’objectiu, però, era diferent. Aquí no existien porteries ni xarxes, per la qual cosa la finalitat del joc era passar-se l’esfèric sense que aquest toqués a terra. Pel que sembla, no era pas una pràctica informal. Calia un uniforme determinat per a jugar-hi i el terreny de joc havia d’estar marcat per quatre arbres en forma de quadrat. Amb els anys, aquest esport es va popularitzar entre les classes més baixes i va acabar sent un autèntic fenomen. A diferència del Tsu Chu, el Kemari no ha desaparegut i fins i tot encara es pot veure algun joc similar a casa nostra.

El nostre amic comú, de Charles Dickens

2011-12-29T23:32:00.005+01:00

El jove John Harmon torna de l'estranger per a heretar la fortuna del seu difunt pare. Per a poder-se fer amb aquesta herència, el jove ha de casar-se amb la desconeguda Bella Wilfer. Però en una negra i humida nit a Londres, un home i la seva filla descobreixen un "tresor" flotant al riu Tàmesis. Aquesta troballa no és més que el cadàver el jove Harmon.

"Our Mutual Friend" ("El nostre amic comú", 1864-65) és una història d'avarícia. La lluita despiadada pels diners, per l'èxit econòmic i social a qualsevol preu. Però també la lluita per a amors sense correspondència. Aquesta obra de més de mil pàgines és possiblement la novel·la més elaborada, més perfecta i complexa de les que va escriure Charles Dickens (1812-1870), o almenys és la que més recomanaria de les que he llegit fins ara. I també cal dir que és el seu últim llibre publicat en vida. En ell, Dickens fa de nou una radiografia de la ciutat de Londres a mitjans del segle XIX. En aquesta capital industrial i imperial, "El nostre amic comú" relata històries paral·leles, amb infinitat de personatges, múltiples interessos i nombrosos girs argumentals. El misteri i la intriga persegueix els seus protagonistes, molt heterogenis si ens fixem en els seus orígens socials. Aquest "amic comú" fa referència a un dels personatges principals de la trama, però l'omnipresent riu londinenc sembla presentar-se com una de les figures més recorrents durant la història. L'aigua canvia el destí en més d'una ocasió.

No falta la crítica social, l'àcida ironia i les brillants caracteritzacions de Dickens. Personatges profunds, molt variats, amb una narració que t'atrapa des de bon principi. Petita recomanació literària per a acabar aquest 2011, per a aquells que vulguin recuperar un clàssic i que es vulguin deixar portar per una d'aquestes històries totals.

1. Bon Iver - Bon Iver

2011-12-25T11:42:00.004+01:00

Bon Iver és una manta que t'abriga quan tens fred, Bon Iver és una beguda calenta que et restitueix en una gèlida tarda de desembre, Bon Iver és natura, és un paisatge boscós que evoca tranquilitat i pau interior; olora a humitat i frescor. Bon Iver ha passat de ser el mite d'un home que componia cançons melancòliques, envoltat d'arbres i solitud, a ser una banda de deu paios, liderats per l'immens Justin Vernon, i que han parit, sense cap mena de dubte, el millor disc d'aquest 2011.

Molts ens preguntàvem què passaria amb el successor de "For Emma, Forever Ago" (2008), un brillant àlbum de folk rústic que havia nascut en unes circumstàncies molt determinades. L'únic que podiem preveure és que algunes de les respotes estiguéssin en l'EP "Blood Bank" (2009), o en el seu projecte paral·lel, Volcano Choir ("Unmap", 2009), fins i tot en la seva col·laboració amb el famós raper Kanye West. Però tot i les altes expectatives, l'impacte de "Bon Iver" ha estat brutal. Vernon i companyia han entrat en una nova fase, marcada pel pop-rock, però sense oblidar la marca folk. I això els converteix en una de les majors forces musicals del futur.

El riff inicial de "Perth" ja ens posa la pell de gallina, aquí ens ensumem que quelcom gran s'està coent darrere aquesta preciosa portada tardoral. De moment amaga un esclat rock que no ens esperavem, uns acompanyaments de vent que no cabien en l'univers Bon Iver, i en general, una producció de les grans. Més tard, "Minnesota, WI" construeix un pont semi-funk primer, més ambiental després, caminant cap a un dels altres pilars, "Holocene". La tendresa del seu arpegi et destrossa ja d'entrada. Naveguem amb un petita barca de fusta per un llac de la Nord-Amèrica salvatge. De fons, apareix un imponent baix que va marcant el temps. Sublim. Els temes es van succeïnt i cap té desperdici: el sorprenent canvi enmig de "Towers", la delicadesa de "Michicant" o la doble veu (greu/aguda) de Vernon en la inòspita "Hinnom, TX". I aleshores apareix el piano de "Wash". Aquest cop ens trobem en una habitació de parets de pedra rugosa, amb una llar de foc davant nostre. Magnífica pausa pel que ens ve després. "Calgary" és la cançó amb la progressió perfecta. Comencem amb un teclat, a cada vers entren nous instruments, amb una naturalitat i una solemnitat inaudites. Desemboca en una explosió guitarrera, en una èpica rural, per tornar de nou a la intimitat. "Lisbon, OH", més que un pont, és una senda que ens porta al final de tot, la misteriosa "Beth/Rest". I misteriosa no perquè ens evoqui les imatges més inquietants, sinó perquè ens fa reflexionar sobre què ha portat Justin Vernon a construir una cançó amb el teclat i la guitarra solista que sonen de fons. Moment de silenci, perquè ens adonem que d'una altra manera no podriem haver sortit d'aquest espès bosc de Wisconsin.

Commovedor, escruixidor, és un àlbum que difícilment crea indiferència sentimental. Instrumentació perfecta, amb una varietat sense límits, abundància d'arrenjaments, producció magnífica, infinits registres vocals de Justin Vernon, evocador a més no poder, belles lletres, dramàtiques sovint, i un directe d'allò més prometedor. No només estem parlant del millor disc del 2011 segons Accés Provisional, estem parlant d'una de les millors obres musicals dels últims temps, i un autèntic clàssic per a la història. Bon Iver a les classes, ja!! Merescudíssim or per a ell.

Recorden a: Sufjan Stevens, Iron & Wine, Grizzly Bear.
Tres caramels: "Perth", "Holocene", "Calgary".

2. Fleet Foxes - Helplessness Blues

2011-12-24T15:18:00.002+01:00

El cotxe s'allunya de la costa, però pel retrovisor es pot observar encara la imponent silueta del Mont Saint Michel. De fons sóna "Fleet Foxes" (2008). El meu viatge a Bretanya i Normandia de fa dos anys i mig i la música d'aquesta banda de Seattle aniran per sempre de la mà gràcies a aquesta experiència. Per fi, aquest 2011, tres anys deprés de l'èxit del seu àlbum de debut, publicaven "Helplessness Blues", un disc que reventa qualsevol pressió externa i que supera, de llarg, les perspectives dipositades. El ara ja sextet barbut comandat per Robin Pecknold aposta de nou pel so del seu primer treball: combina el millor de la tradició pop-folk americana amb la música celta de la vella Europa (de la qual Pecknold n'és un declarat admirador). I un cop més, allò que els fa forts són els jocs de veus. Però la complexitat en les estructures de les cançons, una major varietat instrumental i els cuidadíssims arrenjaments són arguments a favor per creure que els Fleet Foxes han crescut molt en tres anys i que encara creixeran més.

La importància del component vocal a Fleet Foxes és evident des del principi, amb "Montezuma", com també ho és el pas endavant que ha fet Pecknold en la composició de les lletres: més complexes, molt més integrades en les melodies i en els arrenjaments. "Bedouin Dress" també n'és un bon exemple. La tercera cançó, "Sim Sala Bim", és una de les millors que podrem trobar. Començant amb un tímid arpegi de guitarra acústica, es redimensiona quan entren les cordes i la percussió. Llavors, ens podem imaginar perfectament el bullir d'un mercat medieval durant un matí de tardor. "Battery Kinzie", amb un aire dels millors Beach Boys, i la psicodèlica "The Plains/Bitter Dancer", precedeixen un altre dels hits, el que dóna nom a l'àlbum. "Helplessness Blues" sí que reivindica el poder del folk americà. Com si de Bob Dylan es tractés, aquí el més important és la lletra. Pecknold sembla patir una alienació en un món sense cap racionalitat que s'encamina cap a una bogeria depredadora. I segurament, per donar contrast, seguim amb la preciosa "The Cascades", una peça instrumental d'una bellesa i una perfecció excel·lents. Medievalisme folk en estat pur. Més endavant, quan ja ens acostem al final, s'aixeca imponent "The Shrine/An Argument", la que crec que és la millor cançó que ha nascut durant aquest 2011. Que no ens enganyi el títol, aquesta complexa composició de vuit minuts està formada per tres parts. Una aventurera guitarra acústica s'endinsa en el salvatgisme mític del folk. La primera part, més aviat reposada, deixa pas a l'èpica de la segona. Una èpica que ve marcada pel ritme de la bateria i una melodia que rememora els millors temps del pop-rock. I després de la tempesta ve la calma, torna el protagonisme per a les veus i es tanca amb un esquizofrènic joc de vents. "Blue Spotted Tail" ens porta a l'estil Cat Stevens cap al final, "Grown Ocean", una autèntica cançó de carretera.

La possibilitat d'escoltar-los en directe en un marc incomparable com és l'Auditori de Barcelona va reafirmar els meus elogis sobre aquesta banda de Seattle. Talent innat, proposta atractiva i fresca, i un futur immens fan dels Fleet Foxes un dels grups més importants del panorama musical actual. Plata pels llenyataires!!

Recorden a: Crosby, Still Nash & Young, Beach Boys, Arcade Fire.
Tres caramels: "Sim Sala Bim", "Helplessness Blues", "The Shrine/An Argument".

3. Hey Rosetta! - Seeds

2011-12-24T14:00:00.004+01:00

És sense cap mena de dubte, la sorpresa més agradable d'aquest 2011. Una gran recomanació del Black Lung Captain, Hey Rosetta! és un desconegudíssim grup de pop-rock canadenc que, tot i tenir cert seguiment a la seva terra natal, no ha merescut l'atenció de la premsa musical americana i internacional. Misteri. Per fer-nos una idea del que tenim entre mans, es tracta d'una banda que aposta per l'èpica tan característica dels Arcade Fire, però sense tant barroquisme, i amb un talent i una qualitat al nivell (o superior) als seus compatriotes. A part que tenen un potencial per a omplir estadis res despreciable. Segurament la diferència és que uns van ser recomanats per David Bowie i els altres no. I tampoc són uns nouvinguts. "Seeds" és el seu tercer àlbum. Si ja amb "Into Your Lungs" (2008) deixaven clares les seves ambicions, amb aquest nou LP, a part de consolidar la seva línia musical, volen trencar d'una vegada per totes les barreres. Rock instantani en la tradició de Bruce Springsteen, magnífics arrenjaments de corda sense arribar a la megalomania, la portentosa veu del seu líder, Tim Baker, i catàrsics crescendos finals. Aquesta és la recepta dels de Newfoundland.

Avís per a navegants: "Seeds" està format per onze autèntics hits (10+1). No hi ha desperdicis, ni talls de transició mig descafeïnats. Només un interludi a mode de mitja part, per a recuperar forces. Per això es converteix en una experiència de cinquanta minuts vertiginosa però alegre, expansiva i vital. Després d'obrir el teló de manera intensa i a l'estil Springsteen, "Yer Spring" neix de manera sutil i preciosista. Per sorpresa de tots, el que hauria de ser la tornada es converteix en una explosió instrumental amb aires semi-orientals que precedeix el crescendo final. "Young Glass" és una demostració de com combinar a la perfecció els atacs de guitarra amb la hiperactivitat dels arrenjaments orquestrals, mentre que "Bricks" és una fenomenal picada d'ullet a les melodies dels britànics Radiohead. "Downstairs" és una introducció ambiental per a l'atronadora "Welcome", una cançó amb una energia i una frescor que moltes grans bandes voldrien en el seu repertori. Però Hey Rosetta! acaben posant el seu segell amb una progressió final esplèndida. "Yer Fall", en canvi, comença amb una enigmàtica melodia de piano per desembocar en un altre final gloriós. Tanca l'àlbum la bellesa de "Bandages", una peça acústica que raja pop del bo pels quatre costats. Amb aquesta demostració final de talent, ens acaben ficant definitivament a la butxaca.

Hey Rosetta! planten de nou les llavors per a una carrera musical ben fructífera. Perquè enganyar-se, la seva lliga local se'ls hi queda petita i necessiten jugar ja la Champions del rock d'estadis. Com a mínim, pels que hem estat enganxats a les seves cançons durant aquest 2011, mereixen tots els èxits. Bronze pels canadencs!!

Recorden a: Arcade Fire, Bruce Springsteen, Jeff Buckley.
Tres caramels: "Yer Spring", "Welcome", "Bandages".

4. Low - C'mon

2011-12-23T13:13:00.003+01:00

De tant en tant, apareixen aquets dies plujosos, que hom no vol fer res més que quedar-se al sofa de casa, amb una tassa de xocolata calenta a les mans. Per a aquests dies no hi ha res millor que Low, una banda de dilatada trajectòria que, després de vuit LP's ens presenten aquest magnífic "C'mon" (el novè), com dient "som-hi, encara ens queda corda per a estona". És evident que, després de nou treballs, el so dels Low està consolidadíssim, tot i els experiments que puguin haver sorgit durant la seva discografia. Aquest anomenat "slowcore" (nom curiós, tot s'ha de dir), es basa en cançons de tempo lent (de vegades molt lent), amb seqüències d'acords no gaire complicades i amb un minimalisme instrumental que ens dóna com a resultat aquest so gairebé depriment. Aquesta és la recepta del trio de Minnesota des de fa quasi ja vint anys.

El disc s'inicia amb la millor cançó, "Try To Sleep", una agredolça nana allunyada del so més cru dels Low. Es tracta de 4 minuts en el quals caminem lentament sobre uns acords pop mentre un fantàstic glockenspiel ens dóna una forta dosi de màgia. Poc més tard arriba "Witches", una lluminosa peça al més pur estil Low. Construïda a partir d'una simple roda d'acords i la rugosa veu d'Alan Sparhawk, deixa peu a una excel·lent progressió musical: apareix un banjo (genial), un expansiu solo de guitarra, acabant amb un cop sobre la taula. "Especially Me" és la cançó ideal per a desenvolupar la claustrofòbica veu de Mimi Parker, l'altra cantant, mentre una deprimida i distorsionada guitarra elèctrica fa caminar la música. L'acompanyen "$20" i "Majesty/Magic", dues críptiques peces que et deixen el cor mig tocat. El disc es tanca finalment amb la cima musical de "Nothing But Heart", amb una extraordinària progressió, i la rural i post-apocalíptica "Something's Is Turning Over". Després de tot el que hem passat, el final ens deixa més bona cara.

En definitiva, una obra brutal d'una de les bandes més originals, autèntiques i personals del panorama del pop-rock alternatiu. Recomanadíssim.

Recorden a: Damien Jurado, Pedro the Lion, Yo la Tengo.
Tres caramels: "Try To Sleep", "Especially Me", "Nothing But Heart".

5. Real Estate - Days

2011-12-23T13:08:00.002+01:00

Real Estate és el triomf de la simplicitat. Banda provinent de New Jersey, es van guanyar l'atenció del món de la música pop amb el seu disc homònim el 2009, però ha estat realment amb "Days" quan han consolidat totes aquelles propostes i promeses que ens ensenyaven fa dos anys. Com deia, Real Estate és el triomf de la simplicitat perquè parteix de la formació més bàsica. Una correcte bateria, unes repetitives línies de baix i dues guitarres que a base d'arpegis i melodies pop (sovint reverberades) construeixen una atmòsfera neta, còmode i agradable. De tant en tant, una tercera guitarra o un teclat s'uneix a la festa. El so dels primers R.E.M. és present i constant durant tot el disc. El famosos arpegis de Peter Buck són una influència més que efectiva.

L'inici ja és directe, amb una enganxosa línia de guitarra que va apareixent durant tot "Easy". I la segueixen les dues millors peces del disc. Per una banda, "Green Aisles", una reposada cançó pop amb un hipnòtic riff de guitarra. Ens condueix per una carretera costanera durant un matí d'hivern. Per altra banda, "It's Real" és la més instantània de les cançons que trobem. Alegres "uooos" es troben a la tornada mentre un tímid teclat va apareixen de tant en tant. Típica cançó per una tarda tranquila d'estiu. A mig disc, trobem la immensa "Out Of Tune", l'exemple perfecte d'allò que comentava de la influència R.E.M. (evoca l'esperit de "Murmur"). El decàleg pop de "Days" acaba amb la llarga despedida de "All the Same", quan a mitja peça, dues guitarres es queden soles conversant, poc després la resta d'instruments s'hi incorporen per deixar-nos amb un preciós, càlid i agradable crescendo com a forma d'adéu musical.

De vegades ens recorden al millor pop surfer de l'estiu, de vegades ens evoquen les desolades platges durant l'hivern. Un disc recomanadíssim sobretot per a aquells que volen moments de relax, de bones cançons pop, que entrin fàcilment i que no ens deixin durant tot el dia. Però vigileu! Real Estate és capaç de crear-vos autèntic hipnotisme!

Recorden a: R.E.M., Built to Spill, The Feelies.
Tres caramels: "It's Real", "Green Aisles", "Out Of Tune".

6. Atlas Sound - Parallax

2011-12-22T11:11:00.002+01:00

Bradford Cox ha tornat a sortir del seu laboratori pop i ha cridat "Eureka!". La raó és "Parallax", el tercer àlbum del projecte personal del líder de Deerhunter. Aquest geni d'Athens, Geòrgia, ens demostra de nou el seu caràcter prolífic. Com si d'esdeveniments esportius es tractés, aquest 2011 no és any de Deerhunter, ara toca Atlas Sound. I és més, com a aperitiu a "Parallax", Bradford va publicar a principis d'any quatre volums de "Bedroom Databank" al seu blog. Cançons a dojo per amor a l'art, vaja. El que va aparèixer, doncs, aquest novembre no ens va decebre ni molt menys, per això s'ha convertit en un dels artistes referència a l'Accés Provisional.

"The Shakes", peça espacial i somiadora que obre l'àlbum, ben podria haver aparegut a "Halcyon Digest" (Deerhunter, 2010). Té tot els ingredients distintius d'Atlas Sound i entra fàcilment. Bon inici. I més si poc després ve la preciosa "Te Amo" (curiós títol), que es construeix a partir de bonics loops de piano i guitarra acústica, però que no deixa de tenir la seva bona ració de sons eteris. Per contra, a "Parallax", la cançó que dóna nom a l'album, la veu de Cox sembla que hagi de tenir el protagonisme, tot i l'escueta i misteriosa lletra. Una delícia. Com també ho és "Mona Lisa", la única peça que ja apareixia a "Bedroom Databank". Ara reciclada per a l'ocasió, és segurament la cançó més pop de l'àlbum, un hit instantani amb el segell Cox. Competint, però, amb "My Angel is Broken", una revisió de la música pop-rock més clàssica però amb el filtre congestionat típic d'Atlas Sound. Finalment, a "Terra Incognita" trobem la seva faceta més claustrofòvica i espectral, amb un senzill però magnífic puntejat de guitarra a la tornada, acompanyant la veu de Cox, i un final llunàtic i infinit.

Aquesta tercera entrega d'Atlas Sound és, possiblement, la millor i més cohesionada de les que ha publicat fins avui. El fet que el mateix Bradford Cox sigui el que toqui tots els instruments gravats li dóna aquest caire tan artesanal i autèntic a la proposta. Recomanadíssim per a aquells que estan farts de música prefabricada i volen disfrutar d'un àlbum ben personal i íntim.

Em recorda a: Deerhunter.
Tres caramels: "The Shakes", "Te Amo", "Mona Lisa".

7. Wye Oak - Civilian

2011-12-22T10:56:00.002+01:00

Les comparacions són odioses. I Wye Oak n'és un exemple clar. El passat any la crítica musical va alçar als altars el gran disc de Beach House, "Teen Dream". Per això, aquest any, amb la publicació de "Civilian" (el tercer LP ja), molts els hi van buscar coses en comú. Però la realitat és una altra. Deixant de banda comparacions extra-musicals (ambdues bandes són de Batimore, estan formades per noi i noia, i la veu d'elles pot assemblar-se de tant en tant), són projectes que segueixen dues vies força diferents. Wye Oak aposta per donar més protagonisme a la guitarra i menys als teclats, per dotar la seva música d'un so aspre, però sovint eteri. Menys dolçor pop i més cruesa rock.

La proposta musical va des de peces més crues, algunes de les quals les podrien firmar els mateixos Low, altres segueixen l'estela shoegaze de My Bloody Valentine o Slowdive. L'àlbum comença realment interessant, el seu so t'atrapa des del primer moment, però no és fins "Holy Holy", el tercer tema, que Wye Oak ens regala el primer "gran cop". Un afilat i vertiginós inici guitarrer deixar pas a una textura més rugosa, combinada amb una secció de veus que dóna amplitud al so. La tornada tarda en arribar, però precisament per sorprenent i contundent és tant bona. A mig LP trobem "Civilian", tema que li dóna el títol. Amb una bona cadencia de ritme i una guitarra que fa caminar a la perfecció la cançó, Jenn Wasner canta a una relació que no ha arribat a bon port. Però un dels talls més rics musicalment, amb més detalls instrumentals és, sens dubte, "Hot as a Day". Aquí Wye Oak obren la finestra i deixen entrar la llum, i acaben amb una autèntica explosió de bon rock. Per contra, "We Were Wealth", la penúltima, és una preciositat. Una cançó que no acaba de sortir de l'amagatall, però que tampoc s'apaga del tot; la progressió final és un regal que no ens esperàvem.

El resultat de tot és un disc molt personal, però alhora molt sòlid i compacte. No hi ha cap tema que faci baixar el nivell de l'obra, ja de per sí reposada en tot el seu conjunt. Dos o tres autèntics hits pop rock i una proposta amb molt futur.

Recorden a: Low, Deerhunter, Slowdive.
Tres caramels: "Holy Holy", "Civilian", "Hot as a Day".

8. Anímic - Hannah

2011-12-21T18:36:00.005+01:00

Sensacional disc dels Anímic. Aquesta "família musical" afincada al peu de la muntanya de Montserrat ha creat un dels millors discos que he pogut escoltar recentment per les nostres contrades. Malgrat el boom mediàtic del pop-rock català durant els darrers dos-tres anys, els Anímic, anteriors a tot aquest fenòmen, hi han estat al marge. Sobretot perquè es tracta d'una música més personal i original, més propera a propostes que venen de fora que no pas de la tradició pop-folk autòctona. Anímic evoca les imatges més místiques i salvatges de la Catalunya interior, sovint semblen sortits d'una cova, i el misteri rodeja cadascuna de les seves cançons. Amb una producció excel·lent i un so molt perfeccionat, "Hannah" és en alguns casos un àlbum dual: dos compositors, dos cantants, dos idiomes. Possiblement això últim és el que juga menys a favor. Aquest ball català/anglès no afavoreix la cohesió del disc, però tot i la dualitat compositiva, musicalment el disc és força coherent. I també es compensa amb el joc veu femenina - veu masculina, que tan bons resultats dóna sempre. Anímic ens demostra, melodia rere melodia, que de vegades val més el silenci que la força; la sutilesa instrumental que la contundència èpica.

La trilogia inicial és francament superba. "Trenco una branca" obre l'àlbum marcant perfil. Una melodia tètrica i fosca, marcada sobretot per la guitarra acústica i l'aparició d'un imponent orgue. En la següent pista, "Blue Eyed Tree", la tònica és semblant però aquí el que realment crida l'atenció és el magnífic ritme de bateria. Ah! i un final al més pur estil Radiohead. A "Hannah", els arrenjaments de corda ens arriben a les entranyes. Més endavant ens topem "Boirina", una fantàstica peça, molt bucòlica, amb un crescendo final que fins i tot ens fa moure el cos. I "La pols i el punyal" tanca l'àlbum amb una preciosa i melancòlica melodia ajudada, de nou, per uns excel·lents arrenjaments de corda.

L'experiència amb un dels grans del rock independent americà Will Johnson (Centro-matic, South San Gabriel) ha propulsat les ambicions d'aquesta banda de la Catalunya central. Amb "Hannah", els Anímic han entrat realment en una nova fase i poc tenen a envejar de les bandes internacionals del seu gènere.

Recorden a: Low, Mishima, Fleet Foxes.
Tres caramels: "Trenco una branca", "Blue Eyed Tree", "Boirina".

9. Explosions in the Sky - Take Care, Take Care, Take Care

2011-12-21T11:58:00.003+01:00

Passegem pel camp i de sobte trobem una casa abandonada, amagada sota una immensitat de plantes espesses i branques recargolades. Ens pica la curiositat i obrim la porta. Sí, està abandonada, però tot seguit les primeres notes de "Last Known Surrondings" se senten amb força al nostre voltant. Hi ha una postal enmig de la sala, és el now LP d'Explosions in the Sky, "Take Care, Take Care, Take Care" (tres cops).

L'envoltori del disc ens invita a imaginar-nos una història així. La postal que ens ha deixat aquest quartet de Texas segurament ja l'hem llegit abans, ens va impactar més quan vam "llegir" per primer cop "Those Who Tell the Truth Shall Die, Those Who Tell the Truth Shall Live Forever" (2001) o "The Earth Is Not a Cold Dead Place" (2003). Vaja, que es tracta d'un disc continuista, segueix la dinàmica de la discografia dels Explosions: les guitarres com a protagonistes, llargues progressions, el contrast entre el soroll atronador i la pausa, melodies molt agudes ben reverberades i sorprenents cop de distorsió rock.

"Human Qualities", el segon dels sis talls de "Take Care" s'inicia com un plàcid bals, amb una guitarra i un minimalista ritme electrònic, després un d'aquells inquietants silencis a l'estil Sigur Rós, per tornar de nou a la via principal. Per contra, "Trembling Hands" és un rara avis dins aquest recull de cançons, perquè ve marcada per un intens ritme de bateria. "Be Comfortable, Creature" és possiblement la peça més bella del disc. Amb un bonic arpegi i unes delicades notes de guitarra molt, molt agudes. Una música perfecte per quan abandonem la casa abandonada i tornem a la desolada vall en la qual ens trobavem. A mitja cançó, descobrim una carretera per a desembocar de nou a la civilització.

La conclusió és clara: decepcionarà als qui vulguin trobar algo més en un gènere que segurament ja no dóna més de sí. Per contra, captivarà als qui viuen entregats a una banda que disc rere disc ha consolidat un so propi i que el sap defensar amb gran encert en directe. Jo m'incloc dins aquest segon grup.

Recorden a: Mogwai, Godspeed You Black Emperor!, Mono.
Tres caramels: "Human Qualities", "Be Comfortable, Creature", "Postcard From 1952".

10. The Decemberists - The King Is Dead

2011-12-21T11:48:00.003+01:00

A vegades resulta ser més positiva la prudència que l'ambició. Aquesta sembla ser la lliçó que va apendre Colin Meloy, líder dels Decemberists, quan va fer balanç dels seus últims dos treballs. Si l'excés i la complexitat mal aconseguida havien marcat el psicodèlic i barroc "The Hazards of Love" (2009), aquesta banda de Portland va decidir apostar per la simplicitat i l'accessibilitat en aquest "The King is Dead". I els resultats són més que notables. Un àlbum instani i assequible, que transforma dies grisos en somriures en menys de tres minuts.

Des de bon principi ja podem percebre que aquí es torna a apostar pels sons més autèntics del pop-rock americà i pel caràcter country de la seva música. Aquest pas endavant o millor dit, aquest cop a la taula, han decidit fer-lo acompanyats. La cantautora country Gillian Welch regala la seva veu en la meitat de les cançons i el guitarrista dels R.E.M. Peter Buck posa una mica de les seves espècies. Però els lligams entre els Decemberists i els R.E.M. no es limiten només a l'aportació guitarrera de Buck en tres peces. "Calamity Song" busca la immediatesa de "Talk About the Passion" (1984) amb el seu riff inicial. "Down By The Water" és més que un homenatge al "The One I Love" (1987) dels mites d'Athens. Funcionen. Estem parlant segurament, de les millors cançons del disc, no ens enganyem. A "Rise To Me" reivindiquen el seu art per crear grans balades, com sempre ho han fet. Per contra, a "Rox In The Box" semblen entrar en una taberna de port per deixar el protagonisme als intruments de corda i al genial acordió. Ja cap al final, "This Is Why We Fight" evoca a una guerra passada amb un marcat caràcter èpic.

The Decemberists torna al nivell dels seus millors treballs, "Picaresque" (2005) i "The Crane Wife" (2006), amb un àlbum que no passarà a la història de la música, però que sempre compleix quan un vol, simplement, disfrutar d'aquest art. Recomanadíssim com a disc de carretera!!

Recorden a: R.E.M., Neil Young, Wilco.
Tres caramels: "Don't Carry It All", "Calamity Song", "Down By The Water".

11. Girls - Father, Son, Holy Ghost

2011-12-20T13:29:00.005+01:00

"Father, Son, Holy Ghost" és una reivindicació del rock més clàssic. La percepció que tenim al escoltar-lo és que totes les seves cançons semblen haver estat ja inventades, que cap de les melodies que hi emanen és nova. Per tant, quin és el mèrit d'aquest LP? Que és creïble, que és un disc de rock que enganxa, que en un moment on precisament el gènere rock en sí sembla estar en crisi, Girls torna a proclamar la grandesa d'aquesta música.

I aquesta proclama la construeixen a través de dues vies. Una via, amb la que obren el disc, "Honey Bunny" i "Alex", un pop acaramelat i romàntic, més proper a la tradició dels Beatles o dels Beach Boys. Christopher Owens, el vocalista, canta desesperat a un amor que no sembla coallar. La part més xocant arriba just després d'aquestes dues peces. Canvi brutal, canvi de via. Enmig de tot apareix "Die", una cançó que comença forta, amb un fort contrast respecte les anteriors peces. L'energia de clàssics del rock més potents com Deep Purple sorgeix del no-res, per després jugar a ser els Led Zeppelin o els Pink Floyd més simfònics. És el mateix que passa amb "Vomit", la millor cançó del disc sens dubte. Molt progressiva, s'inicia amb un senzill i repetitiu arpegi de guitarra, però en pocs minuts explotarà al més pur estil "The Great Gig in The Sky", de Pink Floyd. Cal admetre que la segona part del LP, tot i la força en ascens de "Forgiveness", no té el punch de la primera i sovint cau en descafeinades peces pop.

El seu anterior disc "Album" (2009), no em va acabar de fer el pes, tot i rebre els elogis de la crítica; amb "Father, Son, Holy Ghost" han fet un pas endavant, desmarcant-se de la infinitat de bandes nord-americanes del seu estil, i a sobre, posant de nou en un pedestal el millor rock de les dècades passades.

Recorden a: The Beatles, The Beach Boys, Pink Floyd.
Tres caramels: "Honey Bunny", "Die", "Vomit".

12. St. Vincent - Strange Mercy

2011-12-20T10:06:00.004+01:00

El pop que manufactura St. Vincent, també coneguda amb el nom d'Annie Erin Clark, no sabem si és música per a un futur proper, o més aviat ens evoca al passat. L'únic que tenim clar és que és inimitable. I també tenim clar que a molts de nosaltres ens sedueix amb un orbir i tancar d'ulls. De rostre angelical i amb una ensucrada veu que ens recorda cantants com Björk, PJ Harvey o Régine Chassagne (Arcade Fire), amaga un esperit rocker i revel. Ho demostren els rampells de guitarra elèctrica que apareixen durant tot l'àlbum, un virtuosisme al servei de l'experimentació pop. "Strange Mercy" és realment un disc esquizofrènic: ara atacs de música electrònica, ara delicadesa femenina; ara pausa, ara hiperactivitat rockera…

Des del principi sabem que "Strange Mercy" no és un disc de pop fàcil de digerir. "Chloe In The Afternoon" s'inicia amb teclat "extraterrestre", amb un ritme difícil de seguir i una ràpida i paranoica guitarra. La delicada veu d'Annie fa de contrapunt. Però la segueix la implacable "Cruel", segurament la millor cançó que podrem trobar, enorme. Una peça que comença amb una melodia al més pur estil Disney clàssic, però que de nou es combina amb la virtuosa guitarra distorsionada. Tot desemboca en un final d'explosió pop amb aires de musical de vella època. Més endavant trobem talls com "Surgeon", on ens demostra que ella també ha compartit espai amb un dels grans, Sufjan Stevens. Alguns dels arranjaments que hi apareixen bé els podria firmar l'artista canadenc. És una pena, però, que el disc perdi en força a partir de la segona part.

Un álbum, doncs, que primer intimida, impressiona, o fins i tot espanta, sobretot als qui l'escolten per primer cop. Amb el temps, un li agafa estima a un grapat de cançons i a una artista diferent, que busca la provocació a través de la música, però també la innovació en un gènere sovint estancat en els mateixos paràmetres.

Recorda a: Sufjan Stevens, Dirty Projectors, Beck.
Tres caramels: "Cruel", "Surgeon", "Northern Lights".

13. Papercuts - Fading Parade

2011-12-20T09:57:00.004+01:00

Papercuts és una d'aquelles propostes que no per poc innovadores deixen de ser interessants. Aquest projecte, que gira al voltant del californià Jason Robert Quever, s'ha refugiat en la psicodèlia i el reverb per a crear aquest "Fading Parade". Es tracta d'un disc de pop melós i llaminer, que entra fàcilment i resulta simpàtic. El fet d'haver compartit escenari amb bandes com Beach House i Grizzly Bear es nota en més d'una picada d'ullet. Però el resultat és més que satisfactori.

Sempre hi ha un risc quan col·loques la millor cançó del disc al principi de tot. Però en aquest cas la jugada li surt bé a Quever. Perquè aquest aire somiador de "Do You Really Want to Know", al més pur estil Beach Boys, t'atrapa des del primer moment. L'aristocràtica "I'll See You Later I Guess" va també en aquesta línia. Tot i ser més melancòlica, evoca perfectament el so del millor pop dels seixanta i setanta. A banda d'unes guitarres ben reverberades, la veu de Quever també ajuda a crear aquesta atmosfera etèrea, amb un cantar quasi xiuxiuejat. "Wait Till I'm Dead" és un carrussel musical que perfectament el podrien firmar els Beach House. Una juganera però trista guitarra marca la melodia a base d'arpegis, mentre Quever canta desesperat. El millor, però, està per arribar. "Charades" tanca l'àlbum de forma brillant. Construïda a partir de les escales d'una guitarra flotadora, reivindica els viatges tripiosos dels grans Spacemen 3, amb un final d'autèntic pop èpic.

Sempre són d'agraïr propostes tan fresques i talentoses com "Fading Parade". Una bona banda sonora per quan l'estiu ja mor i la tardor va fent acte de presència, de forma paulatina.

Recorden a: Beach House, Beach Boys, Atlas Sound.
Tres caramels: "Do You Really Want to Know", "Wait Till I'm Dead", "Charades".

14. Mogwai - Hardcore Will Never Die, But You Will

2011-12-19T13:36:00.003+01:00

La veritat és que tenia més d'una raó per a deixar fora del llistat el nou disc de Mogwai: és el seu setè LP i continua estant allunyat dels seus millors temps ("Young Team" 1997, "Rock Action" 2001), grups com This Will Destroy You aporten més coses noves a un gènere ja de per si encotillat, etc. Però després m'he dit: no és un dels discos que has escoltat més aquest 2011? Sí. No és un disc que va de perles per anar a fer exercici? Sí. No té alguns dels millors temes que has escoltat durant aquest any? Sí. Doncs "Hardcore Will Never Die, But You Wil" mereix estar en aquest TOP-15.

Dins aquest LP de sarcàstic títol s'amaga un decàleg de cançons que no abandonen en cap moment l'essència Mogwai. Continua sent el mateix rock progressiu però amb noves i interessants propostes. I una de les millors notícies és que els seus temes més inspirats estan força repartits durant aquests 53 minuts de duració. Ajuda també que un dels seus millors i més enganxosos temes estigui a l'inici. "White Noise", on aquests escosesos juguen amb els germans de The Album Leaf, té una progressió perfecta. Cada instrument, cada riff, entra en el moment ideal, tot ben ordenadet, i fa que la cançó se'ns faci molt poc repetitiva. Un dels altres talls a destacar és "San Pedro", amb un contundent i elèctric riff de guitarra elèctrica que recorda els millors i més rockers moments de Mogwai. "Rano Pano" té també una molt bona progressió i interessants idees en guitarres distorsionades. Finalment, "How To Be a Werewolf" és una lluminosa peça de pop instrumental amb final èpic, perfecte per a viatjar per carretera.

En definitiva, un més que correcte disc, sobretot tenint en compte que els dos anteriors havien estat força regulars: de "Mr Beast" (2006) i "The Hawk is Howling" (2008) se'n podia rescatar ben poc. I repeteixo, molt útil per a sortir a córrer algun dia!!

Recorden a: Godspeed You Black Emperor, The Album Leaf.
Tres caramels: "White Noise", "San Pedro", "How To Be a Werewolf".

15. Her Only Presence - You're Never Back

2011-12-19T13:24:00.006+01:00

Obrim el llistat amb unes de les sorpreses més agradables aquest 2011. Expressa recomanació del gran Black Lung Captain, és una d'aquelles joies amagades dins l'escena rock de la nostra terra. Aquesta banda afincada a Barcelona ha sabut combinar a "You're Never Back" un seguit d'influències del millor rock alternatiu actual. Guitarres netes, originals i complexes seqüències rítmiques i una introvertida veu fan d'aquesta proposta una de les més interessants i prometedores del panorama actual.

"Goodnight" inicia l'àlbum amb una espècie de muntanya russa rockera, combinant moments de contundència guitarrera i moments de pausa arpegiada, amb subtils puntejats, i canvis de ritme interessantíssims. "A Present" ens demostra que el moll de l'os es troba en la primera meitat del disc. Es tracta d'una peça on evoca el millor del post-rock, de grups com els Explosions in the Sky, però que desafia els patrons d'una cançó clàssica col·locant la veu al final de tot. Olé. "I Wonder if…" comença més intimista però a mesura que passen els minuts va arribant a un clímax memorable. Les peces mig acústiques de la segona meitat del disc estan una mica per sota de la mitjana i segurament no assoleixen la brillantor del principi. Tot i això, el talent és constant durant tot el "You're Never Back".

Tan de bo la premsa musical tingués més en compte bandes com Her Only Presence. Una aposta en ferm pel rock de bona qualitat i per un so que no abunda ni en el panorama català ni en l'ibèric.

Recorden a: Explosions in the Sky, Death Cab for Cutie, Sunny Day Real State.
Tres caramels: "Goodnight", "A Present", "I Wonder If There Will Ever Be A Boy Who Can Swim Faster Than A Shark".

Un TOP-15 de discos pel 2011

2011-12-19T10:54:00.006+01:00

Nois i noies, això ja s'acaba. Posem fi a aquest 2011 i com cada any, toca repassar els discos de referència dels últims dotze mesos segons Accés Provisional. Ha estat un any marcat pel final d'unes de les bandes més grans de les últimes dècades, R.E.M. Després de 15 LP's i una infinitat d'himnes mítics per a la història del rock, els d'Athens van abandonar el vaixell deixant-nos una magnífica herència musical. A principis d'aquest any, van publicar el seu quinzè disc, sense que ningú sabés que era l'últim; pocs mesos més tard, després de la notícia de la seva dissolució, Stipe i companyia ens van deixar un recopilatori com a regal "pòstum". Evidentment, en aquest blog ja van tenir el seu merescut homenatge.

Desgraciadament, algunes de les més destacades figures del panorama musical ens han deixat. És el cas, per exemple, de la cantant Amy Winehouse, el guitarrista Gary Moore o el saxofonista Clarence Clemons. Afortunadament, però, altres grans bandes i prometedors artistes s'han anat fent lloc en aquest terreny de batalla que és la música. Esperem que Ós Bru, del qual forma part un servidor, pugui donar per fi un salt endavant en aquest 2012. Les sensacions són més que bones.

Parlant estrictament d'aquest TOP-15 per al 2011, cal dir, un cop més, que el nucli dur del llistat el forma la música pop rock, perquè, evidentment, és la que agrada més en aquest blog. Per altra banda, la gran majoria de propostes arriben del Estats Units i Canadà, tot i que podrem trobar algunes de les millors obres que s'han fet a casa nostra durant el darrer any. També és just recordar que alguns dels grans grups dels últims anys, eternes referències en aquest espai de la xarxa, han publicat de nou. És el cas dels mateixos R.E.M. ("Collapse Into Now"), Radiohead ("The King of Limbs"), Foo Fighters ("Wasting Light"), l'ex-oasis Noel Gallagher o els megalòmans Coldplay ("Mylo Xyloto"). Tot i que aquests treballs han estat més aviat irregulars, ens han deixat un cop més grans temes: Discoverer, Little by Little, Walk, The Death of You and Me o Hurts Like Heaven (clicar al títol per a reproduir).

Durant la pròxima setmana aniran apareixent poc a poc les ressenyes. Disfrutin, doncs, de la música i, un cop més, s'admeten tot tipus d'opinions, recomanacions, crítiques i insults. Bon Nadal i pròsper 2012.

Por el bien del imperio, de Josep Fontana

2011-11-28T14:01:00.004+01:00

"És évident que el món pròsper que se'ns prometia després de la Segona Guerra Mundial ha estat realment un frau". Així de contundent va iniciar el prestigiós historiador Josep Fontana la seva assignatura sobre la Guerra Freda, el curs passat. L'objectiu era donar un cop d'ull al gran conflicte del segle XX sense seguir una història lineal i des d'un punt de vista diferent. I d'altra banda, preguntar-se perquè tot el que se'ns explicava que arribaria, totes aquelles promeses sobre un món millor no han arribat. Aquests plantejaments eren també l'objectiu del projecte en el que es va embarcar Fontana ara ja fa uns 15 anys i que han culminat aquest 2011 amb la publicació de "Por el bien del imperio. Una historia del mundo desde 1945". Els esdeveniments que s'han anat succeïnt en els darrers anys han obligat a fer una revisió dels plantejaments de l'obra, per a ensenyar-nos amb major claredat com hem arribat des de 1945 a la situació actual.

Evidentment, hi ha poques veus més autoritzades en aquest país que la de Fontana per a explicar la història del darrer mig segle llarg. Per una banda, per la seva dilatada trajectòria com a investigador, primer del segle XIX, ara, del període al qual ens referíem. I per altra, per l'experiència vital que ha tingut durant totes aquestes dècades, per haver pogut veure de ben a prop tot aquest procés històric. Fa uns mesos parlava de Tony Judt en aquest mateix blog i el citava també com un exemple d'aquests intel·lectuals que han pogut estudiar el temps en el qual vivien. Per tant, la visió que Fontana ens dóna sobre el món actual és original, diferent, heterodoxa i estimulant.

Recomano doncs la lectura d'aquesta monumental obra de 1200 pàgines encara que sigui en petites dosis i espero amb impaciència poder-li donar un cop d'ull algun dia d'aquests. Com a aperitiu, una entrevista que li ha fet TV3 en motiu d'aquesta publicació. No té desperdici. Felicitats, Josep.

Inni, de Sigur Rós

2011-11-21T12:10:00.009+01:00

Les entrades musicals en aquest blog acostumen a ser poques i poc regulars, sempre pels volts de Nadal, repassant els millors discos de l'any. I sinó alguna crítica de concert mig perduda. Ara que ja s'acosta l'època de fer el balanç musical de l'any, una nova proposta ha aparegut de la mà dels islandesos Sigur Rós. Una de les bandes més originals i amb més talent del panorama actual i membre d'honor del club d'imprescindibles del nostre Accés Provisional.

Han passat ja tres anys des del fenomenal Með suð í eyrum við spilum endalaust, que va ser número 1 al meu llistat de discos del 2008. Des de llavors, Jonsi, el seu líder, s’ha embarcat en dos projectes diferents, un encara més ambiental que els mateixos Sigur Rós (amb el disc Riceboy Sleeps) i un segon en solitari, publicant un treball més proper al pop Barroc (Go). Evidentment, ambdós àlbums han aparegut als TOP-15 dels seus respectius anys. Per tant, en aquest any 2011, esperant ja la publicació d’un nou LP per d’aquí a uns mesos, aquests introvertits islandesos han decidit fer balanç de la seva excel·lent trajectòria musical. I en comptes de fer-ho a través d’un Grans Èxits (un concepte notablement allunyat del seu ideari musical), han decidit presentar un híbrid entre documental i concert, Inni.

L’experiència Inni és més que gratificant. Dirigida per Vincent Morisset (que també ha treballat amb Arcade Fire), aquesta pel·lícula musical ens mostra uns Sigur Rós que semblen reivindicar la seva cara més borrosa, etèrea i alhora humana. Es presenten ells quatre sols, sense el quartet femení de cordes Amiina, que sempre els acompanya en totes les gires. Ja amb les dues primeres peces, Ný batterí i Svefn-g-englar, Jonsi vol donar un protagonisme central al seu arquet de guitarra, als cants distorsionats que aquest recurs dóna a la seva música, i sobretot, l’íntima amistat entre aquesta distorsió i l’esplèndit piano de Kjrarri Sveinsson. Per altra banda, demostra un cop més que la seva veu es multiplica en directe i que sap treure tot el potencial possible al seu talent vocal.

El concert-documental es converteix doncs, en un repas dels millors temes dels seus àlbums, en especial èmfasi en el darrer. Morisset també posa molt de la seva part i ens presenta uns Sigur Rós molt misteriosos, rostres en blanc i negre, i un fum constant que dota la música d’aquest carácter tan islandès que ells sempre han volgut donar. Perfils desenfocats, plans desquadrats i llum cegadora. Senzillament, la millor manera de presentar aquesta gran banda en imatges. El DVD s’acompanya d’un més extens doble CD amb tots els talls enregistrats durant aquestes sessions.

L'últim dels governs porcins

2011-11-11T19:37:00.001+01:00

Silvio Berlusconi té les hores comptades al capdavant del govern italià. Si en un primer moment semblava aferrar-se al càrrec fins a unes hipotètiques eleccions al febrer de l'any que ve, ara tot fa pensar que no passarà d'aquest cap de setmana. L'únic objectiu era, simplement, mantenir la impunitat davant la infinitat de processos judicials en els quals està enfangat.

I el d'Il Cavalieri és l'últim dels governs dels països PIGS (o PIIGS) que faltava per caure. Aquest terme pejoratiu (pigs = porcs) va començar a usar-se a l'inici de la crisi econòmica europea i nord-americana el 2008 per referir-se als països del sud d'Europa (Portugal, Italy, Greece, Spain). Els agermanava, a part de la seva situació geogràfica, una dinàmica econòmica semblant, o sigui, un creixement desmesurat sobre uns peus de fang; un desenvolupament per sobre de les seves possibilitats. Per això, molts encabeixen la República d'Irlanda (PIIGS) en aquest "selecte grup d'irresponsables". El terme, evidentment usat en clau negativa pels experts i comunicadors de l'Europa septentrional, s'ha acabat fent evident durant el període 2008-2011, amb creixents deutes, recessions, altes taxes d'atur i rescats financers per part de la màxima autoritat de la Unió Europea. Cada cas és un món, però no cal ser un expert per observar com l'efecte dominó s'ha accelerat en els darrers mesos i sobretot, les últimes setmanes. Durant aquest temps, els governs d'aquests cinc països han acabat claudicant. I no ho han fet per les constants pressions d'una ciutadania indignada i ressignada als temps difícils, sinó per l'imparable huracà de la crisi econòmica. José Luis Rodríguez Zapatero, finalment, acabarà sent l'últim en abandonar la festa, després de les eleccions del 20 de novembre.

La República d'Irlanda fou la primera en entrar en recessió el 2008, la pèssima situació econòmica d'aquest país insular va provocar la renúncia del primer ministre Brian Cowen, dels conservadors del Fianna Fáil. Després de les eleccions del passat mes de febrer, Enda Kenny, del Fine Gael, és el cap de govern. Paral·lelament, José Sócrates a Portugal es va veure obligat a dimitir com a primer ministre davant l'oposició de les altres forces polítiques a les seves mesures d'austeritat. A partir de 2010, la situació econòmica a la república lusa es féu insostenible i el líder socialista fou vençut pel liberal Passos Coelho el juny d'aquest mateix any.

La situació a Espanya és de sobres coneguda. Tot i que no s'ha arribat a les xifres de deute d'altres països PIIGS ni tampoc s'ha entrat en fase de recessió, la incapacitat del govern de Zapatero de fer front a la crisi i el desgast que aquesta situació ha ocasionat a l'executiu socialista, ha obligat el govern a avançar les eleccions un any. A l'oposició, Mariano Rajoy, un polític més aviat mediocre, té l'oportunitat d'or per a fer-se amb el càrrec de president de govern. La seva més que provable victòria no serà fruit de les seves propostes anti-crisi (gairebé nul·les), sinó a la incapacitat del govern del PSOE de tirar el país endavant i de generar optimisme als seus ciutadans.

Els últims casos són els de Grècia i Itàlia. El socialista Georgios Papandreu ha estat substituit per l'economista Lucas Papademos, un home de perfil gestor que anteriorment havia presidit el Banc Central Europeu. Tot un exemple de sobirania econòmica. La notícia més calenta la trobem a Itàlia. El també economista Mario Monti serà l'encarregat d'encapçalar un govern d'unitat que substitueixi l'actual de Silvio Berlusconi. Coincidències de la vida, Monti havia col·laborat amb el monstre inversor Goldman Sachs, un dels principals causants de l'actual crisi econòmica.

Guerra i Pau, de Lev Tolstoi

2011-11-04T20:53:00.003+01:00

"El caballo que está enganchado a una rueda de moler piensa que de manera completamente libre y voluntaria adelanta la pierna derecha o la izquierda, levanta o baja la cabeza y avanza porque desea subir arriba, del mismo modo que todas esas innumerables personas que tomaron parte en esa guerra, que temían, se henchían de orgullo, se acaloraban, se indignaban, pensando que sabían y que hacían, no eran más que caballos avanzando lentamente por la enorme rueda de la historia cuyo trabajo estaba oculto para ellos, pero es comprensible para nosotros".

Possiblement no hi hagi cap altra obra de la literatura universal que sigui capaç de captar tan bé l'esperit d'una època (la de les guerres napoleòniques), un país (la Rússia de principis del dinou), ni la vida d'una classe social (l'aristocràcia). "Guerra i Pau" vol ser tant monumental en la seva llargada com en el seu objectiu d'abarcar tot un període històric, una societat i la complexitat d'uns anys tan trascendentals per a l'esdevenir d'Europa, com són els de la primera dècada del segle XIX.

Ben clar ho deixa Lev Tolstoi (1828-1910) a l'inici: ell parlarà del món aristocràctic rus, perquè és el que coneix millor i perquè "les seves vides són molt més interessants" (en mode sarcàstic, segurament). D'aquesta manera ressegueix les vides de quatre grans famílies, els Bolkonski, els Rostov, els Kuraguin i els Bezukhov durant uns anys on Europa viu sota l'amenaça d'un poder creixent i en expansió. Napoleó Bonaparte, l'emperador Bonaparte, vol portar França fins a la glòria i això vol dir estendre la seva Grande Armée des de Lisboa fins a Moscou. "Guerra i Pau" marca la pauta per a la novel·la històrica, aquella en què la veritat i la ficció conviuen en l'espai i en el temps, on aquestes dues realitats es difuminen per a crear una història èpica basada en un món que camina cap a la modernitat. És per això que Napoleó, per exemple, acaba sent un personatge més de la novela, una ésser fet de carn i ossos per molta grandesa que vulgui aparentar. Mítiques batalles com les d'Austerlitz (República Txeca) o Borodino (Rússia) serveixen de fons per a la història d'alguns dels personatges protagonistes, com també ho són l'incendi de Moscou i la retirada de les tropes franceses amb un derrotat Bonaparte.

Tolstoi capta un món que sembla esquerdar-se per moments, una noblesa que no entén que fins hi tot la vella Rússia està en constant canvi, en un context de guerra europea. Magnífica em sembla la descripció que fa de l'ambient que es respira en les esferes aristocràtiques entorn a l'enemic francès. La paradoxa d'una alta societat completament afrancesada, però que s'obliga a veure a Napoleó com la reencarnació de Satanàs. I com per una banda, veuen amb temor les idees liberals de la França revolucionària i atea, i com per l'altra, no dubten en parlar la llengua franca com un símbol de distinció i refinament.

Complexa és l'obra com també complexos són els personatges. De la infinitat de caràcters que hi apareixen, tres en destaquen: Pierre Bezukhov, Natasha Rostov i Andrei Bolkonski. Són els més profunds, els que més evolucionen durant la història i els pilars amb els quals se sosté la novela. Si a l'inici trobem un Pierre introvertit i quasi antisocial, un Andrei cínic i una dolça i inocent Natasha, el pas del temps, i sobretot de la guerra, fa que aquestes tres persones acabin mutant i donin peu a les relfexiones filosòfiques més profundes de Tolstoi. La qualitat narrativa de l'autor rus s'exemplifica clarament en l'ambient de la família Rostov o en la relació de Maria Bolkonskaia amb el seu ancià i malhumorat pare.

En definitiva, és un llibre que intimida a simple vista (sí, és un totxo), però que conté tot allò que fa gran la novel·la decimonònica. Aquella inocència que es respira en la literatura del dinou, però també unes acurades descripcions, meditades reflexions i històries romàntiques i realistes. Des de la narració històrica fins als afers amorosos dels palaus aristocràtics russos, passant pels humits i decadents paisatges bèl·lics. Sabia que un dia jo i Tolstoi ens trobariem a "Guerra i Pau", i realment l'aventura ha valgut la pena.

Els Estats Units de Llatinoamèrica. Per què no va ser possible?

2011-10-21T21:01:00.004+02:00

És difícil pensar actualment en una federació d’Estats a l'Amèrica llatina, des de Mèxic al nord, fins a Xile i Argentina al sud. Però resulta interessant plantejar-se perquè aquest vast territori no s‘organitzà de forma federal de la manera que ho van fer els Estats Units d’Amèrica. Es tracta de buscar, doncs, algunes de les raons per les quals es produí la “balcanització” de l’Amèrica llatina, en paraules de Thomas Calvo.

És imporant iniciar l’explicació fent un cop d’ull a la divisió territorial heretada a Llatinoamèrica. Amb les reformes borbòniques del segle XVIII es volia racionalitzar (entre d’altres coses) la divisió administrativa del món colonial espanyol. De manera que just abans de la invasió napoleònica a la Península Ibèrica, trobem per sobre d’algunes capitanies generals (Xile, Guatemala), quatre grans virregnats: Nueva España, Nueva Granada, Río de la Plata i Perú. Això és important perquè en el fons aquesta divisió serà la base dels futurs estats llatinoamericans (evidentment, amb algunes divisions internes).

Un altre dels factors importants el trobem ja al esclatar, a la metròpoli, la Guerra Peninsular de 1808-1814. Tot i que a l’Amèrica llatina trobem indicis d’una voluntat d’autonomia, o fins i tot d’independència en algun cas, com en els Estats Units, l’element clau aquí és el buit de poder que produeix la guerra anteriorment esmentada. Això diferencia el cas hispanoamericà del de les Trezte Colònies i la Gran Bretanya. Les colònies espanyoles s’han de governar, de moment, per elles mateixes, és per això que es creen Juntes governatives. Per tant, el govern del territori és anterior a la creació d’un Estat, i ja no diguem de la Nació. Aquesta necessitat d’organització com a conseqüència d’un fet subtat i sopressiu crec que és important per a entendre perquè després molts dels nous estats decideixen seguir el seu propi camí.

Un altre àmbit en el que ens hauriem de fixar és el social. Les elits criolles, principals impulsores de les independències es trobaven entremig del control de la metròpoli i el temor a revoltes populars i/o indígenes. Si per una banda és important citar el cas de Nordamèrica com a antecedent d’aquestes independències, també és cabdal tenir en compte com van afectar tant la Revolució Francesa com la Revolució Haitiana a aquesta elit. Potser per això, la nova oligarquia política va decidir concedir (en teoria) la ciutadania a tots els habitants de l’Amèrica Llatina, a diferència dels seus homòlegs nortenys. Potser d’aquí prové la forta inestabilitat política i social dels anys posteriors, que dificulta la creació d’una confederació (o una federació).

Finalment és important fixar-se en els projectes de les elits polítiques llatinoamericanes. Perquè en el fons, qui acaba decidint les formes d’organització política dels nous estats són una minoria. Com en el cas dels Estats Units, a l’Amèrica Llatina també es desenvolupa un debat sobre com s’ha de governar l’antic territori colonial espanyol, un procés que és paral·lel al de les independències. Líders independentistes com Francisco de Miranda o Simón Bolívar estan influenciats per polítics nord-americans com Alexander Hamilton o James Madison, protagonistes de la creació dels Estats Units, o tenen un perfil semblant al de George Washington, el seu primer president. És més, el mateix Miranda és testimoni de la Revolució Nordamericana durant els anys 1783 i 1784 i s’entrevista amb algunes de les principals figures. Per tant, les idees republicanes, confederals i federals, i la idea d’una unió de tots els estats llatinoamericans hi és present. També s’ha de dir que Miranda és molt més optimista que Bolívar respecte a la possible realització d’aquest projecte.

Les possibilitats, però, van existir. El congrés de Panamà de 1826, impulsat per Bolívar, havia de ser el punt de partida per a aquesta “Nació de repúbliques”, però la inestabilitat política en molts dels nous països i l’absència d’alguns destacats en aquest congrés va diluir ràpidament el plà. De fet l’únic projecte confederat (a part del de Bolívia i Perú, 1836-39) que va tenir certa durada fou el de la Gran Colòmbia, hereva de l’antic Virregnat de Nueva Granada, i que va acabar dividint-se en Colòmbia, Ecuador, Venezuela i Panamà als anys 30.

És possible que la lluita per esdevenir l’autèntic portaveu del territori estigués darrere d’aquesta “desunió”, o que els projectes exportadors que van dur a terme les elits oligàrquiques regionals dificultéssin la posada en pràctica de l’ideal confederat, però, en el fons, els països ja havien entrat en unes dinàmiques internes, després de la guerra de 1808-14 i el procés emancipador, que tampoc afavoriren la realització d’un projecte com el dels Estats Units d’Amèrica.

A la imatge, José de San Martín proclama la independència de Perú el 28 de juliol de 1821 a la capital Lima.

La Revolució Industrial: petita revisió

2011-09-28T13:05:00.006+02:00

El desenvolupament industrial liderat per Gran Bretanya des del segle XVIII i estès a gran part d’Europa i Amèrica del nord a partir del segle XIX és conegut tradicionalment amb el nom de Revolució Industrial. Però és correcte denominar aquest fenomen amb el terme “Revolució”, tenint en compte la seva amplitud geogràfica i cronològica? Es pot defensar aquesta idea, però amb diversos matisos que cal explicar.

En primer lloc, quan ens referim a Revolució, sempre pensem en un canvi ràpid, subtat, radical, i fins i tot, dramàtic, i sovint l’utilitzem en clau política, o social en alguns casos. Evidentment, un canvi econòmic no es pot produir amb la mateixa rapidesa que un de polític i, per tant, necessita unes quantes dècades. Per altra banda, hi ha la problemàtica geogràfica. Com que ens referim a la Revolució Industrial a Europa, Gran Bretanya prèn un lideratge indiscutible fins a finals del segle XIX, però quan es produeix aquest procés a l’Europa continental? Sovint s’afirma que Bèlgica fou el primer país industrialitzat i que ho assolí de manera força homogènia. Però a la resta d’Estats aquest procés no es produí fins ben entrat el segle XIX, com a molt aviat durant els anys quaranta. L’altre problema es que no es pot parlar mai d’industrialització en clau nacional, doncs tots els països excepte el cas anteriorment esmentat van seguir un camí molt desigual (internament). No es pot comparar les zones del Ruhr o la Saxònia amb la resta de la futura Alemanya, l’àrea de Lió en el cas francès o Catalunya en el cas espanyol. Per aquesta raó, molts autors, generalment historiadors de l’economia s’han atrevit a parlar d’”evolució accelerada” o d’”evolució industrial” abans que parlar de Revolució, tenint en compte que no és generalitzada a tot el continent i que s’allarga durant molt de temps.

El que està clar però és que Gran Bretanya, a la meitat de la centúria, dominava la producció industrial al món. I les bases d’aquest èxit s’havien posat (ens podriem remontar més segles) durant la Revolució Gloriosa de 1688, que havia comportat, un clima molt més propens a la innovació tecnològica i institucional, però també, en termes econòmics, un mercat molt més flexible que ajudava a l’adquisició de grans sumes de capital per a inversions. Tot i que alguns autors són contraris a parlar d’una Revolució Industrial abans de 1800, o inclús 1830 (segurament en el conjunt d’Europa), el cert és que la dècada “d’enlairament industrial” a la Gran Bretanya, en paraules d’Eric Hobsbawm, és la de 1780.

Un debat que demostra la importància d’aquest fenomen anomenat Revolució Industrial és el que es desenvolupa a través de dues opinions que no tenen perquè ser excloents. Una primera idea defensa que la Revolució va ser causada, per sobre de tot, per la demanda. Aquesta idea va lligada a la tesi de Jan de Vries de les “revolucions industrioses”, segons la qual, sobretot durant el segle XVIII, es produeix un canvi d’hàbits que afecta tant els horaris com l’alimentació i el consum de productes de primera necessitat. Aquesta demanda faria rentable la innovació en la indústria, per exemple, tèxtil. Christopher A. Bayly defensa aquesta idea i la relaciona amb un procés paral·lel de domesticació i sedentarisme. La segona, per contra, es fixa més en l’oferta. Això vol dir que posa més èmfasi en tot un seguit d’invencions que es van produir, majoritàriament a la Gran Bretanya, durant el segle XVIII i primera meitat del XIX: les màquines de filar (l’spinning jenny, la mule) i de producció de teixits (la llançadora volant), la màquina de vapor i el conseqüent vaixell de vapor, però sobretot el ferrocarril. El ferrocarril va escurçar enormement el temps de trajecte entre diverses ciutats, però també, entre d’altres coses, va impulsar sectors de la indústria com el ferro, l’acer, el carbó o la maquinària pesada. Perquè quan parlem de Revolució Industrial no només ens hem de referir a la producció, sinó també als mitjans de transport i comunicació, i a la organització del treball.

En conseqüència, la producció industrial es va multiplicar exponencialment, però també els terminis en transport i comunicació es van reduïr dràsticament. I això és una Revolució.

La Revolució Industrial segons Charles Dickens

2011-09-22T16:17:00.003+02:00

"Cocketown [...] era una ciutat de maó vermell, o de maó que hauria estat vermell si el fum i les cendres li ho haguessin permès; de fet, era una ciutat vermella i negra, de tons artificials, com el rostre pintat d'un salvatge. Era una ciutat amb maquinària i xemeneies altes, de les quals sortien initerrompudament serpents de fum que mai no acabaven de descargolar-se del tot. La ciutat tenia un canal d'aigües negres, i un riu d'aigües envermellides per les tintures malolents, i enormes amuntegaments d'edificis tots plens de finestres que trontollaven i sotraguejaven tot el sant dia, i on el pistó de la màquina de vapor pujava i baixava monòtonament com la testa d'un elefant pres d'una follia malenconiosa. Hi havia a la ciutat diversos carrers amples, que s'assemblaven molt entre ells, i molts i molts carrers estrets que encara s'assemblaven més, habitats per persones també ben iguals les unes i les altres, que entraven i sortien totes a les mateixes hores, feien ressonar l'empedrat de la mateixa manera i feien la mateixa feina, i per les quals cada dia era igual que ahir i que demà, i cada any feia pendent amb el darrer i el vinent."
Charles Dickens, Hard Times - For This Times.

El perquè dels Estats Units d'Amèrica

2011-08-01T20:12:00.004+02:00

Una de les preguntes més recorrents quan s’estudia el període revolucionari a cavall dels segles XVIII i XIX a Amèrica és perquè d’una banda les colònies espanyoles es van constituir com a repúbliques independents i les colònies britàniques es van unir en una federació d’estats. Durant la primera meitat del segle XIX, aquesta tendència es va refermar amb la consolidació dels Estats Units d’Amèrica per una banda, i amb una sèrie de repúbliques llatino-americanes que seguien cadascuna un camí diferent. Cal intentar buscar doncs, els factors que ens porten a aquesta realitat.

Per explicar perquè es van constituir els Estats Units és inevitable fer una comparació amb el cas llatino-americà. Els primers es formen a partir de trezte colònies britàniques, situades al llarg de la costa de l’Amèrica del Nord. Amb prou feines s’endinsen territori endins (si el comparem amb la vasta extensió de terra que hi ha a l’oest) ni cap al sud, en gran part, perquè es tracta de possessions colonials d’altres potències europees, sobretot abans de 1763. El nuclis de poblament coló, doncs, es concentren prop de la costa. L’expansió cap a l’oest es produirà, majoritàriament, després de la independència. Per contra, a llatino-amèrica, tot i que també hi ha expansió territorial després del període revolucionari, els nuclis de poblament estan més estesos, el territori és molt més ampli.

Si ens fixem també en el període de les independències i deixem de banda aquest factor geogràfic, hi ha un altre gran fet que diferencia aquestes dues realitats. En el cas llatino-americà, el convuls període a cavall dels segles XVIII i XIX a Espanya (la Guerra de 1808-14, la Restauració, la Revolució de 1820), obliga a les seves colònies a tirar endavant per la seva pròpia iniciativa a través de Juntes establertes on després es trobaran les capitals de les diverses repúbliques. Això contrasta amb la certa estabilitat política interna que gaudeix el Regne Unit a finals del divuit. Possiblement per això, les colònies es veuen obligades a unir-se si volen emancipar-se. Per exemple, les Lleis Coercitives aprovades el 1774 pel Parlament britànic contra l’estat de Massachusetts provoquen que la resta de colònies nord-americanes facin costat a Boston. Aquest poder paral·lel a l’imperial, que parteix de l’àmbit local i provincial però que es desenvolupa cap a dalt (interestatal) és la base política de la independència.

Un altre pilar per entendre perquè es formen els Estats Units és l’elit política que impulsa el procés emancipador. Les diferències evidents que existeixen entre els estats del nord i els del sud es veuen superats el primer moment per un compromís d’unió política d’aquesta elit whig: incialment una Constitució confederal (1781-87) i després una federal (1787-89), amb un notable autogovern per part dels estats però, amb un executiu central força poderós. Al final pesa allò que els uneix per sobre d’allò que els diferencia: són homes blancs, notablement pròspers, d’origen anglosaxó i de tradició protestant. El concepte WASP (White, Anglo-Saxon, Protestant) serà present durant les dècades següents i és el pilar fonamental d’aquesta unió. A més, la realitat ètnica nord-americana sembla molt més simple que la llatino-americana, marcada per un fort mestissatge. Aquests WASP, per contra, s’imposen davant els nadius i els esclaus negres, un grup de població força important numèricament. És sobretot durant el període de govern del president Andrew Jackson (1828-37) quan les característiques d’aquest grup blanc dominant, juntament amb els valors de democràcia i el liberalisme, es consoliden.

És important no oblidar, però, que a la llarga les diferències existents entre el nord i el sud desembocarien en una Guerra Civil (1861-65) que posaria en dubte una Unió entre estats que havia durat gairebé un segle. O sigui, que quan ens formulem la pregunta “perquè es constitueixen els Estats Units” tal com els entenem avui en dia cal tenir en compte que aquest conflicte bèl·lic podia haver portat a quelcom que no va ser al final. L’enfrontament pel que fa a la realitat de l’esclavisme i l’expansió territorial cap a l’oest són algunes de les causes de fons del conflicte en un territori que era tant divers com l’Amèrica del Sud.

Un TOP-10 per a aquest estiu

2011-07-24T19:57:00.002+02:00

Accés provisional proposa un top-10 de cançons per a aquest estiu. Refrescants i engrescadores, tranquiles i suaus, n'hi per a tots els gustos. Aquí ve la proposta, amb el video pertinent:

1- Foo Fighters - Walk
2- Jean Michel Jarre - Calypso
3- Rosa-Luxemburg - Espaguetis amb tonyina "massai"
4- Credence Clearwater Revival - Bad Moon Rising
5- Hey Rosetta! - There's An Arc
6- Fleet Foxes - Sim Sala Bim
7- Avi Buffalo - What's In It For?
8- Anímic - Boirina
9- Spiritualized - Do It All Over Again
10- The Walkmen - Angela Surf City

Bon Estiu!!

Els testaments de Tony Judt

2011-07-05T20:54:00.005+02:00

Tony Judt va morir l'any passat a causa d'una variant de l'esclerosi lateral amiotròfica, una enfermetat que li causà una paràlisi muscular progressiva. Se n'anava un dels millors historiadors del segle XX, un intel·lectual de renom i un autèntic expert sobre la història d'Europa. En definitiva, una de les veus més autoritzades per a opinar sobre la situació del món actual. Autor de l'immensa obra (quantitativa i qualitativament) "Postguerra: Una historia de Europa desde 1945", publicà, ja malalt, dos llibres més, els seus dos últims. Dos testaments per a reflexionar sobre cap a on es dirigeix el món que estem construïnt.

El primer d'ells, traduït al català com "El món no se'n surt", és el seu testament polític i intel·lectual. Una crida a la defensa de la ciutadania i la comunitat, una crida a la joventut per a que lluiti per al seu futur. La gràcia d'aquest text és que no es queda en la simple crítica del "què malament estem i com hem pogut arribar fins aquí". Posa a la taula una enorme paradoxa: que d'uns anys on el sector privat (sobretot el sector bancari) ha estat el principal causant de l'actual crisi econòmica, el sector públic continuï estan més mal vist. En aquest sentit, Judt creu que l'Estat ha de tornar a ser aquell que havia arribat a estar al servei del ciutadà, i no un monstre que fa la vida impossible a la població. D'aquesta manera, la socialdemocràcia, tot i no tenir una història gaire dil·latada ni un projecte de futur, sembla ser la opció més vàlida en aquests moments.

Per altra banda, "El refugi de la memòria" és el seu testament vital. Un seguit de records separats per capítols d'un londinenc que mai es va sentir anglès i d'un jueu que mai va es va formar part d'aquesta comunitat. Ell va viure "al marge". Aquesta espècie de cosmopolitisme intel·lectual i vital li ha permès viure gairebé al marge de les identitats i ser un dels millors observadors de la realitat del món occidental. No és d'estrenyar que al final de la seva vida, afirmés sentir-se novaiorquès per sobre de tot. Judt parla positivament d'austeritat quan combina les seves experiències amb el relat de la postguerra a la Gran Bretanya. Explica des de dins el mite del 68, aquella "revolució estudiantil" que no sabia on anava, el conflicte entre Israel i Palestina amb un punt de vista més que interessant i sobretot parla del món de la història, del món univeristari i de la intel·lectualitat. Tot aquest seguit de peces construeixen aquest refugi de la memòria, que va néixer com un exercici del propi Judt per a evadir-se de la seva desesperant malaltia i que s'ha convertit en un dels relats vitals més íntims i commovedors que he llegit mai. Una autèntica delícia.

Dos libres de lectura recomanadíssima, no solsament pel contingut de les seves opinions i vivències, sinó per la facilitat amb la que es llegeixen. Realment, el món no se'n sortirà sinó fem cas a gent com Tony Judt.

Txecoslovàquia VII: algunes reflexions finals

2011-07-01T21:39:00.002+02:00

Marina Casanova destaca en un article ("La Revolución de Terciopelo y el movimiento intelectual checoslovaco") quelcom que ja s’havia apuntat anteriorment: la “Revolució de Vellut” fou, principalment, la revolució dels intel·lectuals, la revolució de la paraula. Figures amb un suficient prestigi en el país com per convertir-se en les cares visibles, però alhora suficientment allunyades del partit comunista com per simbolitzar un autèntic trencament amb l’antic ordre. El règim havia relegat a àmbits marginals de la societat a brillants artistes i destacats intel·lectuals. Molts s’havien vist obligats a emigrar, com el conegut escriptor afincat a França, Milan Kundera. Però precisament per aquesta situació, Casanova també destaca que els anys de la “normalització” van impulsar tota una cultura underground que significà el final de l’autocensura, o sigui, la fi d’una era sense por i de llluita per la veritat (“la veritat prevaldrà” preconitzava un dels lemes del 1989).

Per altra banda, tot i que és possible crear un lligam entre 1968 i 1989, tot allò que s’intentà impulsar durant la “Primavera de Praga” estava ja obsolet el 89. Les reformes que portarien cap a un “socialisme de rostre humà”, com defensava Alexander Dubcek, eren un autèntic anacronisme. El Fòrum Cívic de Havel volia anar més enllà i sabia que les propostes dels comunistes reformistes no tenien cap sentit en aquell moment. Intencionadament o no, el grup de Havel els deixà en evidència. Això sí, Kieran Williams defensa que el 1989 s’usaren moltes de les tàctiques utilitzades ja el 1968, amb un èmfasi especial en les manifestacions públiques, desaconsellades per radio durant la “Primavera”. Tampoc les del 89 van ser molt premeditades i estudiades pels seus impulsors, ja que entre el 88 i el 89 s’havien anat succeïnt un bon grapat d’elles. S’enfocaven sobretot en la defensa dels drets humans i la majoria havien acabat amb intervenció policial. També destaca Williams que a diferència del 68, la televisió va tenir un paper fonamental alhora d’escampar les imatges de l’actuació policial del 17 de novembre, bàsicament a fora de Txecoslovàquia. A més, es contaven amb altres estris de circulació de propaganda, com les còpies de videos i casettes, i l’existència de rudimentaris ordinadors i fotocopiadores personals.

Petr Pithart, Primer Ministre Txec entre 1990 i 1992, i firmant de la “Carta 77”, negà que s’hagués produït una revolució ja que no existí cap conflicte per a que les autoritats comunistes deixéssin el poder. És cert que el règim comunista ja estava molt debilitat abans de les mobilitzacions de novembre de 1989 i que aquestes van ser el detonant per al seu enfonsament, també és cert que en cap moment (excepte l’actuació policial del 17 de novembre, sense víctimes) hi va haver cap conflicte violent que acabés amb bany de sang. Però no per molt pacífic que fos el canvi polític que es produí pot deixar de definir-se com a “revolució”. Perquè la transició es va dur a terme tan ràpida i sobtadament que qualsevol altra etiqueta que se li vulgui posar no semblarà del tot apropiada. No sabem encara si els fets es desenvoluparen tal com Gorbatxov des de Moscou volia, tampoc sabem si la policia es va negar a intervenir després de la precipitada actuació del 17 de novembre, ni si va haver un complot des de dins del KSC per acabar amb el règim. El que si està clar és que la població txeca i eslovaca va deixar de banda la ressignació i el ressentiment i va sortir al carrer a manifestar-se. I aquesta acció va donar els seus fruits.

Txecoslovàquia VI: el context de les revolucions del 1989

2011-06-30T17:29:00.005+02:00

Un factor fonamental per a entendre la “Revolució de Vellut” és el context de l’Europa Central i de l’Est. Sense la caiguda dels règims a Polònia, Hongria i la República Democràtica Alemanya pocs mesos o dies abans hagués estat impossible un canvi tan profund, que en aquest cas hagués estat aïllat. Però també és important tenir en compte els moviments de tímida reforma que volia impulsar Gorbatxov.

A Polònia, s’iniciaren un seguit de “taules rodones” entre el govern comunista i el sindicat Solidaritat, la major força opositora al règim, el febrer del 1989. Com a conseqüència, Solidaritat, fou legalitzada, i a les eleccions generals del mes de juny obtingué una espectacular victòria. A Hongria, ja des de l’any anterior, els reformistes havien aconseguit fer-se amb el poder del partit. L’objectiu era “crear un Estat constitucional modern”. Es van legalitzar sindicats, es promulgà la llibertat d’associació i premsa, i finalment es regulà el pluripartidisme, acabant amb el monopoli polític del KMP (Partit Comunista d’Hongria). A la República Democràtica Alemanya, la nit del 9 al 10 de novembre, la policia deixà que la població creués el Mur de Berlín, davant de la pressió popular i la incertesa de les autoritats. A partir d’aquell moment, es procediria a la seva demolició i la definitiva reunificació de tota Alemanya. Tres anys abans, en el marc del 27è Congrés del PCUS, el secretari general Mikhail Gorbatxov es referia per primer cop amb els famosos conceptes de perestroika (“reconstrucció”) i glasnost (“transparència”). Obria una nova fase tant en la mateixa URSS com en la seva relació amb els estats satèl·lits. Gorbatxov, a més, havia descartat qualsevol intervenció militar en cap d’aquests països a l’estil del 1968 a Praga.

John K. Glenn afirma, però, que ni la crisi del règim socialista txecoslovac ni el context del 1989 són les úniques explicacions, o les úniques causes de la “Revolució de Vellut”. Efectivament, donar un paper preponderant a l’Estat en el canvi de règim és subestimar la força de la població mobilitzada, és creure que els canvis només poden venir des de dins del propi sistema i que en cap cas hi ha cap factor extern.

Per altra banda, Carlos Taibo ha fet un estudi comparatiu de les transicions polítiques als països de l’Europa central i oriental. En el capítol destinat a les “vies de transició”, distingeix dos grans models: el de “reforma pactada” i el de “trencament”. Del primer model destaca els casos d’Hongria i sobretot de Polònia, en el sentit que l’existència de “taules rodones”, i de pactes entre les elits governants i les elits opositores, sempre disposades a negociar, van desembocar en una transició suau i sense cap canvi brusc. Tot i el caràcter pacífic de la transició a Txecoslovàquia, Taibo la classifica dins del model “trencament”, “un sobtat i ràpid col·lapse del règim que fa impensable i innecessari qualsevol tipus de pacte amb un oposició per molt dèbil que sigui”. Cal destacar que aquí només es parla de vies de transició, i en cap moment dels instruments, ja que el cas de Romania també es troba dins el model de “trencament”, però degut a la seva violència està a les antípodes de Txecoslovàquia.

Interessant també resulta el capítol sobre moviments cívics. Aquests estaven caracteritzats per “la vaguetat programàtica, la seva flexible estructura organitzativa, la seva actuació a l’estil de grups de pressió més que de partits polítics, la recerca de suport electoral i la tendència a mobilitzar-se entorn a un sol missatge”. D’aquesta manera es poden comparar els casos de Solidaritat a Polònia, el Fòrum Cívic i “Acció Pública contra la Violència” a Txecoslovàquia. Tots els moviments es nodriren de la intelligentsia del país i de sectors polítics molt dispars. I malgrat aconseguiren grans èxits electorals un cop establerts els règims democràtics en ambdós països, foren incapaços de tenir una continuïtat en el temps: Solidaritat es dividí a causa dels enfrontaments entre Lech Walesa i Tadeusz Mazowiecki, i el Fòrum Cívic pràcticament havia desaparegut el 1992.

Txecoslovàquia V: el 17-N

2011-06-28T17:41:00.004+02:00

Pel 17 de novembre de 1989 estava prevista a Praga la commemoració del cinquanta aniversari de la mort de Jan Opletal, un jove estudiant de medicina que havia estat assasinat pels nazis en una manifestació el 1939. Les mobilitzacions de caràcter dissident s’havien anat repetint durant l’últim any, entre elles la commemoració dels vint anys de la “Primavera de Praga” i algun moviment per part dels firmants de la “Carta 77”. Però també s’havien anat repetint les repressions policials i les detencions de destacats dissidents com Havel. Malgrat tot, el secretari general del KSC, Jakes, es trobava en una situació força incòmode. No es podia mostrar tan dur i intransigent com voldria respecte a aquest tipus d’esdeveniments mentre Mikhaïl Gorbatxov, el seu homònim soviètic, escampava el seu tarannà conciliador pel món occidental. I més veient com es desenvolupaven les transicions polítiques cap a règims democràtics a països tan propers com Hongria i Polònia, durant la primavera del mateix any.

D’aquesta manera, la manifestació estudiantil del 17 de novembre fou permesa per la policia. Però el que va començar com una concentració informal d’estudiants, silenciosa, va anar mutant cap un acte de protesta contra el règim, amb la multiplicació de crits anti-comunistes i d’afirmació nacional. La policia respongué colpejant violentament els manifestants i dispersant els allà concentrats. En aquesta situació, a més, es va escampar el fals rumor que un estudiant havia mort, cosa que encara provocà més dramatisme. La metxa ja s’havia près.

Des d’aquella nit, els estudiants començaren a ocupar les universitats, els ciutadans es manifestaren al carrer dia sí dia també, i als teatres de tot el país, especialment en ciutats com Praga o Brno, s’iniciaren una sèrie de debats polítics. Els actors d’arreu del país es declararen en vaga, però en comptes de tancar els locals per l’absència d’espectacle, decidiren mantenir-los oberts, perquè els assistents poguéssin entrar i es pogués parlar sobre la situació i debatre entorn a les opcions que calia seguir en aquell moment. El públic, lluny de sentir-se estafat per no poder gaudir de l’obra, donà suport als actors i col·laborà en tot allò que s’estava plantejant. D’aquesta manera, a l’entorn dels teatres i sales d’espectacle s’anà articulant tota una xarxa en moviment i plena d’idees, formada per professionals del gremi, estudiants, dissidents i intel·lectuals. Com rotundament sentencia Petr Oslzly: “El règim tenia l’oposició dels artistes, l’esperit de la nació; els estudiants, el futur de la mateixa. I immediatament, s’afegiren els dissidents, la consciència de la nació”. A més, recorda que Txecoslovàquia tenia la xarxa de teatres més densa de tota Europa.

El 19 de novembre, Václav Havel, que havia romàs en arrest domiciliari, tornà a Praga per encapçalar la revolució. Convocà tot l’entorn intel·lectual de la “Carta 77” i la oposició en general per a crear un fòrum que donés un rostre al moviment. No era un partit polític, simplement una organització molt heterogènia políticament (des d’ex-membres del KSC fins a ferms opositors al règim), que es posava com a objectiu poder negociar amb les autoritats del país. El nom d’aquest grup era Fòrum Cívic, d’una clara iniciativa ciutadana i nascut en l’àmbit teatral. El seu paper fou fonamental. En primer lloc, va saber canalitzar les queixes de la població erigint-se en el seu interlocutor. Però també va saber donar organització i centralitat política a unes mobilitzacions que podrien haver-se difós amb el pas del temps. El Fòrum Cívic es va sentir legitimat en tot moment per a fer de capdavanter en aquella revolució, però sempre sense perdre el lligam amb tot allò que estava succeïnt als carrers de les principals ciutats del país, en especial a Praga. A Eslovàquia, precisament, es va fundar també una organització paral·lela, “Acció Pública contra la Violència”.

Dos dies més tard, el 21 de novembre, l’oposició al règim articulada entorn al Fòrum Cívic es decidí a demanar al govern l’inici d’unes negociacions que tenien com a objectiu tirar endavant el país. Alhora, però, s’exigia la dimissió dels principals líders del KSC, Milos Jakes i Gustáv Husák. Adamec, polític de perfil més aviat baix, decidí finalment acceptar unes negociacions amb l’oposició. Paral·lelament, les manifestacions arreu del país creixien conforme passaven els dies. Les més multitudinàries es donaven a la plaça Sant Wenceslau, a la capital Praga. Václav Havel aparagué un dia d’aquells, en un balcó de la plaça, acompanyat pel seu entorn dissident. Dies més tard, també hi apareixeria Alexander Dubcek, el principal impulsor i posterior víctima de la “Primavera de Praga”. Però com bé destaca Tony Judt, la presència del propi Dubcek era un simple anacronisme. Les seves paraules i les seves propostes continuaven encallades al 1968, s’expressava encara en clau comunista, i si bé rebia el suport de la població, es veié clarament enfosquit per la llarga i carismàtica figura de Havel, que era el veritable rostre d’aquella revolució. Pel dia 27 de novembre, es convocava una vaga general de dues hores a tot el país. Aquest gest s’inspirava clarament en la vaga promoguda el 22 d’agost de 1968, llavors com un mètode de resistència contra la invasió. La “Revolució de Vellut”, en definitiva jugà constantment amb la referència i l’emmirallament de la “Primavera” i el seu mite, mentre lluitava en tot moment per trencar amb tot el passat comunista, amb el 68 inclòs.

El 24 de novembre, una setmana després de l’inici de la revolució, Milos Jakes era substituït per Karel Urbánek al capdavant de la Secretaria General del KSC, mentre la televisió txecoslovaca emitia per primer cop imatges del dia 17 i declaracions de Havel. I en la vigília de la vaga general, el dramaturg txec s’entrevistava per fi amb Adamec. En resum, semblava que quelcom es coïa. Com estava prevís el dia 27 es produí la vaga durant dues hores, amb un seguiment majoritari per part de la població. El cop d’efecte que la direcció del partit estava esperant per a abandonar el vaixell es donà. Dos dies més tard, gairebé com una resposta en el diàleg ciutadania-partit que es venia produïnt l’última setmana, l’Assemblea Federal decidí abolir l’article de la constitució que donava el monopoli polític al KSC. A partir d’aquí, els passos cap a una transició política se succeïren: el 7 de desembre, Adamec dimitia com a Primer Ministre, dies més tard ho feia el President Husák, qui a més impulsava la constitució d’un govern d’unitat nacional amb el reformista Marian Calfa al capdavant. A finals d’any, Alexander Dubcek, en una decisió de concens, era escollit President de l’Assemblea Nacional, qui alhora elegia Václav Havel com a President de la República a l’espera d’unes futures eleccions. Aquestes es portarien a terme el juny de 1990, en les quals el Fòrum Cívic obtingué un èxit espectacular amb una majoria absoluta que feu el propi Havel, ara sí, President de la República, secundat per Calfa com a Primer Ministre.

Txecoslovàquia IV: la "Carta 77", la dissidència intel·lectual

2011-06-27T16:38:00.003+02:00

El comunisme a Txecoslovàquia va voler eliminar el llegat cultural d’un país que era un dels més rics d’Europa en aquest sentit. Era un autèntic genocidi oblidar tota la tradició d’una comunitat que havia vist créixer artistes tan brillants i diferents com Franz Kafka (1883-1904), Alfons Mucha (1860-1939) o Antonín Dvorák (1841-1904)? De fet, l’obra del propi Kafka fou prohibida per les autoritats. Irònicament (que no casualment), els principals focus de dissidència i oposició al règim es van donar en àmbits artístics com el teatre, principalment. El poeta i dramaturg Václav Havel (a la imatge) acabaria erigint-se en el líder del moviment el 1989 i posteriorment proclamat President de la nova Txecoslovàquia. El món intel·lectual i artístic txec, encapçalat per gent com Milan Kundera o Ivan Klíma, i el moviment estudiantil es convertirien en els estandards de la revolta.

Si cal buscar un referent en la intel·lectualitat txeca durant el període 1969-89 aquest és, sens dubte, la “Carta 77”. Al llarg d’aquests anys, un reduït cercle intel·lectual havia continuat compromès amb les reformes del 68, però no havia tingut cap tipus de repercussió o resposta en la societat. Fins el 1977. Aquell any, alguns d’aquests personatges, com Jiri Hajek o el mateix Havel, fundaren la “Carta 77”, una agrupació que es proposava “actuar individual i col·lectivament en favor del respecte dels drets humans a Txecoslovàquia i a tot el món”. Per tant, el manifest fundacional tampoc era un text d’oposició total al règim, sinó més aviat es presentava amb un tarannà negociador respecte les autoritats. Tot i que els firmants van ser uns pocs centenars al principi, amb el temps aquests es van anar multiplicant. La resposta del govern fou negativa i completament intransigent. Però la “Carta 77” va ser la pedra d’inici per a un constant creixement de la dissidència a Txecoslovàquia, sempre però, en cercles molt limitats. Els firmants del text, però, tindrien un paper fonamental alhora d’articular el Fòrum Cívic, l’organització que es va posar al capdavant de les mobilitzacions del 1989.

Com a pas previ als fets de novembre del 89, dos anys abans, el secretari general del KSC, Gustáv Husák, d’avançada edat ja, abandonà el càrrec i fou substituït per Milos Jakes, nou anys més jove, però recordat com un dels protagonistes negatius de les purgues dels anys setanta. En la vigília de la revolució, Husák mantenia el testimonial càrrec de President de la República, mentre que Ladislav Adamec era el Primer Ministre.

Txecoslovàquia III: una societat entre el ressentiment i la ressignació, 1969-1989

2011-06-25T17:28:00.004+02:00

“Pengem la vostra bandera [de la URSS] perquè no tenim més remei. Abans la posàvem per agraïment, però això fou abans de donar-nos compte que els russos sou uns pocavergonyes”, li comenta Louka al petit Kolya. Kolya és una pel·lícula txeca de 1996 que descriu l’estat de la societat txecoslovaca l’any abans de la revolució del 89. I ho fa a través de la història de Frantisek Louka, un brillant violoncelista que es veu rel·legat de la orquestra simfònica estatal per “problemes” amb el govern comunista. Sobreviu a base de tocar en funerals i restaurar làpides, cosa que no li permet pagar els enormes deutes que acumula. En aquesta incòmode situació, decideix acceptar un matrimoni de conveniència amb una dona russa, la mare de Kolya, que necessita aconseguir la nacionalitat. Després del casament, la dona marxa a l’Alemanya Federal, abandonant el seu fill, que acaba en mans de Louka. Sense ser un ferm opositor al règim, Louka es veu perseguit per culpa d’aquest “cas”, mentre va abandonant els seus prejudicis envers el nen rus i agafant-li molta estima. Cap al final de la pel·lícula, Louka decideix participar a una de les manifestacions de la revolució, on es troba amb els dos policies que feia poc l’havien interrogat.

És interessant el personatge de la mare del protagonista, una dona profundament anti-russa, que renega de la presència militar soviètica al carrer, però també dels seus propis compatriotes: “No et sembla mentida, molts txecs fan negocis amb els russos, col·laboren amb els invasors, quins patriotes... Al principi, quan ens envaïren, molts tancaven el puny i deien que ens negarien el pa i l’aigua. Hi ha que veure’ls ara. Quina nació estem construïnt...”. Era l’ambient que es respirava al país, artistes pluriempleats que feien feines aquí i allà per a tirar endavant, una societat que semblava acceptar una presència militar soviètica que es remuntava vint anys abans, però que es mostrava molt ressentida envers el seu règim.

Aquest ambient és el que marca l’etapa de la “normalització”, de 1969 a 1989. Les autoritats aconseguiren desarticular les reivindicacions de la gent, aconseguiren que la societat es desmobilitzés i acceptés el retorn al vell ordre. L’economia estatal millorà a la dècada dels setanta, i amb ella el nivell de vida de la població, que consumí més productes de primera necessitat i es pogué permetre luxes com segones residències o automòbils, un fenòmen més típic d’un país europeu occidental de l’època que no pas d’un país sota règim comunista. Aquest creixement econòmic, però, es féu sobre peus de fang, en un model que en pocs anys es demostraria completament obsolet. Una de les causes del desmoronament comunista el 1989 és precisament aquest, haver impulsat un retorn al vell ordre quan les circumstàncies demanaven precisament un pas endavant, una reforma. En definitiva, un error que el KSC patiria a llarg termini.

Txecoslovàquia II: la "Primavera de Praga", vint anys abans

2011-06-23T16:45:00.003+02:00

En més d’un lloc s’ha apuntat que els grans esdeveniments de la història txecoslovaca del segle XX es dónen en anys acabats en 8. Aquest fet podria passar com una simple anècdota o fins i tot com una frivolitat històrica. Però fins a cert punt. L’octubre de 1918, es proclamà la independència de Txecoslovàquia respecte un Imperi Austro-hongarès que s’estava desmoronant. El 1938, el Tercer Reich commandat per Adolf Hitler s’annexionà el territori dels sudets, per després engolir la totalitat del país. Deu anys més tard, acabada la Segona Guerra Mundial i vençut el nazisme, els comunistes prendrien el poder de l’Estat, encapçalats per Klement Gottwald. Fins aquí tot sembla una coincidència, en part resultat de factors externs al país, però les dates quedaren marcades. En primer lloc, la “Primavera de Praga” de 1968 tenia un evident lligam amb la commemoració dels 20 anys de comunisme a Txecoslovàquia, però hi havia un síndrome, des de llavors, en l’imaginari col·lectiu: una sensació de constant amenaça exterior, ja fos austríaca, alemanya o russa. Les nacions txeca i eslovaca, de gran tradició a l’Europa Central, hereves de les antigues regions històriques de Bohèmia, Moràvia, Silèssia i Eslovàquia, semblaven no poden decidir el seu propi avenir. Tornant a les efemèrides, les mobilitzacions contra el règim comunista a la dècada dels vuitanta ja s’havien iniciat el 1988, tot i que no coallarien fins un any més tard, quan molts dels països del bloc soviètic patiren un canvi de règim en un ràpid “efecte dominó”. Per tant, en la ment de molts dels manifestants al 89, hi era presenta la Primavera del 68, i alguns dels membres d’aquella generació també serien protagonistes de la nova revolució.

Ja durant la dècada dels seixanta, el sector reformista del KSC (Partit Comunista de Txecoslovàquia) començà a fer-se present en l’estructura del partit, demanant transformacions tant en el país com en les formes de govern, sobretot per desfer-se de l’herència estalinista. El secretari general del partit, Antonín Novotny, va impulsar un seguit de tímides mesures per a fer callar aquests reformistes. El moviment no li va sortir bé. El sector reformista, molt vinculat a la intelligentsia del país, s’oposà completament a la línia del partit demanant una major “democratització” del país. Finalment, Novotny fou apartat del càrrec i substituït per Alexander Dubcek, renovador eslovac, amb el vist-i-plau de Moscou.

La nova direcció del KSC aprovà un “Programa d’Acció” per a emprendre la construcció d’un “nou model de societat socialista, profundament democràtic i adaptat a les condicions txecoslovaques”. O sigui, que a diferència del 1989, aquí no es volia acabar en cap moment amb el model socialista, sinó simplement desfer-se d’una herència que venia del 1948 (“un socialisme de rostre humà”). Però això va ser vist com una amenaça per molts dels països del bloc soviètic, que van fer arribar la seva preocupació al KSC. Les negociacions sobre el futur polític de Txecoslovàquia no van arribar a bon port i l’exèrcit del Pacte de Varsòvia va procedir a una invasió l’agost del 1968, davant l’escassa resistència de les forces militars del país i la població civil. La cúpula del KSC, amb Dubcek al capdavant, fou detinguda. El país més occidental (tan geogràficament com políticament) del bloc comunista tornava a estar en la òrbita de la URSS, tal com afirmà el secretari general del PCUS, Leònid Brèjnev. D’ara en endavant s’aplicaria un pla de “normalització” del país, que passava per tornar a la situació anterior a 1968. Gustáv Husák era el nou secretari general, càrrec que mantindria fins el 1987.

Henry Bogdan recorda que cal tenir en compte el context internacional per a entendre la “Primavera de Praga”: les protestes estudiantils el maig del 1968 a l’Europa occidental, la Revolució Cultural Xinesa, els moviments també estudiantils a Mèxic o els pacifistes als Estats Units. Però més que per animar la població cap a una revolta, aquesta situació fou més important per a fer entendre Moscou de la perillositat de l’aventura “liberalitzadora” txecoslovaca. També destaca el caràcter poc trencador dels protagonistes de la “Primavera”, ja que molts d’ells havien estat presents el 1948 i havien estat sempre fidels al partit. Segurament era més important el mite que es crearia que no pas allò que realment havia succeït.

Txecoslovàquia I: un mirall més per al 15-M?

2011-06-22T11:18:00.004+02:00

He decidit que a l'Accés Provisional se li havien acabat les vacances, i durant aquests dos mesos han passat coses suficientment interessants com per no escriure algunes línies. Buscant tema per a un treball sobre la Guerra Freda, vaig topar amb el cas de Txecoslovàquia, amb especial atenció als esdeveniments de 1989, que van fer caure el règim comunista. Per bé que la "Primavera de Praga" de 1968 conservava encara una certa aura mítica, la denominada "Revolució de Vellut" mantenia l'honor d'haver estat una transició política pacífica i poc dramàtica.

Però aquesta tria fou abans que s'iniciés el moviment 15-M, per la qual cosa el posterior desenvolupament del treball s'ha vist marcat constantment pel que anava passant a Espanya. És cert que el moviment dels "indignats" ha buscat sempre el reflex de les revoltes al nord de l'Àfrica, per bé que estem parlant de dos contextos completament diferents. Comparar el context polític d'Espanya amb el d'Egipte o el de Txecoslovàquia el 1989 és una falta de respecte per a la població d'aquests dos últims països. Però tampoc vol dir que no hi hagin raons per a la indiganció, tot el contrari. Vivim en un país amb una democràcia imperfecta, sí, però amb una llibertat individual, d'expressió i reunió que no gaudien (o gaudeixen) cap dels altres països. A Espanya, el moviment lluita més per a despertar la gent i fer-la conscient del que està succeïnt, que no pas contra un règim polític totalitari/autoritari. En definitiva, el 15-M lluita contra la ressignació de la població, i per això el seu objectiu ha de ser la pedagogia ciutadana. Evidentment, la classe política no es pot mantenir al marge, perquè un intent desesperat per tapar una indignació que vol sortir de l'embotellament, pot acabar sortint molt car a llarg termini. El cas txecoslovac és paradigmàtic. Per això m'agradaria recuperar aquesta història que he estat resseguint aquestes últimes setmanes.

Una de les coses amb les que més fascina la denominada “Revolució de Vellut” del 1989 a Txecoslovàquia és que amb el seu caràcter pacífic i dialogant acabés destruïnt un règim comunista inamobible durant quaranta anys (precisament per això se l’anomena “de Vellut”). En un context de canvi profund als estats europeus orientals, satèl·lits de la Unió Soviètica, el règim socialista de partit únic es va enfonsar i va deixar pas a una república democràtica parlamentària. Els esdeveniments que van desembocar en aquesta nova etapa se succeïren ràpidament, en poc més d’una setmana, tot i que es van allargar fins a principis de 1990, quan els nous dirigents foren elegits. La primera pregunta que cal fer-se és: realment fou un canvi de règim produït per una mobilització popular no violenta? El fet que es tractés d’un procés tan exemplar i tan poc traumàtic el situa en una categoria de rara avis dins les revolucions, cosa que ha donat peu a més d’una interpretació. Per això ja qui parla de conspiracions policials, de moviments des de Moscou o de pacte entre elits.

Continuarà.

Accés Provisional se'n va de vacances

2011-05-06T20:31:00.003+02:00

No havien estat les últimes setmanes molt actives per aquí. Però ara sí, l'Accés Provisional tancarà algunes setmanes més, segurament fins a finals de maig. Però tornarà amb noves idees. Això espero. Apa, fins aviat!

La Segona República Espanyola, el fracàs d'una societat per a fer-se major d'edat

2011-04-14T10:06:00.004+02:00

Les efemèrides molen (perdó per ser tan directe). Estan bé perquè són dels pocs moments que el món mira enrere i se'n recorda que té una història. Vaja, que és l'únic moment que sembla que els historiadors siguin necessaris, després els (ens) tornen al baül. Doncs sí, avui 14 d'abril del 2011 es compleixen vuitanta anys de la proclamació de la Segona República, segurament l'intent de democràcia més seriós que ha dut a terme aquest país. Actualment, aquest període de vuit anys (dels quals tres va estar en guerra), sembla estar sempre lligat a la paraula fracàs. S'explica com un simple preludi de la Guerra Civil o com un període de caos, inestabilitat política i social, però quasi mai com un temps de regeneració, d'un intent de modernització d'un país que encara es trobava encallat en el segle XIX. Només recordar que fins fa poc més de trenta anys, només dues eleccions s'havien fet per sufragi universal, 1933 i 1936. Tot i no trencar totalment amb el passat, els protagonistes de la Segona República van voler fer del nou règim un punt i a part en la història d'Espanya. Un fet que, cal recordar, ni molt menys es va intentar durant la Transició democràtica. Sembla però que els debats sobre la República, la Guerra Civil i el Franquisme encara estan monopolitzats pels polítics i els poders mediàtics del país, per pseudohistoriadors i pseudoperiodistes. Als autèntics estudiosos sobre el tema poca opinió se'ls demana, no fos el cas que fossin políticament incorrectes o poguéssin dir la veritat. D'aquesta manera, als autèntics professionals sobre la matèria se'ls arracona al simple (però fructífer) debat acadèmic. I per cert ,aquest any també és el centenari de la Primera República Portuguesa. Deixo dos articles de dos grans experts, un politòleg i un historiador (click al títol):

El recelo de las elites europeas, de Vicenç Navarro:
"El enorme entusiasmo popular que ocurrió a raíz tanto del establecimiento de la República como de la victoria del Frente Popular, era un indicador del deseo de las clases populares de hacer cambios y reformas sustanciales. El mundo occidental estaba en medio de la Gran Depresión y la fortaleza del movimiento obrero estaba asustando a las estructuras de poder de los países europeos. Tales estructuras estaban viendo el surgimiento del nazismo y del fascismo como el único dique capaz de parar este movimiento obrero. De ahí que los establishments financieros, económicos y políticos tuvieran simpatías con el nazismo en Alemania y el fascismo en Italia."

El tiempo de los derechos, de Josep Fontana
"Otra muestra del cambio profundo que introdujo la conjunción republicano-socialista en la política española la tenemos en la práctica del sistema electoral. Las elecciones de 1933 fueron, en 120 años de historia parlamentaria española, las primeras que perdió un Gobierno que las hubiera convocado. Este aceptó su derrota y cedió el poder a la oposición de derechas. Cuando esto sucedió por segunda vez, en febrero de 1936, las derechas se dispusieron a recuperar el poder por la fuerza, volviendo a una tradición histórica en que las elecciones no eran más que una farsa."

A la foto, el govern provisional, possiblement el govern més "intel·lectual" de la història d'Espanya: Indalecio Prieto, Marcelino Domingo, Santiago Casares Quiroga, Fernando de los Ríos, Lluís Nicolau d'Olwer, Francisco Largo Caballero, José Giral, Diego Martínez Barrios, Alejandro Lerroux, Manuel Azaña, Niceto Alcalá Zamora, Julián Besteiro i Álvaro de Albornoz.

Inside Job i "l'elit de poder"

2011-04-11T13:25:00.002+02:00

El poble islandès ha intentat i intentarà engarjolar el banquers culpables de la major crisi econòmica de la seva història (link de la notícia). Un país de menys de mig milió d'habitants fou enganyat per uns 20 o 30 lladres. Ara es demanen responsabilitats.

El documental nord-americà "Inside Job" també s'ajuda del cas islandès per a la seva introducció. Es presenta, a més, amb l'objectiu d'explicar les causes i les conseqüències a curt termini de la crisi econòmica de 2008: d'on venia tot, com va explotar i on hem arribat. Charles Ferguson està darrere d'aquest film, a les antípodes dels ego-documentals de Michael Moore. Completament diferent a la demagògia simpàtica de "Bowling for Colombine" o "Fahreineit 9/11". Ferguson, en aquest cas, se serveix de la coneguda veu de Matt Damon i deixa el protagonisme a aquells que se l'han guanyat, els culpables d'aquest terratrèmol econòmic d'abast mundial. Els que han volgut sortir, queden retratats, els que no ho han volgut fer, també apareixen, i queden igualment en evidència.

L'habilitat de Ferguson és fer entendre al ciutadà mitjà, aquell que normalment no domina en profunditat el món de l'economia (com un servidor) com hem arribat a aquest punt. Però s'ha d'agraïr també la recerca de l'equilibri entre ser rigorós i ser il·lustratiu. Tot el treball de recerca de dades i casos és digne d'esment, però també ho és el fet de posar noms i cognoms als protagonistes d'aquesta història de terror. Sobretot pel telespectador que no és nord-americà és important veure quelcom més allà de marques-monstres com Lehman Brothers, Goldman Sachs o AIG. Aquí ens vam quedar amb aquests noms i amb les famoses hipoteques "subprime". "Inside Job" es planteja com la història d'una crisi anunciada, una història d'avarícia, de salvatjades sense límits, i sense protagonistes bons i dolents. Perquè quan es diu que ningú queda viu, és ningú. Ni el mateix Obama, aquell líder de l'esperança que s'ha anat apagant. En el millor dels casos, es converteix en víctima del sistema americà. I d'aquí ve allò a que feia referència abans, "una història de terror". El final és esglaiador i ni tan sols comparable al cas islandès. "L'elit de poder" és molt forta als Estats Units, i el mateix Obama, per molt que ens diguin el contrari, n'és un satèl·lit més.

El terme "elit de poder" no és gratuït. L'elit nord-americana del segle XX fou estudiada en primer lloc per Charles W. Mills ("The Power Elite", 1956), qui la batejà amb el nom de "power elite". Més tard, William J. Domhoff ("Who Rules America?", 1967) desenvoluparia aquesta idea. Segons ell, aquesta elit de poder es troba en la intersecció de tres grans grups de poder i només significa un 1% de la població total. Aquests tres grups són "la comunitat corporativa" ("corporate community"), les classes socials altes i la "policy-planning network" (que vindrien a ser les altes esferes polítiques, moltes de les quals sovint estan a l'ombra). El primer d'aquests tres grups és evidentment el que més apareix a Inside Job, aquesta comunitat corporativa està formada per una xarxa d'alts executius d'empreses que es troben relacionats per la seva presència en més d'un consell d'administració. Els altres dos grups, però, també hi apareixen. A la "policy-planning network" hi trobem un seguit d'elements com els "Think Tanks" o les "Foundations", que impulsen noves idees polítiques. La gràcia d'aquesta realitat, segons Domhoff, és que aquestes tres esferes no coincideixen ni molt menys, només se sobreposen en un centre i és precisament aquí on es troba l'elit de poder. Per a quan un documental o un estudi a fons sobre el cas espanyol?

Pel retorn de l'Imperi de les províncies

2011-04-11T11:29:00.002+02:00

Avís: Això és una mesura de pressió. Això és una amenaça. Volem que torni http://loblogene.blogspot.com d'una vegada. Es tracta de l'autor de conceptes tan globalitzadors com el "feminazisme", "l'ecofeixisme" o "l'anarcocarlisme" (Roger Mas, ets un copió); de l'ideòleg de Front Cambó, possiblement l'únic partit català amb braç armat, capaç de cridar el Sometent quan toca i sense cap mena de remordiment alhora de fer estudis històrics sobre els Sindicats Lliures. Perquè volem un paio malhumorat a les nostres vides, però també a la blogosfera. Qui és tan brillant per a encabir tanta sabiesa en tan poques línies:

Assumpció, 27 anys: "A mi el que m'agrada és sortir amb els amics, ballar, escoltar música (la rumbeta, però flamenquito no), parlar amb la meva gent, jijijijiji, Carpe Diem, viu la vida i passaho bé."
És un cas DE MERDA, tot sigui dit, però per hipotètic que resulti no sols és habitual en la nostra societat post-postmoderna (si la postmodernitat era una merda, imagineu ara), sinó que n'és la tònica dominant. És la generació del presentisme, de superar la vella idea de fer “plans de futur” o d'aspirar “a alguna cosa més”, de la pèrdua del sentit del gust (para gustos colores, el refranyer espanyol té respostes mediocres per a tot), de la renúncia a la cultura, del plaer efímer, de la no acumulació d'experiències. 16/1/2010.

L'única persona que s'ha atrebit a titllar Pérez Moya de terrorista i que s'ha guanyat una advertència en l'entrada del seu blog. Allò de ser "políticament correcte" ja està superat. Chapeau.

Seydou Keita, l'aneguet lleig del Barça

2011-04-08T11:28:00.003+02:00

Ja hem entrat de ple a l'abril, tram decisiu per a la temporada de futbol a Europa, i no costa res recuperar el món futbolístic en aquest blog. Ara, però, que està tant de moda recrear-se en les delícies del joc de toc blaugrana, en deixar ben a dalt la tasca de formació de la Masia (moda a la qual m'incloc), és interessant fixar-se en un dels actors secundaris d'aquest Barça "totpoderós". Seydou Keita va arribar amb Guardiola l'estiu del 2008 i després de gairebé tres anys, es pot dir que el seu rendiment ha estat més que satisfactori. Seydou és una rara avis en la plantilla actual. Els interiors del Barça es caracteritzen tots pel segell del "made in Barça" (Xavi, Iniesta, Thiago, Dos Santos), capaços de jugar a un toc sempre que sigui possible, vigilen sempre les esquenes quan tenen la pilota a través d'una espècie de "xip detector" de rivals, tenen en ment la següent passada abans de rebre l'esfèric i, sobretot, són grans assistents. Keita és diferent. Ell sempre necessita un toc més, un segon més per pensar i no té aquesta genialitat de trencar les línies amb la pilota als peus. És més, altres jugadors que no provenen de la cantera han millorat espectacularment la seva tècnica individual (Abidal, per exemple). En el cas del malià, tot ha estat més paulatí. Ell té altres coses. És capaç de trencar línies sense la pilota als peus, a través de desmarcades vertiginoses, una capacitat física i tàctica immensa, un remat de cap i un xut (com el dimecres passat) que malauradament no hem pogut disfrutar suficient. Però sobretot, una professionalitat que ha estat clau per a la seva regularitat: sempre que ha sortit al camp ha complert. El dia del Shakhtar iniciant de fals interior esquerra, però amb llibertat per sorprendre des de segona línia, un rol molt més ofensiu del que estem acostumats en ell. I d'aquí ve el gol, i en podrien haver vingut més si els seus companys haguéssin detectat la infinitat de desmarcades verticals que va fer. Guardiola ja ho va dir un dia: Seydou no té la capacitat de desequilibri que tenen altres jugadors en la seva posició, però precisament el fet de ser completament diferent als seus companys de migcamp el fa tant necessari.

Mitjanit

2011-04-05T22:33:00.002+02:00

Link: http://www.goear.com/listen/d76c88d/mitjanit-victor

Òxid

2011-04-02T23:56:00.005+02:00

M'he animat amb una bateria. Espero que us agradi.
Link: http://www.goear.com/listen/0b2a587/oxid-victor

The Wall, el Mur de Roger Waters

2011-03-30T22:47:00.004+02:00

La nostra generació no té grups de pop-rock "total" com Pink Floyd. Bandes que amb una música elaborada i intel·ligent poden omplir dos Palaus Sant Jordi. Només se m'acudeixen Arcade Fire o Radiohead (que s'acostin), però això ja és anar massa enrere. A més la discografia dels britànics és tan brutal com variada, des de la psicodèlica dels primers treballs fins al rock progressiu d'"Animals", passant per obres col·lossals i conceptuals com aquest "The Wall". La pregunta és: val la pena anar al concert de Roger Waters, que només és un 25% de Pink Floyd? Doncs, la pregunta està mal formulada. "The Wall" no és un concert, és un espectacle, musical i visual. Els músics, excel·lents tots, són importants, però no són els únics protagonistes. Això sí, Waters des del primer moment recorda que ell és el capo de tot aquest "tinglado". L'espectacle narra la història d'un noi (que perfectament recorda al mateix Roger), marcat per la mort del seu pare a la guerra i una mare sobreprotectora, una escola més propera a una tirania que a un centre educatiu i una societat opressora que fomenta la isolació i la violència. La temàtica es desenvolupa paral·lelament al llibre de George Orwell, "1984", recarregada d'una simbologia totalitària i impersonal. Una dura crítica a la nostra civilització, perfectament actualitzada amb imatges d'aquests últims anys.

"The Wall" segueix l'estela dels espectacles deficitaris que van seguir la publicació del LP el 1979. Trenta anys més tard, Waters té més recursos i dóna gràcies a l'aparició de les noves tecnologies, que poden permetre performances com aquesta. Un exemple de la melagomania i del dineral que costa tot plegat és la primera peça, "In The Flesh?", amb una obertura "tonta i de rock d'estadi", en paraules del mateix Waters. Jocs d'artifici i una avioneta que s'estampa contra el mur a mig construir. I durant tot el show seran constants les impressionants i nítides projeccions tant al mur com en una pantalla central circular. I les peces, segueixen, evidentment, l'ordre de la gravació original. Un dels moments àlgids de la nit arriba aviat: la trilogia "Another Brick in the Wall I", "The Happiest Days of Our Lives" i "Another Brick in the Wall II". Aquest última cançó, el gran hit per excel·lència, es construeix a base un senzill riff Mi-Fa#-G-Fa#, una seqüència que treurà el cap en altres peces com "Hey You" o "Waiting for the Worms", per a mantenir la cohesió de l'obra. La seqüència rítmica i el cor infantil repetint allò de "Hey! Teacher! Leave those kids alone!" fan d'aquest tall una obra eterna. A més, aquí apareix per primer cop el gigantesc ninot del professor-dictador i tots els antics símbols i imatges creades per Gerald Scarfe, com els famosos martells caminants o el porc volador (que es deixa veure a la segona meitat del show). Amb "Another Brick in the Wall II" es comença a construir el Mur, i no s'acaba fins la finalització del primer acte, al so de "Goodbye Cruel World". Entremig dos peces a destacar: la desgarradora "Mother" i l'àcida "Goodbye Blue Sky", aquesta última acompanyada de les imatges d'uns avions que tiren símbols de totalitarismes i integrismes: la creu cristiana, la mitja lluna, l'estrella de David, la falç i el martell, el dòlar, la Shell i la Mercedes-Benz.

Segona part del LP, segon acte del show. Els enigmàtics arpegis de "Hey You" sonen darrere el Mur. Ens imaginem un lloc fosc i llòbreg, amb el protagonista repetint la pregunta "Is There Anybody Out There?". Aquesta segona part ens parla del monstre que ha creat la societat. Ja no hi ha esperança. I en part això ho reflecteix el segon gran cim de la nit: "Comfortably Numb", una de les millors cançons de rock de la història. Cabia la possibilitat que David Gilmour apareixés per a fer els solos, però no va ser possible (està cantat que serà a Londres). Waters cantava completament sol davant el Mur les estrofes, mentre a dalt de tot, els subtituts de Gilmour responien amb les tornades i els solos de guitarra. Moment d'apoteosi rocker i climax total. Però el final es va acostant, la follia del protagonista es multiplica i arriba al seu màxim amb "The Trial". És una cançó que de ben segur va inspirar la banda sonora de "Pesadilla antes de Navidad". La paranoia i el surrealisme d'aquest judici s'acompanya amb antics dibuixos esglaidors, personatges monstruosos. Aquí a tots ja ens va agafar algo al cor. I de sobte el Mur s'ensorra i Waters queda lliure. Lliure per a tocar en format acústic, amb tota la banda, l'última peça, "Outside the Wall".

Es nota que el 1979, Roger Waters amb "The Wall" va treure tot allò que el consumia per dins, però també és cert que amb aquesta gira, s'ha acabat de desempellegar de tots els fantasmes que el perseguien. Ell mateix ho va afirmar: "Fa trenta anys no era feliç, ara, després de nits com aquesta, sí que ho sóc". Waters és lliure.

La guerra, allò que ens agrada tant

2011-03-29T10:58:00.002+02:00

"La paz es más artificial y exige más explicaciones. A veces, las guerras son hechos que sencillamente suceden; la paz siempre tiene alguna causa. Además, comprender por qué el siglo diecinueve fue más pacífico que cualquier otro siglo anterior en la historia europea contribuye a aclarar por qué terminó con una guerra mayor que cualquiera de las anteriores. […] Lo que más llama la atención es que este sistema internacional [del XIX] perduró y sobrevivió a las tensiones de un siglo de cambios rápidos y fundamentales dentro de la sociedad europea: industrialización, modernización, revoluciones en la comunicaciones, la tecnología y la ciencia, el ascenso del Estado fuerte, la politización de las masas, y el crecimiento del liberalismo, el nacionalismo, el socialismo y la democracia".

Paul W. Schroeder es pregunta sinó és més encertat parlar de la "pau" com un estat excepcional dins la història europea en comptes d'analitzar la "guerra" com quelcom especial, fora de la normalitat. Doncs sí, l'estat natural de l'home és el "conflicte". Gràcies a la reflexió d'Schroeder un es posa a pensar si durant segle XIX no es tapona el curs habitual del "progrés humà" i amb tota la pressió que s'acumula en aquest (diguem-li) canal, al final els conflictes bèl·lics surten disparats. Em refereixo a les dues guerres mundials i aquest període posterior anonemat Guerra Freda, que encara no sabem com classificar. Segurament l'imperialisme europeu decimonònic és igual de lamentable que els grans conflictes del vint. Però també té gràcia veure com totes les innovacions que Schroeder numera al final d'aquest fragment són, en major o menor mesura, protagonistes de les guerres del segle passat. Com, per no tancar-se adecuadament el conflicte de 1914-19 (amb el "tractat" de Versailles), la guerra internacional torna a esclatar el 1939. I encara, més: com l'home és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra, el 1943-45 es torna a repetir la història. I així anem.

Font: SCHROEDER, Paul W.: "Política internacional, paz y guerra, 1815-1914", a BLANNING, T.C.W., "El siglo XIX", Historia de Europa Oxford. Crítica, Barcelona, 200. Pàgs. 185-186. A la imatge, Napoleon Bonaparte, el que tanca la darrera festa el 1815.

Les ciutats de Peter Clark

2011-03-25T14:22:00.003+01:00

La historia urbana o història de les ciutats és un tema transversal. Fins fa poc, però, se l'havia associat només a la història de l'urbanisme o de la urbanització (que no és el mateix), de manera que semblava que la ciutat només podia ser objecte d'estudi en àmbits com l'arquitectura o la demografia. Buscant per aquí i per allà temes per a la meva propera tesina, vaig topar amb el següent llibre: "European Cities and Towns, 400-2000", de Peter Clark. Ve a ser un estudi històric de les ciutats, des de la caiguda de l'imperi romà fins a l'actualitat, des de tots els punts de vista: demogràfic, social, polític, econòmic, cultural i arquitectònic. Evidentment, aquesta idea no és nova, però es tracta d'una obra de síntesi perfecte per a adentrar-se al tema. Per altra banda, per a qualsevol historiador, la matèria tractada no serà nova, però sí el punt de vista.

En una nova dècada on s'està buscant una manera d'explicar la història d'Europa o la història universal des d'altres punts de vista, allunyant-se del tradicional relat basat en les històries nacionals juxtaposades, aquesta pot semblar una nova via. Malgrat tot, no és una història globalitzadora. Cal recordar que fins fa poques dècades la població europea era majoritàriament rural i vivia principalment de l'agricultura. No és fins fa poc que el continent ha passat a tenir un caràcter eminentment urbà (el 70% de la població). Tot i això, aquí queda la idea.

Però que planteja Peter Clark a "European Cities and Towns"? No se li pot retreure que sigui desorganitzat en les seves propostes. Divideix el seu estudi en tres grans blocs tradicionals: Edat Mitjana (400-1500), Edat Moderna (1500-1800) i Edat Contemporània (1800-200). I dins de cada bloc marca les següents subdivions: "tendències urbanes" (centrat en demografia i en l'auge i declivi de les diverses ciutats), "economia", "vida social", "cultura i paisatge" i "govern". A més a més, parteix d'unes altres divisions, ara geogràfiques, per ordenar les seves explicacions. Parla d'una zona mediterrània, una zona ocidental encapçalada per Anglaterra, una zona nord i una d'oriental. Amb aquest esquema, Clark vol arribar a una de les principals conclusions del llibre: durant l'Edat Mitjana, el domini urbà d'Europa estigué monopolitzat per la xarxa mediterrània, amb ciutats com Venècia, altres de tradició italiana, o la pròpia Barcelona, ajudades pel creixent comerç marítim de l'edat mitjana tardana, però també per la seva identitat cívica, el seu esplendor cultural i un impuls innovador força notable. Tot i que les ciutats del nord de l'actual Itàlia es trobaven al capdavant el 1500, a partir d'aquest segle la tendència comença a canviar en favor dels centres urbans nord-occidentals. Des de la gran metròpoli de Londres (que es convertirà en líder al tombant d'època, 1800) i les ciutats neerlandeses i flamenques, fins les franceses i germàniques. Darrere del seu èxit està el comerç internacional i un fort sistema financer, però també una notable planificació urbana i la importància de la cultura i l'educació. Amb l'edat contemporània, tot i que aquestes últimes ciutats continuaran estan al capdavant, a l'est es posaran al dia i sobretot al nord d'Europa, ciutats escandinaves com Helsinki o Estocolm o d'altres com Dublin i Glasgow, s'emportaran els focus d'atenció gràcies als alts percentatges en qualitat de vida.

Però, després de resseguir la història de les ciutats europees, es pot parlar de guanyadors i perdedors? Clark intenta allunyar-se d'aquesta idea, però el que sí li queda clar és que les ciutats europees, tot i no trobar-se en el TOP-10 en quan a nombre d'habitants, sí que dominen els rànquings en qualitat de vida. Segurament gràcies al seu llegat històric i una llarga tradició urbana en àmbits com el govern, l'economia, la consciència cívica o la cultura. Clark arriba a la conclusió que tres són els factors fonamentals per a l'èxit d'una ciutat: la migració, el govern i la xarxa urbana.

En primer lloc, una ciutat ha de veure la immigració (tan sigui estrangera com rural, rica o pobra) com un fenomen que busca oportunitats, però també que porta innovacions i noves cultures. Clark cita una famosa frase de la mateixa Barcelona del 1500: "la gent té un dit: és una ciutat per a tothom". Grans urbs com Londres o París han demostrat que la immigració és fonamental, altres com les del nord, han entès que sense ella, l'exit era impossible. En segon lloc, el govern. Destaca la importància d'un bon lideratge, però també una forta autonomia respecte a poders superiors. Es refereix a això pensant en l'auge dels estats-nació sobretot a partir del segle XIX, i amb les ciutats com a clars motors de canvi social i polític, que eren vistos com una amenaça pels governs nacionals. I en tercer lloc, la xarxa urbana. La història de les ciutats es pot veure en un sentit darwinià, on els diversos centres urbans lluiten pel lideratge d'una determinada zona. Però també s'ha demostrat que la cooperació a través de xarxes urbanes és molt important. Exemples n'hi ha, un és la Lliga Hanseàtica a l'època medieval tardana. L'altre element clau és la promoció, a través d'esdeveniments de caràcter nacional o internacional, s'han demostrat com una eina exitosa durant molts segles.

Pegues que se li puguin posar al llibre de Peter Clark? Algunes. Primer, si es tracta d'un treball més divulgador que acadèmic, es troben a faltar imatges. Què és de la història urbana sense un suport visual? Difícil d'entendre… Però també es troben a faltar mapes, gràfics, taules i textos, que podrien ser de gran utilitat en un apèndix final. L'altre gran pega és el pes excessiu que se li donen als últims dos segles. Sí que es tracta del període més important en el desenvolupament urbà, però no es correspon a la proporció cronològica.

En definitiva, ens trobem a pocs mesos d'unes eleccions municipals, i a més d'un li aniria molt bé repassar com hem arribat fins aquí i de quina manera ens en podem sortir. Perquè en el fons, la ciutat exitosa ha estat aquella que ha sabut aprofitar les crisis com una oportunitat per al progrés.

The Age of Revolution

2011-03-16T20:53:00.001+01:00

"La Gran revolución de 1789-1848 fue el triunfo no de la "industria" como tal, sino de la industria "capitalista", no de la libertad y la igualdad en general, sino de la clase media o sociedad "burguesa" y liberal; no de la "economía moderna", sinó de las economías y estados en una región geográfica particular del mundo (parte de Europa y algunas regiones de Norteamérica), cuyo centro fueron los estados rivales de Gran Bretaña y Francia. La transformación de 1789-1848 está constituida sobre todo por el trastorno gemelo iniciado en ambos países y propagado enseguida por el mundo entero". Pàgina 9.

Així de provocador es presenta Eric Hobsbawm a "The Age of Revolution: Europe 1789-1848", possiblement la seva obra més aclamada i capital. Publicada per primer cop el 1962, en anglès, torna ara en una nova edició en castellà un dels clàssis de la historiografia contemporània. A Hobsbawm se li poden retreure moltes coses: la seva mentalitat marxista sovint intrasigent, però no per això ortodoxa, la seva capacitat per a crear polèmica en els diversos debats historiogràfics en els que participa, el poc ús que fa de les fonts primàries i, sobretot, de la literatura històrica no escrita en anglès, etc. Però fins i tot, amb tot això, continua sent l'historiador més reconegut en el panorama internacional, i això als seus 93 anys. Poca cosa.

Ell ha escrit grans clàssics de la història social decimonònica com "Bandits" (1969) o "Captain Swing" (amb George Rudé, 1969), però també s'ha atrevit amb el tema dels nacionalismes a "Nations and Nationalism since 1780: programme, myth, reality" (1991), on assegura que les nacions i els nacionalismes no són més que una invensió dels estats sorgits de la Revolució Francesa per legitimar-se i buscar l'adoració dels seus habitants, i descarta l'existència de qualsevol sentiment d'indentitat patriòtica abans de 1780. Unes afirmacions que han portat cua, però que són citades sempre en tots els debats sobre la matèria. Les obres però més importants de Hobsbawm continuen sent els seus manuals sobre la història contemporània. "The Age of Revolution" és seguida per "The Age of Capital: 1848-1875" (1975), "The Age of Empire: 1875-1914" (1987) i "The Age of Extremes: the short twentieth century, 1914-1991" (traduït penosament i amb objectius clarament comercials al castellà com "Historia del siglo XX", 1994). Un petit comentari mereix aquest últim llibre. Hobsbawm ha estat, en gran part, un dels grans estudiosos del segle XIX, però ha viscut quasi tot el XX, vaja que, per exemple era un preadolescent quan Adolf Hitler va pujar al poder. Això li donà una altra perspectiva quan escriví aquesta "The Age of Extremes". En part, és el que ha fet també Josep Fontana a casa nostra.

Amb tot, Hobsbawm és un autor que se l'ha de conèixer abans de llegir-lo, cal desxifrar el que diu, des d'una perspectiva crítica. Però no es pot dir que "The Age of Revolution" estigui obsolet, superat i passat de moda. Perquè per sobre de tot, ell és un dels historiadors més interpretatius que existeixen i no deixa mai ningú indiferent.

Deu anys amb R.E.M.

2011-03-09T11:17:00.002+01:00

Estiu del 2001. Ningú s'imaginava que en pocs mesos, dos avions s'emportarien per davant les dues torres del World Trade Center de Nova York. A Europa, encara pagàvem en pessetes i José María Aznar passava simplement per ser un polític "de dretes". Amb 14 anys recent complerts, dos videoclips i, sobretot dues grans cançons em van impactar profundament: "Sing", de Travis (batalla de menjar) i "Imitation of Life", dels nord-americans R.E.M. Aquesta setmana, deu anys més tard, es publica el seu quinzè àlbum, Collapse Into Now.

R.E.M. naixien el 1980 a Athens, Georgia. Una banda de rock formada pel vocalista Micheal Stipe, el guitarrista Peter Buck, el baixista Mike Mills i el bateria Bill Berry. Es tractava d'un grup purament alternatiu, de culte durant els primers anys sota el segell I.R.S. La greu i obscura veu d'Stipe, cantant lletres enigmàtiques i de vegades impossibles d'entendre s'acompanyava d'unes segones veus de Mills, però sobretot dels arpegis de la Rickenbacker de Buck. Aquest original pop-rock, el carisma del cantant i el reconeixible so de la guitarra els portaria per un camí paral·lel als mancunians Smiths, que triumfaven a l'altra banda de l'oceà. El cert, també, és que a la dècada dels noranta se'ls relacionaria amb altres grans artistes com Nirvana, Pearl Jam o Radiohead. Durant els anys amb el segell I.R.S. publicarien un total de cinc LPs, sense cap desperdici en cap d'ells: Murmur (1983), Reckoning (1984), Fables of the Reconstruction (1985), Lifes Rich Pageant (1986) i Document (1987). Un bon recopilatori sobre aquests anys és The Best Of R.E.M., un petit tresor que em van regalar la mateixa tardor del 2001 i que guardo amb molta estima. Seria l'àlbum de 1987, Document, el que els portaria finalment a l'èxit internacional, amb autèntics hits com "The One I Love" o "It's the End of The World as we Know it (And I Feel Fine)".

I un any mes tard de Document s'estrenaven en la multinacional Warner Bros amb Green, un àlbum que tot i rebre l'aprovació de la crítica, li tinc poca estima. Però el millor encara estava per arribar. Quatre àlbums suposarien el cim en l'èxit dels d'Athens. Out of Time (1991) sempre ha vingut marcat per l'arxiconeguda "Losing my Religion" i la hortera "Shinny Happy People", però realment és un conjunt de memorables cançons pop americanes. I Automatic for the People (1992) és, simplement, el meu LP preferit, i possiblement no sóc l'únic que ho pensa. Les mítiques "Everybody Hurts", "Man on the Moon" o "Drive" formen ja part de l'olimp del pop-rock. Com el seu predecessor, es tracta d'un disc més aviat tranquil. Tot el contari que els dos següents. Monster (1994) és un disc de rock and roll 100%, on Peter Buck posa la distorsió des de l'inici i no la treu en cap moment. New Adventures in Hi-Fi (1996), un dels meus preferits també, segueix la línia rock de Monster, però la imatge que ens ve és la de la portada: es tracta d'un disc perfecte per a un llarg viatge en cotxe. Malauradament, l'any següent el bateria Bill Berry es veia obligat a deixar la banda, que estaria formada per tres components, com en l'actualitat.

Berry semblava ser un actor secundari en R.E.M., però precisament després de la seva marxa vindrien els pitjors anys del grup en quan a qualitat de la seva música. Paradoxalment, serien els anys en que jo els coneixeria. Up (1998), Reveal (2001) i Around the Sun (2004) tenien grans hits, però també forces peces de pop descafeïnat. "Daysleeper", la mateixa "Imitation of Life" o el single "Bad Day" ens demostraven que els R.E.M. de sempre eren allà…

I no podíem estar més encertats. Accelerate (2008) i Collapse into Now (2011) han suposat una segona joventut per aquests nord-americans. Torna el gran rock, l'energia d'aquells anys passats i la tendresa de les seves peces més reflexives.

Des de Radio Free Europe (1981-83)...

... fins a Discoverer (2011)...

... passant per Imitation of Life (2001).

London #1

2011-03-04T20:09:00.003+01:00

El 2 de setembre de 1666 (un any força diabòlic) s'inicià un gran incendi a la ciutat de Londres. La catàstrofe durà quatre dies i gairebé cent mil persones es quedaren sense casa. La catedral de la ciutat, Sant Paul, fou destruïda completament, fet que obligà la seva reconstrucció. El drama es mesclava amb la cendra, la capital britànica mai oblidaria aquells dies i aquelles nits. Com ja havia passat en altres ciutats, les cases van deixar de construir-se amb fusta i la pedra va passar a ser la nova protagonista. Vint-i-dos anys més tard però, la Revolució Gloriosa portaria al Regne Unit el seu primer règim parlamentari, que s'ha mantingut fins l'actualitat.

Link:http://www.goear.com/listen/3683ed5/london-1-victor

Cop de calor

2011-03-02T20:44:00.003+01:00

Link : http://www.goear.com/listen/d371a7f/cop-de-calor-victor

Flotant

2011-02-27T15:04:00.006+01:00

Flotant per l'espai. La terra de lluny i l'infinit darrere seu. Silenci total i cap direcció. És impossible tornar, el més probable es que em quedi aquí eternament. De manera que no hi ha pressa. M'he tret el casc i, abans que m'explotés el cap, he buscat una banda sonora per a aquest moment. Flotant. Després ja m'ha reventat el cervell.

Link: http://www.goear.com/listen/3e200d3/flotant-victor

Víctor

El Tren de Sarrià

2011-02-23T13:28:00.003+01:00

Sempre havia volgut llegir i investigar sobre un transport que m'ha fascinat des de petit i que ha patit una metamorfosi espectacular al llarg dels anys: els Ferrocarrils de la Generalitat o, com es deia des del principi, el Tren de Sarrià.

El Tren de Sarrià fou innaugurat el juny de 1863. Ens hem de situar en una etapa de plena industrialització a Barcelona i un procés d'urbanització creixent. Tot i això, ens situem en el període anterior a l'annexió dels pobles del voltant de la capital catalana, que després passarien a ser barris de la ciutat. Entre ells Sarrià. Això sí, cal dir també que ens trobem davant d'una Catalunya i una Espanya eminentment rurals, agrícoles encara i, de fet, no han passat ni vint anys des de la innauguració de la primera línia de ferrocarril a l'Estat espanyol, la famosa Barcelona-Mataró de 1848. Pocs anys abans dos fets fonamentals canviarien la història de Barcelona: l'enderrocament de la seves muralles als anys 50 i l'aprovació del projecte urbanístic d'Ildefons Cerdà el 1860.

Per altra banda, Sarrià era encara un poble de camperols, però pròsper i amb una clara progressió demogràfica. L'augment del territori urbà de Barcelona, les relaciones cada cop més estretes entre els municipis i la creixent iniciativa per a la construcció i establiment de línies de transport va ajudar a l'aprovació d'una línia de ferrocarril. Aquesta fou innaugurada el juny de 1863 i estava formada per quatre estacions: Barcelona, Gràcia, Sant Gervasi i Sarrià. Amb el temps, però, fou necessària la construcció de noves estacions a la cruïlla Balmes-Provença, a la Bonanova, a Muntaner i a les Tres Torres (aquestes tres últimes a mitjans del segle següent). A més, la ràpida urbanització de Barcelona durant la segona meitat del segle XIX va convertir el Tren de Sarrià en el segon ferrocarril urbà del món, per darrere del londinenc. El seu pas, però, carrer amunt per Balmes era un tram altament perillós i els accidents entre peatons i el comboi se succeïren. Per això, el 1926 s'iniciaren les obres per al seu soterrament. Dècades abans, un altre fet cabdal havia canviat el Tren de Sarrià: la seva electrificació (1905), en consonància amb un procés que estava afectant tota la ciutat de Barcelona.

Fonts: MANÉ I SÀBAT, Antoni: El Tren de Sarrià. Històries de Sarrià, 3. El Mirador, Barcelona, 2003. HUERTAS, Josep M. i FABRE, Jaume: La ciutat transportada: dos segles de transport col·lectiu al servei de Barcelona. Transports Metropolitans de Barcelona, Barcelona, 1997.

Egipte i la història de la multitud

2011-02-16T19:31:00.003+01:00

El 1964, l'historiador marxista britànic George Rudé publicava "The Crowd in History" ("La multitud en la historia") i ho presentava com un estudi elaborat amb l'objectiu de compensar per tantes dècades d'historiografia "dels de dalt". Defensava la història "des de baix" amb un anàlisi del "populatxo" rural i urbà a la França i Anglaterra del període 1730-1840. Aquest treball, ideologies a part (cal situar-lo en aquella historiografia heterodoxa dels seixanta i setanta), marcava una fita tant en la metodologia com en l'enfocament. Aquella massa de gent, tant difícil d'analitzar, per l'absència de rostre, per l'absència de líder.

Tot i que els anys passen per "La multitud en la historia", els recents esdeveniments a Egipte em van fer recordar aquest treball. Els protagonistes d'aquests moviments populars massius són ben diferents als que historiava Rudé, la diferència cronològica fins i tot ridiculitza aquesta comparació. Però un cop més es demostren dues coses: la necessitat d'historiar la multitud, però també la dificultad que comporta fer-ho. Tota una paradoxa. Ni els analistes s'acaben de posar d'acord sobre quines són les causes (i no "causa", en singular) de les aglomeracions a la plaça Tahrir. Uns afirmen que molts manifestants observen les democràcies occidentals (bé, el que tenim aquí) com el model, però molts criden contra el control per part d'occident. Alguns ho veuen com una revolta islàmica, però altres afirmen que un projecte d'estat islàmic no tindria el suport suficient. Evidentment, hi ha factors polítics, econòmics (alça dels preus de productes agrícoles, a què em sona això…?) i generacionals. L'heterogeneïtat dels protagonistes de la revolta, la complexitat del procés fan difícil resumir en poques paraules el que ha passat. Tampoc vull entrar en aquest camp que se'n fa tant pantanós perquè conec poc la realitat egípcia. Però si realment resulta tant difícil posar rostre a multituds actuals, historiar les del passat resulta ben complicat.

Per altra banda, els successos de les últimes setmanes a Egipte ens demostren una cosa. Allò que tots entenem per "multitud" no és una massa homegènia i perillosa d'individus sense rostre que es mouen irracionalment. Es tracta d'un conjunt de persones (moltes persones) que es mobilitzen per una sèrie de raons, moltes de les quals són diferents en cada ésser humà, fins i tot de vegades contradictòries, però resultat d'una reflexió més o menys elaborada.

Arsenal. Romanticisme futbolític des d'Islington

2011-02-12T13:35:00.003+01:00

Avui l'Arsenal juga a casa amb el Wolverhampton i ja sabrà el resultat del derbi de Manchester, que enfronta als altres dos equips candidats a emportar-se la Premier League d'enguany. Però el dimecres li toca el PARTIT, el que l'enfrontarà al Barça, el seu germà gran. L'any passat els va posar les coses molt difícils, però va acabar cedint al tram final de l'eliminatòria. Aquest any les coses són diferents, es respira més optimisme, l'equip només està a quatre punts del líder Manchester United a la lliga, jugarà la final de la Carling Cup contra el Birmingham i continua viu a la FA Cup. Però el gran repte és el Barça. I el guanyador de l'eliminatòria serà el futbol.

Se sap que l'eliminatòria de vuitens pot marcar un abans i un després en la temporada. Els dubtes generats en defensa i porteria es compensen amb la bona forma del migcamp i la davantera. Lesionat Fabianski el que queda de temporada i amb un Almunia sense la confiança de Wenger, el jove Szczesny s'ha trobat amb una responsabilitat força gran. Tot i rebre 4 gols en vint minuts el passat cap de setmana contra el Newcastle, té bona pinta. Al centre de la defensa és on hi ha més dubtes. El capo està lesionat (Vermaelen) i de moment Koscielny, Squillaci i Djourou fan el que poden. Els laterals semblen més assentats. Un correcte Sagna li guanya la partida de moment a Eboué i Clichy explota ofensivament la banda esquerra esperant que el jove anglès Gibbs faci un pas endavant en la seva progressió. Però els gourmets els trobem de Song cap endavant. El camerunès hauria de ser l'estandard en el mig del camp. L'eterna promesa Rosicky, Abou Diaby i el sempre correcte Denilson haurien de ser secundaris en aquesta eliminatòria…

Perquè el millor m'ho deixo pel final. Allò que més acosta els de la barriada de Highbury al toc català. Aquest romanticisme, aquest amor pel futbol sutil, tècnic, que oblida el físic i que marca l'essència d'aquest esport. L'Arsenal també sap jugar a handbol amb el peu. També mou la pilota d'una banda a l'altra del balcó de l'àrea esperant el mínim forat per a col·locar-hi l'agulla. També creuen que si per ells fos, entrarien amb la pilota a la porteria. Ells també exasperen els seus afeccionats, que criden de vegades allò de "Xuta, Xuta!!!". I tenen molts actors per a aquesta obra. La joia és com no Cesc Fàbregas, un jugador que ha sabut combinar el toc que va apendre a la Masia amb la verticalitat del migcampisme anglès (Lampard, Gerrard, Carrick). Al seu costat hi creix el seu alumne Jack Wilshere, un jugador prometedor però que encara s'amaga contra grans rivals. La mala notícia serà l'absència de Samir Nasri a l'anada a l'Emirates. El jugador més en forma de la temporada és una perla exquisita, que em fa recordar a Iniesta. Potser no té tanta capacitat d'organització, però busca força l'u contra u. Li ha costat temps adaptar-se a l'equip, però per fi ha explotat, i ja és un crack.

A dalt de tot, Wenger continua tenint molta artilleria per a escollir. Després de passar-se una temporada en blanc però fent un notable Mundial, Robin Van Persie torna a estar en forma. A la velocitat i el xut, se li uneix una jerarquia que està assolint amb el pas dels anys. Walcott continua sent un jugador intermitent, però tenint en compte el protagonisme que va prendre en l'anada de l'any passat, auguro alguna sorpresa. Chamakh va començar molt bé la temporada, semblava que el seu fitxatge havia estat tot un encert (a cost zero), però en les últimes setmanes ha anat a menys. És possible que torni a posar-se en forma per al final de la temporada. Bendtner és segurament el jugador més fluix de la davantera, personalment no m'agrada gens, i el que sembla que cada cop anyora més la seva Rússia natal és Arshavin. Faltat de confiança aquesta temporada, es nota que pren les decisions sobre el camp amb molts dubtes. Això sí, de tant en tant fa alguna meravella.

El Barça parteix com a favorit en aquesta eliminatòria però l'Arsenal està davant d'una de les seves millors temporades. Ha pogut mantenir a tots els seus cracks i els més joves sembla que cada cop se senten més còmodes. Que comenci l'espectacle.

El nacimiento del mundo moderno

2011-02-07T17:05:00.003+01:00

"Entre 1780 y 1914, los gobiernos de todo el mundo empezaron a parecerse entre ellos. Crearon fronteras territoriales claras y definieron a sus súbditos frente a los extranjeros. Trabajaron para crear sistemas efectivos de gobierno que eliminaran los viejos sistemas de poder y privilegio. Establecieron ejércitos centralizados y sistemas de recaudación de impuestos eficaces. Esta creciente uniformidad política en todo el mundo se vio reflejada, más adelante, en una uniformidad económica centrada en los requerimientos del capital industrial. A pesar de las enormes diferencias de riqueza entre los diferentes países y dentro de los mismos, una mayor proporción de la población mundial se había incorporado a la economía capitalista internacional a finales de siglo. Si eran campesinos, producían cultivos comerciales para la exportación. Si eran trabajadores industriales, producían en las fábricas. Si eran comerciantes o profesionales, comerciaban, educaban o litigaban en el marco de este nuevo mundo. La convergencia del Estado y de la economía hacia una uniformidad hizo que la sociedad y el estilo de vida empezaran a parecerse en todo el mundo" (Pàg. 509).

La World History o Global History va néixer per a trencar les barreres que les històries nacionals havien creat per als horitzons de la historiografia, el seu obejctiu era relatar el passat en clau d'interconnexions, interdependències i comparacions entre les diverses civilitzacions, i durant tots els períodes. Doncs bé, "El nacimiento del mundo moderno", de Christopher A. Bayly, és l'esperit de la World History fet llibre. Relata amb aquests paràmetres l'etapa 1780-1914, un període anterior a la globalització actual.

Afirma que el XIX és el segle de la uniformització de l'estat, la religió, la política, l'economia i les formes vida, com bé resumeix al tram final de l'obra. Però també subratlla que aquesta uniformitat va comportar "la complexitat universal", o sigui, que les societats es van tornar cada cop més complexes dins aquesta limitació. L'altre gran tema és el perquè de la dominació occidental. Bayly va a les arrels de la problemàtica actual i busca causes molt abans de l'imperialisme de la segona meitat del dinou. També defensa que si sempre hem vist el XIX com un segle de nacionalisme, industrialització, urbanització i liberalisme, almenys aquests últims tres no foren importants i palpables fins el final de la centúria. Però si per alguna cosa Bayly anomena el període 1780-1914 com el del naixement del món modern és precisament per la consolidació de l'estat-nació, una forma d'organització política que demana homogeneïtzació ètnica i devoció per part dels seus habitants. El que veiem actualment en aquest sentit no és més que el resultat del segle XIX més les tres guerres mundials (Guerra Freda inclosa).

Segurament un dels encerts de les tesis de Bayly és l'enfocament que fa de les religions com un ent que té les mateixes aspiracions que l'estat-nació: ser uniforme, expandir-se entre la població i fixar les seves bases. Si teniem la idea que el dinou era el segle de la secularització, ell ho desmenteix: les grans religions com el cristianisme, l'islam, el budisme o l'hinduisme es reciclen, i en surten reforçades. Per contra, la ciència i les noves ideologies usen la tradició i la religió per fer-se entendre o, simplement, construir-se.

Si bé fa un anàlisi interconnectat del periode observant la història dels diferents continents, Bayly posa la lupa especialment en Europa, Amèrica del Nord i Àsia, mentre Àfrica, Amèrica del Sud i Oceania queden en un segon pla. Sobretot es troben a faltar molts més exemples del territori llatinoamericà. Però bé, aquí ja entrem en la impossibilitat d'abarcar un període i un espai geogràfic tant grans per a historiar-los de forma global. Per altra banda, sense entrar en debats conceptuals interminables sobre què és "modern" i què no ho és (com diu ell: "una part essencial de ser modern és pensar que un ho és"), Bayly apunta que la modernitat no és un fenomen que s'espandeix des d'Europa i Amèrica del Nord fins a la resta del món. La modernitat és un fenomen global. I la seva obra és senzillament genial.

BAYLY, Christopher A.: El nacimiento del mundo moderno, 1780-1914 (The Birth of the Modern World, 2004). Siglo XXI, Madrid, 2010.

Irish America. La diàspora irlandesa als Estats Units al segle XIX

2011-02-01T20:16:00.006+01:00

L'irlandès sempre ha estat un poble amb una història dramàtica, sempre envoltat per una imatge de nostàlgia i melancolia. El tòpic de l'irlandès que busca en altres països una oportunitat en la vida, allunyat de la pàtria natal, està força estès i les xifres ho corroboren. Al voltant d'uns 70-80 milions de persones al món tenen descendència irlandesa, una xifra 12 vegades major que la de la població de l'illa (6,2 milions). Més interessant resulta encara la presencia irlandesa als Estats Units. Parlant també de xifres actuals, 36 milions de nord-americans asseguren tenir origen irlandès, un nombre que suposa el 12 de la població total. Però segurament el més fascinant és com la seva cultura ha penetrat a la terra de destí. Mentre que altres grans moviments migratoris com l'alemany hi ha diluit la seva cultura, els Estats Units mantenen quelcom irlandès encara, i no només estic parlant del dia de Sant Patrici.

La segona meitat del segle XIX és el període de construcció de l'Irish America, que la podriem definir com la diàspora irlandesa als Estats Units. Una "quasi-nació" amb uns trets molt definits, que es mantindran amb molta força, tot i l'assimilació, durant el segle XX. La presencia irlandesa a Amèrica és anterior, però, als anys cinquanta del segle XIX. Es tracta normalment de colons de tradició anglicana i protestant que s'estableixen al Nou Món en un entorn rural. Provenen en gran part de la part septentrional de l'illa, l'Ulster, però són més propers a la tipologia immigrant pròpia de l'imperialisme britànic que a la de l'immigrant irlandès del període posterior, i les seves perspectives econòmiques són majors.

Però el que marca un abans i un després en aquesta diàspora és la Gran Fam de 1845-1852, un període de constant manca d'aliments en una població rural irlandesa molt depenent de la patata. L'extensió d'un fong acaba amb la pràctica totalitat de la collita i les conseqüències són devastadores: al voltant d'un milió de persones moren i quasi dos milions es veuen obligats a marxar a l'Amèrica del Nord. Tant aquest drama rural, com el traumàtic perible cap al nou destí i la vida que els espera allà marquen definitivament el caràcter nostàlgic d'aquesta població.

Juntament amb aquest massiu moviment de població, que és constant durant la resta del segle, tres factors són també molt importants per entendre l'Irish America. En primer lloc, el procés d'industrialització. El jove camperol irlandès que arriba als Estats Units acaba molts cops treballant com a mà d'obra no especialitzada. A més, no s'expandeix generalment pel territori, ja que es queda a la costa est en grans ciutats com Nova York, Boston, Chicago o Philadelphia. El caràcter urbà d'aquesta diàspora és evident. En segon lloc, el catolicisme. L'irlandès exporta la seva religió i li serveix per establir una xarxa d'ajuda mútua, cohesió interna i diferenciació respecte a altres ètnies molt important per a la comunitat. I en tercer lloc, el nacionalisme. El moviment nacionalista irlandès, primer de caràcter autonòmic i després independentista, no s'entén sense la seva diàspora. L'irlandès subratlla el seu caràcter gaèlic i en cap moment s'oblida de la seva terra d'origen. A més, l'Irish America en la majoria de casos se l'associa al Partit Demòcrata.

Però quina és la resposta de la població "nativa" (com s'autodescriuen aquells de tradició anglicana)? Des del simple, però negatiu estereotip fins a la violenta hostilitat. L'irlandès és caracteritzat com un individu semi-salvatge, violent, simple i alcohòlic. I la hostilitat pot anar des de la discriminació en un entorn laboral fins a les organitzacions violentes que es dediquen a acabar amb els irlandesos.

Les perspectives, però de la diàspora irlandesa als Estats Units milloren amb el canvi de segle. Les següents generacions mantenen un lligam amb l'illa, però estan més ben considerats, han ascendit laboralment i socialment i amb el pas del temps es convertiran en un dels grups ètnics més desenvolupats dels Estats Units. L'arribada de l'efímer John F. Kennedy a la Casa Blanca trenca un tema tabú i marca també un abans i un després: és el primer president catòlic i a sobre d'origen irlandès.

Article complet: Irish America: La diàspora irlandesa als Estats Units al segle XIX. AQUÍ.

Sobre fàbriques i masies

2011-01-22T13:13:00.005+01:00

Ahir pensava en història… i vaig acabar pensant en futbol, com no. I sobre la Fàbrica i la Masia, el nom que reben les institucions de futbol formatiu de Reial Madrid i Barcelona, respectivament. I hi havia quelcom que em feia ballar el cap. La Masia, que en un principi feia referència només a l'edifici que donava allotjament als joves del planter de fora de l'àrea metropolitana de Barcelona (des de fa més de trenta anys) ha acabat convertint-se en sinònim de pedrera blaugrana. La Fàbrica és el nom que des de fa poc ha autodenominat el Reial Madrid per a la seva pedrera. I aleshores vaig caure en la gran diferència entre ambdós termes, i no em refereixo a tradició i modernitat, precisament. Una fàbrica, a través d'un procés productiu, converteix una matèria prima en un producte, un producte per a ser venut. Una masia cultiva els seus propis aliments, pastura els seus animals i els converteix en productes per a consum propi. Les masies i masos de l'edat medieval i moderna van durar un llarg període de temps, però i les fàbriques? Tampoc es tracta de generalitzar i fer "blancs i negres", però els noms d'aquestes dues GRANS institucions de futbol formatiu els han posat els mateixos clubs. És una qüestió de matisos…

Dos directes de Radiohead

2011-01-19T20:26:00.004+01:00

Pels que se'ns fa eterna l'espera per a escoltar el successor del meravellós "In Rainbows" (2007) aquests dos directes de la gira de l'últim disc de Radiohead ens senten a glòria. El primer és un DVD descarregable gratuïtament des de la web del grup, filmat l'estiu de 2009 a la ciutat de Praga amb un seguit de mòbils, montat pels mateixos seguidors amb l'àudio original que aporta la banda d'Oxford. El resultat és un concert diferent, a cavall entre el tradicional DVD i un concert en directe. Al principi, realment mareja una mica, però un cop un s'acostuma, és un espectacle. Es pot descarregar aquí. El segon és un concert també amb el mateix format, gravat en aquest cas a Los Angeles per a recollir diners per a Haití. Es pot escoltar a Youtube. Com a perla, la interpretació de "Pyramid Song", de l'"Amnesiac", amb Jonny Greenwood jugant amb l'arquet i la guitarra.

El triomf del "Triangle de les Bermudes"

2011-01-10T15:04:00.003+01:00

Esperant la roda de premsa anterior a la ceremònia d'entrega del FIFA Ballon d'Or, no puc deixar de pensar en el triomf del que jo anomeno "el triangle de les Bermudes" blaugrana, o sigui, el triangle que formen en el camp els dos interiors del Barça (Xavi i Iniesta) i aquest mitja punta/fals davanter centre que és ara Leo Messi. La idea apuntada per Guardiola ja en temporades anteriors però de forma molt puntual s'ha convertit aquest curs en la norma. Qualsevol element futbolístic rival desapareix dins aquest triangle, i no només aquí, també al seu voltant. Els jugadors contraris es veuen hipnotitzats per la velocitat en que circula la pilota entre el mig del camp i el balcó de l'àrea. Mai havia semblat tant fàcil entrar per al centre… La grandesa d'aquest Barça que, en definitiva, sortirà triomfant avui de Zurich (guanyi qui guanyi) és que no només es basa en el joc interior del "triangle"; tres jugadors més aporten variants des de la banda (Alves, Abidal i Pedro) i el davanter centre busca sempre el joc a l'espai (Villa). I només parlant del joc ofensiu d'un equip que encaixa gols molt de tant en tant. Em faria especial il·lusió que en Xavi guanyés el premi, el meu jugador preferit des que aquell abril de 2002 va venir a l'escola del meu pare a parlar amb els alumnes, quan encara era un jugador més (tot i titular indiscutible). D'Andrés Iniesta s'ha dit que està entre els tres favorits pel tram final de la Copa del Món i pel seu gol a la pròrroga de la final. El 2010 d'Iniesta és una història de superació tant emocional com física i això ja és argument suficient per a que aquest dolç i lleuger jugador estigui on està avui. De Messi ja no sé amb què quedar-me: el seu geni, la seva omnipresència, la varietat de recursos, la constant progressió o els anys que encara li queden per davant. El Messi "passador" que estem veient últimament jo me l'imaginava quan fregués la trentena d'anys (per allò de reciclar-se futbolísticament), però el canvi l'ha fet ara, i això el converteix en el jugador més complet del món (a part del millor).

El Barça no només és "el triangle de les Bermudes", el que el fa realment gran és que té altres coses. Però el 2010 és el triomf d'aquest triumvirat d'1.70 d'alçada amb el que tots disfrutem cada setmana. Visca el Barça, visca el Rondo.

Cul-de-sac

2011-01-07T21:31:00.003+01:00

Es troba en un carrer sense sortida. Ha de fer mitja volta. Ja se sap, cul-de-sac.
Link: http://www.goear.com/listen/7fb1296/cul-de-sac-victor

La guerra del Vietnam i la música: del folk pacifista al Born In The U.S.A.

2011-01-05T11:04:00.003+01:00

Recupero un treball passat per a la vigília de Reis. És un pèl llarg, però espero que resulti interessant.

La música folk s’havia erigit, des de l’inici de la Guerra Freda, en el gènere més pacifista i socialment compromès. Músics com Bob Dylan o Joan Baez havien criticat la guerra nuclear o les violacions dels drets humans a través de les lletres de les seves cançons. A finals dels seixanta, el folk va impregnar el rock and roll d’aquesta actitud contestatària amb el desenvolupament de la guerra del Vietnam. La música esdevingué, doncs, un àmbit més de protesta contra la política del govern Estats Units al sud-est asiàtic. La música rock i el conflicte al Vietnam van néixer gairebé al mateix moment (a finals dels cinquanta). Durant l’època de la guerra, el rock es convertí en un important vehicle de l’imperialisme cultural americà, però també l’espai de diverses formes de dissidència. Com bé cita David E. James, “el rock és una forma de rebel·lió cultural, però mai una forma de revolució política. Pot ser desenvolupat per a qualsevol classe social, no es necessiten quasi estudis, dóna peu a la improvisació i arriba a tothom. Als anys 60, no deixa de ser una pràctica de la revolució popular, com la música folk”.

Un bon grapat d’artistes musicals es van fer ressò del conflicte, que impregnà tots els àmbits de la vida americana. Sobretot durant els últims anys de la dècada dels seixanta, quan la opinió popular fou cada cop més crítica amb la guerra, apareixen un gran nombre de cançons referents al Vietnam, la majoria de les quals molt crítiques amb el que allà estava succeint. Quasi deu anys després del final del conflicte trobem encara una cançó que recorda els temps de la guerra. El famós Born In The U.S.A. de Bruce Springsteen representa millor que cap altra cançó el “malestar de la prosperitat”. Per a desenvolupar aquest apartat, hem fet una selecció dels temes més exitosos del moment o dels artistes més importants referents a la guerra del Vietnam.

El cantautor folk nordamericà Phil Ochs diferenciava entre “aquelles cançons que tenen un clar punt de vista i aquelles que el tenen tan ambigu que poden ser preses per qualsevol”. Aquesta és, bàsicament, la diferència entre la funció del folk i la del rock and roll. Ochs, cantant protestatari per excel·lència, activista polític i amb un estil irònic, escriví varies cançons contra la guerra del Vietnam: Is There Anybody Here?, White Boots Marchin’ In a Yellow Land, The War Is Over o Talking Vietnam Blues (1964). En aquesta última, es posa en la pell d’un conseller americà al Vietnam i satiritza sobre el model d’entrenament dels Estats Units i el suport al Vietnam del Sud:

“Nice word to have in case we lose. Training a million vietnamese 
To fight for the wrong government and the american way”.

Conforme l’opinió pública s’anà oposant progressivament a la guerra, el folk pacifista es va anar fent cada cop més visible. Saigon Bride (1967), de Joan Baez, n’és un exemple:

“How many dead men will it take
To build a dike that will not brake?
How many children must we kill
Before we make the waves stand still?”

Per altra banda, contràriament al que es podria preveure, Bob Dylan mai es va referir al Vietnam en cap de les seves cançons. I no només això, en el punt àlgid de la guerra, es va allunyar també del folk. A més, criticà Phil Ochs per ser “més un periodista que un músic folk”.

La primera cançó rock que va fer referència directa a la guerra fou I-feel-Like-I’m-Fixin-To-Die Rag (1967), de Country Joe and The Fish. La peça en si es podria caracteritzar com una transició entre el folk i el rock, a primera vista innocent, però carregada d’humor negre. Sembla com un anunci d’uns campaments, on els pares envien els seus fills per a que aquests s’ho passin bé. Urgeix a fer-ho abans possible, així el fill “tornarà dins una caixa”. La cançó fou tot un èxit:

“And it’s one, two, three,
What are we fighting for?
Don’t ask me, I don’t give a damn,
Next stop is Vietnam
And it’s five, six, seven,
Open up the pearly gates,
Well there ain’t no time to wonder why
Whoopee! We’re all gonna die!”

Tot i això, la crítica a la guerra com a tema al rock fou superat per altres problemàtiques com la sexualitat, el lifestyle o les drogues, en un moment on els temes de les lletres eren cada cop més complexes. Grups però, d’important èxit i destacada qualitat, se submergiren en els horrors de la guerra i les seves conseqüències.

The Animals fou un dels grups britànics dels seixanta que tingueren èxit als Estats Units, com en el cas dels Beatles. La banda liderada per Eric Burdon publicà el 1965 el single We Gotta Get Out Of This Place. Tot i que la cançó no fa referència directa a la guerra, i tampoc sembla ser el seu objectiu, esdevingué molt popular entre els soldats enviats al sud-est asiàtic. Se sentien identificats amb la lletra i, realment, el títol va com a anell al dit per a la seva situació. Sky Pilot, que aparegué tres anys més tard, sense ser molt explicita, fou concebuda com un clam contra la guerra. Es pregunta com un pilot que tira bombes sobre població civil pot romandre impassible davant aquest horror.

“In the morning they return
With tears in their eyes
The stench of death
Drift up to the skies
A young soldier so ill
Looks at the Sky Pilot
Remembers the words
“Thou shall not kill”.

El 1968, The Doors ja era una banda exitosa, tot i la seva curta trajectòria. Un any abans, en el seu àlbum de debut, ja havia sortit a la llum la seva interminable The End. Gràcies a la seva aparició en la posterior pel·lícula de Francis Ford Coppola, Apocalypse Now (1979), seria relacionada amb el conflicte de Vietnam. Però el seu tercer disc contenia una tall que sí feia referència directa a la guerra, The Unknown Soldier. Era la reacció del grup de Jim Morrisson davant els fets que s’estaven produint. Lamenten la mort del soldat desconegut, anònim, però pel que, per sort, ja ha acabat la guerra. Mentrestant, el so bèl·lic d’unes sirenes se sent de fons. A mitja cançó la bateria simula el redoble de tambors d’una execució, que acaba amb la vida del soldat. La tragèdia és presentada des de la quotidianitat de la vida americana:

“Breakfast where the news is read
Television children fed
Unborn living, living, dead
Bullet strikes the helmet’s head”.

Els que sí es despatxarien a gust serien els Steppenwolf, banda de rock mundialment coneguda pel seu èxit Born To Be Wild. El 1969 publicaven el seu quart LP, el més polític de tots, Monster, en el que criticaven durament el govern dels Estats Units al llarg de les set cançons que composaven l’àlbum. Dos talls es referien, en aquest cas, a la guerra: Monster/Suicide/America i Draft Resister. La primera és una crítica per la participació nord-americana a la guerra, sense tenir en compte la vida dels seus habitants. La segona honora els pròfugs i desertors que eviten anar a la guerra i són enviats a la presó, en un país de suposada llibertat:

“Don’t forget the Draft Resisters, and their silent, lonely plea
When they march them off to prison, they will go for you and me”.

Però sí hi ha una cançó que va més enllà de la simple crítica a la guerra del Vietnam, aquesta és Fortunate Son (1969), de Credence Clearwater Revival. Peça rock per excel·lència, planteja la problemàtica de les lleves, que deixen en evidència les injustícies de la societat americana. Aquells que són fills d’alts càrrecs polítics o de l’elit econòmica poden evitar la guerra, aquells més humils, no. No era un problema nou llavors i encara és present en l’actualitat. A més, fou usada per a la pel·lícula Forrest Gump (1994), quan el protagonista és enviat al Vietnam:

“It ain’t me, it ain’t me, I ain’t no senator’s son, son.
It ain’t me, it ain’t me, I ain’t no fortunate one, no.
It ain’t me, it ain’t me, I ain’t no millionaire’s son, no.
It ain’t me, it ain’t me, I ain’t no fortunate one, no”.

La banda de folk rock Crosby, Stills & Nash (sense Neil Young) inclogué la cançó Wooden Ships en el seu àlbum de debut. Composada per David Crosby, Stephen Stills i Paul Kantner (Jefferson Airplane), és una peça que tracta, en general, de la guerra. Per això, s’han plantejat diverses teories sobre si es refereix a la Segona Guerra Mundial, a la Guerra Freda en general o a la del Vietnam en particular. El seu any de publicació, 1968, demostra que la connexió amb el conflicte al sud-est asiàtic és directa. Crosby i Stills simulen una conversa entre dos soldats, un de cada bàndol, que intenten sobreviure. Un pregunta a l’altre “qui ha guanyat?”:

“Horrors grips as we watch you die
All we can do is echo your anguished cries
Stare as all human feeling die”.

El 1973, els Estats Units firmaven la seva retirada de la guerra del Vietnam, conflicte que encara duraria dos anys més. Per altra banda, els britànics Pink Floyd publicaven el sublim The Dark Side Of The Moon, que es convertí en un dels àlbums més venuts als Estats Units. La peça Us And Them venia a resumir el que podia arribar a significar una guerra: davant el drama, la qüestió sobre qui guanya esdevé irrellevant:

“Us, and them
And after all were only ordinary men.
Me, and you.
God only knows it’s not what we choose to do.
Forward he cried from the rear
And the front rank died.
And the general sat and the lines on the map
Moved from side to side”.

La cançó que millor va simbolitzar el “malestar de la prosperitat” arribà quasi deu anys després del final de la guerra del Vietnam. El conflicte encara era molt present en l’imaginari dels nord-americans i l’impuls que va caracteritzar la societat de postguerra ara semblava cansat. Bruce Springsteen publicava el 1984 Born In The U.S.A. i el tall que donava títol al LP era una dura crítica a aquesta societat. Alguns, segurament només fent cas a aquest títol, ho van interpretar com un himne patriòtic. Els encarregats de la campanya electoral del president Ronald Reegan van caure en el parany i la van usar durant aquests mesos com un símbol patriòtic americà. Però en el fons, la lletra era corrosiva i àcida:

“I got in a little hometown jam
And so they put a rifle in my hands
Sent me off to Vietnam
To go and kill the yellow man.
[...]
I had a buddy at Khe Sahn
Fighting off the Viet Cong
They’re still there, he’s all gone
He had a little girl in Saigon
I got a picture of him in her arms”.

Com es pot observar, la gran majoria de les cançons citades descriuen l’horror bèl·lic o critiquen la participació del seu país, però s’allunyen de les tendències més pacifistes, que tenen com a figura més destacable John Lennon i les seves Imagine i Give Peace a Chance. En general, el rock de l’era del Vietnam, implícita o explícitament, expressà, no solament la seva oposició a la guerra sinó també les limitacions i la falta de passió de la societat americana.

Deu claus per a entendre la primera dècada del segle XXI

2011-01-03T20:37:00.003+01:00

La primera dècada del segle XXI ja comença a historiar-se. Es tracta d'una dècada on el progrés en tecnologia al món desenvolupat és major que en qualsevol altre àmbit. Políticament, però, comença a divisar-se un canvi. El diari Ara feia el passat diumenge una retrospectiva d'aquests deu anys, en clau periodística, no històrica. De moment, serà més cautelós deixar-ho fer a la generació següent. Accés Provisional dibuixa algunes de les claus d'aquest període que hem viscut.

El nou enemic dels Estats Units: Si el desmembrament de la URSS tancava el segle XX l'atemptat de l'11 de setembre de 2001 a les torres bessones de Nova York obria el segle. "Vençut" l'enemic soviètic, i quasi mil anys després de les Croades cristianes, l'islam torna a ser l'enemic del món occidental. Si la vella Europa va protagonitzar aquells fets, ara són els Estats Units els que es posen al capdavant.

Barack Obama lidera una nova generació de líders mundials caracteritzats, en general, per la seva mediocritat. Desaparegut l'ultra George Bush, Nicolas Sarkozy, José Luis Rodriguez Zapatero, Silvio Berlusconi, David Cameron, Hu Jintao, Mahmoud Ahmadinejad, entre d'altres, han arribat al capdavant dels seus països, però no han triomfat. Altres, com Angela Merkel, Lula da Silva el mateix Obama (tot i el turbulent mandat) o Ban Ki-Moon s'emporten una millor nota. Els organismes internacionals necessiten més pes amb la divisió política actual.

El menys tímid dels passos cap a la integració europea es dóna finalment el 2002 amb l'adopció de la unitat monetària Euro per gran part dels països de la Unió Europea. Nascuda per fer front al poder del dòlar americà, serà adoptada per altres països al llarg de la dècada, però el Regne Unit es mantindrà al marge, com sempre.

Una crisi economica global només comparable a la de 1929. Iniciada el 2007 amb la crisi de les anomenades hipoteques "subprime" nord-americanes, el 2008 es fa evident amb enormes derrumbaments bursátils i el resquebrament d'empreses financeres tan importants com Lehman Brothers. El període crític sembla lluny d'acabar-se i molts es pregunten si és possible una reforma profunda de l'actual sistema econòmic mundial.

El mateix 2008, la Xina s'exhibeix davant el món organitzant els Jocs de la XXIX Olimpíada a Beijing. L'eterna Xina sembla voler tornar a ser la primera de la classe després de molts segles i arrabassar als Estats Units el títol de líder mundial, i no només en l'àmbit econòmic. Els experts asseguren que el segle XXI serà seu.

És en aquest mateix esdeveniment on Usain Bolt, l'home més ràpid del món, es consolida mundialment. Aconsegueix or en 100m., 200m. i 4x100m amb rècords mundials inclosos, quelcom que no s'aconseguia des de la gesta de Carl Lewis el 1984. Un any més tard situa la marca dels 100m en uns brutals 9.58 segons. La naturalesa del jamaicà, però també els avenços en mètodes d'entrenament, en tecnologia de superfície i calçat estan darrere d'aquest èxit.

Aquesta última dècada és també la de la popularització de "l'alta tecnologia". La companyia Apple està, en gran part, al darrere del fenomen dels gàdgets: iPod, iPad, MacBook, iPhone (fins el programa iTunes, capítol a part). L'aparell electrònic esdevé un allargament de l'ésser humà a gran part del planeta. La comunicació entre les persones és constant, tot i ser indirecta i no cara a cara.

Però l'element que realment canvia les relacions socials de gran part del món és Internet. Fenònems com Facebook, Twitter, Messenger, Skype, MySpace revolucionen la manera amb la que els éssers humans construeixen les seves relacions. Google, Wikipedia, YouTube, Spotify són també ingredients del món de la xarxa.

També és la dècada on la tecnologia i la cultura van més de la mà. La popularització i el consum massiu de cultura a través de la xarxa és brutal i tant la indústria de la música com la del cinema intenten buscar solucions a la nova realitat. Ni l'esport se n'escapa. El teatre és gairebé l'únic àmbit cultural que es manté lluny d'aquesta realitat.

I finalment, el concepte de l'any: Wikileaks. L'enigmàtic Julian Assange lidera una organització que treu a la llum una infinitat de documents confidencials de suposada vericitat que fan trontollar les relacions internacionals. En el fons, gran part dels fets que han sorgit ja ens els imaginàvem, però degut a la proximitat d'aquest esdeveniment, no sabem encara les seves conseqüències a mig i llarg termini.

En definitiva, es tracta d'una dècada on la sobreinformació es cada cop més patent. Vivim quasi ofegats per noves informacions, notícies sobre indrets a l'altra punta del món, una cascada d'imatges constants que ens fan cada cop més difícil tenir una perspectiva històrica del món on vivim. Què ens espera en aquest pròxima dècada? La tercera guerra mundial? Seria un miracle que no es produís…

1. Deerhunter - Halcyon Digest

2010-12-29T11:49:00.003+01:00

Lockett Pundt (Lotus Plaza) i Bradford Cox (Atlas Sound) apareixien l'any passat al meu TOP amb els seus projectes paral·lels. Ells són l'alma mater de Deerhunter. Estava clar que si aquest any treien disc, estaria entre els escollits. L'àlbum més esperat de l'any s'ha convertit, doncs, en el meu número 1, i sense cap mena de dubte. Des de la seva aparició la passada tardor, ha estat el disc que més he escoltat, i el que més m'ha influenciat, com ja ho va fer l'immens "Microcastle/Weird Era Con." (2008).

"Halcyon Digest" es construeix sobre els pilars bàsics de Deerhunter: una proposta rock, revisant el so shoegaze, reverb al màxim, amb elements de música ambient i electrònica, però potser amb un major protagonisme dels sons acústics. És potser un àlbum més accessible que "Microcastle" i "Cryptograms" (2007), però no per això menys suggerent. Tenim cançons més experimentals: "Earthquake", "Sailing", "He Would Have Laughed". Altres cançons més pop, amb una estructura més convencional i amb reminiscències del primitiu rock: "Don't Cry", "Memory Boy", "Basement Scene". I després tenim autèntics hits: "Revival", "Desire Lines" o "Helicopter". Aquesta varietat i aquesta multitud d'influències que conformen una música-collage i un pop-rock de laboratori és el que situen Deerhunter al capdavant de les bandes actuals. Perquè, per exemple, "Revival" sense l'acompanyament d'un banjo no és el mateix. "Earthquake" inicia l'àlbum de forma ambiental però quan entra una atmosfèrica guitarra distorsionada, la cançó entra en una nova fase. Es nota sobretot que Deerhunter ha usat el projectes d'Atlas Sound i Lotus Plaza com a banc de proves, a més de demostrar ser uns músics hiperprolífics (la quantitat de material que han tret en tres anys és infinita). "Helicopter" combina un original ritme amb elements aquosos i boniques frases de guitarra. Amb la tornada torna el "món eteri". Capítol a part mereix "Desire Lines", la que per mi és la millor cançó del 2010. Una peça elaborada per Lockett Pundt i cantada per ell mateix, posa sobre la taula un fet: molts li donen un gran pes a Bradford Cox en aquest projecte, segurament per ser més carismàtic i tenir aquesta aura de personatge entranyable, però la importància de l'introvertit Pundt s'ha de tenir en compte. "Desire Lines" és una cançó rock amb una enganxosa tornada a base d'arpegis de guitarra i "uooo", però a la meitat es converteix en un seguit d'escales musicals i puntejats de guitarra amb un final hipnòtic que no té desperdici. Immens.

Deerhunter ja poden ser considerats uns "grans" del rock independent, no solsament per tenir una discografia (tot i curta) sense alts i baixos, sinó també per la cascada d'idees que transmeten constantment, i de la qual la resta ens empapem. El 15 d'abril de 2011 els seguidors d'aquest quartet d'Atlanta tenim una cita amb "Halcyon Digest" a la sala Apolo de Barcelona. Deerhunter és or pur.

Em recorda a: Spacemen 3, My Bloody Valentine, Animal Collective.
Tres caramels: Revival, Helicopter, Desire Lines.

2. Arcade Fire - The Suburbs

2010-12-28T16:47:00.004+01:00

Arcade Fire va camí de convertir-se en un dels mites de la música del segle XXI. No perquè aquest "The Suburbs" sigui millor encara que "Funeral" i "Neon Bible" (no és el meu objectiu entrar en aquest debat), sinó perquè s'estan construint una discografia sòlida, sense fisures, personal però alhora evolucionant. I això és molt difícil tenint en compte l'enorme pressió que hi ha quan un grup amb tan bona arrencada treu un nou treball. "The Suburbs" torna a ser un àlbum gloriós, potser menys èpic, però sí més cru. En molts trams del disc hi ha una enorme tensió, quelcom difícil d'aconseguir en la música. Ajuda molt el fet que els components d'Arcade Fire siguin músics de veritat, d'aquells que surten de l'àmbit acadèmic, amb una formació musical força clàssica però amb un coneixement de la música moderna immens. I com es pot palpar això en "The Suburbs"? Doncs com en els altres dos àlbums, en el seu barroquisme, en els arreglos, en els detalls melòdics, en les capes d'instruments, en la varietat de recursos que tots tenen. Per exemple, mai havia vist combinar amb tant encert uns vertiginosos violins amb una guitarra quasi-shoegaze ("Empty Room"). Que si li pogués treure tant de suc a una simple però efectiva seqüència d'acords ("We Used to Wait"). O que la música sonés tant apocalíptica quan en veritat es parla del passat ("Suburban Wars"). Perquè en el fons "The Suburbs" tracta d'allò pretèrit, de records, de memòria i com sempre, de nostàlgia. És una llàstima no haver-los pogut veure el passat novembre a Barcelona, però segueixo pensant, des que els vaig veure defensant "Funeral", que són una banda per tocar en auditoris, en llocs més formals, tot i aquest últim gir més rocker. Trobo que encara ens podriem empapar més de la seva qualitat i varietat musical. Tot i això, els Arcade Fire han estat un dels fenòmens musicals d'aquesta dècada. Esperem que ho siguin també de la següent. Plata per als canadencs.

Em recorda a: Bruce Springsteen, David Bowie, Neil Young.
Tres caramels: The Suburbs, Empty Room, We Used to Wait.

3. The Album Leaf - A Chorus of Storytellers

2010-12-28T16:37:00.003+01:00

The Album Leaf o l'art de la música progressiva. Aquesta banda nordamericana presenta amb "A Chorus of Storytellers" el seu cinquè àlbum, mantenint la fórmula que tant bé els ha anat en anteriors treballs. Una de les grans sorpreses personals d'aquest 2010 i també el disc que més he escoltat aquest any, per haver sortit ja fa molts mesos. The Album Leaf està a cavall entre post-rock de grups com Mogwai o Sigur Rós i l'electrònica ambiental d'Air. Una aposta de moltíssima qualitat que a més es va consolidant amb els anys. Una combinació de ritmes electrònics i acústics, agradables frases de teclat i preciosos arpegis de guitarra elètrica. Aquesta és la seva base. Després ja ve allò que jo considero un art: desenvolupar la cançó. Les peces sempre arriben a bon port i quan acaben jo penso: "olé". "A Chorus of Storytellers" té algo d'urbà i algo de rural, d'inòspites praderes, o sigui, que és un àlbum comodí, gairebé per a qualsevol moment. A més, vaig tenir el plaer de gaudir-los en directe, una experiència que tornaria a repetir. Bronze per a The Album Leaf.

Em recorda a: Mogwai, Air, Sigur Rós.
Tres caramels: Blank Pages, There is a Wind, Stand Still.

4. The Tallest Man On Earth - The Wild Hunt

2010-12-27T13:28:00.003+01:00

Sento repetir el que vaig dir fa poc menys d'un mes, després d'haver assistit al seu concert de Barcelona. Com definir aquest artista? "Jo, la meva guitarra (guitarres) i la meva veu… perquè cony vull més?", amb aquesta filosofia va per la vida el nostre amic suec Kristian Matsson, l'home més alt del món. Segurament per ser la millor veu que he sentit en directe, segurament per l'efecte sorpresa de la seva accidental descoberta en un festival de música, es fa difícil després tornar-lo a escoltar en una gravació, però és l'únic que ens queda. A més, les gravacions per al disc no es que siguin gaire bones. Tant de bo poguessim trucar-lo i que vingués a tocar i cantar sempre que volguessim… (o tenir-lo en un armari, com vaig dir). En resum, "The Wild Hunt" és un disc estiuenc, per un dia d'excursió al camp, per una tarda solellada de migdiada, sense cap tipus de preocupació. La fórmula minimalista és la mateixa que l'anterior "Shallow Graves". La pregunta és: seguirà amb aquesta fórmula o ens sorprendrà amb un gir de timó amb el següent àlbum? Ja tinc ganes de veure què passa.

Em recorda a: Bob Dylan, Bon Iver.
Très caramels: The Wild Hunt, King of Spain, A Lion's Heart.

5. The National - High Violet

2010-12-27T13:24:00.003+01:00

Primer de tot, The National són molt elegants. Fan música elegant. I son uns músics boníssims. Tenen un bateria que és un màquina, els germans Dessner aporten les composició musical i el dandy baríton Matt Berninger aporta les lletres i la veu. Una música que va des de la obscuritat de Joy Division fins a l'èpica d'Arcade Fire, sovint amb un piano que li dóna aquest toc més clàssic, amb ritmes de bateria molt originals, amb guitarres distorsionades i atmosfèriques en molts casos. Com els Walkmen, tenen els seus moments de "copa de vi i espatxorrat al sofà". Però sobretot són molt potents. Es poden treure una cançó de rock fosc ("Anyone's Ghost"), una per a pololar sol per un carrer de nit ("Bloodbuzz Ohio"), una per a reflexionar ("Runaway") o la peça més èpica de l'any, "England". Aquest "High Violet" ha estat una de les sorpreses de l'any, perquè a més me'l vaig comprar (sí, compro cd's i m'agrada) completament a segues. Un cop més, visca Amèrica.

Em recorda a: Interpol, Arcade Fire, The Walkmen.
Tres caramels: Afraid of Everyone, Bloodbuzz Ohio, England.

6. Vampire Weekend - Contra

2010-12-26T12:31:00.002+01:00

Els Vampire Weekend van en serio. El seu primer disc va ser un gran èxit, una gran sorpresa. Amb el segon demostren que el seu talent no és fugaç, és durader. A les melodies pop amb influències classicistes i africanes, als seus ritmes endiablats, s'hi afegeixen una major complexitat en els sons i els instruments. Com l'anterior, és un àlbum de fàcil digestió, simple de seguir, però tremendament efectiu i contagiós. Divertits coros, una juganera guitarra, alguns detalls electrònics i una original bateria al capdavant. "Horchata" és una cançó per a un matí de desembre, com avui. "California English", la millor i més complexa cançó del disc, va des d'un solo de guitarra a l'estil Graceland de Paul Simon fins al moment de protagonisme per al instruments de corda i acaba amb unes veus a l'estil Rei Lleó. I no ballar amb "Cousins" és una ofensa per a la música. Però no tot és ritme vertiginós i ganes de moure's a "Contra": "Taxi Cab" i "I Think Ur a Contra" posen la pausa. En definitiva, els Vampire Weekend es presenten com un dels grups pop amb més futur per a la nova dècada.

Em recorda a: Paul Simon, Phoenix, The Shins.
Tres caramels: Horchata, California English, Cousins.

7. Jónsi - Go

2010-12-26T12:28:00.003+01:00

Jónsi sempre té lloc al meu TOP. Sigui amb Sigur Rós, sota el nom de Jónsi & Alex, o ara en solitari. Si l'any passat presentava un projecte eminentment ambiental, "Go" és totalment un disc pop. El so Sigur Rós hi és encara present, però l'esquema de les cançons, en la majoria de casos, és el tradicional. És un àlbum per a deixar-se portar, perquè si un es posa a escoltar-lo amb prejudicis, es pot trobar amb la banda sonora de Bambi, o algo per l'estil. En efecte, hi ha quelcom Disney en "Go", però està tan perfectament construit, tant replet d'arreglos, innovadores idees en ritme ("Animal Arithmetic"), instruments de vents ("Go Do"), instruments de corda ("Boy Lilikoi") evocadores imatges d'Islàndia ("Kolnidur"), que cada cop que l'escolto m'agrada més. A més, s'ha aconseguit una cosa força surrealista, lligar Jónsi amb Decathlon (sí, "Tornado" apareix en un anunci, qui ho hauria de dir). En definitiva, Jónsi fa un pas més endavant, molt valent realment, s'allunya cada cop més dels inicis de Sigur Rós ("Ágaetis Byrjun") i ens dóna pistes de per on poden anar els trets, a l'espera d'un nou disc del grup, segurament aquest any que ve.

Em recorda a: Sigur Rós, Arcade Fire, Antony and the Johnsons.
Tres caramels: Animal Arithmetic, Boy Lilikoi, Koldinur.

8. Standstill - Adelante Bonaparte

2010-12-25T10:56:00.003+01:00

L'espectacle de "Rooom" de la passada tardor va acabar de confirmar la sintonia musical d'aquest grup amb les meves oïdes. Des que l'ós bru Cristian em va fer aquesta fervent recomanació per al 2010 no he pogut abandonar aquest àlbum. Es tracta d'una obra triple, formada per tres parts d'una mitja hora cadascuna. Tot i no haver pogut disfrutar de la seva trajectòria musical des del principi, molts m'han comentat que l'evolució d'Standstill cap a un pop de manufactura artesanal ha estat un gran encert. "Adelante Bonaparte" és un discàs (bé, tres). Amb influències des del savoir faire dels últims Radiohead fins a l'obscuritat de grups com Low, però amb un component familiar i de proximitat. Perquè un també s'ha de sentir orgullós que de Barcelona puguin sorgir bandes com els Standstill. Un talent que es demostra en cadascuna de les peces, amb infinitat d'arreglos (la bateria de "Vida Normal" o el glockenspiel de "La hora del acuario"), amb la complexitat pop de les seves melodies i els seus canvis de ritme ("El Resplandor")… Molts ingredients fan d'aquest "Adelante Bonaparte" un dels millors discos de la península ibèrica que he escoltat mai. Adelante!!

Em recorda a Radiohead, The New Raemon, Mishima.
Tres caramels: Adelante Bonaparte I, El Resplandor, Cuando ella toca el Piano.

9. The Walkmen - Lisbon

2010-12-25T10:46:00.003+01:00

Passejava pels carrers i avingudes de Nova York i un nou món neixia per als meus ulls. El març passat vaig trepitjar per primer cop aquesta meravellosa ciutat. Encara no els coneixia, però The Walkmen és una magnífica banda sonora (segur) per a caminar entre gratacels, amb "Angela Surf City" per exemple. "Lisbon" és la recomanació que Roger Torras em va fer fa uns mesos, i com no acostuma a fallar, aquí venen els fruits. Aquests novayorkesos han seguit un camí paral·lel als mediàtics Strokes, sempre a l'ombra, però amb un nivell, una regularitat i una trajectòria, millors. La tradició rockera és la mateixa, les guitarres sonen sovint semblants, però hi ha més, tenen un component extra. No sabria com descriure-ho, però si il·lustrar-ho amb una cançó: "Blue as Your Blood". S'ha de ser un crack de la música per parir aquesta peça. Senta't al sofa de casa, agafa alguna cosa per beure (abans) i disfruta de cadascun dels minuts de "Lisbon", val la pena escoltar-lo amb tranquilitat. És encara més bo.

Em recorda a: The Strokes, The National, Grizzly Bear.
Tres caramels: Angela Surf City, Blue as Your Blood, Stranded.

10. Yann Tiersen - Dust Lane

2010-12-24T13:55:00.004+01:00

"Dust Lane" consolida la imatge d'un Yann Tiersen completament allunyat del folklore milimalista francès dels seus primers treballs (compilats en la banda sonora d'Amélie). És un Tiersen més barroc, més èpic i col·losal, magnànim si es vol dir. La seva nova pàtria musical és el post-rock, música en gran part instrumental, peces progressives i distorsió, molta distorsió. Multitud de capes de so, noves atmosferes. Manté moltes melodies "made in Tiersen", de l'escola dels Michael Nyman o Phillip Glass, però l'execució és diferent. Així, jo disfruto amb aquest so, amb aquest gran artista bretó que ha sabut portar molt bé la seva carrera musical. No és tan fàcil reinventar-se i fer-ho amb la qualitat que ho ha fet ell. I no té desperdici en directe, com ja vaig comentar en el seu dia. És un dels artistes que he pogut veure en viu i en vaig sortir realment satisfet. En aquest àlbum però, hi ha de tot. L'experimentació en "Dust Lane" (la cançó), el folk de "Fuck Me", la por de "Dark Stuff" i els cops a la taula que suposen "Palestine" i "Ashes", del millor que he escoltat aquest any.

Em recorda a: Michael Nyman, Sigur Rós Arcade Fire.
Tres caramels: Dark Stuff, Palestine, Ashes.

11. Damien Jurado - Saint Bartlett

2010-12-24T13:45:00.003+01:00

"Saint Bartlett" és un viatge per Amèrica, per l'Amèrica trista i grisa. La veritat és que cada cop em té més enganxat aquest artista de ja dilatada trajectòria, amb una barreja de melancòlic folk americà, rock i un cert caràcter underground que, dins la seva música tradicional, li dóna un toc molt personal. A més, amb la dolguda veu de Damien cantant lletres dramàtiques, de desesperació i nostàlgia. Si hagués de triar un disc dels de la llista d'aquest any per a una tarda hivernal de fred i pluja, escolliria "Saint Bartlett" sense dubtar. Tot sona rústic: la bateria, el baix, la guitarra acústica, el piano, mentre una elèctrica reverberada ens fa venir a la ment la imatge d'una habitació buida ("Rachel & Cali"). Des de peces més milimalistes, de cantautor, com "Beacon Hill", altres més rockeres, però també apagades, sense llum ni esperança (com sona la guitarra de "Wallingford"…). Però l'autor sempre és un paio destrossat sentimentalment, i que en part aconsegueix transmetre aquests estats d'emoció. Tranquils, no crec que ploreu escoltant-lo, el que us asseguro és que disfrutareu amb la seva música.

Em recorda a: Low, Pedro the Lion, Bon Iver.
Tres caramels: Arkansas, Rachel & Cali, Kansas City.

12. Beach House - Teen Dream

2010-12-23T13:16:00.004+01:00

Beach House és la recomanació del primo Roger per aquest 2010. Un disc de pop que es construeix sobre una guitarra, un teclat, el ritme d'una bateria i unes veus psicodèliques. Pels ingredients que descric no deu semblar gaire innovador, però realment aquests Beach House són diferents. Unes melodies atractives, que et permeten deixar-te portar, que podrien ser la banda sonora per un d'aquests somnis borrosos, estranys i incomprensibles que tots tenim o hem tingut. Una música enigmàtica, per tancar els ulls i imaginar un món de fàbules i criatures mítiques. Destaco la progressió de la primera cançó, que s'inicia minimalista i acaba amb un esclat pop. La nostàlgia com a regla en peces com "Walk in the Park". La clàssica elegància de la fràgil "Used to Be". Però que no ens enganyi el nom del grup, "Teen Dream" és música d'hivern, potser assolellat, però amb fred.

Em recorden a: Atlas Sound, Animal Collective, Grizzly Bear.
Tres caramels: Zebra, Walk in the Park, 10 Mile Stereo.

13. Gorillaz - Plastic Beach

2010-12-23T13:07:00.003+01:00

Damon Albarn és Déu. El líder dels mítics Blur és capaç, per exemple, que jo escolti hip-hop, en petites dosis. I també és capaç de convertir un projecte que va començar com una broma "animada" en una autèntica àgora de la música moderna. El batibull de gèneres musicals que hi ha en aquest àlbum és espectacular, però més ho és la naturalitat amb la qual se succeixen i es combinen. El disc comença amb una orquestra i la segueix una cançó electrònica i hip-hop. També hi ha pop, rock i un infinit nombre de col·laboracions. Albarn s'ha sabut rodejar de grans artistes per a fer aquesta obra, la única representant del Regne Unit en la meva llista. Velles glòries del rock com Lou Reed (The Velvet Underground), Mick Jones i Paul Simonon (The Clash), rapers com els De La Soul o Soop Dogg. I per aquesta raó trobem meravelles com la arabo-rapera "White Flag" o la bluriana "On Melancholy Hill". Anem doncs cap a la platja, que és molt divertida.

Em recorda a: Blur, The Chemical Brothers.
Tres caramels: White Flag, Rhinestone Eyes, On Melancholy Hill.

14. Mishima - Ordre i Aventura

2010-12-22T12:36:00.002+01:00

En primer lloc, cal dir que no esperava que el nou disc de Mishima em sorprengués tant com el primer que vaig escoltar, "Set tota la vida" (2007), era impossible. I en efecte, no ho ha fet. Però carai, que bons són. Que simple sembla el pop quan es fa bé, quan realment és un producte artesanal. Aquest últim àlbum de Mishima és curt i concís, "macot", però de vegades trapella; a estones dolç, a estones temerari. Es converteix en un breu pica pica de no més de mitja hora, on pots tastar un "Tot torna a començar", un "L'olor de la nit", o una "Guspira, estel o carícia", per posar alguns exemples. A més, si tens un poeta romàntic com en David Carabén que va filosofant sobre la vida, tot plegat es converteix en un gran plaer. Mishima no només va revitalizar el pop en català, sinó que continua sent el seu millor estendard. I siusplau, per molts anys més.

Em recorda a: Travis, Manel, The Magnetic Fields.
Tres caramels: Tot torna a començar, Deixa'm creure, Estel guspira o carícia.

15. Lower Dens - Twin-Hand Movement

2010-12-22T12:26:00.003+01:00

Lower Dens és el primer grup de la llista del 2010 i l'últim descobriment d'aquest any. "Twin-Hand Movement" és bàsicament un àlbum de guitarres, no instrumental, tampoc es tracta d'un exercici de virtuosisme, però si que està ple d'interessants idees. Són de l'escola dels Deerhunter i Beach House, per exemple. Molt so reverberat, influència de l'etern gènere shoegaze i sovint peces de rock primitiu. Tampoc és un disc que entri fàcilment, cal anar-lo escoltant per anar trobant els diferents detalls que s'amaguen en la seva música. El que si està clar és que tenen molt camí per endavant, molt en que millorar si volen arribar a latituds com les dels mateixos Deerhunter (i personalment, això és molt alt), però material hi ha, i jo em vaig emportar una sorpresa molt grata. L'atmosfera està creada, això és el més important, ara cal desenvolupar-la i deixar-se portar.

Em recorda a: Deerhunter, Beach House, Spacemen 3.
Tres caramels: Blue & Silver, I Get Nervous, Hospice Gates.

15+1. R.E.M. - Fables of the Reconstruction [25th Anniversary Edition]

2010-12-21T18:25:00.002+01:00

Els R.E.M. són molt grans, en tot els sentits. I a més, trobo, que estan poc valorats. Amb 14 àlbums a l'esquena i amb un quinzè ja al forn, el tercer de la família ens fa 25 anys. Tot i no ser un dels més aclamats de la seva discografia el "Fables of the Reconstruction" és un disc genial. Més obscur i enigmàtic que anteriors i posteriors, molt més personal que altres, però tremendament agradable d'escoltar. Pot ser una banda sonora de carretera, per un dia a la muntanya o per una tarda plujosa. La veu de Michael Stipe sona més greu que mai; els arpegis del GENIAL guitarrista Peter Buck li donen molt dinamisme a les cançons; Mike Mills, baix en mà, etern amb les seves mítiques segones veus; i un moment per recordar a l'ex-bateria, l'unicellut Bill Berry, gran, però no se que se n'ha fet d'ell. En definitiva, els millors treballs i l'èxit mundial de R.E.M. encara estaven per arribar; farien discos més rockers, altres de més pausats, però el "Fables" queda allà, com un pas més d'un grup que s'intentava obrir des del rock alternatiu nord-americà al món, i amb una originalitat que sovint no s'ha subratllat tant com s'hauria d'haver fet.

Em recorda a: The Smiths, Joy Division, The Cure.
Tres caramels: Driver 8, Life and How to Live It, Green Grow the Rushes.

El meu TOP 15 musical del 2010

2010-12-21T18:19:00.002+01:00

Personalment, els temps estan canviant. Lluny queden aquells dies on no parava d'escoltar música britànica ("britpop per qui, britpop per allà") i, de fet, encara ho segueixo fent, però sense cap nouvingut destacable. Aquesta tendència s'ha consolidat. Per altra banda, i tot hi haver un oceà entremig, els nord-americans van forts i algunes de les propostes que surten d'allà m'atrauen realment. És revelador que en un 2010 on mig any me l'he passat al Regne Unit, només hi tingui un representant entre el meu TOP (i precisament, sense dir noms, és una de les figures britpop dels 90 més importants). Aquest any, posats a mirar les nacionalitats dels artistes, no hi ha cap asiàtic, però islandesos i francesos repeteixen, algun suec, canadenc, i (!!!) representació barcelonina.

Durant aquests últims dies de 2010, doncs, aparco altres temàtiques dins aquest calaix de sastre que és l'Accés Provisional i demano disfrutar de la música. I torno a avisar: s'admeten opinions de tot tipus, recomanacions, crítiques i fins i tot insults. Bon Nadal i pròsper 2011.

Víctor Juan Abelló

Eteri

2010-12-13T11:38:00.000+01:00

Què és allò eteri?? Allò que no es pot tocar?? Però… es pot escoltar?? Què entenc jo per "eteri"?? La meva resposta és aquesta. Seguiu el link i escolteu:
http://www.zshare.net/download/838509023b27a02b/

Víctor Juan Abelló

La Paz Simulada

2010-12-09T23:09:00.002+01:00

"Al implicar la entrada de los EEUU y las URSS en el nuevo conflicto, la Operación Barbarroja y Pearl Harbor cambiaron su curso, convirtiéndola de contienda europea en propiamente mundial, y eso en un sentido más total y real que la de 1914-1918. Pero, a la vez, ese doble ataque por sorpresa prefiguró un verdadero "síndrome de 1941" en norteamericanos y soviéticos que fue precisamente uno de los antecedentes más consistentes de la Guerra Fría. El final de la Segunda Guerra Mundial en 1945 significó también el triunfo absoluto de los Estados Unidos y la Unión Soviética, las dos potencias agredidas y traumatizadas, "violadas" en 1941y que ahora quedaban frente a frente manteniendo su tradicional actitud recelosa ante el mundo exterior. A partir de 1949, año en que los soviéticos desarrollaron su primera bomba atómica, ambas superpotencias erigieron con rapidez un sistema defensivo destinado a prevenir una sopresa traumática como la de 1941, otro ataque a traición. La nueva actitud militar se apoyaría en las armas nucleares y en la doctrina del primer golpe, supuestamente decisivo. Norteamericanos y soviéticos proyectaron el estigma de 1941 uno sobre el otro, en especial en lo concerniente al desarrollo de una carrera de armas y sistemas idénticos, y eso ya desde un principio, cuando ambos recurrían a similares modelos de bombarderos para el transporte de las bombas nucleares. De aquí partió una carrera que llegó a la construcción de sucesivas generaciones de recursos y tecnología, la propia realidad polarizada de dos superpotencias, cada una anticipando el ataque por sorpresa de la otra."

VEIGA, Francisco; UCELAY DA CAL, Enrique; DUARTE, Ángel: "La paz simulada. Una historia de la Guerra Fría". Alianza Editorial, Madrid, 2006.

The Tallest Man On Earth

2010-12-03T11:37:00.001+01:00

"Jo, la meva guitarra (guitarres) i la meva veu… perquè cony vull més?", amb aquesta filosofia va per la vida el nostre amic suec Kristian Matsson, l'home més alt del món. Ahir venia a Barcelona a presentar la seva curta, però superdotada discografia, en especial "The Wild Hunt" (2010), genial. I quin gust dóna veure i escoltar aquest tipus de gent en directe, perquè sentir-los en disc els desmereix, els fa mundans. Tant de bò tinguéssim tots un "Tallest" guardat a l'armari i el poguéssim escoltar quan vulguessim… en fi. Però vam quedar satisfets. Una hora i quart de concert, familiar, amb moments per recordar com "King Of Spain", "The Gardener" o "Where do my Bluebirds Fly", i un final culminat amb "Kids on the Run" al piano. Llàstima que hi hagi molts que es pensin que aquest tipus de concerts són musica de fons, d'ascensor, per a les seves converses sobre la vida. Una pena.

Unes ratlles sobre el Clàssic

2010-11-30T16:40:00.000+01:00

Faltava encara mtja hora per al final del partit i l'afeccionat culé tenia un dubte existencial: volia més sang, continuar amb la carnisseria de gols, però en el fons sabia que aquell "megarondo" era més il·lustratiu que qualsevol pluja de gols. Aquell passar i passar la pilota demostrava més que qualsevol nombre al marcador la diferència que existia anit (no en la realitat) entre el Barça i el Reial Madrid. Les ordres de Guardiola semblaven clares, prohibit perdre la pilota de qualsevol manera, anar basculant fins que l'espai fos suficientment gran com per buscar la profunditat. El 29 de novembre de 2010 el Camp Nou va entendre aquesta realitat i va celebrar com un gol un autèntic "megarondo" a la gespa de l'Estadi.

John Adams

2010-11-27T18:15:00.000+01:00

La mini-serie de la HBO "John Adams" narra en set episodis els 50 primers anys de la història dels Estats Units, des de la declaració de la independència de 1776 fins la mort del propi Adams i el seu amic Thomas Jefferson el 4 de juliol de 1826. De fet, la història s'incia encara en període de les 13 colònies, amb la massacre de Boston de 1770 i recorre la història d'aquest territori a través de la figura d'un dels polítics menys valorats de la història dels Estats Units: John Adams.

Sempre a l'ombra dels mites George Washington i Thomas Jefferson (primer i tercer president dels EEUU, respectivament), Adams és reivindicat aquí no només com a segon president, sinó també com un dels grans pares de la Revolució Americana. Les seves creences sobre el món, la fonamental relació que manté amb la seva dona Abigail, la relació també amb els seus fills; la series busca l'equilibri entre l'Adams polític i l'Adams pare de família. Només un gran actor com Paul Giamatti podia posar-se en la pell d'un personatge tant complex, tant brillant i alhora constantment atormentat.

La serie combina una alt nivell cinematogràfic i una fidedigna recreació històrica d'un període capdal en la història del món occidental. Es especialment interessant com s'il·lustra la relació dels nous Estats Units amb estats-nació europeus com França, Gran Bretanya o Holanda. Es troben a faltar sovint series o pel·lícules històriques d'aquest període. Aquest obra ha de considerar-se un clàssic del gènere.

Yann Tiersen: Dust Lane en directe

2010-11-14T13:41:00.000+01:00

El multinstrumentalista bretó Yann Tiersen es presentava ahir al Sant Jordi Club de Barcelona amb una nova obra sota el braç, "Dust Lane". Es tracta d'un treball molt més obscur que els seus anteriors, lluny d'aquelles peces minimalistes de folklore francès que tant el van fer famós. Tiersen no viu ni molt menys de l'herència de les bandes sonores d'"Amélie" o "Good Bye Lenin!", i s'apropa cada cop més al post-rock, a la música progressiva i a un so ple de capes de distorsió. El resultat és brutal, sobretot en directe. Gràcies a una sala excel·lent per a concerts de mig format, amb una acústica perfecta, Tiersen i la seva banda van començar atronadors tocant algunes de les noves cançons. A mig concert, el protagonista de la nit es va quedar sol amb el seu violí, donant una lliçó de virtuosisme i ritme elèctric. La banda va tornar per encarar alguns dels moments àlgids de la nit, "Ashes" i "Palestine", les dues millors cançons d'aquest últim disc. La música sonava potent, corpulenta i grandiloquent, però combinada amb preciosistes melodies. El concert es tancava amb la reinterpretació en clau rock de la peça a piano "La Terrasse", i el públic va marxar amb un molt bon sabor de boca. Merci Yann.

Dr. Strangelove or: How I learned to stop worrying and love the bomb

2010-11-04T15:22:00.000+01:00

La crisi dels missils a Cuba l’any 1962 es convertia en el punt culminant d’una escalada de tensió i amenaces nuclears entre els dos principals actors de la Guerra Freda, els Estats Units i la Unió Soviètica. A partir d’aquest succés, però, s’obria una nova etapa de distenció en la relació entre ambdós països. Paral·lelament, el cinema i la literatura sobre la guerra nuclear i un futur apocalíptic prenien cert protagonisme.

El 1964, però, Stanley Kubrick presentava “Dr. Strangelove” (traduïda al castellà com “¿Teléfono rojo? Volamos hacia Moscú”), demostrant que ell, tot això, s’ho prenia en conya. Agafà la novela “Red Alert”, un thriller nuclear, i l’adaptà en clau satírica i còmica. El resultat era una comèdia negra (i en blanc i negre), plena de mala llet, parodiant fins a quin punt podia arribar un conflicte com aquest.

Bàsicament, i sense explicar gaire, la història és així: un general americà mig sonat decideix llançar un atac contra bases nuclears soviètiques sense cap tipus d’aprovació política. Quan el Pentàgon se n’entera, intenta contactar i negociar amb el país soviètic per a parar els avions atacants, ja que aquests no poden rebre cap tipus de senyal. La trama arriba a moments completament surrealistas, hilarants, amb un Peter Sellers magnífic fent un triple paper: mà dreta del general, president dels Estats Units i científic nazi mig boig. Les escenes dins la War Room (“¡Senyors, aquí no poden barallar-se! ¡Estan a la Sala de Guerra!”) o la mítica del pilot d’avió montant sobre la bomba nuclear són algunes de les perles d’aquest film. Per cert, tenim també alguna escena bèl·lica, a cavall entre la seva anterior obra, “Paths of Glory”, i la vietnamita “Full Metal Jacket”. Algo ja anunciava…

La Champions League que ens espera

2010-11-02T17:57:00.002+01:00

Passades tres jornades i a punt de començar la quarta setmana de Champions, les cartes ja estan sobre la taula. Els principals equips d'Europa ja han demostrat, més o menys, per on aniran les seves passes, quina serà la seva trajectòria. Hi ha equips que se'ls hi preveu un sonor fracàs, d'altres han fet els deures i semblen ser sòlids aspirants al gran trofeu europeu. Aquí ve doncs els meu top 10:

10. Tottenham Hotspur: Un clàssic del futbol anglès, un aprenent en la màxima competició europea. A base de treballar durant molts anys, anar construïnt un equip de garanties i gràcies al tutelatge del gran Harry Redknapp, els Spurs per fi han aconseguit el premi. Es presenten com a novells a la Champions, però amb un equipàs. Entre d'altres: el millor carriler esquerre del món (Gareth Bale), el talentós Modric, l'elèctric Lennon, l'espàrrec Crouch i, sobretot, el nouvingut Van der Vaart. Un equip vistós, que juga per les bandes, però que té talent pel mig. L'assignatura pendent continua sent la defensa. De totes maneres, acabarà sent una grata sorpresa i ull que no es coli a quarts.

9. AC Milan: Ha pescat aquest estiu d’aquí i d’allà i li ha quedat un equip apanyadet. Robinho i Ibrahimovic han arribat a Milà a preu de ganga per a fer joc en atac amb els brasilers Ronaldinho i Pato (evidentment, si juguen els quatre junts, adéu equilibri). A més s’ha fet amb els serveis d’una de les revelacions del passat mundial, el ghanès Boateng. Manté als vells Pirlo, Seedorf o Nesta i al brillant central Thiago Silva. No està gens malament, doncs. Pot aspirar a guanyar la lliga italiana, però moltes coses hauran de funcionar a la perfecció perquè els rossoneri aixequin la “orelluda”. De moment la cosa va a mitges. Els hi auguro una tranquila primera fase, però m’estranyaria que arribéssin a quarts.

8. Olympique Lyonnais: Tot i no guanyar la lliga francesa els dos últims anys, fou semifinalista de la última Champions i continua sent el millor equip francès a l'actualitat. D'aquesta manera, aquest curs el club s'ha esmerçat en mantenir les seves perles (Lloris, Toulalan, Bastos, Lisandro) i afegir per fi un crack que doni a l'equip un salt de qualitat. L'estrella francesa Gourcuff ha arribat a Lyon per a recuperar el ceptre francès perdut i aspirar, com a mínim, a allò que es va aconseguir l'any passat a Europa. Quartfinalistes segurs; més enllà, és poc probable.

7. Manchester United: Espero equivocar-me, però em sembla que aquest no és l'any del ManU. La temporada començava amb la greu lesió de Valencia, jugador bàsic per a l'engranatge mancunià. Li seguia la polèmica Rooney i la seva posterior lesió. Sembla que comencen a fer figa a la Premier i es comença també a parlar del substitut del dinosaure Ferguson. Alguns jugadors clau es fan grans (Evra, Ferdinand) o molt grans (Van der Sar, Scholes). Tot això no ajuda. Pensant en positiu, el portuguès Nani sembla posar-se l'equip a l'esquena, responsabilitat que se li demava des de la marxa de Ronaldo. L'altra bona notícia és l'encert en la incorporació del mexicà "Chicharito" Hernández, que de moment fa oblidar l'invisible Rooney.

6. Bayern Munich: El subcampió d'Europa no ha començat bé l'any. Les lesions de les seves principals estrelles (Robben i Ribery) l'han fet molt mal. Tal com ha fet també el seu rival a l'última final, el Bayern tampoc s'ha reforçat gaire; només ha recuperat l'internacional alemany Kroos. El bloc continua sent el mateix i l'excel·lent Van Gaal el segueix dirigint. Això sí, més pressionat que mai. Aposto però, que el conjunt bavarès anirà a més durant la temporada i en el seu tram decisiu estarà a l'alçada de les expectatives. Tot i tenir una defensa més aviat feble, Schweinsteiger, Van Bommel i compayia demostraran el seu lideratge. A més, serà l'any de consolidació de Müller. A semis si es posen les piles.

5. Arsenal: El seu gran fitxatge de l'estiu ha estat Cesc Fàbregas. El català ha decidit quedar-se un any més i això és un miracle per als gunners. La proposta de Wenger seguirà sent, un any més, el futbol combinatiu. Cesc estarà recolzat per talentosos com Nasri, Arshavin, Van Persie o Walcott. Aquest curs hi ha, però, dues novetats. L'Arsenal per fi té un gran davanter, Chamakh, que a més s'acomoda molt bé en el sistema de joc dels nord-londinencs. L'altra bona noticia és l'eclosió del petit migcampista anglès Jack Wilshere. Alguns el situen com el substitut de Fàbregas, jo el veig com el seu complement ideal al mig del camp. Aquest Arsenal és el millor en molts anys.

4. Internazionale: Després de renovar mig equip l'any passat, amb resultats més que bons, quasi res s'ha mogut en terres nerazzurri. Rafa Benítez és el nou entrenador, possiblement el millor substitut de Mourinho. Dins el camp, els brasilers Julio Cesar, Maicon i Lucio segueixen dirigint a darrere, Sneijder continua sent el pont amb els de dalt i Eto'o i Milito segueixen marcant gols. Aquest any, però, el camerunès juga més al centre i els resultats estan arribant: participa més i marca més. Samu és capaç de guiar aquest gran equip cap a la segona Champions consecutiva. Els ingredients hi són.

3. Real Madrid: Florentino, segona etapa; Florentino, segon any. Nova i multimillonaria inversió per a aconseguir en poc temps allò que molts tarden anys en recuperar: el prestigi a Europa. I com es fa això? Fitxant al millor entrenador de l'any passat (Mourinho), un tipus més aviat resultadista, però futbolísticament superdotat. Comprant alguns dels jugadors més prometedors del continent (Kehdira, Ozil, Di María). El Madrid té un equip molt jove, boníssim i que sembla que de moment funciona. El problema és que Mou no és molt partidari de les rotacions i em pregunto si al moment decisiu de la temporada, els 11 jugadors que ve usant sempre estaran en òptimes condicions o acusaran el desgast.

2. Chelsea: Enèssim projecte de Roman Abramovic, enèssima oportunitat per a conquerir un títol que se'ls hi resisteix als londinencs. Consolidada la figura de Carlo Ancelotti al capdavant de l'equip, aquest es renova substituint velles glòries (Ballack, Deco, Cole) per noves peces (Ramires, Benayoun). Es tracta d'un conjunt fortíssim físicament, no mancat d'aptituts tècniques i amb molta fam de títols. L'inici de curs ha estat més que positiu, però la pregunta és: podran els Terry, Lampard i Drogba fer valer la seva experiència internacional o notaran el pas dels anys? El Chelsea és el Black Power, jo aposto a que jugaran la final a casa.

1. FC Barcelona: Deixant a part un factor merament subjectiu, el Barça es presenta com el rival a batre. Té a les seves mans tres dels millors jugadors del món (Messi, Xavi i Iniesta), que a més tenen una filosofia de joc comuna. Té un nucli dur ben consolidat, format per jugadors de la cantera (Puyol, Piqué, Valdés, etc.) i complementat per altres peces destacades en el panorama internacional (Alves, Villa, Mascherano). Un equip que sap a què juga i que té un líder destacadíssim, el seu tècnic: Josep Guardiola. Hi ha un discurs teòric i una posada en escena vistosa. En definitiva, hi ha moltes raons per pensar que aquest és el principal candidat.

Retall III

2010-11-01T13:07:00.000+01:00

“...i per tot Barcelona s’excavaven nous refugis subterranis, a prova de bomba. Les alarmes de bombardeig i canoneig eren freqüents; generalment eren falses alarmes, però cada vegada que sonaven les sirenes els llums de tota la ciutat s’apagaven durant hores seguides i la gent més poruga baixava als soterranis". George Orwell (1903-1950), escriptor i periodista.

Retall II

2010-10-29T16:57:00.000+02:00

“Vaig anar a prendre el metro. Al moment que hi entrava hi va haver senyal d’alarma. La gent, esglaiada, s’empenyia escales avall. Un baf intens i asfixiant sortia de la multitud atapeïda. Molta gent asseguda a les escales. Vaig preferir tornar a sortir. I vaig anar fins la plaça de Catalunya pensant que allí podria prendre el tren. Tota la ronda de la Universitat era una desolació, no i havia cap casa que no mostrés senyals de la tragèdia. A la plaça de Catalunya, estols de xicots voluntaris treballaven. Finida la feina, es van enfilar en camions i van partir". Ferran Soldevila.

Retall I

2010-10-28T09:52:00.000+02:00

“De sobte van sonar els xiulets i els canons. Jo estava relativament tranquil, estès damunt el llit: seria casualitat tan gran que la bomba tornés a caure al mateix lloc! Però el soroll s’intensificava. Augmentava amb trepidació. Una mena de brunzit s’abatia damunt la casa i la sacsejava esfereïdorament. Vaig agafar el coixí i vaig cobrir-me’n la cara i el pit. Des d’aquest minso refugi, mirava a banda i banda, esperant d’un moment a l’altre veure esberlar-se les parets. Què deia? Recordo que parlava, segons el meu costum. Això és horrible, em semblava que murmurava, no aguantarà. Una detonació brutal. Un terrabastall dins la cambra i, en un esclat de llum com un llampec, la porta de comunicació que s’obre violentament... la bomba havia caigut a can Vidal-Vehils. Però en girar-me cap a la Universitat, em va sorprendre l’accentuació de les destrosses; ja no restava res del rellotge, cap vidre. Però la sorpresa dolorosa fou al mirar el carrer de Corts enllà, cap on mirava la gent, i veure l’esvoranc enorme d’una casa i la casa de “La Publicitat” destrossada" Ferran Soldevila (1894-1971), historiador i escriptor.

"Rooom", l'espectacle musical d'Standstill

2010-10-22T16:26:00.000+02:00

Les negres siluetes de cinc musics s'endevinen d'entre la foscor, amb tres grans pantalles a mode de parets d'una habitació que els resguarden. Ells toquen, la música sona molt bé, el públic calla i aplaudeix quan ha d'aplaudir. Després d'hora i mitja d'un esplèndit espectacle musical, els espectadors, rendits davant l'evidència, s'aixequen per a homantejar als artistes. És el concert perfecte.

Standstill presenta amb l'espectacle video-musical "Rooom" el seu últim àlbum, "Adelante Bonaparte" (2010). Es tracta d'una proposta pop-rock molt personal i original, dotada d'una qualitat musical que fa difícil entendre que aquesta banda sigui barcelonina. Enigmàtics passatges i foscos arpegis que fan recordar a Radiohead, progressions i atmòsferes recreant els mismíssims Pink Floyd; sonen crus quan volen, i nostàlgics quan miren enrere, i amb una quotidiantitat al més pur estil barceloní.

La música va cronometrada al ritme de les imatges, o al revés, i és fàcil quedar-se bocabadat davant d'una lliçó artística i de "saber fer" tan implacables.

“Fringe” ja és major d’edat

2010-10-11T11:32:00.001+02:00

Quan va aparèixer, ens la venien com un producte del geni J.J. Abrams. Dos anys més tard, s’estrena la tercera temporada d’aquesta sèrie de ciència-ficció, digna hereva de la col·losal “Lost”. La fórmula és molt senzilla: el misteri de la mateixa “Lost” + l’esquema de “The X-Files” + els homenatges involuntaris a “Érase una vez el cuerpo humano”.

La trama és molt més senzilla que en “Lost”, més fácil de seguir. Temporades llargues, de més de 20 episodis, on es combinen casos de ràpida solució amb capítols clau per a seguir la història principal. Però conforme van passant els episodis, “Fringe” guanya en maduresa, en complexitat, en misteri. Té un inici més aviat regular, millora a mitja primera temporada, i quan aquesta acaba, ja no la pots abandonar. Recomano doncs, ferventment aquesta sèrie, per a aquells que es van quedar buits quan va acabar “Lost”, i que necessitin una sèrie que doni peu a interminables debats sobre l’existència humana i els misteris que ens envolten. A mi m’ha donat dos anys genials.

Obrim per setembre

2010-10-07T12:04:00.000+02:00

L’Accés Provisional torna a estar obert. Després de mig any d’experiència londinenca, torno a ser estudiant universitari per dos anys més. Darrere deixo una ciutat que realment m’ha fascinat. He pogut aconseguir el certificat Advanced de Cambridge i he pogut treballar en una de les tendes d’esports més grans, importants i atrafegades d’Europa. Però a part d’això, Londres és una ciutat que no s’oblida, vagi hom un cap de setmana o hi visqui un any sencer. Serà per aquesta multiculturitat o cacau de nacionalitats que la caracteritza, o perquè és l’elegant i punyetera capital d’un antic imperi. És impossible aborrir-se. Però si me de quedar amb dues coses on Barcelona mai estarà al nivell de Londres són els pubs i els parcs. Els primers, espais lliures de fum, amb una aura especial, on es pot disfrutar d’una bona pinta de cervesa amb tota tranquilitat. Els segons, immensos, inabastables i quasi sempre verds. Aquí quasi ens hem de conformar amb un parc de Collserola que cada dia és més petit... Això sí, el rock ja no regna a la capital britànica. Una pena, però clar, els temps canvien. Sempre ens quedarà la Premier League i el mosaic de bufandes que es pot veure el cap de setmana per la ciutat.

Espero doncs, poder actualitzar el blog regularment. Bona sort.

Easter

2010-04-05T23:32:00.000+02:00

Només quatre dies de classe i ja quatre de pont, l’Easter. Possiblement aquesta sigui la Setmana Santa menys desitjada de la meva vida, però l’he intentat aprofitar.

Els quatre dies, una mica d’exercici als parcs de Londres. Què grans són (en tots els sentits). Espais com els Kensington Gardens, l’Holland i el Hyde Park és troben a faltar a Barcelona, tant en qualitat com en quantitat. L’entorn és molt important a l’hora de fer esport. La infinitat de camins que tenen els parcs trenquen amb la monotonia de córrer, sempre hi ha noves rutes. A més, la distracció és constant. És difícil avorrir-se veient nens jugar, esquirols, turistes, ànecs. I respirant aire pur. A veure si d’una vegada per totes em poso en forma, doncs.

El dissabte vaig poder viure el primer partit de la Premier League en un pub londinenc. El menú no estava gens malament: el transcendental Manchester United – Chelsea. Els visitants van dominar el partit i, tot i l’emoció final, es van emportar els tres punts amb un just 1 a 2. El pub “The Churchill Arms” és un dels més concorreguts de la ciutat. Tradicional, senyorial i abarrotat. Això sí, gent tranquil·la, res de “hooligans”.

Sortint del partit em vaig dirigir cap al barri de Fulham per a presenciar un dels fenòmens (en majúscules) més seguits a les illes, i al món. La “Boat Race” entre Oxford i Cambridge no és només una regata, és un esdeveniment social. Un quart de milió d’espectadors solen seguir la cursa en viu, que transcorre a través d’un dels meandres del Tàmesi (en aquest cas, a l’oest). Els joves (o no tant) aprofiten per emborratxar-se a plena llum del dia, però és també una festa familiar. La cursa en sí és com anar a veure el Tour. En directe, o els veus sortir, o els veus passar o els veus arribar. Els més llestos ho intenten seguir corrent. De fet, la regata no acostuma a durar més de vint minuts. Per cert, va guanyar Cambridge. I no ho vaig saber fins al vespre.

Avui he anat a veure una exposició (sí, jo, una exposició) de la que em vaig assabentar de casualitat, “Storm Thorgerson: Right but Wrong”. Es tracta d’una recopilació de l’obra d’Storm Thorgesson, un dels artistes més importants en el camp de les portades d’àlbums de música. Autor de la major part de les imatges de Pink Floyd, però també de Muse, The Mars Volta o Led Zeppelin, entre d’altres. Crec, però, que mereix una actualització a part.

Després m’he deixat caure pel HMV (His Master’s Voice) d’Oxford Street. Com un Fnac, però molt més gran i molt més perillós. M’he contingut i “només” han caigut els DVDs de “The Hurt Locker” i “There Will Be Blood” i el nou disc de Jonsi, dels Sigur Rós.

Bé, no m’allargo més.