The Pacific: el que ens espera

Mentre la immensa “The Hurt Locker” pot convertir la guerra d’Iraq en un nou gènere del cinema bèl·lic, després de la II GM i el Vietnam; “The Pacific” torna a revisar el conflicte de 1939-45 a través d’una mini sèrie de deu episodis.

El antecedents fan pensar que el lema publicitari d’aquesta nova producció no va desencaminat: “la millor sèrie de l’any”. Amb Spielberg a la direcció i Tom Hanks encapçalant el repartiment, “Saving Private Ryan” va fregar la realitat a l’hora de recrear el desembarcament de Normandia a la platja d’Omaha. Anys més tard, amb els dos anteriorment citats a la producció, “Band Of Brothers” superava el nivell de la pel·lícula amb el format mini-sèrie. Amb un pressupost espectacular, narrava el desenllaç de la Segona Guerra Mundial en territori europeu a través d’una companyia de paracaigudistes.

El nom d’aquesta nova sèrie ja ens senyala quin és l’escenari bèl·lic ara. El pressupost, de nou, és de rècord; les perspectives, molt altes. Després d’haver vist el primer episodi, només puc dir que el que ens espera és un espectacle visual i una història humana difícils de comparar.

El factor humà

“L’esport té el poder de canviar el món. Té el poder d’inspirar i unir les persones com poques coses més... És més poderós que els governs per ensorrar les barreres racials”.
Nelson Mandela

Molt cert. Ja vaig fer una actualització parlant del poder de l’esport i la seva relació amb la política i les consciències nacionals. Però el cas sud-africà és realment espectacular. Mandela va usar el potencial aglutinador dels Springboks, la selecció sud-africana de rugbi, i va salvar el país d’una més que possible guerra civil.

El gran periodista John Carlin, demostrant el seu enorme mestratge, narra tota aquesta història, a cavall entre el que podria ser una novel·la i el que en el fons és, un relat històric, verídic. Nelson Mandela i el CNA, François Pienaar i els seus Springboks, el món afrikaner, la problemàtica de l’apartheid, etc. Però per sobre de tot El factor humà de qui el 1994 es convertia en president de Sud-àfrica, de manera formal, però també a la pràctica. El pare de tots el sud-africans.

Com a “anècdota”: L’any passat el país africà organitzava la Copa Confederacions de futbol. Durant un partit de l’amfitriona, el públic (majoritàriament de raça negra) va començar a cridar quelcom quan va tocar la pilota un dels seus jugadors, Matthew Booth, l’únic de raça blanca. De forma sorprenent, la FIFA ho va interpretar com un acte racista, ja que li va semblar que s’emulaven les lamentables imitacions d’un primat, que ja s’havien produït en alguns estadis europeus. I realment aquells, “u-u-u!!” que incomprensiblement va entendre la FIFA, no eren més que els clàssics crits d’ànim al defensa: “Booth, Booth, Booth!!”. Blatter, et vas lluir.