dimecres, 29 de desembre del 2010

1. Deerhunter - Halcyon Digest


Lockett Pundt (Lotus Plaza) i Bradford Cox (Atlas Sound) apareixien l'any passat al meu TOP amb els seus projectes paral·lels. Ells són l'alma mater de Deerhunter. Estava clar que si aquest any treien disc, estaria entre els escollits. L'àlbum més esperat de l'any s'ha convertit, doncs, en el meu número 1, i sense cap mena de dubte. Des de la seva aparició la passada tardor, ha estat el disc que més he escoltat, i el que més m'ha influenciat, com ja ho va fer l'immens "Microcastle/Weird Era Con." (2008).

"Halcyon Digest" es construeix sobre els pilars bàsics de Deerhunter: una proposta rock, revisant el so shoegaze, reverb al màxim, amb elements de música ambient i electrònica, però potser amb un major protagonisme dels sons acústics. És potser un àlbum més accessible que "Microcastle" i "Cryptograms" (2007), però no per això menys suggerent. Tenim cançons més experimentals: "Earthquake", "Sailing", "He Would Have Laughed". Altres cançons més pop, amb una estructura més convencional i amb reminiscències del primitiu rock: "Don't Cry", "Memory Boy", "Basement Scene". I després tenim autèntics hits: "Revival", "Desire Lines" o "Helicopter". Aquesta varietat i aquesta multitud d'influències que conformen una música-collage i un pop-rock de laboratori és el que situen Deerhunter al capdavant de les bandes actuals. Perquè, per exemple, "Revival" sense l'acompanyament d'un banjo no és el mateix. "Earthquake" inicia l'àlbum de forma ambiental però quan entra una atmosfèrica guitarra distorsionada, la cançó entra en una nova fase. Es nota sobretot que Deerhunter ha usat el projectes d'Atlas Sound i Lotus Plaza com a banc de proves, a més de demostrar ser uns músics hiperprolífics (la quantitat de material que han tret en tres anys és infinita). "Helicopter" combina un original ritme amb elements aquosos i boniques frases de guitarra. Amb la tornada torna el "món eteri". Capítol a part mereix "Desire Lines", la que per mi és la millor cançó del 2010. Una peça elaborada per Lockett Pundt i cantada per ell mateix, posa sobre la taula un fet: molts li donen un gran pes a Bradford Cox en aquest projecte, segurament per ser més carismàtic i tenir aquesta aura de personatge entranyable, però la importància de l'introvertit Pundt s'ha de tenir en compte. "Desire Lines" és una cançó rock amb una enganxosa tornada a base d'arpegis de guitarra i "uooo", però a la meitat es converteix en un seguit d'escales musicals i puntejats de guitarra amb un final hipnòtic que no té desperdici. Immens.

Deerhunter ja poden ser considerats uns "grans" del rock independent, no solsament per tenir una discografia (tot i curta) sense alts i baixos, sinó també per la cascada d'idees que transmeten constantment, i de la qual la resta ens empapem. El 15 d'abril de 2011 els seguidors d'aquest quartet d'Atlanta tenim una cita amb "Halcyon Digest" a la sala Apolo de Barcelona. Deerhunter és or pur.

Em recorda a: Spacemen 3, My Bloody Valentine, Animal Collective.
Tres caramels: Revival, Helicopter, Desire Lines.

dimarts, 28 de desembre del 2010

2. Arcade Fire - The Suburbs


Arcade Fire va camí de convertir-se en un dels mites de la música del segle XXI. No perquè aquest "The Suburbs" sigui millor encara que "Funeral" i "Neon Bible" (no és el meu objectiu entrar en aquest debat), sinó perquè s'estan construint una discografia sòlida, sense fisures, personal però alhora evolucionant. I això és molt difícil tenint en compte l'enorme pressió que hi ha quan un grup amb tan bona arrencada treu un nou treball. "The Suburbs" torna a ser un àlbum gloriós, potser menys èpic, però sí més cru. En molts trams del disc hi ha una enorme tensió, quelcom difícil d'aconseguir en la música. Ajuda molt el fet que els components d'Arcade Fire siguin músics de veritat, d'aquells que surten de l'àmbit acadèmic, amb una formació musical força clàssica però amb un coneixement de la música moderna immens. I com es pot palpar això en "The Suburbs"? Doncs com en els altres dos àlbums, en el seu barroquisme, en els arreglos, en els detalls melòdics, en les capes d'instruments, en la varietat de recursos que tots tenen. Per exemple, mai havia vist combinar amb tant encert uns vertiginosos violins amb una guitarra quasi-shoegaze ("Empty Room"). Que si li pogués treure tant de suc a una simple però efectiva seqüència d'acords ("We Used to Wait"). O que la música sonés tant apocalíptica quan en veritat es parla del passat ("Suburban Wars"). Perquè en el fons "The Suburbs" tracta d'allò pretèrit, de records, de memòria i com sempre, de nostàlgia. És una llàstima no haver-los pogut veure el passat novembre a Barcelona, però segueixo pensant, des que els vaig veure defensant "Funeral", que són una banda per tocar en auditoris, en llocs més formals, tot i aquest últim gir més rocker. Trobo que encara ens podriem empapar més de la seva qualitat i varietat musical. Tot i això, els Arcade Fire han estat un dels fenòmens musicals d'aquesta dècada. Esperem que ho siguin també de la següent. Plata per als canadencs.

Em recorda a: Bruce Springsteen, David Bowie, Neil Young.
Tres caramels: The Suburbs, Empty Room, We Used to Wait.

3. The Album Leaf - A Chorus of Storytellers


The Album Leaf o l'art de la música progressiva. Aquesta banda nordamericana presenta amb "A Chorus of Storytellers" el seu cinquè àlbum, mantenint la fórmula que tant bé els ha anat en anteriors treballs. Una de les grans sorpreses personals d'aquest 2010 i també el disc que més he escoltat aquest any, per haver sortit ja fa molts mesos. The Album Leaf està a cavall entre post-rock de grups com Mogwai o Sigur Rós i l'electrònica ambiental d'Air. Una aposta de moltíssima qualitat que a més es va consolidant amb els anys. Una combinació de ritmes electrònics i acústics, agradables frases de teclat i preciosos arpegis de guitarra elètrica. Aquesta és la seva base. Després ja ve allò que jo considero un art: desenvolupar la cançó. Les peces sempre arriben a bon port i quan acaben jo penso: "olé". "A Chorus of Storytellers" té algo d'urbà i algo de rural, d'inòspites praderes, o sigui, que és un àlbum comodí, gairebé per a qualsevol moment. A més, vaig tenir el plaer de gaudir-los en directe, una experiència que tornaria a repetir. Bronze per a The Album Leaf.

Em recorda a: Mogwai, Air, Sigur Rós.
Tres caramels: Blank Pages, There is a Wind, Stand Still.

dilluns, 27 de desembre del 2010

4. The Tallest Man On Earth - The Wild Hunt


Sento repetir el que vaig dir fa poc menys d'un mes, després d'haver assistit al seu concert de Barcelona. Com definir aquest artista? "Jo, la meva guitarra (guitarres) i la meva veu… perquè cony vull més?", amb aquesta filosofia va per la vida el nostre amic suec Kristian Matsson, l'home més alt del món. Segurament per ser la millor veu que he sentit en directe, segurament per l'efecte sorpresa de la seva accidental descoberta en un festival de música, es fa difícil després tornar-lo a escoltar en una gravació, però és l'únic que ens queda. A més, les gravacions per al disc no es que siguin gaire bones. Tant de bo poguessim trucar-lo i que vingués a tocar i cantar sempre que volguessim… (o tenir-lo en un armari, com vaig dir). En resum, "The Wild Hunt" és un disc estiuenc, per un dia d'excursió al camp, per una tarda solellada de migdiada, sense cap tipus de preocupació. La fórmula minimalista és la mateixa que l'anterior "Shallow Graves". La pregunta és: seguirà amb aquesta fórmula o ens sorprendrà amb un gir de timó amb el següent àlbum? Ja tinc ganes de veure què passa.

Em recorda a: Bob Dylan, Bon Iver.
Très caramels: The Wild Hunt, King of Spain, A Lion's Heart.

5. The National - High Violet


Primer de tot, The National són molt elegants. Fan música elegant. I son uns músics boníssims. Tenen un bateria que és un màquina, els germans Dessner aporten les composició musical i el dandy baríton Matt Berninger aporta les lletres i la veu. Una música que va des de la obscuritat de Joy Division fins a l'èpica d'Arcade Fire, sovint amb un piano que li dóna aquest toc més clàssic, amb ritmes de bateria molt originals, amb guitarres distorsionades i atmosfèriques en molts casos. Com els Walkmen, tenen els seus moments de "copa de vi i espatxorrat al sofà". Però sobretot són molt potents. Es poden treure una cançó de rock fosc ("Anyone's Ghost"), una per a pololar sol per un carrer de nit ("Bloodbuzz Ohio"), una per a reflexionar ("Runaway") o la peça més èpica de l'any, "England". Aquest "High Violet" ha estat una de les sorpreses de l'any, perquè a més me'l vaig comprar (sí, compro cd's i m'agrada) completament a segues. Un cop més, visca Amèrica.

Em recorda a: Interpol, Arcade Fire, The Walkmen.
Tres caramels: Afraid of Everyone, Bloodbuzz Ohio, England.

diumenge, 26 de desembre del 2010

6. Vampire Weekend - Contra


Els Vampire Weekend van en serio. El seu primer disc va ser un gran èxit, una gran sorpresa. Amb el segon demostren que el seu talent no és fugaç, és durader. A les melodies pop amb influències classicistes i africanes, als seus ritmes endiablats, s'hi afegeixen una major complexitat en els sons i els instruments. Com l'anterior, és un àlbum de fàcil digestió, simple de seguir, però tremendament efectiu i contagiós. Divertits coros, una juganera guitarra, alguns detalls electrònics i una original bateria al capdavant. "Horchata" és una cançó per a un matí de desembre, com avui. "California English", la millor i més complexa cançó del disc, va des d'un solo de guitarra a l'estil Graceland de Paul Simon fins al moment de protagonisme per al instruments de corda i acaba amb unes veus a l'estil Rei Lleó. I no ballar amb "Cousins" és una ofensa per a la música. Però no tot és ritme vertiginós i ganes de moure's a "Contra": "Taxi Cab" i "I Think Ur a Contra" posen la pausa. En definitiva, els Vampire Weekend es presenten com un dels grups pop amb més futur per a la nova dècada.

Em recorda a: Paul Simon, Phoenix, The Shins.
Tres caramels: Horchata, California English, Cousins.

7. Jónsi - Go


Jónsi sempre té lloc al meu TOP. Sigui amb Sigur Rós, sota el nom de Jónsi & Alex, o ara en solitari. Si l'any passat presentava un projecte eminentment ambiental, "Go" és totalment un disc pop. El so Sigur Rós hi és encara present, però l'esquema de les cançons, en la majoria de casos, és el tradicional. És un àlbum per a deixar-se portar, perquè si un es posa a escoltar-lo amb prejudicis, es pot trobar amb la banda sonora de Bambi, o algo per l'estil. En efecte, hi ha quelcom Disney en "Go", però està tan perfectament construit, tant replet d'arreglos, innovadores idees en ritme ("Animal Arithmetic"), instruments de vents ("Go Do"), instruments de corda ("Boy Lilikoi") evocadores imatges d'Islàndia ("Kolnidur"), que cada cop que l'escolto m'agrada més. A més, s'ha aconseguit una cosa força surrealista, lligar Jónsi amb Decathlon (sí, "Tornado" apareix en un anunci, qui ho hauria de dir). En definitiva, Jónsi fa un pas més endavant, molt valent realment, s'allunya cada cop més dels inicis de Sigur Rós ("Ágaetis Byrjun") i ens dóna pistes de per on poden anar els trets, a l'espera d'un nou disc del grup, segurament aquest any que ve.

Em recorda a: Sigur Rós, Arcade Fire, Antony and the Johnsons.
Tres caramels: Animal Arithmetic, Boy Lilikoi, Koldinur.

dissabte, 25 de desembre del 2010

8. Standstill - Adelante Bonaparte


L'espectacle de "Rooom" de la passada tardor va acabar de confirmar la sintonia musical d'aquest grup amb les meves oïdes. Des que l'ós bru Cristian em va fer aquesta fervent recomanació per al 2010 no he pogut abandonar aquest àlbum. Es tracta d'una obra triple, formada per tres parts d'una mitja hora cadascuna. Tot i no haver pogut disfrutar de la seva trajectòria musical des del principi, molts m'han comentat que l'evolució d'Standstill cap a un pop de manufactura artesanal ha estat un gran encert. "Adelante Bonaparte" és un discàs (bé, tres). Amb influències des del savoir faire dels últims Radiohead fins a l'obscuritat de grups com Low, però amb un component familiar i de proximitat. Perquè un també s'ha de sentir orgullós que de Barcelona puguin sorgir bandes com els Standstill. Un talent que es demostra en cadascuna de les peces, amb infinitat d'arreglos (la bateria de "Vida Normal" o el glockenspiel de "La hora del acuario"), amb la complexitat pop de les seves melodies i els seus canvis de ritme ("El Resplandor")… Molts ingredients fan d'aquest "Adelante Bonaparte" un dels millors discos de la península ibèrica que he escoltat mai. Adelante!!

Em recorda a Radiohead, The New Raemon, Mishima.
Tres caramels: Adelante Bonaparte I, El Resplandor, Cuando ella toca el Piano.

9. The Walkmen - Lisbon


Passejava pels carrers i avingudes de Nova York i un nou món neixia per als meus ulls. El març passat vaig trepitjar per primer cop aquesta meravellosa ciutat. Encara no els coneixia, però The Walkmen és una magnífica banda sonora (segur) per a caminar entre gratacels, amb "Angela Surf City" per exemple. "Lisbon" és la recomanació que Roger Torras em va fer fa uns mesos, i com no acostuma a fallar, aquí venen els fruits. Aquests novayorkesos han seguit un camí paral·lel als mediàtics Strokes, sempre a l'ombra, però amb un nivell, una regularitat i una trajectòria, millors. La tradició rockera és la mateixa, les guitarres sonen sovint semblants, però hi ha més, tenen un component extra. No sabria com descriure-ho, però si il·lustrar-ho amb una cançó: "Blue as Your Blood". S'ha de ser un crack de la música per parir aquesta peça. Senta't al sofa de casa, agafa alguna cosa per beure (abans) i disfruta de cadascun dels minuts de "Lisbon", val la pena escoltar-lo amb tranquilitat. És encara més bo.

Em recorda a: The Strokes, The National, Grizzly Bear.
Tres caramels: Angela Surf City, Blue as Your Blood, Stranded.

divendres, 24 de desembre del 2010

10. Yann Tiersen - Dust Lane


"Dust Lane" consolida la imatge d'un Yann Tiersen completament allunyat del folklore milimalista francès dels seus primers treballs (compilats en la banda sonora d'Amélie). És un Tiersen més barroc, més èpic i col·losal, magnànim si es vol dir. La seva nova pàtria musical és el post-rock, música en gran part instrumental, peces progressives i distorsió, molta distorsió. Multitud de capes de so, noves atmosferes. Manté moltes melodies "made in Tiersen", de l'escola dels Michael Nyman o Phillip Glass, però l'execució és diferent. Així, jo disfruto amb aquest so, amb aquest gran artista bretó que ha sabut portar molt bé la seva carrera musical. No és tan fàcil reinventar-se i fer-ho amb la qualitat que ho ha fet ell. I no té desperdici en directe, com ja vaig comentar en el seu dia. És un dels artistes que he pogut veure en viu i en vaig sortir realment satisfet. En aquest àlbum però, hi ha de tot. L'experimentació en "Dust Lane" (la cançó), el folk de "Fuck Me", la por de "Dark Stuff" i els cops a la taula que suposen "Palestine" i "Ashes", del millor que he escoltat aquest any.

Em recorda a: Michael Nyman, Sigur Rós Arcade Fire.
Tres caramels: Dark Stuff, Palestine, Ashes.

11. Damien Jurado - Saint Bartlett


"Saint Bartlett" és un viatge per Amèrica, per l'Amèrica trista i grisa. La veritat és que cada cop em té més enganxat aquest artista de ja dilatada trajectòria, amb una barreja de melancòlic folk americà, rock i un cert caràcter underground que, dins la seva música tradicional, li dóna un toc molt personal. A més, amb la dolguda veu de Damien cantant lletres dramàtiques, de desesperació i nostàlgia. Si hagués de triar un disc dels de la llista d'aquest any per a una tarda hivernal de fred i pluja, escolliria "Saint Bartlett" sense dubtar. Tot sona rústic: la bateria, el baix, la guitarra acústica, el piano, mentre una elèctrica reverberada ens fa venir a la ment la imatge d'una habitació buida ("Rachel & Cali"). Des de peces més milimalistes, de cantautor, com "Beacon Hill", altres més rockeres, però també apagades, sense llum ni esperança (com sona la guitarra de "Wallingford"…). Però l'autor sempre és un paio destrossat sentimentalment, i que en part aconsegueix transmetre aquests estats d'emoció. Tranquils, no crec que ploreu escoltant-lo, el que us asseguro és que disfrutareu amb la seva música.

Em recorda a: Low, Pedro the Lion, Bon Iver.
Tres caramels: Arkansas, Rachel & Cali, Kansas City.

dijous, 23 de desembre del 2010

12. Beach House - Teen Dream


Beach House és la recomanació del primo Roger per aquest 2010. Un disc de pop que es construeix sobre una guitarra, un teclat, el ritme d'una bateria i unes veus psicodèliques. Pels ingredients que descric no deu semblar gaire innovador, però realment aquests Beach House són diferents. Unes melodies atractives, que et permeten deixar-te portar, que podrien ser la banda sonora per un d'aquests somnis borrosos, estranys i incomprensibles que tots tenim o hem tingut. Una música enigmàtica, per tancar els ulls i imaginar un món de fàbules i criatures mítiques. Destaco la progressió de la primera cançó, que s'inicia minimalista i acaba amb un esclat pop. La nostàlgia com a regla en peces com "Walk in the Park". La clàssica elegància de la fràgil "Used to Be". Però que no ens enganyi el nom del grup, "Teen Dream" és música d'hivern, potser assolellat, però amb fred.

Em recorden a: Atlas Sound, Animal Collective, Grizzly Bear.
Tres caramels: Zebra, Walk in the Park, 10 Mile Stereo.

13. Gorillaz - Plastic Beach


Damon Albarn és Déu. El líder dels mítics Blur és capaç, per exemple, que jo escolti hip-hop, en petites dosis. I també és capaç de convertir un projecte que va començar com una broma "animada" en una autèntica àgora de la música moderna. El batibull de gèneres musicals que hi ha en aquest àlbum és espectacular, però més ho és la naturalitat amb la qual se succeixen i es combinen. El disc comença amb una orquestra i la segueix una cançó electrònica i hip-hop. També hi ha pop, rock i un infinit nombre de col·laboracions. Albarn s'ha sabut rodejar de grans artistes per a fer aquesta obra, la única representant del Regne Unit en la meva llista. Velles glòries del rock com Lou Reed (The Velvet Underground), Mick Jones i Paul Simonon (The Clash), rapers com els De La Soul o Soop Dogg. I per aquesta raó trobem meravelles com la arabo-rapera "White Flag" o la bluriana "On Melancholy Hill". Anem doncs cap a la platja, que és molt divertida.

Em recorda a: Blur, The Chemical Brothers.
Tres caramels: White Flag, Rhinestone Eyes, On Melancholy Hill.

dimecres, 22 de desembre del 2010

14. Mishima - Ordre i Aventura


En primer lloc, cal dir que no esperava que el nou disc de Mishima em sorprengués tant com el primer que vaig escoltar, "Set tota la vida" (2007), era impossible. I en efecte, no ho ha fet. Però carai, que bons són. Que simple sembla el pop quan es fa bé, quan realment és un producte artesanal. Aquest últim àlbum de Mishima és curt i concís, "macot", però de vegades trapella; a estones dolç, a estones temerari. Es converteix en un breu pica pica de no més de mitja hora, on pots tastar un "Tot torna a començar", un "L'olor de la nit", o una "Guspira, estel o carícia", per posar alguns exemples. A més, si tens un poeta romàntic com en David Carabén que va filosofant sobre la vida, tot plegat es converteix en un gran plaer. Mishima no només va revitalizar el pop en català, sinó que continua sent el seu millor estendard. I siusplau, per molts anys més.

Em recorda a: Travis, Manel, The Magnetic Fields.
Tres caramels: Tot torna a començar, Deixa'm creure, Estel guspira o carícia.

15. Lower Dens - Twin-Hand Movement


Lower Dens és el primer grup de la llista del 2010 i l'últim descobriment d'aquest any. "Twin-Hand Movement" és bàsicament un àlbum de guitarres, no instrumental, tampoc es tracta d'un exercici de virtuosisme, però si que està ple d'interessants idees. Són de l'escola dels Deerhunter i Beach House, per exemple. Molt so reverberat, influència de l'etern gènere shoegaze i sovint peces de rock primitiu. Tampoc és un disc que entri fàcilment, cal anar-lo escoltant per anar trobant els diferents detalls que s'amaguen en la seva música. El que si està clar és que tenen molt camí per endavant, molt en que millorar si volen arribar a latituds com les dels mateixos Deerhunter (i personalment, això és molt alt), però material hi ha, i jo em vaig emportar una sorpresa molt grata. L'atmosfera està creada, això és el més important, ara cal desenvolupar-la i deixar-se portar.

Em recorda a: Deerhunter, Beach House, Spacemen 3.
Tres caramels: Blue & Silver, I Get Nervous, Hospice Gates.

dimarts, 21 de desembre del 2010

15+1. R.E.M. - Fables of the Reconstruction [25th Anniversary Edition]


Els R.E.M. són molt grans, en tot els sentits. I a més, trobo, que estan poc valorats. Amb 14 àlbums a l'esquena i amb un quinzè ja al forn, el tercer de la família ens fa 25 anys. Tot i no ser un dels més aclamats de la seva discografia el "Fables of the Reconstruction" és un disc genial. Més obscur i enigmàtic que anteriors i posteriors, molt més personal que altres, però tremendament agradable d'escoltar. Pot ser una banda sonora de carretera, per un dia a la muntanya o per una tarda plujosa. La veu de Michael Stipe sona més greu que mai; els arpegis del GENIAL guitarrista Peter Buck li donen molt dinamisme a les cançons; Mike Mills, baix en mà, etern amb les seves mítiques segones veus; i un moment per recordar a l'ex-bateria, l'unicellut Bill Berry, gran, però no se que se n'ha fet d'ell. En definitiva, els millors treballs i l'èxit mundial de R.E.M. encara estaven per arribar; farien discos més rockers, altres de més pausats, però el "Fables" queda allà, com un pas més d'un grup que s'intentava obrir des del rock alternatiu nord-americà al món, i amb una originalitat que sovint no s'ha subratllat tant com s'hauria d'haver fet.

Em recorda a: The Smiths, Joy Division, The Cure.
Tres caramels: Driver 8, Life and How to Live It, Green Grow the Rushes.

El meu TOP 15 musical del 2010


Personalment, els temps estan canviant. Lluny queden aquells dies on no parava d'escoltar música britànica ("britpop per qui, britpop per allà") i, de fet, encara ho segueixo fent, però sense cap nouvingut destacable. Aquesta tendència s'ha consolidat. Per altra banda, i tot hi haver un oceà entremig, els nord-americans van forts i algunes de les propostes que surten d'allà m'atrauen realment. És revelador que en un 2010 on mig any me l'he passat al Regne Unit, només hi tingui un representant entre el meu TOP (i precisament, sense dir noms, és una de les figures britpop dels 90 més importants). Aquest any, posats a mirar les nacionalitats dels artistes, no hi ha cap asiàtic, però islandesos i francesos repeteixen, algun suec, canadenc, i (!!!) representació barcelonina.
Durant aquests últims dies de 2010, doncs, aparco altres temàtiques dins aquest calaix de sastre que és l'Accés Provisional i demano disfrutar de la música. I torno a avisar: s'admeten opinions de tot tipus, recomanacions, crítiques i fins i tot insults. Bon Nadal i pròsper 2011.

Víctor Juan Abelló

dilluns, 13 de desembre del 2010

Eteri


Què és allò eteri?? Allò que no es pot tocar?? Però… es pot escoltar?? Què entenc jo per "eteri"?? La meva resposta és aquesta. Seguiu el link i escolteu:
http://www.zshare.net/download/838509023b27a02b/

Víctor Juan Abelló

dijous, 9 de desembre del 2010

La Paz Simulada

"Al implicar la entrada de los EEUU y las URSS en el nuevo conflicto, la Operación Barbarroja y Pearl Harbor cambiaron su curso, convirtiéndola de contienda europea en propiamente mundial, y eso en un sentido más total y real que la de 1914-1918. Pero, a la vez, ese doble ataque por sorpresa prefiguró un verdadero "síndrome de 1941" en norteamericanos y soviéticos que fue precisamente uno de los antecedentes más consistentes de la Guerra Fría. El final de la Segunda Guerra Mundial en 1945 significó también el triunfo absoluto de los Estados Unidos y la Unión Soviética, las dos potencias agredidas y traumatizadas, "violadas" en 1941y que ahora quedaban frente a frente manteniendo su tradicional actitud recelosa ante el mundo exterior. A partir de 1949, año en que los soviéticos desarrollaron su primera bomba atómica, ambas superpotencias erigieron con rapidez un sistema defensivo destinado a prevenir una sopresa traumática como la de 1941, otro ataque a traición. La nueva actitud militar se apoyaría en las armas nucleares y en la doctrina del primer golpe, supuestamente decisivo. Norteamericanos y soviéticos proyectaron el estigma de 1941 uno sobre el otro, en especial en lo concerniente al desarrollo de una carrera de armas y sistemas idénticos, y eso ya desde un principio, cuando ambos recurrían a similares modelos de bombarderos para el transporte de las bombas nucleares. De aquí partió una carrera que llegó a la construcción de sucesivas generaciones de recursos y tecnología, la propia realidad polarizada de dos superpotencias, cada una anticipando el ataque por sorpresa de la otra."

VEIGA, Francisco; UCELAY DA CAL, Enrique; DUARTE, Ángel: "La paz simulada. Una historia de la Guerra Fría". Alianza Editorial, Madrid, 2006.

divendres, 3 de desembre del 2010

The Tallest Man On Earth


"Jo, la meva guitarra (guitarres) i la meva veu… perquè cony vull més?", amb aquesta filosofia va per la vida el nostre amic suec Kristian Matsson, l'home més alt del món. Ahir venia a Barcelona a presentar la seva curta, però superdotada discografia, en especial "The Wild Hunt" (2010), genial. I quin gust dóna veure i escoltar aquest tipus de gent en directe, perquè sentir-los en disc els desmereix, els fa mundans. Tant de bò tinguéssim tots un "Tallest" guardat a l'armari i el poguéssim escoltar quan vulguessim… en fi. Però vam quedar satisfets. Una hora i quart de concert, familiar, amb moments per recordar com "King Of Spain", "The Gardener" o "Where do my Bluebirds Fly", i un final culminat amb "Kids on the Run" al piano. Llàstima que hi hagi molts que es pensin que aquest tipus de concerts són musica de fons, d'ascensor, per a les seves converses sobre la vida. Una pena.