La nostra generació no té grups de pop-rock "total" com Pink Floyd. Bandes que amb una música elaborada i intel·ligent poden omplir dos Palaus Sant Jordi. Només se m'acudeixen Arcade Fire o Radiohead (que s'acostin), però això ja és anar massa enrere. A més la discografia dels britànics és tan brutal com variada, des de la psicodèlica dels primers treballs fins al rock progressiu d'"Animals", passant per obres col·lossals i conceptuals com aquest "The Wall". La pregunta és: val la pena anar al concert de Roger Waters, que només és un 25% de Pink Floyd? Doncs, la pregunta està mal formulada. "The Wall" no és un concert, és un espectacle, musical i visual. Els músics, excel·lents tots, són importants, però no són els únics protagonistes. Això sí, Waters des del primer moment recorda que ell és el capo de tot aquest "tinglado". L'espectacle narra la història d'un noi (que perfectament recorda al mateix Roger), marcat per la mort del seu pare a la guerra i una mare sobreprotectora, una escola més propera a una tirania que a un centre educatiu i una societat opressora que fomenta la isolació i la violència. La temàtica es desenvolupa paral·lelament al llibre de George Orwell, "1984", recarregada d'una simbologia totalitària i impersonal. Una dura crítica a la nostra civilització, perfectament actualitzada amb imatges d'aquests últims anys.
"The Wall" segueix l'estela dels espectacles deficitaris que van seguir la publicació del LP el 1979. Trenta anys més tard, Waters té més recursos i dóna gràcies a l'aparició de les noves tecnologies, que poden permetre performances com aquesta. Un exemple de la melagomania i del dineral que costa tot plegat és la primera peça, "In The Flesh?", amb una obertura "tonta i de rock d'estadi", en paraules del mateix Waters. Jocs d'artifici i una avioneta que s'estampa contra el mur a mig construir. I durant tot el show seran constants les impressionants i nítides projeccions tant al mur com en una pantalla central circular. I les peces, segueixen, evidentment, l'ordre de la gravació original. Un dels moments àlgids de la nit arriba aviat: la trilogia "Another Brick in the Wall I", "The Happiest Days of Our Lives" i "Another Brick in the Wall II". Aquest última cançó, el gran hit per excel·lència, es construeix a base un senzill riff Mi-Fa#-G-Fa#, una seqüència que treurà el cap en altres peces com "Hey You" o "Waiting for the Worms", per a mantenir la cohesió de l'obra. La seqüència rítmica i el cor infantil repetint allò de "Hey! Teacher! Leave those kids alone!" fan d'aquest tall una obra eterna. A més, aquí apareix per primer cop el gigantesc ninot del professor-dictador i tots els antics símbols i imatges creades per Gerald Scarfe, com els famosos martells caminants o el porc volador (que es deixa veure a la segona meitat del show). Amb "Another Brick in the Wall II" es comença a construir el Mur, i no s'acaba fins la finalització del primer acte, al so de "Goodbye Cruel World". Entremig dos peces a destacar: la desgarradora "Mother" i l'àcida "Goodbye Blue Sky", aquesta última acompanyada de les imatges d'uns avions que tiren símbols de totalitarismes i integrismes: la creu cristiana, la mitja lluna, l'estrella de David, la falç i el martell, el dòlar, la Shell i la Mercedes-Benz.
Segona part del LP, segon acte del show. Els enigmàtics arpegis de "Hey You" sonen darrere el Mur. Ens imaginem un lloc fosc i llòbreg, amb el protagonista repetint la pregunta "Is There Anybody Out There?". Aquesta segona part ens parla del monstre que ha creat la societat. Ja no hi ha esperança. I en part això ho reflecteix el segon gran cim de la nit: "Comfortably Numb", una de les millors cançons de rock de la història. Cabia la possibilitat que David Gilmour apareixés per a fer els solos, però no va ser possible (està cantat que serà a Londres). Waters cantava completament sol davant el Mur les estrofes, mentre a dalt de tot, els subtituts de Gilmour responien amb les tornades i els solos de guitarra. Moment d'apoteosi rocker i climax total. Però el final es va acostant, la follia del protagonista es multiplica i arriba al seu màxim amb "The Trial". És una cançó que de ben segur va inspirar la banda sonora de "Pesadilla antes de Navidad". La paranoia i el surrealisme d'aquest judici s'acompanya amb antics dibuixos esglaidors, personatges monstruosos. Aquí a tots ja ens va agafar algo al cor. I de sobte el Mur s'ensorra i Waters queda lliure. Lliure per a tocar en format acústic, amb tota la banda, l'última peça, "Outside the Wall".
Es nota que el 1979, Roger Waters amb "The Wall" va treure tot allò que el consumia per dins, però també és cert que amb aquesta gira, s'ha acabat de desempellegar de tots els fantasmes que el perseguien. Ell mateix ho va afirmar: "Fa trenta anys no era feliç, ara, després de nits com aquesta, sí que ho sóc". Waters és lliure.
"La paz es más artificial y exige más explicaciones. A veces, las guerras son hechos que sencillamente suceden; la paz siempre tiene alguna causa. Además, comprender por qué el siglo diecinueve fue más pacífico que cualquier otro siglo anterior en la historia europea contribuye a aclarar por qué terminó con una guerra mayor que cualquiera de las anteriores. […] Lo que más llama la atención es que este sistema internacional [del XIX] perduró y sobrevivió a las tensiones de un siglo de cambios rápidos y fundamentales dentro de la sociedad europea: industrialización, modernización, revoluciones en la comunicaciones, la tecnología y la ciencia, el ascenso del Estado fuerte, la politización de las masas, y el crecimiento del liberalismo, el nacionalismo, el socialismo y la democracia".
Paul W. Schroeder es pregunta sinó és més encertat parlar de la "pau" com un estat excepcional dins la història europea en comptes d'analitzar la "guerra" com quelcom especial, fora de la normalitat. Doncs sí, l'estat natural de l'home és el "conflicte". Gràcies a la reflexió d'Schroeder un es posa a pensar si durant segle XIX no es tapona el curs habitual del "progrés humà" i amb tota la pressió que s'acumula en aquest (diguem-li) canal, al final els conflictes bèl·lics surten disparats. Em refereixo a les dues guerres mundials i aquest període posterior anonemat Guerra Freda, que encara no sabem com classificar. Segurament l'imperialisme europeu decimonònic és igual de lamentable que els grans conflictes del vint. Però també té gràcia veure com totes les innovacions que Schroeder numera al final d'aquest fragment són, en major o menor mesura, protagonistes de les guerres del segle passat. Com, per no tancar-se adecuadament el conflicte de 1914-19 (amb el "tractat" de Versailles), la guerra internacional torna a esclatar el 1939. I encara, més: com l'home és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra, el 1943-45 es torna a repetir la història. I així anem.
Font: SCHROEDER, Paul W.: "Política internacional, paz y guerra, 1815-1914", a BLANNING, T.C.W., "El siglo XIX", Historia de Europa Oxford. Crítica, Barcelona, 200. Pàgs. 185-186. A la imatge, Napoleon Bonaparte, el que tanca la darrera festa el 1815.
La historia urbana o història de les ciutats és un tema transversal. Fins fa poc, però, se l'havia associat només a la història de l'urbanisme o de la urbanització (que no és el mateix), de manera que semblava que la ciutat només podia ser objecte d'estudi en àmbits com l'arquitectura o la demografia. Buscant per aquí i per allà temes per a la meva propera tesina, vaig topar amb el següent llibre: "European Cities and Towns, 400-2000", de Peter Clark. Ve a ser un estudi històric de les ciutats, des de la caiguda de l'imperi romà fins a l'actualitat, des de tots els punts de vista: demogràfic, social, polític, econòmic, cultural i arquitectònic. Evidentment, aquesta idea no és nova, però es tracta d'una obra de síntesi perfecte per a adentrar-se al tema. Per altra banda, per a qualsevol historiador, la matèria tractada no serà nova, però sí el punt de vista.
En una nova dècada on s'està buscant una manera d'explicar la història d'Europa o la història universal des d'altres punts de vista, allunyant-se del tradicional relat basat en les històries nacionals juxtaposades, aquesta pot semblar una nova via. Malgrat tot, no és una història globalitzadora. Cal recordar que fins fa poques dècades la població europea era majoritàriament rural i vivia principalment de l'agricultura. No és fins fa poc que el continent ha passat a tenir un caràcter eminentment urbà (el 70% de la població). Tot i això, aquí queda la idea.
Però que planteja Peter Clark a "European Cities and Towns"? No se li pot retreure que sigui desorganitzat en les seves propostes. Divideix el seu estudi en tres grans blocs tradicionals: Edat Mitjana (400-1500), Edat Moderna (1500-1800) i Edat Contemporània (1800-200). I dins de cada bloc marca les següents subdivions: "tendències urbanes" (centrat en demografia i en l'auge i declivi de les diverses ciutats), "economia", "vida social", "cultura i paisatge" i "govern". A més a més, parteix d'unes altres divisions, ara geogràfiques, per ordenar les seves explicacions. Parla d'una zona mediterrània, una zona ocidental encapçalada per Anglaterra, una zona nord i una d'oriental. Amb aquest esquema, Clark vol arribar a una de les principals conclusions del llibre: durant l'Edat Mitjana, el domini urbà d'Europa estigué monopolitzat per la xarxa mediterrània, amb ciutats com Venècia, altres de tradició italiana, o la pròpia Barcelona, ajudades pel creixent comerç marítim de l'edat mitjana tardana, però també per la seva identitat cívica, el seu esplendor cultural i un impuls innovador força notable. Tot i que les ciutats del nord de l'actual Itàlia es trobaven al capdavant el 1500, a partir d'aquest segle la tendència comença a canviar en favor dels centres urbans nord-occidentals. Des de la gran metròpoli de Londres (que es convertirà en líder al tombant d'època, 1800) i les ciutats neerlandeses i flamenques, fins les franceses i germàniques. Darrere del seu èxit està el comerç internacional i un fort sistema financer, però també una notable planificació urbana i la importància de la cultura i l'educació. Amb l'edat contemporània, tot i que aquestes últimes ciutats continuaran estan al capdavant, a l'est es posaran al dia i sobretot al nord d'Europa, ciutats escandinaves com Helsinki o Estocolm o d'altres com Dublin i Glasgow, s'emportaran els focus d'atenció gràcies als alts percentatges en qualitat de vida.
Però, després de resseguir la història de les ciutats europees, es pot parlar de guanyadors i perdedors? Clark intenta allunyar-se d'aquesta idea, però el que sí li queda clar és que les ciutats europees, tot i no trobar-se en el TOP-10 en quan a nombre d'habitants, sí que dominen els rànquings en qualitat de vida. Segurament gràcies al seu llegat històric i una llarga tradició urbana en àmbits com el govern, l'economia, la consciència cívica o la cultura. Clark arriba a la conclusió que tres són els factors fonamentals per a l'èxit d'una ciutat: la migració, el govern i la xarxa urbana.
En primer lloc, una ciutat ha de veure la immigració (tan sigui estrangera com rural, rica o pobra) com un fenomen que busca oportunitats, però també que porta innovacions i noves cultures. Clark cita una famosa frase de la mateixa Barcelona del 1500: "la gent té un dit: és una ciutat per a tothom". Grans urbs com Londres o París han demostrat que la immigració és fonamental, altres com les del nord, han entès que sense ella, l'exit era impossible. En segon lloc, el govern. Destaca la importància d'un bon lideratge, però també una forta autonomia respecte a poders superiors. Es refereix a això pensant en l'auge dels estats-nació sobretot a partir del segle XIX, i amb les ciutats com a clars motors de canvi social i polític, que eren vistos com una amenaça pels governs nacionals. I en tercer lloc, la xarxa urbana. La història de les ciutats es pot veure en un sentit darwinià, on els diversos centres urbans lluiten pel lideratge d'una determinada zona. Però també s'ha demostrat que la cooperació a través de xarxes urbanes és molt important. Exemples n'hi ha, un és la Lliga Hanseàtica a l'època medieval tardana. L'altre element clau és la promoció, a través d'esdeveniments de caràcter nacional o internacional, s'han demostrat com una eina exitosa durant molts segles.
Pegues que se li puguin posar al llibre de Peter Clark? Algunes. Primer, si es tracta d'un treball més divulgador que acadèmic, es troben a faltar imatges. Què és de la història urbana sense un suport visual? Difícil d'entendre… Però també es troben a faltar mapes, gràfics, taules i textos, que podrien ser de gran utilitat en un apèndix final. L'altre gran pega és el pes excessiu que se li donen als últims dos segles. Sí que es tracta del període més important en el desenvolupament urbà, però no es correspon a la proporció cronològica.
En definitiva, ens trobem a pocs mesos d'unes eleccions municipals, i a més d'un li aniria molt bé repassar com hem arribat fins aquí i de quina manera ens en podem sortir. Perquè en el fons, la ciutat exitosa ha estat aquella que ha sabut aprofitar les crisis com una oportunitat per al progrés.
"La Gran revolución de 1789-1848 fue el triunfo no de la "industria" como tal, sino de la industria "capitalista", no de la libertad y la igualdad en general, sino de la clase media o sociedad "burguesa" y liberal; no de la "economía moderna", sinó de las economías y estados en una región geográfica particular del mundo (parte de Europa y algunas regiones de Norteamérica), cuyo centro fueron los estados rivales de Gran Bretaña y Francia. La transformación de 1789-1848 está constituida sobre todo por el trastorno gemelo iniciado en ambos países y propagado enseguida por el mundo entero". Pàgina 9.
Així de provocador es presenta Eric Hobsbawm a "The Age of Revolution: Europe 1789-1848", possiblement la seva obra més aclamada i capital. Publicada per primer cop el 1962, en anglès, torna ara en una nova edició en castellà un dels clàssis de la historiografia contemporània. A Hobsbawm se li poden retreure moltes coses: la seva mentalitat marxista sovint intrasigent, però no per això ortodoxa, la seva capacitat per a crear polèmica en els diversos debats historiogràfics en els que participa, el poc ús que fa de les fonts primàries i, sobretot, de la literatura històrica no escrita en anglès, etc. Però fins i tot, amb tot això, continua sent l'historiador més reconegut en el panorama internacional, i això als seus 93 anys. Poca cosa.
Ell ha escrit grans clàssics de la història social decimonònica com "Bandits" (1969) o "Captain Swing" (amb George Rudé, 1969), però també s'ha atrevit amb el tema dels nacionalismes a "Nations and Nationalism since 1780: programme, myth, reality" (1991), on assegura que les nacions i els nacionalismes no són més que una invensió dels estats sorgits de la Revolució Francesa per legitimar-se i buscar l'adoració dels seus habitants, i descarta l'existència de qualsevol sentiment d'indentitat patriòtica abans de 1780. Unes afirmacions que han portat cua, però que són citades sempre en tots els debats sobre la matèria. Les obres però més importants de Hobsbawm continuen sent els seus manuals sobre la història contemporània. "The Age of Revolution" és seguida per "The Age of Capital: 1848-1875" (1975), "The Age of Empire: 1875-1914" (1987) i "The Age of Extremes: the short twentieth century, 1914-1991" (traduït penosament i amb objectius clarament comercials al castellà com "Historia del siglo XX", 1994). Un petit comentari mereix aquest últim llibre. Hobsbawm ha estat, en gran part, un dels grans estudiosos del segle XIX, però ha viscut quasi tot el XX, vaja que, per exemple era un preadolescent quan Adolf Hitler va pujar al poder. Això li donà una altra perspectiva quan escriví aquesta "The Age of Extremes". En part, és el que ha fet també Josep Fontana a casa nostra.
Amb tot, Hobsbawm és un autor que se l'ha de conèixer abans de llegir-lo, cal desxifrar el que diu, des d'una perspectiva crítica. Però no es pot dir que "The Age of Revolution" estigui obsolet, superat i passat de moda. Perquè per sobre de tot, ell és un dels historiadors més interpretatius que existeixen i no deixa mai ningú indiferent.
Estiu del 2001. Ningú s'imaginava que en pocs mesos, dos avions s'emportarien per davant les dues torres del World Trade Center de Nova York. A Europa, encara pagàvem en pessetes i José María Aznar passava simplement per ser un polític "de dretes". Amb 14 anys recent complerts, dos videoclips i, sobretot dues grans cançons em van impactar profundament: "Sing", de Travis (batalla de menjar) i "Imitation of Life", dels nord-americans R.E.M. Aquesta setmana, deu anys més tard, es publica el seu quinzè àlbum, Collapse Into Now.
R.E.M. naixien el 1980 a Athens, Georgia. Una banda de rock formada pel vocalista Micheal Stipe, el guitarrista Peter Buck, el baixista Mike Mills i el bateria Bill Berry. Es tractava d'un grup purament alternatiu, de culte durant els primers anys sota el segell I.R.S. La greu i obscura veu d'Stipe, cantant lletres enigmàtiques i de vegades impossibles d'entendre s'acompanyava d'unes segones veus de Mills, però sobretot dels arpegis de la Rickenbacker de Buck. Aquest original pop-rock, el carisma del cantant i el reconeixible so de la guitarra els portaria per un camí paral·lel als mancunians Smiths, que triumfaven a l'altra banda de l'oceà. El cert, també, és que a la dècada dels noranta se'ls relacionaria amb altres grans artistes com Nirvana, Pearl Jam o Radiohead. Durant els anys amb el segell I.R.S. publicarien un total de cinc LPs, sense cap desperdici en cap d'ells: Murmur (1983), Reckoning (1984), Fables of the Reconstruction (1985), Lifes Rich Pageant (1986) i Document (1987). Un bon recopilatori sobre aquests anys és The Best Of R.E.M., un petit tresor que em van regalar la mateixa tardor del 2001 i que guardo amb molta estima. Seria l'àlbum de 1987, Document, el que els portaria finalment a l'èxit internacional, amb autèntics hits com "The One I Love" o "It's the End of The World as we Know it (And I Feel Fine)".
I un any mes tard de Document s'estrenaven en la multinacional Warner Bros amb Green, un àlbum que tot i rebre l'aprovació de la crítica, li tinc poca estima. Però el millor encara estava per arribar. Quatre àlbums suposarien el cim en l'èxit dels d'Athens. Out of Time (1991) sempre ha vingut marcat per l'arxiconeguda "Losing my Religion" i la hortera "Shinny Happy People", però realment és un conjunt de memorables cançons pop americanes. I Automatic for the People (1992) és, simplement, el meu LP preferit, i possiblement no sóc l'únic que ho pensa. Les mítiques "Everybody Hurts", "Man on the Moon" o "Drive" formen ja part de l'olimp del pop-rock. Com el seu predecessor, es tracta d'un disc més aviat tranquil. Tot el contari que els dos següents. Monster (1994) és un disc de rock and roll 100%, on Peter Buck posa la distorsió des de l'inici i no la treu en cap moment. New Adventures in Hi-Fi (1996), un dels meus preferits també, segueix la línia rock de Monster, però la imatge que ens ve és la de la portada: es tracta d'un disc perfecte per a un llarg viatge en cotxe. Malauradament, l'any següent el bateria Bill Berry es veia obligat a deixar la banda, que estaria formada per tres components, com en l'actualitat.
Berry semblava ser un actor secundari en R.E.M., però precisament després de la seva marxa vindrien els pitjors anys del grup en quan a qualitat de la seva música. Paradoxalment, serien els anys en que jo els coneixeria. Up (1998), Reveal (2001) i Around the Sun (2004) tenien grans hits, però també forces peces de pop descafeïnat. "Daysleeper", la mateixa "Imitation of Life" o el single "Bad Day" ens demostraven que els R.E.M. de sempre eren allà…
I no podíem estar més encertats. Accelerate (2008) i Collapse into Now (2011) han suposat una segona joventut per aquests nord-americans. Torna el gran rock, l'energia d'aquells anys passats i la tendresa de les seves peces més reflexives.
El 2 de setembre de 1666 (un any força diabòlic) s'inicià un gran incendi a la ciutat de Londres. La catàstrofe durà quatre dies i gairebé cent mil persones es quedaren sense casa. La catedral de la ciutat, Sant Paul, fou destruïda completament, fet que obligà la seva reconstrucció. El drama es mesclava amb la cendra, la capital britànica mai oblidaria aquells dies i aquelles nits. Com ja havia passat en altres ciutats, les cases van deixar de construir-se amb fusta i la pedra va passar a ser la nova protagonista. Vint-i-dos anys més tard però, la Revolució Gloriosa portaria al Regne Unit el seu primer règim parlamentari, que s'ha mantingut fins l'actualitat.
La nostra generació no té grups de pop-rock "total" com Pink Floyd. Bandes que amb una música elaborada i intel·ligent poden omplir dos Palaus Sant Jordi. Només se m'acudeixen Arcade Fire o Radiohead (que s'acostin), però això ja és anar massa enrere. A més la discografia dels britànics és tan brutal com variada, des de la psicodèlica dels primers treballs fins al rock progressiu d'"Animals", passant per obres col·lossals i conceptuals com aquest "The Wall". La pregunta és: val la pena anar al concert de Roger Waters, que només és un 25% de Pink Floyd? Doncs, la pregunta està mal formulada. "The Wall" no és un concert, és un espectacle, musical i visual. Els músics, excel·lents tots, són importants, però no són els únics protagonistes. Això sí, Waters des del primer moment recorda que ell és el capo de tot aquest "tinglado". L'espectacle narra la història d'un noi (que perfectament recorda al mateix Roger), marcat per la mort del seu pare a la guerra i una mare sobreprotectora, una escola més propera a una tirania que a un centre educatiu i una societat opressora que fomenta la isolació i la violència. La temàtica es desenvolupa paral·lelament al llibre de George Orwell, "1984", recarregada d'una simbologia totalitària i impersonal. Una dura crítica a la nostra civilització, perfectament actualitzada amb imatges d'aquests últims anys.
