Tony Judt va morir l'any passat a causa d'una variant de l'esclerosi lateral amiotròfica, una enfermetat que li causà una paràlisi muscular progressiva. Se n'anava un dels millors historiadors del segle XX, un intel·lectual de renom i un autèntic expert sobre la història d'Europa. En definitiva, una de les veus més autoritzades per a opinar sobre la situació del món actual. Autor de l'immensa obra (quantitativa i qualitativament) "Postguerra: Una historia de Europa desde 1945", publicà, ja malalt, dos llibres més, els seus dos últims. Dos testaments per a reflexionar sobre cap a on es dirigeix el món que estem construïnt.
El primer d'ells, traduït al català com "El món no se'n surt", és el seu testament polític i intel·lectual. Una crida a la defensa de la ciutadania i la comunitat, una crida a la joventut per a que lluiti per al seu futur. La gràcia d'aquest text és que no es queda en la simple crítica del "què malament estem i com hem pogut arribar fins aquí". Posa a la taula una enorme paradoxa: que d'uns anys on el sector privat (sobretot el sector bancari) ha estat el principal causant de l'actual crisi econòmica, el sector públic continuï estan més mal vist. En aquest sentit, Judt creu que l'Estat ha de tornar a ser aquell que havia arribat a estar al servei del ciutadà, i no un monstre que fa la vida impossible a la població. D'aquesta manera, la socialdemocràcia, tot i no tenir una història gaire dil·latada ni un projecte de futur, sembla ser la opció més vàlida en aquests moments.
Per altra banda, "El refugi de la memòria" és el seu testame
nt vital. Un seguit de records separats per capítols d'un londinenc que mai es va sentir anglès i d'un jueu que mai va es va formar part d'aquesta comunitat. Ell va viure "al marge". Aquesta espècie de cosmopolitisme intel·lectual i vital li ha permès viure gairebé al marge de les identitats i ser un dels millors observadors de la realitat del món occidental. No és d'estrenyar que al final de la seva vida, afirmés sentir-se novaiorquès per sobre de tot. Judt parla positivament d'austeritat quan combina les seves experiències amb el relat de la postguerra a la Gran Bretanya. Explica des de dins el mite del 68, aquella "revolució estudiantil" que no sabia on anava, el conflicte entre Israel i Palestina amb un punt de vista més que interessant i sobretot parla del món de la història, del món univeristari i de la intel·lectualitat. Tot aquest seguit de peces construeixen aquest refugi de la memòria, que va néixer com un exercici del propi Judt per a evadir-se de la seva desesperant malaltia i que s'ha convertit en un dels relats vitals més íntims i commovedors que he llegit mai. Una autèntica delícia.
Dos libres de lectura recomanadíssima, no solsament pel contingut de les seves opinions i vivències, sinó per la facilitat amb la que es llegeixen. Realment, el món no se'n sortirà sinó fem cas a gent com Tony Judt.
Marina Casanova destaca en un article ("La Revolución de Terciopelo y el movimiento intelectual checoslovaco") quelcom que ja s’havia apuntat anteriorment: la “Revolució de Vellut” fou, principalment, la revolució dels intel·lectuals, la revolució de la paraula. Figures amb un suficient prestigi en el país com per convertir-se en les cares visibles, però alhora suficientment allunyades del partit comunista com per simbolitzar un autèntic trencament amb l’antic ordre. El règim havia relegat a àmbits marginals de la societat a brillants artistes i destacats intel·lectuals. Molts s’havien vist obligats a emigrar, com el conegut escriptor afincat a França, Milan Kundera. Però precisament per aquesta situació, Casanova també destaca que els anys de la “normalització” van impulsar tota una cultura underground que significà el final de l’autocensura, o sigui, la fi d’una era sense por i de llluita per la veritat (“la veritat prevaldrà” preconitzava un dels lemes del 1989).
Per altra banda, tot i que és possible crear un lligam entre 1968 i 1989, tot allò que s’intentà impulsar durant la “Primavera de Praga” estava ja obsolet el 89. Les reformes que portarien cap a un “socialisme de rostre humà”, com defensava Alexander Dubcek, eren un autèntic anacronisme. El Fòrum Cívic de Havel volia anar més enllà i sabia que les propostes dels comunistes reformistes no tenien cap sentit en aquell moment. Intencionadament o no, el grup de Havel els deixà en evidència. Això sí, Kieran Williams defensa que el 1989 s’usaren moltes de les tàctiques utilitzades ja el 1968, amb un èmfasi especial en les manifestacions públiques, desaconsellades per radio durant la “Primavera”. Tampoc les del 89 van ser molt premeditades i estudiades pels seus impulsors, ja que entre el 88 i el 89 s’havien anat succeïnt un bon grapat d’elles. S’enfocaven sobretot en la defensa dels drets humans i la majoria havien acabat amb intervenció policial. També destaca Williams que a diferència del 68, la televisió va tenir un paper fonamental alhora d’escampar les imatges de l’actuació policial del 17 de novembre, bàsicament a fora de Txecoslovàquia. A més, es contaven amb altres estris de circulació de propaganda, com les còpies de videos i casettes, i l’existència de rudimentaris ordinadors i fotocopiadores personals.
Petr Pithart, Primer Ministre Txec entre 1990 i 1992, i firmant de la “Carta 77”, negà que s’hagués produït una revolució ja que no existí cap conflicte per a que les autoritats comunistes deixéssin el poder. És cert que el règim comunista ja estava molt debilitat abans de les mobilitzacions de novembre de 1989 i que aquestes van ser el detonant per al seu enfonsament, també és cert que en cap moment (excepte l’actuació policial del 17 de novembre, sense víctimes) hi va haver cap conflicte violent que acabés amb bany de sang. Però no per molt pacífic que fos el canvi polític que es produí pot deixar de definir-se com a “revolució”. Perquè la transició es va dur a terme tan ràpida i sobtadament que qualsevol altra etiqueta que se li vulgui posar no semblarà del tot apropiada. No sabem encara si els fets es desenvoluparen tal com Gorbatxov des de Moscou volia, tampoc sabem si la policia es va negar a intervenir després de la precipitada actuació del 17 de novembre, ni si va haver un complot des de dins del KSC per acabar amb el règim. El que si està clar és que la població txeca i eslovaca va deixar de banda la ressignació i el ressentiment i va sortir al carrer a manifestar-se. I aquesta acció va donar els seus fruits.
