Unes ratlles sobre el Clàssic

Faltava encara mtja hora per al final del partit i l'afeccionat culé tenia un dubte existencial: volia més sang, continuar amb la carnisseria de gols, però en el fons sabia que aquell "megarondo" era més il·lustratiu que qualsevol pluja de gols. Aquell passar i passar la pilota demostrava més que qualsevol nombre al marcador la diferència que existia anit (no en la realitat) entre el Barça i el Reial Madrid. Les ordres de Guardiola semblaven clares, prohibit perdre la pilota de qualsevol manera, anar basculant fins que l'espai fos suficientment gran com per buscar la profunditat. El 29 de novembre de 2010 el Camp Nou va entendre aquesta realitat i va celebrar com un gol un autèntic "megarondo" a la gespa de l'Estadi.

John Adams

La mini-serie de la HBO "John Adams" narra en set episodis els 50 primers anys de la història dels Estats Units, des de la declaració de la independència de 1776 fins la mort del propi Adams i el seu amic Thomas Jefferson el 4 de juliol de 1826. De fet, la història s'incia encara en període de les 13 colònies, amb la massacre de Boston de 1770 i recorre la història d'aquest territori a través de la figura d'un dels polítics menys valorats de la història dels Estats Units: John Adams.

Sempre a l'ombra dels mites George Washington i Thomas Jefferson (primer i tercer president dels EEUU, respectivament), Adams és reivindicat aquí no només com a segon president, sinó també com un dels grans pares de la Revolució Americana. Les seves creences sobre el món, la fonamental relació que manté amb la seva dona Abigail, la relació també amb els seus fills; la series busca l'equilibri entre l'Adams polític i l'Adams pare de família. Només un gran actor com Paul Giamatti podia posar-se en la pell d'un personatge tant complex, tant brillant i alhora constantment atormentat.

La serie combina una alt nivell cinematogràfic i una fidedigna recreació històrica d'un període capdal en la història del món occidental. Es especialment interessant com s'il·lustra la relació dels nous Estats Units amb estats-nació europeus com França, Gran Bretanya o Holanda. Es troben a faltar sovint series o pel·lícules històriques d'aquest període. Aquest obra ha de considerar-se un clàssic del gènere.

Yann Tiersen: Dust Lane en directe

El multinstrumentalista bretó Yann Tiersen es presentava ahir al Sant Jordi Club de Barcelona amb una nova obra sota el braç, "Dust Lane". Es tracta d'un treball molt més obscur que els seus anteriors, lluny d'aquelles peces minimalistes de folklore francès que tant el van fer famós. Tiersen no viu ni molt menys de l'herència de les bandes sonores d'"Amélie" o "Good Bye Lenin!", i s'apropa cada cop més al post-rock, a la música progressiva i a un so ple de capes de distorsió. El resultat és brutal, sobretot en directe. Gràcies a una sala excel·lent per a concerts de mig format, amb una acústica perfecta, Tiersen i la seva banda van començar atronadors tocant algunes de les noves cançons. A mig concert, el protagonista de la nit es va quedar sol amb el seu violí, donant una lliçó de virtuosisme i ritme elèctric. La banda va tornar per encarar alguns dels moments àlgids de la nit, "Ashes" i "Palestine", les dues millors cançons d'aquest últim disc. La música sonava potent, corpulenta i grandiloquent, però combinada amb preciosistes melodies. El concert es tancava amb la reinterpretació en clau rock de la peça a piano "La Terrasse", i el públic va marxar amb un molt bon sabor de boca. Merci Yann.

Dr. Strangelove or: How I learned to stop worrying and love the bomb

La crisi dels missils a Cuba l’any 1962 es convertia en el punt culminant d’una escalada de tensió i amenaces nuclears entre els dos principals actors de la Guerra Freda, els Estats Units i la Unió Soviètica. A partir d’aquest succés, però, s’obria una nova etapa de distenció en la relació entre ambdós països. Paral·lelament, el cinema i la literatura sobre la guerra nuclear i un futur apocalíptic prenien cert protagonisme.

El 1964, però, Stanley Kubrick presentava “Dr. Strangelove” (traduïda al castellà com “¿Teléfono rojo? Volamos hacia Moscú”), demostrant que ell, tot això, s’ho prenia en conya. Agafà la novela “Red Alert”, un thriller nuclear, i l’adaptà en clau satírica i còmica. El resultat era una comèdia negra (i en blanc i negre), plena de mala llet, parodiant fins a quin punt podia arribar un conflicte com aquest.

Bàsicament, i sense explicar gaire, la història és així: un general americà mig sonat decideix llançar un atac contra bases nuclears soviètiques sense cap tipus d’aprovació política. Quan el Pentàgon se n’entera, intenta contactar i negociar amb el país soviètic per a parar els avions atacants, ja que aquests no poden rebre cap tipus de senyal. La trama arriba a moments completament surrealistas, hilarants, amb un Peter Sellers magnífic fent un triple paper: mà dreta del general, president dels Estats Units i científic nazi mig boig. Les escenes dins la War Room (“¡Senyors, aquí no poden barallar-se! ¡Estan a la Sala de Guerra!”) o la mítica del pilot d’avió montant sobre la bomba nuclear són algunes de les perles d’aquest film. Per cert, tenim també alguna escena bèl·lica, a cavall entre la seva anterior obra, “Paths of Glory”, i la vietnamita “Full Metal Jacket”. Algo ja anunciava…

La Champions League que ens espera

Passades tres jornades i a punt de començar la quarta setmana de Champions, les cartes ja estan sobre la taula. Els principals equips d'Europa ja han demostrat, més o menys, per on aniran les seves passes, quina serà la seva trajectòria. Hi ha equips que se'ls hi preveu un sonor fracàs, d'altres han fet els deures i semblen ser sòlids aspirants al gran trofeu europeu. Aquí ve doncs els meu top 10:

10. Tottenham Hotspur: Un clàssic del futbol anglès, un aprenent en la màxima competició europea. A base de treballar durant molts anys, anar construïnt un equip de garanties i gràcies al tutelatge del gran Harry Redknapp, els Spurs per fi han aconseguit el premi. Es presenten com a novells a la Champions, però amb un equipàs. Entre d'altres: el millor carriler esquerre del món (Gareth Bale), el talentós Modric, l'elèctric Lennon, l'espàrrec Crouch i, sobretot, el nouvingut Van der Vaart. Un equip vistós, que juga per les bandes, però que té talent pel mig. L'assignatura pendent continua sent la defensa. De totes maneres, acabarà sent una grata sorpresa i ull que no es coli a quarts.

9. AC Milan: Ha pescat aquest estiu d’aquí i d’allà i li ha quedat un equip apanyadet. Robinho i Ibrahimovic han arribat a Milà a preu de ganga per a fer joc en atac amb els brasilers Ronaldinho i Pato (evidentment, si juguen els quatre junts, adéu equilibri). A més s’ha fet amb els serveis d’una de les revelacions del passat mundial, el ghanès Boateng. Manté als vells Pirlo, Seedorf o Nesta i al brillant central Thiago Silva. No està gens malament, doncs. Pot aspirar a guanyar la lliga italiana, però moltes coses hauran de funcionar a la perfecció perquè els rossoneri aixequin la “orelluda”. De moment la cosa va a mitges. Els hi auguro una tranquila primera fase, però m’estranyaria que arribéssin a quarts.

8. Olympique Lyonnais: Tot i no guanyar la lliga francesa els dos últims anys, fou semifinalista de la última Champions i continua sent el millor equip francès a l'actualitat. D'aquesta manera, aquest curs el club s'ha esmerçat en mantenir les seves perles (Lloris, Toulalan, Bastos, Lisandro) i afegir per fi un crack que doni a l'equip un salt de qualitat. L'estrella francesa Gourcuff ha arribat a Lyon per a recuperar el ceptre francès perdut i aspirar, com a mínim, a allò que es va aconseguir l'any passat a Europa. Quartfinalistes segurs; més enllà, és poc probable.

7. Manchester United: Espero equivocar-me, però em sembla que aquest no és l'any del ManU. La temporada començava amb la greu lesió de Valencia, jugador bàsic per a l'engranatge mancunià. Li seguia la polèmica Rooney i la seva posterior lesió. Sembla que comencen a fer figa a la Premier i es comença també a parlar del substitut del dinosaure Ferguson. Alguns jugadors clau es fan grans (Evra, Ferdinand) o molt grans (Van der Sar, Scholes). Tot això no ajuda. Pensant en positiu, el portuguès Nani sembla posar-se l'equip a l'esquena, responsabilitat que se li demava des de la marxa de Ronaldo. L'altra bona notícia és l'encert en la incorporació del mexicà "Chicharito" Hernández, que de moment fa oblidar l'invisible Rooney.

6. Bayern Munich: El subcampió d'Europa no ha començat bé l'any. Les lesions de les seves principals estrelles (Robben i Ribery) l'han fet molt mal. Tal com ha fet també el seu rival a l'última final, el Bayern tampoc s'ha reforçat gaire; només ha recuperat l'internacional alemany Kroos. El bloc continua sent el mateix i l'excel·lent Van Gaal el segueix dirigint. Això sí, més pressionat que mai. Aposto però, que el conjunt bavarès anirà a més durant la temporada i en el seu tram decisiu estarà a l'alçada de les expectatives. Tot i tenir una defensa més aviat feble, Schweinsteiger, Van Bommel i compayia demostraran el seu lideratge. A més, serà l'any de consolidació de Müller. A semis si es posen les piles.

5. Arsenal: El seu gran fitxatge de l'estiu ha estat Cesc Fàbregas. El català ha decidit quedar-se un any més i això és un miracle per als gunners. La proposta de Wenger seguirà sent, un any més, el futbol combinatiu. Cesc estarà recolzat per talentosos com Nasri, Arshavin, Van Persie o Walcott. Aquest curs hi ha, però, dues novetats. L'Arsenal per fi té un gran davanter, Chamakh, que a més s'acomoda molt bé en el sistema de joc dels nord-londinencs. L'altra bona noticia és l'eclosió del petit migcampista anglès Jack Wilshere. Alguns el situen com el substitut de Fàbregas, jo el veig com el seu complement ideal al mig del camp. Aquest Arsenal és el millor en molts anys.

4. Internazionale: Després de renovar mig equip l'any passat, amb resultats més que bons, quasi res s'ha mogut en terres nerazzurri. Rafa Benítez és el nou entrenador, possiblement el millor substitut de Mourinho. Dins el camp, els brasilers Julio Cesar, Maicon i Lucio segueixen dirigint a darrere, Sneijder continua sent el pont amb els de dalt i Eto'o i Milito segueixen marcant gols. Aquest any, però, el camerunès juga més al centre i els resultats estan arribant: participa més i marca més. Samu és capaç de guiar aquest gran equip cap a la segona Champions consecutiva. Els ingredients hi són.

3. Real Madrid: Florentino, segona etapa; Florentino, segon any. Nova i multimillonaria inversió per a aconseguir en poc temps allò que molts tarden anys en recuperar: el prestigi a Europa. I com es fa això? Fitxant al millor entrenador de l'any passat (Mourinho), un tipus més aviat resultadista, però futbolísticament superdotat. Comprant alguns dels jugadors més prometedors del continent (Kehdira, Ozil, Di María). El Madrid té un equip molt jove, boníssim i que sembla que de moment funciona. El problema és que Mou no és molt partidari de les rotacions i em pregunto si al moment decisiu de la temporada, els 11 jugadors que ve usant sempre estaran en òptimes condicions o acusaran el desgast.

2. Chelsea: Enèssim projecte de Roman Abramovic, enèssima oportunitat per a conquerir un títol que se'ls hi resisteix als londinencs. Consolidada la figura de Carlo Ancelotti al capdavant de l'equip, aquest es renova substituint velles glòries (Ballack, Deco, Cole) per noves peces (Ramires, Benayoun). Es tracta d'un conjunt fortíssim físicament, no mancat d'aptituts tècniques i amb molta fam de títols. L'inici de curs ha estat més que positiu, però la pregunta és: podran els Terry, Lampard i Drogba fer valer la seva experiència internacional o notaran el pas dels anys? El Chelsea és el Black Power, jo aposto a que jugaran la final a casa.

1. FC Barcelona: Deixant a part un factor merament subjectiu, el Barça es presenta com el rival a batre. Té a les seves mans tres dels millors jugadors del món (Messi, Xavi i Iniesta), que a més tenen una filosofia de joc comuna. Té un nucli dur ben consolidat, format per jugadors de la cantera (Puyol, Piqué, Valdés, etc.) i complementat per altres peces destacades en el panorama internacional (Alves, Villa, Mascherano). Un equip que sap a què juga i que té un líder destacadíssim, el seu tècnic: Josep Guardiola. Hi ha un discurs teòric i una posada en escena vistosa. En definitiva, hi ha moltes raons per pensar que aquest és el principal candidat.

Retall III

“...i per tot Barcelona s’excavaven nous refugis subterranis, a prova de bomba. Les alarmes de bombardeig i canoneig eren freqüents; generalment eren falses alarmes, però cada vegada que sonaven les sirenes els llums de tota la ciutat s’apagaven durant hores seguides i la gent més poruga baixava als soterranis". George Orwell (1903-1950), escriptor i periodista.