Faltava encara mtja hora per al final del partit i l'afeccionat culé tenia un dubte existencial: volia més sang, continuar amb la carnisseria de gols, però en el fons sabia que aquell "megarondo" era més il·lustratiu que qualsevol pluja de gols. Aquell passar i passar la pilota demostrava més que qualsevol nombre al marcador la diferència que existia anit (no en la realitat) entre el Barça i el Reial Madrid. Les ordres de Guardiola semblaven clares, prohibit perdre la pilota de qualsevol manera, anar basculant fins que l'espai fos suficientment gran com per buscar la profunditat. El 29 de novembre de 2010 el Camp Nou va entendre aquesta realitat i va celebrar com un gol un autèntic "megarondo" a la gespa de l'Estadi.
Jo hi era! El Camp Nou, dempeus, celabrant i aplaudint, rendint pleitesia a...no al cinquè, ni tan sols a un gol... va ser un homenatge a l'exposició d'una obra d'art davant de l'aprenent, el megarondo!
ResponElimina