dissabte, 22 de gener del 2011

Sobre fàbriques i masies

Ahir pensava en història… i vaig acabar pensant en futbol, com no. I sobre la Fàbrica i la Masia, el nom que reben les institucions de futbol formatiu de Reial Madrid i Barcelona, respectivament. I hi havia quelcom que em feia ballar el cap. La Masia, que en un principi feia referència només a l'edifici que donava allotjament als joves del planter de fora de l'àrea metropolitana de Barcelona (des de fa més de trenta anys) ha acabat convertint-se en sinònim de pedrera blaugrana. La Fàbrica és el nom que des de fa poc ha autodenominat el Reial Madrid per a la seva pedrera. I aleshores vaig caure en la gran diferència entre ambdós termes, i no em refereixo a tradició i modernitat, precisament. Una fàbrica, a través d'un procés productiu, converteix una matèria prima en un producte, un producte per a ser venut. Una masia cultiva els seus propis aliments, pastura els seus animals i els converteix en productes per a consum propi. Les masies i masos de l'edat medieval i moderna van durar un llarg període de temps, però i les fàbriques? Tampoc es tracta de generalitzar i fer "blancs i negres", però els noms d'aquestes dues GRANS institucions de futbol formatiu els han posat els mateixos clubs. És una qüestió de matisos…

dimecres, 19 de gener del 2011

Dos directes de Radiohead

Pels que se'ns fa eterna l'espera per a escoltar el successor del meravellós "In Rainbows" (2007) aquests dos directes de la gira de l'últim disc de Radiohead ens senten a glòria. El primer és un DVD descarregable gratuïtament des de la web del grup, filmat l'estiu de 2009 a la ciutat de Praga amb un seguit de mòbils, montat pels mateixos seguidors amb l'àudio original que aporta la banda d'Oxford. El resultat és un concert diferent, a cavall entre el tradicional DVD i un concert en directe. Al principi, realment mareja una mica, però un cop un s'acostuma, és un espectacle. Es pot descarregar aquí. El segon és un concert també amb el mateix format, gravat en aquest cas a Los Angeles per a recollir diners per a Haití. Es pot escoltar a Youtube. Com a perla, la interpretació de "Pyramid Song", de l'"Amnesiac", amb Jonny Greenwood jugant amb l'arquet i la guitarra.




dilluns, 10 de gener del 2011

El triomf del "Triangle de les Bermudes"

Esperant la roda de premsa anterior a la ceremònia d'entrega del FIFA Ballon d'Or, no puc deixar de pensar en el triomf del que jo anomeno "el triangle de les Bermudes" blaugrana, o sigui, el triangle que formen en el camp els dos interiors del Barça (Xavi i Iniesta) i aquest mitja punta/fals davanter centre que és ara Leo Messi. La idea apuntada per Guardiola ja en temporades anteriors però de forma molt puntual s'ha convertit aquest curs en la norma. Qualsevol element futbolístic rival desapareix dins aquest triangle, i no només aquí, també al seu voltant. Els jugadors contraris es veuen hipnotitzats per la velocitat en que circula la pilota entre el mig del camp i el balcó de l'àrea. Mai havia semblat tant fàcil entrar per al centre… La grandesa d'aquest Barça que, en definitiva, sortirà triomfant avui de Zurich (guanyi qui guanyi) és que no només es basa en el joc interior del "triangle"; tres jugadors més aporten variants des de la banda (Alves, Abidal i Pedro) i el davanter centre busca sempre el joc a l'espai (Villa). I només parlant del joc ofensiu d'un equip que encaixa gols molt de tant en tant. Em faria especial il·lusió que en Xavi guanyés el premi, el meu jugador preferit des que aquell abril de 2002 va venir a l'escola del meu pare a parlar amb els alumnes, quan encara era un jugador més (tot i titular indiscutible). D'Andrés Iniesta s'ha dit que està entre els tres favorits pel tram final de la Copa del Món i pel seu gol a la pròrroga de la final. El 2010 d'Iniesta és una història de superació tant emocional com física i això ja és argument suficient per a que aquest dolç i lleuger jugador estigui on està avui. De Messi ja no sé amb què quedar-me: el seu geni, la seva omnipresència, la varietat de recursos, la constant progressió o els anys que encara li queden per davant. El Messi "passador" que estem veient últimament jo me l'imaginava quan fregués la trentena d'anys (per allò de reciclar-se futbolísticament), però el canvi l'ha fet ara, i això el converteix en el jugador més complet del món (a part del millor).

El Barça no només és "el triangle de les Bermudes", el que el fa realment gran és que té altres coses. Però el 2010 és el triomf d'aquest triumvirat d'1.70 d'alçada amb el que tots disfrutem cada setmana. Visca el Barça, visca el Rondo.

divendres, 7 de gener del 2011

dimecres, 5 de gener del 2011

La guerra del Vietnam i la música: del folk pacifista al Born In The U.S.A.

Recupero un treball passat per a la vigília de Reis. És un pèl llarg, però espero que resulti interessant.


La música folk s’havia erigit, des de l’inici de la Guerra Freda, en el gènere més pacifista i socialment compromès. Músics com Bob Dylan o Joan Baez havien criticat la guerra nuclear o les violacions dels drets humans a través de les lletres de les seves cançons. A finals dels seixanta, el folk va impregnar el rock and roll d’aquesta actitud contestatària amb el desenvolupament de la guerra del Vietnam. La música esdevingué, doncs, un àmbit més de protesta contra la política del govern Estats Units al sud-est asiàtic. La música rock i el conflicte al Vietnam van néixer gairebé al mateix moment (a finals dels cinquanta). Durant l’època de la guerra, el rock es convertí en un important vehicle de l’imperialisme cultural americà, però també l’espai de diverses formes de dissidència. Com bé cita David E. James, “el rock és una forma de rebel·lió cultural, però mai una forma de revolució política. Pot ser desenvolupat per a qualsevol classe social, no es necessiten quasi estudis, dóna peu a la improvisació i arriba a tothom. Als anys 60, no deixa de ser una pràctica de la revolució popular, com la música folk”.


Un bon grapat d’artistes musicals es van fer ressò del conflicte, que impregnà tots els àmbits de la vida americana. Sobretot durant els últims anys de la dècada dels seixanta, quan la opinió popular fou cada cop més crítica amb la guerra, apareixen un gran nombre de cançons referents al Vietnam, la majoria de les quals molt crítiques amb el que allà estava succeint. Quasi deu anys després del final del conflicte trobem encara una cançó que recorda els temps de la guerra. El famós Born In The U.S.A. de Bruce Springsteen representa millor que cap altra cançó el “malestar de la prosperitat”. Per a desenvolupar aquest apartat, hem fet una selecció dels temes més exitosos del moment o dels artistes més importants referents a la guerra del Vietnam.


El cantautor folk nordamericà Phil Ochs diferenciava entre “aquelles cançons que tenen un clar punt de vista i aquelles que el tenen tan ambigu que poden ser preses per qualsevol”. Aquesta és, bàsicament, la diferència entre la funció del folk i la del rock and roll. Ochs, cantant protestatari per excel·lència, activista polític i amb un estil irònic, escriví varies cançons contra la guerra del Vietnam: Is There Anybody Here?, White Boots Marchin’ In a Yellow Land, The War Is Over o Talking Vietnam Blues (1964). En aquesta última, es posa en la pell d’un conseller americà al Vietnam i satiritza sobre el model d’entrenament dels Estats Units i el suport al Vietnam del Sud:


“Nice word to have in case we lose.
Training a million vietnamese

To fight for the wrong government and the american way”.


Conforme l’opinió pública s’anà oposant progressivament a la guerra, el folk pacifista es va anar fent cada cop més visible. Saigon Bride (1967), de Joan Baez, n’és un exemple:


“How many dead men will it take
To build a dike that will not brake?
How many children must we kill
Before we make the waves stand still?”


Per altra banda, contràriament al que es podria preveure, Bob Dylan mai es va referir al Vietnam en cap de les seves cançons. I no només això, en el punt àlgid de la guerra, es va allunyar també del folk. A més, criticà Phil Ochs per ser “més un periodista que un músic folk”.


La primera cançó rock que va fer referència directa a la guerra fou I-feel-Like-I’m-Fixin-To-Die Rag (1967), de Country Joe and The Fish. La peça en si es podria caracteritzar com una transició entre el folk i el rock, a primera vista innocent, però carregada d’humor negre. Sembla com un anunci d’uns campaments, on els pares envien els seus fills per a que aquests s’ho passin bé. Urgeix a fer-ho abans possible, així el fill “tornarà dins una caixa”. La cançó fou tot un èxit:


“And it’s one, two, three,
What are we fighting for?
Don’t ask me, I don’t give a damn,
Next stop is Vietnam
And it’s five, six, seven,
Open up the pearly gates,
Well there ain’t no time to wonder why
Whoopee! We’re all gonna die!”


Tot i això, la crítica a la guerra com a tema al rock fou superat per altres problemàtiques com la sexualitat, el lifestyle o les drogues, en un moment on els temes de les lletres eren cada cop més complexes. Grups però, d’important èxit i destacada qualitat, se submergiren en els horrors de la guerra i les seves conseqüències.


The Animals fou un dels grups britànics dels seixanta que tingueren èxit als Estats Units, com en el cas dels Beatles. La banda liderada per Eric Burdon publicà el 1965 el single We Gotta Get Out Of This Place. Tot i que la cançó no fa referència directa a la guerra, i tampoc sembla ser el seu objectiu, esdevingué molt popular entre els soldats enviats al sud-est asiàtic. Se sentien identificats amb la lletra i, realment, el títol va com a anell al dit per a la seva situació. Sky Pilot, que aparegué tres anys més tard, sense ser molt explicita, fou concebuda com un clam contra la guerra. Es pregunta com un pilot que tira bombes sobre població civil pot romandre impassible davant aquest horror.


“In the morning they return
With tears in their eyes
The stench of death
Drift up to the skies
A young soldier so ill
Looks at the Sky Pilot
Remembers the words
“Thou shall not kill”.


El 1968, The Doors ja era una banda exitosa, tot i la seva curta trajectòria. Un any abans, en el seu àlbum de debut, ja havia sortit a la llum la seva interminable The End. Gràcies a la seva aparició en la posterior pel·lícula de Francis Ford Coppola, Apocalypse Now (1979), seria relacionada amb el conflicte de Vietnam. Però el seu tercer disc contenia una tall que sí feia referència directa a la guerra, The Unknown Soldier. Era la reacció del grup de Jim Morrisson davant els fets que s’estaven produint. Lamenten la mort del soldat desconegut, anònim, però pel que, per sort, ja ha acabat la guerra. Mentrestant, el so bèl·lic d’unes sirenes se sent de fons. A mitja cançó la bateria simula el redoble de tambors d’una execució, que acaba amb la vida del soldat. La tragèdia és presentada des de la quotidianitat de la vida americana:


“Breakfast where the news is read
Television children fed
Unborn living, living, dead
Bullet strikes the helmet’s head”.


Els que sí es despatxarien a gust serien els Steppenwolf, banda de rock mundialment coneguda pel seu èxit Born To Be Wild. El 1969 publicaven el seu quart LP, el més polític de tots, Monster, en el que criticaven durament el govern dels Estats Units al llarg de les set cançons que composaven l’àlbum. Dos talls es referien, en aquest cas, a la guerra: Monster/Suicide/America i Draft Resister. La primera és una crítica per la participació nord-americana a la guerra, sense tenir en compte la vida dels seus habitants. La segona honora els pròfugs i desertors que eviten anar a la guerra i són enviats a la presó, en un país de suposada llibertat:


“Don’t forget the Draft Resisters, and their silent, lonely plea
When they march them off to prison, they will go for you and me”.


Però sí hi ha una cançó que va més enllà de la simple crítica a la guerra del Vietnam, aquesta és Fortunate Son (1969), de Credence Clearwater Revival. Peça rock per excel·lència, planteja la problemàtica de les lleves, que deixen en evidència les injustícies de la societat americana. Aquells que són fills d’alts càrrecs polítics o de l’elit econòmica poden evitar la guerra, aquells més humils, no. No era un problema nou llavors i encara és present en l’actualitat. A més, fou usada per a la pel·lícula Forrest Gump (1994), quan el protagonista és enviat al Vietnam:


“It ain’t me, it ain’t me, I ain’t no senator’s son, son.
It ain’t me, it ain’t me, I ain’t no fortunate one, no.
It ain’t me, it ain’t me, I ain’t no millionaire’s son, no.
It ain’t me, it ain’t me, I ain’t no fortunate one, no”.


La banda de folk rock Crosby, Stills & Nash (sense Neil Young) inclogué la cançó Wooden Ships en el seu àlbum de debut. Composada per David Crosby, Stephen Stills i Paul Kantner (Jefferson Airplane), és una peça que tracta, en general, de la guerra. Per això, s’han plantejat diverses teories sobre si es refereix a la Segona Guerra Mundial, a la Guerra Freda en general o a la del Vietnam en particular. El seu any de publicació, 1968, demostra que la connexió amb el conflicte al sud-est asiàtic és directa. Crosby i Stills simulen una conversa entre dos soldats, un de cada bàndol, que intenten sobreviure. Un pregunta a l’altre “qui ha guanyat?”:


“Horrors grips as we watch you die
All we can do is echo your anguished cries
Stare as all human feeling die”.


El 1973, els Estats Units firmaven la seva retirada de la guerra del Vietnam, conflicte que encara duraria dos anys més. Per altra banda, els britànics Pink Floyd publicaven el sublim The Dark Side Of The Moon, que es convertí en un dels àlbums més venuts als Estats Units. La peça Us And Them venia a resumir el que podia arribar a significar una guerra: davant el drama, la qüestió sobre qui guanya esdevé irrellevant:


“Us, and them
And after all were only ordinary men.
Me, and you.
God only knows it’s not what we choose to do.
Forward he cried from the rear
And the front rank died.
And the general sat and the lines on the map
Moved from side to side”.


La cançó que millor va simbolitzar el “malestar de la prosperitat” arribà quasi deu anys després del final de la guerra del Vietnam. El conflicte encara era molt present en l’imaginari dels nord-americans i l’impuls que va caracteritzar la societat de postguerra ara semblava cansat. Bruce Springsteen publicava el 1984 Born In The U.S.A. i el tall que donava títol al LP era una dura crítica a aquesta societat. Alguns, segurament només fent cas a aquest títol, ho van interpretar com un himne patriòtic. Els encarregats de la campanya electoral del president Ronald Reegan van caure en el parany i la van usar durant aquests mesos com un símbol patriòtic americà. Però en el fons, la lletra era corrosiva i àcida:


“I got in a little hometown jam
And so they put a rifle in my hands
Sent me off to Vietnam
To go and kill the yellow man.
[...]
I had a buddy at Khe Sahn
Fighting off the Viet Cong
They’re still there, he’s all gone
He had a little girl in Saigon
I got a picture of him in her arms”.


Com es pot observar, la gran majoria de les cançons citades descriuen l’horror bèl·lic o critiquen la participació del seu país, però s’allunyen de les tendències més pacifistes, que tenen com a figura més destacable John Lennon i les seves Imagine i Give Peace a Chance. En general, el rock de l’era del Vietnam, implícita o explícitament, expressà, no solament la seva oposició a la guerra sinó també les limitacions i la falta de passió de la societat americana.

dilluns, 3 de gener del 2011

Deu claus per a entendre la primera dècada del segle XXI

La primera dècada del segle XXI ja comença a historiar-se. Es tracta d'una dècada on el progrés en tecnologia al món desenvolupat és major que en qualsevol altre àmbit. Políticament, però, comença a divisar-se un canvi. El diari Ara feia el passat diumenge una retrospectiva d'aquests deu anys, en clau periodística, no històrica. De moment, serà més cautelós deixar-ho fer a la generació següent. Accés Provisional dibuixa algunes de les claus d'aquest període que hem viscut.

El nou enemic dels Estats Units: Si el desmembrament de la URSS tancava el segle XX l'atemptat de l'11 de setembre de 2001 a les torres bessones de Nova York obria el segle. "Vençut" l'enemic soviètic, i quasi mil anys després de les Croades cristianes, l'islam torna a ser l'enemic del món occidental. Si la vella Europa va protagonitzar aquells fets, ara són els Estats Units els que es posen al capdavant.

Barack Obama lidera una nova generació de líders mundials caracteritzats, en general, per la seva mediocritat. Desaparegut l'ultra George Bush, Nicolas Sarkozy, José Luis Rodriguez Zapatero, Silvio Berlusconi, David Cameron, Hu Jintao, Mahmoud Ahmadinejad, entre d'altres, han arribat al capdavant dels seus països, però no han triomfat. Altres, com Angela Merkel, Lula da Silva el mateix Obama (tot i el turbulent mandat) o Ban Ki-Moon s'emporten una millor nota. Els organismes internacionals necessiten més pes amb la divisió política actual.

El menys tímid dels passos cap a la integració europea es dóna finalment el 2002 amb l'adopció de la unitat monetària Euro per gran part dels països de la Unió Europea. Nascuda per fer front al poder del dòlar americà, serà adoptada per altres països al llarg de la dècada, però el Regne Unit es mantindrà al marge, com sempre.

Una crisi economica global només comparable a la de 1929. Iniciada el 2007 amb la crisi de les anomenades hipoteques "subprime" nord-americanes, el 2008 es fa evident amb enormes derrumbaments bursátils i el resquebrament d'empreses financeres tan importants com Lehman Brothers. El període crític sembla lluny d'acabar-se i molts es pregunten si és possible una reforma profunda de l'actual sistema econòmic mundial.

El mateix 2008, la Xina s'exhibeix davant el món organitzant els Jocs de la XXIX Olimpíada a Beijing. L'eterna Xina sembla voler tornar a ser la primera de la classe després de molts segles i arrabassar als Estats Units el títol de líder mundial, i no només en l'àmbit econòmic. Els experts asseguren que el segle XXI serà seu.

És en aquest mateix esdeveniment on Usain Bolt, l'home més ràpid del món, es consolida mundialment. Aconsegueix or en 100m., 200m. i 4x100m amb rècords mundials inclosos, quelcom que no s'aconseguia des de la gesta de Carl Lewis el 1984. Un any més tard situa la marca dels 100m en uns brutals 9.58 segons. La naturalesa del jamaicà, però també els avenços en mètodes d'entrenament, en tecnologia de superfície i calçat estan darrere d'aquest èxit.

Aquesta última dècada és també la de la popularització de "l'alta tecnologia". La companyia Apple està, en gran part, al darrere del fenomen dels gàdgets: iPod, iPad, MacBook, iPhone (fins el programa iTunes, capítol a part). L'aparell electrònic esdevé un allargament de l'ésser humà a gran part del planeta. La comunicació entre les persones és constant, tot i ser indirecta i no cara a cara.

Però l'element que realment canvia les relacions socials de gran part del món és Internet. Fenònems com Facebook, Twitter, Messenger, Skype, MySpace revolucionen la manera amb la que els éssers humans construeixen les seves relacions. Google, Wikipedia, YouTube, Spotify són també ingredients del món de la xarxa.

També és la dècada on la tecnologia i la cultura van més de la mà. La popularització i el consum massiu de cultura a través de la xarxa és brutal i tant la indústria de la música com la del cinema intenten buscar solucions a la nova realitat. Ni l'esport se n'escapa. El teatre és gairebé l'únic àmbit cultural que es manté lluny d'aquesta realitat.

I finalment, el concepte de l'any: Wikileaks. L'enigmàtic Julian Assange lidera una organització que treu a la llum una infinitat de documents confidencials de suposada vericitat que fan trontollar les relacions internacionals. En el fons, gran part dels fets que han sorgit ja ens els imaginàvem, però degut a la proximitat d'aquest esdeveniment, no sabem encara les seves conseqüències a mig i llarg termini.

En definitiva, es tracta d'una dècada on la sobreinformació es cada cop més patent. Vivim quasi ofegats per noves informacions, notícies sobre indrets a l'altra punta del món, una cascada d'imatges constants que ens fan cada cop més difícil tenir una perspectiva històrica del món on vivim. Què ens espera en aquest pròxima dècada? La tercera guerra mundial? Seria un miracle que no es produís…