És difícil pensar actualment en una federació d’Estats a l'Amèrica llatina, des de Mèxic al nord, fins a Xile i Argentina al sud. Però resulta interessant plantejar-se perquè aquest vast territori no s‘organitzà de forma federal de la manera que ho van fer els Estats Units d’Amèrica. Es tracta de buscar, doncs, algunes de les raons per les quals es produí la “balcanització” de l’Amèrica llatina, en paraules de Thomas Calvo.És imporant iniciar l’explicació fent un cop d’ull a la divisió territorial heretada a Llatinoamèrica. Amb les reformes borbòniques del segle XVIII es volia racionalitzar (entre d’altres coses) la divisió administrativa del món colonial espanyol. De manera que just abans de la invasió napoleònica a la Península Ibèrica, trobem per sobre d’algunes capitanies generals (Xile, Guatemala), quatre grans virregnats: Nueva España, Nueva Granada, Río de la Plata i Perú. Això és important perquè en el fons aquesta divisió serà la base dels futurs estats llatinoamericans (evidentment, amb algunes divisions internes).
Un altre dels factors importants el trobem ja al esclatar, a la metròpoli, la Guerra Peninsular de 1808-1814. Tot i que a l’Amèrica llatina trobem indicis d’una voluntat d’autonomia, o fins i tot d’independència en algun cas, com en els Estats Units, l’element clau aquí és el buit de poder que produeix la guerra anteriorment esmentada. Això diferencia el cas hispanoamericà del de les Trezte Colònies i la Gran Bretanya. Les colònies espanyoles s’han de governar, de moment, per elles mateixes, és per això que es creen Juntes governatives. Per tant, el govern del territori és anterior a la creació d’un Estat, i ja no diguem de la Nació. Aquesta necessitat d’organització com a conseqüència d’un fet subtat i sopressiu crec que és important per a entendre perquè després molts dels nous estats decideixen seguir el seu propi camí.
Un altre àmbit en el que ens hauriem de fixar és el social. Les elits criolles, principals impulsores de les independències es trobaven entremig del control de la metròpoli i el temor a revoltes populars i/o indígenes. Si per una banda és important citar el cas de Nordamèrica com a antecedent d’aquestes independències, també és cabdal tenir en compte com van afectar tant la Revolució Francesa com la Revolució Haitiana a aquesta elit. Potser per això, la nova oligarquia política va decidir concedir (en teoria) la ciutadania a tots els habitants de l’Amèrica Llatina, a diferència dels seus homòlegs nortenys. Potser d’aquí prové la forta inestabilitat política i social dels anys posteriors, que dificulta la creació d’una confederació (o una federació).
Finalment és important fixar-se en els projectes de les elits polítiques llatinoamericanes. Perquè en el fons, qui acaba decidint les formes d’organització política dels nous estats són una minoria. Com en el cas dels Estats Units, a l’Amèrica Llatina també es desenvolupa un debat sobre com s’ha de governar l’antic territori colonial espanyol, un procés que és paral·lel al de les independències. Líders independentistes com Francisco de Miranda o Simón Bolívar estan influenciats per polítics nord-americans com Alexander Hamilton o James Madison, protagonistes de la creació dels Estats Units, o tenen un perfil semblant al de George Washington, el seu primer president. És més, el mateix Miranda és testimoni de la Revolució Nordamericana durant els anys 1783 i 1784 i s’entrevista amb algunes de les principals figures. Per tant, les idees republicanes, confederals i federals, i la idea d’una unió de tots els estats llatinoamericans hi és present. També s’ha de dir que Miranda és molt més optimista que Bolívar respecte a la possible realització d’aquest projecte.
Les possibilitats, però, van existir. El congrés de Panamà de 1826, impulsat per Bolívar, havia de ser el punt de partida per a aquesta “Nació de repúbliques”, però la inestabilitat política en molts dels nous països i l’absència d’alguns destacats en aquest congrés va diluir ràpidament el plà. De fet l’únic projecte confederat (a part del de Bolívia i Perú, 1836-39) que va tenir certa durada fou el de la Gran Colòmbia, hereva de l’antic Virregnat de Nueva Granada, i que va acabar dividint-se en Colòmbia, Ecuador, Venezuela i Panamà als anys 30.
És possible que la lluita per esdevenir l’autèntic portaveu del territori estigués darrere d’aquesta “desunió”, o que els projectes exportadors que van dur a terme les elits oligàrquiques regionals dificultéssin la posada en pràctica de l’ideal confederat, però, en el fons, els països ja havien entrat en unes dinàmiques internes, després de la guerra de 1808-14 i el procés emancipador, que tampoc afavoriren la realització d’un projecte com el dels Estats Units d’Amèrica.
A la imatge, José de San Martín proclama la independència de Perú el 28 de juliol de 1821 a la capital Lima.
