Història, educació i adoctrinament

 

La ja famosa frase del ministre d’eduació, cultura i esport José Ignacio Wert (“Nuestro interés es españolizar a los alumnos catalanes”) ha posat la pell de gallina a més d’un, rememorant aquella educació pamfletària i de l’època franquista que no poques generacions van patir. Però es pot anar inclús més enllà, podem viatjar fins al XIX, el segle per excel·lència del nacionalisme europeu, lligat al romanticisme, la llibertat i els valors “de progrés”. L’educació en aquell moment sí que tenia una clara vessant d’adoctrinament, una barreja entre “l’espanyolització” i la “cristianització” dels joves alumnes. La Història explicava que el caràcter espanyol tenia orígens remots i que els habitants de la Hispania o dels regnes visigots ja tenien aquest mateix sentiment d’amor per un país que ni tan sols existia. L’educació franquista, evidentment, no apareix del no-res. Aquests són els seus origens. Però aquí a Catalunya tampoc ens hem quedat curts de vegades. Hem volgut buscar catalans allà on no hi havien i barretines allà on no existien. Les històries nacionals, en definitiva, sovint han fet més mal que servei, basades en estructures i realitats artificials que no ens permeten observar amb claredat els processos i l’evolució històrica.

Això hauria d’estar superat, però veig que no. L’ensenyament bàsic de la  Història, que vol ser entesa com un exercici de reflexió, que pot ser aplicada en vida quotidiana, resulta que ara torna a ser un adoctrinament per a refermar identitats nacionals. Això és retrògada i està totalment obsolet. En un món on l’excés a la informació (històrica també) està a l’avast de tothom i on la comunicació ens permet un contacte tan estret amb altres parts del globus, aquest esquema mental completament decimonònic grinyola bastant. L’ensenyament bàsic de la Història no està per saber “què dolents eren aquests del país costat i quines coses més dolentes que feien”; sinó que s’imparteix per a fer pedagogia, per a fer front a situacions humanes i també per a omplir-nos de referents culturals.     

Estudi històric de la ciutat portuària. Barcelona, 1780 – 1830

Resum – Durant els últims anys s’han multiplicat els treballs històrics sobre la ciutat, que han renovat la tradició de la història urbana. Dins aquest àmbit, la ciutat portuària també ha estat objecte d’investigacions, la majoria de les quals han destacat el caràcter peculiar d’aquest tipus d’aglomeració urbana. L’objectiu d’aquest treball és buscar tots aquells elements que ens permeten estudiar històricament la ciutat portuària. D’una banda, a través de la conceptualització d’aquesta, resseguint la bibliografia sobre la temàtica. De l’altra, mitjançant l’estudi d’un cas, el de la ciutat de Barcelona a finals del segle XVIII i principis del XIX. Ens centrem en matèries àmpliament tractades per la historiografia com el comerç, les relacions entre la ciutat i l’Estat o els vincles socials urbans, però des del punt de vista de la ciutat portuària com a entitat. Així mateix, altres assumptes menys recorrents com els canvis urbanístics en la façana marítima, les institucions pròpies de la ciutat portuària o la seva comunitat estrangera també hi tenen un espai aquí. Tots aquests elements són contrastats amb els d’altres ciutats que poden tenir un perfil semblant com Gènova, Marsella o Hamburg.

Abstract – Over recent years the historical studies about the city have multiplied and have renewed the urban history tradition. Within this field, the port city has also been a subject of investigations, and most of them have pointed out the distinctive nature of this type of urban agglomeration. The aim of this dissertation is to search for all the items that allow us to study the port city historically. On one hand, through the conceptualization of it, tracing back the bibliography about the issue. On the other hand, through the case study of Barcelona from the end of Eighteenth century to the beginning of Nineteenth century. It focuses on different topics widely studied by the historiography such as trade, relations between the State and the city or the social urban ties, but from the point of view of the port city as a whole. Likewise, less common issues such as the urban development in the seafront, the peculiar institutions of the port city or the foreign community are also discussed here. All these items are contrasted with the ones in other cities that have similar profile, like Genoa, Marseille or Hamburg. 

Arxiu en PDF.

La revolta catalana, 1598 - 1640. John H. Elliott

La Història difícilment pot ser cíclica. Els esdeveniments mai es repeteixen amb la mateixa intensitat, amb la mateixa naturalesa i molt probablement, les seves conseqüències mai són idèntiques. Tot i aquesta premisa, hi ha problemàtiques que s’extenen indifinidament al llarg del temps. L’encaix de Catalunya dins d’Espanya, sense cap mena de dubte, és una d’elles. La historiografia catalana ha construït sovint el seu discurs sobre els orígens remots de la identitat nacional catalana i la seva singularitat respecte a la resta de territoris de la Península Ibèrica. La dialèctica Catalunya – Espanya i els greuges que aquesta relació comporta per a l’antic Principat han estat sempre un tema recorrent. En alguns casos de forma exagerada, però en la majoria, revelant un difícil encaix de tradicions en tots els sentits, sigui quina sigui la configuració política de la constanment enaltida Monarquia Hispànica.

Dins aquesta tradició, el capítol referent al segle XVII, l’aixecament del Principat de Catalunya contra la corona de Felip IV i les pretencions centralistes del Comte-duc d’Olivares, és un dels més mitificats. Sobre aquest període, un clàssic de la historiografia catalana sobresurt d’entre la resta. “La revolta catalana, 1598 – 1640: un estudi sobre la decadència d’Espanya” fou publicat el 1963 per John H. Elliott, en la seva versió original en anglès. I malgrat el pas del temps, l’obra d’aquest presitgiós hispanista ha romàs com l’estudi més fiable sobre aquesta matèria, gràcies a la vasta quantitat de fonts primàries utilitzades i el seu anàlisi d’un conflicte que en més d’una ocasió anava més enllà de la col·lisió política.

Una obra que ens fa reflexionar sobre les sempre contraposades tradicions polítiques catalana i castellana, però també sobre la complexitat social del propi Principat, perquè no cal oblidar que aquest conflicte se’l coneix àmpliament amb el nom de Guerra dels Segadors, i aquesta denominació no és pas gratuïta. No està de més recordar que sovint, aquell que anuncia que l’enemic és exterior, vol silenciar un profund enfrontament intern.   

Un TOP-10 per a aquest estiu

Japandroids – The House that Heaven Built

Paul Simon – Diamonds on the Soles of herShoes

Lotus Plaza – Eveningness

L’Hereu Escampa – Consol, condol

The Life and Times – My Last Hostage

The Smahing Pumpkins – Muzzle

Mates Mates – El Pinsà

Blur – Sunday Sunday

The Tallest Man on Earth – Leading me Now

The Walkmen – Heaven

L'Eurocopa 2012. Recapitulant

Arribàvem a aquesta Eurocopa amb els dubtes de si veuríem un torneig més proper al de 2008, amb partits memorables i exhibicions constants; o més semblant al Mundial de Sud-àfrica, amb pocs gols, partits més monòtons, i un sentiment de decepció general després del poc futbol vist. La veritat és que, deixant de banda comptades excepcions, acaba aquesta Eurocopa amb un xic de desil·lusió perquè alguns dels equips i molts cracks no han estat a l’alçada de les expectatives. Per tant, doncs, ens quedem amb aquestes poques excepcions, entre elles la de la final, amb una selecció espanyola demostrant un cop més l’estil excels del seu joc ofensiu i de possessió que ja sembla arrelat del tot, i de la mà de molts dels jugadors del Barça. Ens quedem també amb una immensa selecció italiana, que tot i l’esfondrament final ens ha deixat un grapat d’esperances per al món del futbol. I també ens quedem amb la confirmació del model de joc alemany que, tot i que no li han acompanyat els resultats al final de la competició, ens ha deixat moments de futbol que no es poden desmerèixer.

Per altra banda, aquesta ha estat, sense cap mena de dubte, l’Eurocopa dels migcampistes. Ells han estat els protagonistes, per sobre dels davanters. Ha triomfat el futbol altruïsta i de possessió, l’intent per a dominar els partits a través la noble lluita per la pilota, el joc net que suposa fer circular l’esfèric a ran de gespa. Precisament, aquells que en algun moment han traïcionat aquest model, que d’alguna manera també havien fet seu (França i Holanda), han acabat abandonant la competició abans d’hora. Aquí ve el meu onze ideal d’aquesta Eurocopa.   

A la porteria, m’ha costat inclinar-me per un dels dos mites de futbol que han arribat a la final. El veterà Buffon ha fet, de nou, una competició estratosfèrica, però Iker Casillas li ha guanyat la partida, com a capità de l’equip vencedor i com a jugador determinant en moments de màxim dramatisme (Croàcia). Alguns el volen santificar, jo només li dono el títol de millor porter. Als laterals, han triomfat els jugadors petits, versàtils i ofensius. Em quedo, a la dreta, amb la irrupció del semidesconegut Theodor Gebre Selassie, el punyal xec que, gràcies a aquesta Eurocopa, ha pogut firmar un contracte amb el Werder Bremen. Bon descobriment. Qui també canviarà d’equip és el millor lateral esquerre i, possiblement, un dels jugadors més en forma i més de moda. Jordi Alba ha consolidat la seva metamorfosi, de bon interior esquerre a fenomenal lateral ofensiu. La prova definitiva és el 2 a 0 a Itàlia. Pel centre de la defensa, em quedo amb Mats Hummels i Sergio Ramos. El primer ha pogut demostrar a nivell internacional allò que ja ens oferia al Dortmund: solidesa, sentit tàctic, bona sortida de pilota, actitud expeditiva, etc. Per la seva banda, l’Eurocopa de Ramos ha estat una demostració constant de jerarquia sobre el camp, amb la qual cosa, ningú ha notat la dramàtica absència de Puyol.

Un possible centre del camp el formarien tres homes, clau en la sala de màquines dels seus equips. Sergio Busquets (juntament amb un també fenomenal Alonso) ens ha tornat a ensenyar com cal col·locar-se en un camp de futbol, per abarcar el màxim d’espai possible per a recuperar milers de pilotes sense recòrrer al joc brut. Sentit tàctic pur. Sami Khedira és un altre futbolista quan juga amb Alemanya. Ho va demostrar a Sud-àfrica i ho torna a demostrar ara. Més alliberat de tasques defensives que amb el Madrid, les seves gambades entrant de segona línia han estat letals per als rivals, i s’ha erigit com un dels protagonistes quan l’equip (i sobretot Schweinsteiger) ho ha demanat. Per davant d’ells, l’etern Andrea Pirlo, que ha posat la cirereta a una fenomenal temporada amb la Juve, iniciant així una, i esperem llarga, segona joventut. Un exercici de calma, de domini de la situació, de canalització de la possessió de l’equip. Ha posat el sentit comú quan l’azzurra ho ha necessitat. Menció especial també per a dos migcampistes més: Marchisio i Moutinho es consagren com dos dels millors jugadors del continent. Molt bona Eurocopa per a ells també.

A dalt, dues mitges puntes i un golejador insaciable. Mesut Özil ha marcat la diferència quan la Mannschaft ho ha necessitat i ha mort (el dia d’Itàlia) amb les botes posades. Sí, molta tècnica, imaginació i talent, però també compromís brutal amb els seus companys. Un líder silenciós com també ho ha estat Andrés Iniesta, el millor jugador del torneig. El futbol també pot ser dolç i ell ho demostra. No corre, Andrés levita, reparteix llaminadures (com deia Rijkaard) i és també un exemple de fair play i humiltat. A un perfil diferent (d’actitud) responen davanters com Cassano, Balotelli i Ibrahimovic, força irregulars però decisius quan han volgut, i per sobre d’ells, Cristiano Ronaldo, a qui he triat com a millor golejador de l’Eurocopa. Perquè? Va ser decisiu quan sobretot calia, al tercer partit de la fase de grups i a quarts de final. Però la seva constant contradicció personal li ha acabat jugant una mala passada, eliminat a les semis.

Com a millor entrenador em quedo, sens dubte, amb Cesare Prandelli. La brutal metamorfosi que ha patit la selecció azzurra en dos anys, l’ha confirmat en aquest últim més. Ha aconseguit imposar el model ofensiu que ell volia, els jugadors s’ho han cregut, l’han aplicat fins a les últimes conseqüències i han mort amb ell. Només cal un Bravo. 

Radiografia a l'Eurocopa IV

França va tocar fons fa dos anys en el passat Mundial de Sud-àfrica. No solsament van quedar eliminats a la primera fase, sinó que a més es produí un vergonyós episodi de motí contra el seleccionador Raymond Domenech. Des de llavors, Laurent Blanc, el seu substitut, ha anat construïnt, pedra per pedra, la nova França per al 2012. Una recepta que combinà càstig per als amotinats i perdó per a aquells que mereixien una segona oportunitat. A més, impulsant el joc ofensiu i de possessió que tan bé li havia anat en la seva etapa al Girondins de Bordeus. Blanc ha sabut mesclar estrelles emergents amb jugadors ja contrastats i ha tingut la gran sort que aquesta columna vertebral ha acabat la temporada en gran forma: parlo de gent com Lloris, Debuchy, Koscielny i Rami en defensa, la parella de mig centres Cabaye i M’Vila, i els talentosos Ribéry, Benzema i Ménez. Respecte als dos mitjos, Blanc ha trobat la combinació ideal. Cap d’ells juga en un gran d’Europa, i per això l’Eurocopa pot ser un bon aparador per a demostrar el seu nivell. M’Vila (dubte fins a última hora) combina presència física, bona tècnica i arribada des de segona línia. Migcampista completíssim. Per la seva banda, Cabaye es centra exclusivament en tasques de distribució. També caldrà veure com respòn Samir Nasri. L’estrella del City ha tingut una temporada força irregular i la idea de Blanc és que el joc ofensiu giri al seu voltant (en un 4-2-3-1). Serà important també el paper dels jugadors secundaris: els gols de Giroud sortint des de la banqueta (presumiblement), després del seu esclat aquest any, i la capacitat de desbordament d’homes petits com Ben Arfa, Valbuena o Martin. El primer partit contra Anglaterra marcarà les possibilitats d’aquesta França. Si en surt guanyadora, els enfrontaments contra Ucraïna i Suècia poden ser la baixada de la muntanya. És important acabar primers de grup, ja que és possible que d’aquesta manera puguin evitar Espanya.  Diagnòstic: Pot ser una de les notícies positives de l’Eurocopa. Fins a semifinals, segur. Més endavant ja és un repte.

Si França sembla haver après dels seus errors passats, Anglaterra està summergida en un espiral del qual no ha pogut sortir en aquests dos anys. La continuitat de Capello després del fracàs mundialista fou el primer gran error. Però la cosa va anar pitjor. El tècnic italià va dimitir a mesos vista de l’Eurocopa i un buit existencial amenaçà el futbol de l’illa britànica. Com a conseqüència d’això, Roy Hodgson només té els amistosos previs al torneig per a preparar-se amb els seus jugadors. Per al que s’ha pogut veure i saber durant aquests dies, l’ex-entrenador del Liverpool aplicarà la seva recepta al combinat anglès. Un marcat 4-4-2, amb rigor tàctic, solidesa defensiva i atac per les bandes. El dubte és si els dos atacants seran davanters o si col·locarà Gerrard, Young o algun mitjapunta per darrere el golejador. Als problemes descrits anteriorment, se’ls hi sumen altres de la mateixa gravetat. Jack Wilshere, el talentós migcentre que havia d’abanderar la nova generació, s’ha passat tot l’any sense jugar. El jugador revelació de la Premier, Walker, està també lesionat. Wayne Rooney es perdrà els dos primers partits (entre ells el de França) per una absurda sanció. I la cirereta: possiblement l’única qüestió que semblava clara, la parella de mitjos Parker-Barry, es veurà truncada. El del City no hi serà per lesió. A més, Lampard, tot i que havia de tenir un paper secundari, també serà baixa. El jove Henderson el substituirà. L’esperança recau en el lideratge d’homes consagrats com Terry i Gerrard i en alguns jugadors amb moltes ganes d’assolir protagonisme (Hart, Walcott, Milner, Carroll). També esperem que Hodgson doni oportunitats als joves Wellbeck i Oxlade-Chamberlain. Aquest últim ha fet grans partits amb l’Arsenal quan Wenger ha confiat en ell. És, sense cap mena de dubte, el futur de la selecció anglesa. A priori el partit contra els gals sembla el més important, però tinc la sensació que cada un dels tres enfrontaments serà un dur combat per als anglesos. Diagnòstic: Per ofici, han de passar a quarts. A partir d’aquí, molts dubtes.

Suècia vol reivindicar-se, de la mà del semidesconegut Erik Hamren, com un dels clàssics del futbol europeu de seleccions. L’absència a última hora del Mundial 2010 (es van quedar a pocs punts de la classificació) de ben segur va ferir els suecs. Des d’aquella ja llunyana tercera posició al Mundial del 94, els nòrdics no han près el protagonisme en cap gran cita. El present els hi ofereix, d’aquesta manera, un autèntic repte a superar: encuadrada al mateix grup que dos eterns aspirants i una amfitriona. Com sempre, tornaran a partir d’un dibuix 4-4-2 clàssic. Amb una rocosa i imponent defensa, el dubte serà veure si aquesta força es tradueix també en seriositat defensiva, i com respòn el ser porter Isakson en els moments clau. Tot i l’estereotip norteny de joc dur, directe i poc tècnic, hi ha un grapat de jugadors que estan obligats a posar el talent al centre del camp suec. Especialment Rasmus Elm i el fenomenal mig del Lyon Kim Källstrom. Si jugadors com ells poden connectar amb les bandes i amb el seus davanters, Suècia tindrà molt guanyat. I és així perquè el front d’atac dels “Blagult” aglutina el millor de la selecció. En especial la seva estrella Zlatan Ibrahimovic. No només és un autèntic crack mundial, sinó que a més ve com un coet. Tot i no guanyar res amb el Milan enguany, ha fet una quantitat de gols immensa a la Serie A. L’acompanyaran jugadors com Elmander o, molt possiblement, Toivonen, quin ve de fer una bona temporada al PSV. Si venç a Ucraïna en el primer partit, es veurà amb confiança per fer grans coses. Si això no passa, se li pot fer llarg el torneig. Diagnòstic: Pot aprofitar els dubtes d’Anglaterra, però dubto que arribi gaire lluny.

Aquest és el moment ideal perquè l’Europa de l’est es reivindiqui com a potència del futbol. I entre algunes d’aquestes seleccions, l’amfitriona Ucraïna vol demostrar les seves aptituds més enllà dels èxits europeus del Shakhtar Donetsk. Una llegenda nacional com Oleh Blokhin torna al combinat groc i blau com a responsable del major dels reptes per al futbol de l’ex-república soviètica. Tot i que la llegenda Andriy Shevchenko encara és present en la convocatòria, lluny han quedat els temps que Ucraïna era ell hi res més. Blokhin ha confiat en una sèrie de jugadors encara joves, però que esdevindran la columna vertebral de l’equip. Començant per la defensa, liderada per Rakitskiy, que als seus 22 anys és objectiu de molts dels grans d’Europa. A tall d’anècdota, no, no l’acompanyarà Chrygrynskiy al centre de la defensa. L’ex-blaugrana es perd el campionat per lesió. Una pena perquè era una bona oportunitat per reivindicar-se. Ucraïna no és un equip que rebutji precisament el futbol d’atac. És previsible que Blokhin acumuli jugadors de qualitat al centre del camp, canalitzant també el joc per les bandes. En aquest sentit, ens podem fixar en l’estil de conjunt com Rússia o el mateix Shakhtar per fer-nos una idea. De totes maneres, el més provable és que Tymoschuk imposi la seva jerarquia al centre del camp. Tot i que aquest fenomenal batallador ve de jugar la final de la Champions de central, avançarà la seva posició amb la selecció. Per davant seu estaran jugadors com Aliyev, però sobretot els joves Yarmolenko i Konoplyanka, que ja van disputar l’Euro sub-21 de l’any passat amb el seu país. Són dos de les esperances d’aquest combinat. A davant de tot, Milevsky continua sent l’home de més nivell, tot i que encara s’espera que doni el salt definitiu en la seva carrera. Com en el cas de Suècia, caldrà veure com respon en el primer partit. Diagnòstic: Té jugadors de nivell per a intentar passar a la segona fase, a més de tenir el factor de jugar a casa. Però és difícil que arribi gaire lluny.    

Radiografia a l'Eurocopa III

No es tracta de guanyar la segona Eurocopa consecutiva. Espanya vol ser la primera selecció en guanyar Euro-Mundial-Euro i convertir la seva millor generació de futbolistes en un mite del futbol. La tasca no és fàcil, més enllà del fet de revalidar el títol. Repeteix Vicente del Bosque respecte la cita de 2010 i, Puyol i Villa a part, el nucli dur de l’equip també hi serà. Per tant, es tracta d’una aposta continuista, els èxits aconseguits refermen la confiança en un model de joc ofensiu, de domini dels partits a través de la possessió i amb protagonisme per al talent. La baixa de Puyol deixa clar el triangle defensiu Casillas-Piqué-Ramos, a l’espera dels resultats dels laterals Arbeloa-Alba-Juanfran. Del Bosque es manté inamovible amb la parella Alonso-Busquets: els més crítics afirmen que les seves funcions se sol·lapen, però els resultats han demostrat el contrari. Difícil que el seleccionador es desmeleni i en tregui un per a posar un jugador més ofensiu. A partir d’aquí, talent pur: Xavi, Silva i Iniesta es perfilen com a titulars per darrere d’un sol davanter. Les variants són infinites: si es vol més arribada i possessió, Cesc; si es vol joc per bandes, Navas o Pedro; i si es necessita més desequilibri, Mata o Cazorla. Davant de tot, els dubtes haurien fet pensar que Cesc podia ser una bona opció com a famós “fals nou”, però Del Bosque s’ha emportat tres golejadors, afirmant implicitament que un d’aquests (Torres-Negredo-Llorente) jugarà d’inici. Vist així, tot pot semblar un camí de roses (“rojas”), però la realitat és una altra. Molts dels jugadors citats, han arribat físicament molt justos a final de temporada (Alonso, Xavi, Silva). Altres han tingut un any molt irregular (Piqué, Torres, Pedro). I estem parlant dels pilars de l’equip. A alguns, com Iniesta o Silva, els ha anat molt bé aquest descans pre-europeu per a recuperar forces i sensacions, tal com s’ha demostrat en els últims dies. Per tant, caldrà veure de quin costat s’inclina la balança.  Diagnòstic: Teòricament haurien d’arribar a semis sense cap problema, i crec que aconseguiran ser a la final de Kiev. Però no es troben al capdavant de les meves apostes.

Serà possible veure una Itàlia que no aposti pel seu traidicional catenaccio? Segurament, si aquesta possibilitat no es dóna aquest any, no es donarà mai més. Tenim la oportunitat de veure la selecció azzurra portant el ritme dels partits, dominant el seu rival a través del seu migcamp d’associació. Senyors, els astres s’alineen per a veure un fet inaudit. I no faig broma, l’any passat van guanyar a Espanya amb la seva pròpia medicina: joc d’atac, pressió a dalt, combinacions ràpides. Itàlia és una altra de les seleccions grans que va passar pàgina després del Mundial i va començar a construir un projecte sòlid pel 2012, amb Cesare Prandelli al capdavant. El tècnic ex-fiorentí tenia l’aura d’escuder del joc ofensiu i en ell es diposità la confiança. La fase de classificació ha estat impecable. A l’espera del que ens pot oferir de nou el veterà porter Buffon, els dubtes se centren en la defensa i la davantera. A darrere, Chiellini ha de liderar en principi la línia de quatre, amb jugadors com Maggio o Abate, Bonucci i Balzaretti (el titulat Criscito es perd el torneig per un nou cas de corrupció al futbol italià). En el centre del camp és on es concentren totes les esperances azzurri. Es formaria un rombe de quatre jugadors, deixant-ne dos a dalt. Amb el gran Pirlo comandant les operacions, el seus escoders podrien ser el genial Marchisio i De Rossi, Motta o Nocerino. Si els dos primers han firmat una temporada sensacional amb la campiona Juventus, el capità de la Roma no a coallat un bon any, així que no seria d’estranyar que perdés protagonisme. Tot i així, en competicions curtes, aquest tipus de jugadors són una garantia. La mitjapunta seria per Riccardo Montolivo, en funcions de trequartista, sense deixar de banda el petit Giovinco, que també arriba en gran forma. A davant, molts preveuen que la parella estarà formada per Cassano i Balotelli, els bales perdudes amb més talent d’Europa. Les absències (per raons vàries) en aquesta zona del camp són importants: Rossi, Pazzini, Quagliarella, Matri. L’alternativa la posarà l’etern Di Natale. El primer enfrontament amb Espanya marcarà el seu esdevenir i la imatge que ens pot donar: la nova Itàlia o la de sempre. Contra Irlanda i Croàcia hauria de portar la iniciativa. Diagnòstic: Itàlia sempre sol arribar lluny, però aquest any aposto que tornarà a caure a quarts de final.

Croàcia és una selecció estranya. No perquè sempre mostrin amb orgull el quadriculat blanc i vermell del seu escut nacional, ni tampoc perquè el seu seleccionador Slaven Bilic sigui una estrella del rock. Sinó perquè es tracta d’un conjunt tremendament imprevisible. Un equip amb molt talent individual, però amb jugadors excessivament irregulars. Tan són capaços de plantar-se a quarts de l’última Eurocopa, havent vençunt prèviament a Alemanya, com incapaços de classificar-se pel Mundial del 2010, amb tots els factors a favor. Molts dubtes, per tant, giren al voltant de Bilic. La defensa en concentra més d’un, ja que Lovren, el seu millor jugador, finalment no hi serà. Es confia en l’ofici d’homes com Simunic, Corluka o Pranjic. Per altra banda, el centre del camp acapara els jugadors més desequilibrants de l’equip. Modric espera fer un bon campionat desitjant que un dels grans d’Europa el tregui d’una vegada per totes del Tottenham, ara que sembla més fora que dins. Les variants al seu voltant són múltiples: Rakitic, Perisic i Kranjcar són jugadors molt tècnics, però també una caixa de sorpreses (bones i dolentes). Srna es perfila com a carriler dret. I a la davantera també hi ha molts dubtes. Jelavic ha acabat molt bé la temporada amb l’Everton i és probable que Mandzukic o Eduardo l’acompanyin a dalt. Per tant, les seves opcions dependran de la seriositat defensiva i la inspiració dels seus jugadors clau. Si aconsegueixen vèncer a Irlanda, tindran molt guanyat i res a prerdre davant les dues favorites. Aquesta sigui possiblement la seva millor arma, la falta de pressió. Diagnòstic: La teoria diu que no passaran de la fase de grups. Però ull que no ens donin una sorpresa. Imprevisible.

La República d’Irlanda es presenta, en principi, com una de les poques propostes obertament defensives del campionat. Si com hem vist, Itàlia no serà la Itàlia del catenaccio, Giovanni Trapattoni ha decidit que els seus assumiran aquest paper. La seva classificació per a l’Eurocopa és un autèntic èxit, que frega el miracle. Per nivell, és una de les seleccions més fluixes del torneig, però això no vol dir que els seus rivals ho tinguin fàcil. El seleccionador italià ha aconseguit configurar un equip molt rigorós tàcticament, ben ordenat en defensa, però que sap perfectament quines són les seves armes en atac. La majoria dels seus deixebles juguen en equips de la Premier anglesa i estan acostumadíssims a competir a alt nivell contra el millors jugadors. Given, a la porteria, i O’Shea i Dunne en defensa, lideraran la reraguarda irlandesa. Amb un centre del camp molt disciplinat i cumplidor, les bandes apareixen com les principals amenaces per als rivals. Ràpids i hàbils amb la pilota, Duff i McGeady poden fer molt de mal al contraatac, tenint a McClean com a tercera opció. McGeady sembla que arriba en molt bona forma i vol destapar-se després de dues temporades al futbol rus. A la davantera, un mite com Robbie Keane, sempre treballador incansable, compartirà parella amb Doyle. En definitiva, una combinació del més clàssic 4-4-2 del futbol de les illes amb la disciplina defensiva del millor calcio. Si són fidels al que Trapattoni els hi demana, poden donar més d’un ensurt a Itàlia o a Espanya. La clau estarà en treure un bon resultat en el primer partit contra Croàcia. Diagnòstic: La il·lusió irlandesa per a fer una bona Eurocopa s’esvairà aviat, però l’experiència serà grata.     

Radiografia a l'Eurocopa II

La segona samarreta d’Alemanya és verda. Rememora la seva primera Eurocopa, l’any 1972, que l’imaginari popular considera que és la única de les tres que va ser guanyada amb un joc vistós i actractiu. Ara, 2012, torna aquella Alemanya, per acabar d’enterrar els fantasmes del passat més present. I és que des del Mundial de 1990 i l’Euro 1996, la Mannschaft no ha aconseguit cap gran títol. I això és molt pels germànics. Però des de l’arribada de Klinsmann el 2004 i el seu posterior relleu per Joachim Löw, Alemanya ha patit una metamorfosi espectacular. Continua sent un equip tremendament competitiu, però ara ja no es serveix només del practicisme, ara practica un futbol ofensiu, exquisit, busca l’associació dels seus jugadors de mig camp, atacs ràpids i verticals si el moment ho requereix, pausa i seny si es dóna el cas. Després d’alguns intents frustrats però amb bon sabor de boca, Alemanya busca per fi un títol per a aquesta revolució. I possiblement tinguin la seva millor selecció dels últims vint anys, partint de la bases de Bayern i Borussia. Si bé la defensa pot semblar la seva línia més fluixa, Löw té per a triar. Una aposta per gent encara molt jove (la sub-21 de fa tres anys, campiona europea) sobre una base ja experimentada. Neuer manarà una defensa formada per gent com Boateng, Hummels, Badstuber, Lahm o Schmelzer. Al centre del camp les variants són diverses: Schweinsteiger es postula com a fixe en el doble pivot, amb Khedira si es vol més equilibri, o amb Kroos o Gündogan si es necessita més possessió. Previsiblement, l’atac serà d’inici el del Mundial 2010, amb Müller i Podolski, punyals per les bandes, i Özil per darrere del punta Gómez. L’alternativa l’aportaran els joves Götze i Reus, que l’any que ve jugaran junts al Dortmund. El primer més mitjapunta clàssic, el segon (millor jugador de la Bundesliga) buscant el desequilibri per la banda. Es manté la incògnita de l’estat físic d’Özil, que va arribar buit de forces a final de temporada, i l’estat anímic dels jugadors del Bayern, assedegats després de perdre la final de la Champions. Tot i estar enquadrats en el mític “grup de la mort”, la Mannschaft aspira a tot. Crec que no tindran problemes per passar de fase i, a més, l’exigència dels tres primers partits els prepararà magníficament per a les eliminatòries. Diagnòstic: O ara o mai, aquesta és la seva oportunitat, i així ho considero. Veig una Alemanya campiona.

I aquí arriba l’enèssima oportunitat per a Holanda. L’ènessima oportunitat per a revalidar el títol aconseguit el 1988 per Van Basten i companyia. L’enèssima opotunitat per a materialitzar l’èxit d’una de les generacions més brillants de la història “orange”, que s’acosta perillosament a la trentena. Holanda es va refer ràpidament de la derrota a la final del Mundial de Sudàfrica i, sense ni tan sols tocar la base, Bert van Marwijk va conduir els seus cap a una nova Eurocopa, després d’una fase de classificació impecable. A molts ens va decebre la proposta de la Taronja Mecànica fa dos anys, un sutil abandonament als cànons del futbol holandès, i una aposta més o menys decidida pel practicisme i l’ofici. Bé, van arribar lluny, però a més d’un se li remogué el subconcient. Per tant, l’objectiu enguany és el títol, sí, però també demostrar de nou on són les arrels del “futbol total”. Quan em referia al manteniment de la base, no ho feia gratuïtament. Els jugadors que han de prendre el protagonisme són els mateixos. Stekelenburg seguirà a la porteria, amb Heitinga i Mathijsen liderant una defensa que té en el seu flanc dret una de les millors armes ofensives, Van der Wiel. Sembla que el lateral abandonarà l’Ajax, i aquesta Eurocopa pot ser la seva confirmació en l’elit. En el centre del camp, van Marwijk (com el seu homòleg espanyol) es nega a abadonar el doble pivot. Per tant, van Bommel, de Jong i el jove Strootman lluitaran per aquestes dues places. Pel que fa a la mitja punta, els seus dos principals candidats, van der Vaart i Sneijder, no han fet una bona temporada. De totes maneres, el seu nivell a la selecció està inqüestionat. El mig de l’Inter partirà amb avantatge. Tampoc el seleccionador s’arriscarà a jugar amb dos puntes fixos a dalt. Robben i van Persie són innegociables a l’avanguarda “orange” i els dos venen de fer un gran any. Especialment el de l’Arsenal, amb unes xifres de gols escandaloses. Per tant, la plaça que manca se la jugaran entre Huntelaar (si van Persie s’escora a la banda), Kuyt o el ressucitat Afellay. Sigui o no brillant el joc de la selecció holandesa en aquesta Eurocopa, la facilitat golejadora dels seus jugadors ofensius és tal, que sense fer gaires esforços pot fer front al grup més temible del torneig. És important, conseqüentment, començar marcant territori davant els danesos. Diagnòstic: Crec que no fallaran en la seva cita amb les semifinals, però tampoc la veig triomfadora aquest any.

L’afecció a Portugal està il·lusionada. Molts són els factors que fan difícil l’èxit dels lusos aquest any, però ells s’aferren a la seva estrella. La veritat és que no li va ser fàcil classificar-se per a aquesta Eurcopa, ja que va haver d’anar a la repesca per a assegurar-se un bitllet per al torneig. Però un cop arribats aquí, i sabent que hauran d’eliminar a Alemania i/o a Holanda per passar a quarts, Portugal s’ho planeja com un “no tenim res a perdre”. La realitat, però, no és que sigui gaire esperançadora pels de Paulo Bento. Arrossega els problemes de sempre: posicions molt ben ocupades i altres on ha de recórrer a jugadors de segona fila. Té possiblement el jugador europeu més en forma, l’imparable Cristiano Ronaldo, però no sembla gaudir d’un fons d’armari que altres candidates sí tenen. Sembla que Rui Patricio li ha guanyat la posició a Eduardo a la porteria. Però, per exemple, si els centrals no deixen lloc als dubtes (Pepe, Bruno Alves o Rolando), els laterals (com Coentrao) són un altre tema. Al centre del camp, tampoc  sembla haver alternatives a Raul Meireles i Moutinho, dos notables jugadors que doten el centre del camp de molt dinamisme. Veloso o Viana els acompanyaran. Davant de tot, els dubtes tornen a aparèixer. Ronaldo i Nani, estrelles mundials, semblen segurs. I a partir d’aquí, el buit. Una opció és situar el madridista en punta i confiar en extrems com Varela o Quaresma. L’altra, col·locar Almeida o Postiga en aquesta posició central, però el seu nivell dista molt del que s’espera d’una autèntica candidata al títol. Per tant, si el joc no acompanya, i l’aposta per un joc moderadament ofensiu no funciona, és massa arriscat confiar-ho tot a Ronaldo, per molt resolutiu que sigui. El primer enfrontament amb Alemanya ens ensenyarà el seu vertader nivell i, a partir d’aquí, podrem jutjar. Diagnòstic: Crec que estem davant una nova decepció lusa.

Dinamarca es va trobar de sobte en un grup d’un nivell espectacular. Si ja s’havia classificat admirablement per davant de Portugal, la gesta que tenen per davant ara pot igualar el mite de 1992, quan es van proclamar campions d’una Eurocopa on hi havien estat convidats a última hora. L’etern seleccionador danès, Morten Olsen, no té més remei que aplicar de nou les seves armes davant la tempesta de futbol que li espera. En defensa, rigor tàctic, esperant l’atac del rival, però sense tancar-se excessivament. En atac, totes les opcions passen per l’ingeni de Christian Eriksen, un dels majors talents d’Europa i un futur crack mundial. A la defensa, encara hi ha molts dubtes sobre qui liderarà la saga des del centre. Bjelland, Poulsen, Agger i Kjaer es juguen dues posicions. Agger, del Liverpool, és el seu millor central, però no està bé físicament. Menys dubtes sembla haver de migcamp en endavant, amb un sistema 4-2-3-1. Kvist i Zimling formaran el doble pivot. Dos jugadors de perfil baix, però treballadors i que s’entenen entre sí. A les bandes, el veteraníssim Rommedahl i el sorprenent Krohn-Dehli. Un buscarà la velocitat en jugada d’extrem, l’altre les diagonals cap al mig per a trobar la seva cama bona. Tot l’engranatge ofensiu ha de passar per Eriksen, que està dotat d’un qualitat tècnica i una visió de joc que el fan ser un dels cracks a seguir en aquest torneig. L’hereu de Laudrup ha de servir també pilotes al seu davanter, Nicklas Bendtner. Encara s’espera l’explosió d’aquest punta, no molt dotat tècnicament però molt lluitador i sacrificat. Continua sent la millor opció en atac. Poques armes té més a destacar el conjunt d’Olsen. I el fet de trobar-se amb Alemanya, Holanda i Portugal a les primeres de canvi sembla haver-los eliminat només començar la competició. Diagnòstic: Molt poques possibilitats de classificació, però si juga sense res a perdre encara pot donar una petita alegria a la seva afecció.     

Radiografia a l'Eurocopa I

Sembla que hagi passat una eternitat des que Rússia va assolir les semifinals de l’Eurocopa, amb un futbol brillant, valent i sorpresiu, però de fet només fa quatre anys d’aquella gesta. Aquella temporada, el Zenit es proclamava campió de la Copa de la UEFA i Andrei Arshavin es postulava com a crack emergent. Les grans figures d’aquella Rússia han fet el viatge d’anada i tornada a les grans lligues europees, i només Pogrebnyak s’hi ha quedat, de moment, sense triunfar. L’aposta per l’escola holandesa, però, segueix en peu: Dick Advocaat ha rellevat Hiddink al capdavant del combinat. La filosofia de joc es manté immaculada, però la imatge està lluny de ser la passada. Partint d’un clàssic 4-3-3, el centre del camp es veurà monopolitzat per jugadors del Zenit, possiblement, Shirokov, Denisov y Zyryanov, deixant el talent d’Arshavin i Dzagoev per darrere d’un únic punta. El cas del mitjapunta del CSKA és especialment important: en el seu primer gran torneig de seleccions, ha de ser capaç de mostrar tot el seu repertori per a captar l’atenció d’algun gran d’Europa. A la davantera, la competència és ferotge: Pogrebnyak, Pavlyuchenko i Kerzhakov es juguen una sola plaça. La maquinària ofensiva haurà de funcionar a ple rendiment, per equilibrar les tradicionals carències defensives, agrujades per les baixes. Hi ha pros i contres a l’hora de confiar en els russos. Si bé el rendiment dels cracks no ha estat bo en els últims anys, molts han recuperat el seu millor nivell amb el retorn a casa. És més, la participació dels seus dos grans equips en Champions ha estat més que notable. De totes maneres, la selecció no ve fent grans partits, però si és capaç de donar com a mínim la meitat del futbol de fa quatre anys, en aquest grup tan assequible, la seva presència a quarts està assegurada. Diagnòstic: Obligada a passar de fase. Ho farà, però no arribarà més lluny.

La selecció de Polònia actual ha viscut de la nostàlgia dels anys 70 i 80, moment de les seves grans gestes internacionals. I enmig del desert futbolístic, aquesta Eurocopa co-organitzada amb la veïna Ucraïna esdevé la oportunitat ideal per a reclamar un nom en el saló de la fama de la competició. Tampoc podem afirmar alegrement que la selecció actual tingui potencial per a guanyar la competició (el cas de Grècia el 2004 no es repetirà en cent anys). Però el fet d’haver estat enquadrada en un grup relativament assequible ha esperonat les il·lusions dels polonesos. Franciszek Smuda ha conformat un conjunt en general correcte, sense gaires artificis però força compensat. Però sobretot té dos elements que juguen al seu favor en una competició tan curta com l’Eurocopa (afecció a part): un gran porter i un fenomenal golejador. Als seus 22 anys, Wojciech Szczesny s’ha consolidat a la porteria d’un dels grans, l’Arsenal. Per la seva banda, Robert Lewandowski, s’ha destapat aquesta temporada com un autèntic depredador al Borussia Dortmund, flamant campió de la Bundesliga. Precisament aquest davanter lidera el trident polonès de l’equip de la Westfàlia, juntament amb Piszczek (lateral dret), i Blaszczykowski (interior dret), tots dos esplèndits jugadors. A part de tots aquests, el combinat d’Smuda combina homes curtits al futbol europeu d’elit (Obraniak, Murawski, Wasilewski, Brozek), amb alguna jove perla encara per explotar (Wolski, Rybus). No seria d’estranyar que en aquest grup, Polònia intentés portar la iniciativa en més d’un partit. Si els nervis no la traicionen en el partit inaugural contra Grècia, pot segellar una notable aventura europea, anant més enllà de la fase de grups. Diagnòstic: Aposto perquè arribi a quarts, però l’enfrontament amb els dels grup B pot ser mortal per a ells.

Atravessa en aquests moments un desert la República Txeca. Amb algún veterà reducte de la brillant etapa de Pavel Nedved i sense un relleu generacional a l’horitzó. Tot i això, ha aconseguit classificar-se per la fase final i té molt mèrit. El seu seleccionador Michal Bílek partirà presumiblement d’un 4-2-3-1 que pot virar cap a un 4-4-1-1, en cas que el moment ho demani. És d’esperar que en més d’un partit esperi el seu contrari tancat en defensa, i intenti surtir a la contra, canalitzant els contraatacs a partir del seu mitjapunta i per alguna de les bandes. Perquè precisament una de les armes que ha d’utilizar el combinat txec és el treball en bloc. Sabent que hi ha dos jugadors que sobresurten entre la resta, aquests dos líders han de fer-se grans pel bé de l’equip. Parlem del porter Peter Cech i de talentós mig Tomas Rosicky. Tots dos consolidats en l’elit europea i que han fet un final de temporada més que satisfactori. Com que més enllà d’ells el nivell baixa força, han d’exprimir la recepta al màxim: defensa forta, aprofitar la qualitat de mitjos com Plasil o Jiracek i no perdonar a dalt. Per a aquesta missió, els principals candidats són el ja veterà Milan Baros (per a ell no passen els anys) i el jove Necid, que encara s’espera la seva explosió definitiva. No ho tindrà fàcil la República Txeca, ja que s’enfronta amb Rússia el primer dia. Una victòria faria girar la truita i unes introvertides sensacions pessimistes es podrien convertir en esperança i il·lusió. Diagnòstic: Curta serà la competició pels txecs. Necessiten més recursos per arribar a quarts.

Recordant aquella Eurocopa de 2004 on Grècia es va proclamar campiona, a més d’un li acostumen a venir arcades. En part, és cert. Aquell any fou tan el triomf del (legítim) futbol defensiu com un miracle amb pocs precedents. El nacional-defensivisme d’Otto Rehhagel s’ha anat diluïnt amb el pas del temps i el portuguès Fernando Santos ha dotat el combinat d’una major ambició ofensiva. Per tant, enguany Grècia vol delligar el seu nom del de futbol garrepa, que tan l’ha acompanyat. Trobem alguns supervivents d’aquell 2004, d’entre els quals destaca Karagounis. Aquest veterà migcampista és encara la referència de l’equip, i el seu capità. Santos partirà d’un 4-3-3 donant protagonisme a les bandes, amb jugadors com Salpingidis. Caldrà veure també les joves perles gregues que el seleccionador s’ha emportat pel torneig, com Ninis o Fetfatzidis. Però la base continua sent una defensa forta, que en part compensa la preocupant falta de gol de l’equip grec. Papadopoulos ha demostrat al Schalke alemany que és capaç de liderar la defensa, i té una prometedora carrera per endavant. Però és important en una competició tan breu estar encertat de cara el gol (ells bé que ho saben per experiència), i aquesta important responsabilitat recaurà en davanters com Samaras o Gekas. Tot i haver fet una molt bona fase de classificació, aquesta Grècia està mancada dels recursos suficients com per vèncer i convèncer. Diagnòstic: La carta del “miracle” ja se la van gastar, ara necessiten ensenyar altres armes, de les quals van justos. No jugaran més de tres partits.    

Fam d'Eurocopa

Accés Provisional aprofita l’Eurocopa de Polònia i Ucraïna per a tornar a parlar de futbol. Ja tocava. En una setmana començarà la competició i els seleccionadors ja han decidit quins seran els protagonistes. Les expectatives són màximes en un torneig, aquest de 2012, que comptarà amb la presència de tots els anteriors guanyadors i amb les principals seleccions europees. En definitiva, estan tots els favorits. A banda de les emergents Bèlgica i Suïssa, els clàssics hi són presents. L’altra cosa és si, dipositades les esperances en aquesta Eurocopa, el seu futbol ens acabarà omplint, o si per contra, ens decebrà i ens deprimirà. Els optimistes recordaran l’edició de 2008, amb partits mítics com el Rússia-Holanda, el Croàcia-Turquia o l’Espanya-Alemanya de la final. Els pessimistes repetiran fins a la sacietat que el Mundial de Sud-àfrica va ser una autèntica gasòfia. I altres només sabem que el futbol ens distraurà durant el mes de juny. Serà el moment per a què les joves promeses es converteixin en cracks, i el cracks esdevinguin llegendes.

A priori, el grup A sembla el més barat de tots. Absència de favorits, amb l’amfitriona Polònia i la imprevisible Rússia acompanyant la República Txeca i Grècia, sorprenent guanyadora el 2004. En canvi el B serà un bullir de futbol. Tres pesos pesants més una prometedora Dinamarca. L’Alemanya – Holanda del dia 13 es preveu com el millor partit de la fase de grups, de llarg. Portugal tindrà el paper d’alternativa. En el grup C hi trobem la defensora del títol. Espanya torna a acumular potencial com per a aspirar a revalidar el títol. Amb ella, un clàssic com Itàlia. Croàcia i Irlanda poden ser fonts de sorpreses. I finalment, l’equilibrat grup D. Dues eternes potències com Anglaterra i França, i dues il·lusionades pretendents, Suècia i Ucraïna, que també exercirà d’amfitriona. En els propers dies, més Eurocopa.

La fotografia documental al Vietnam: el rostre de la guerra

La guerra del Vietnam marca un abans i un després en la història de la fotografia documental i del fotoperiodisme en general. Per una banda és la culminació d’un procés evolutiu. Amb la Primera Guerra Mundial comença a donar els seus primers passos el fotoperiodisme de guerra; amb la segona, dóna un gran salt endavant (com també en la Guerra Civil Espanyola) i assoleix un protagonisme destacat. Amb el temps, fotografies com la del milicià caient, de Robert Capa, o les del desembarcament de Normandia esdevenen mítiques. És la culminació de la cultura visual de masses. Desenvolupen tota una iconografia de guerra i queden fixades en l’imaginari de la població. Però és amb la guerra del Vietnam, quan el fotoperiodisme arriba al seu punt àlgid, en la manera d’expressar i analitzar els esdeveniments, però també en la força amb la que influeix a la opinió pública. En aquest sentit, ajuda la llibertat d’expressió, del qual els Estats Units han esdevingut garants. Per això, el fotoperiodisme al Vietnam marca “un després”. Aquesta absoluta llibertat d’expressió acaba sent contraproduent pel govern nord-americà, ja que davant les dramàtiques imatges que arriben sobre el conflicte, la opinió pública acaba demanant, en massa, la retirada de les tropes del Vietnam. Tant la televisió com el fotoperiodisme esdevenen una potent arma contra la potència nord-americana. A partir de Vietnam i fins els nostres dies, el fotoperiodisme de guerra es controla molt més. És doncs, per aquest seguit de factors, que en aquest conflicte, tindrà la seva màxima força.

Grans agències de notícies, com Associated Press, o importants grups com Magnum Photos, en la seva vessant fotoperiodística, també es deixen veure a la guerra del Vietnam. Els fotògrafs capten la dura realitat del conflicte, però alhora també creen grans obres d’art. És el cas d’Eddie Adams, Nick Ut, Henri Huet, Horst Faas, Philip Jones Griffiths, Don McCullin i Larry Burrows.

La fotografia més dramàticament cèlebre de la guerra del Vietnam és segurament la que li va donar el premi Pulitzer a Nick Ut el 1973. A The Terror of War, Ut retrata com una sèrie de nens i nenes, una sense roba, fugen d’una zona on l’exèrcit sud-vietnamita ha llançat un atac amb napalm. La força de les imatges és tant contundent que provoca un fort impacte en l’opinió pública nord-americana, fins al punt d'entendre aquesta fotografia com el  desencadenant de la retirada dels Estats Units de la guerra.
Una altra famosa fotografia sobre la guerra del Vietnam és la d’Eddie Adams. Guanyadora també del premi Pulitzer el 1969, és una imatge que queda gravada en la retina de la població nord-americana gràcies a la brutalitat del segon en la que és captada. El cap de la policia sud-vietnamita, Nguyen Ngoc Loan, executa a sang freda un membre del Vietcong que ha estat fet presoner durant l’ofensiva del Tet (1968). El fet que l’assassinat es produeixi en una via pública, a la localitat de Saigon, la fa encara més descarnada. Adams es disculpa temps després, degut a la repercussió que té la fotografia: “El general matà aquell Vietcong. Jo vaig matar el general amb la meva càmera. Les fotografies continuen sent les armes més poderoses del món. La gent se les creu, però els fotògrafs menteixen, encara que sigui sense manipulació. Només són mitges veritats. La fotografia no deia: Què faries si fossis el general en aquell mateix moment, en aquell lloc, i agafessis aquell assassí que havia acabat amb la vida d’un, dos, tres americans?”.

Larry Burrows es guanya la fama d’intrèpid gràcies a les seves instantànies a primera línia del front i la seva sang freda alhora de captar moments dramàtics. Tanta és la seva temeritat que acaba morint el 1971 a Laos, durant una missió de l’exèrcit dels Estats Units. Una de les obsessions de Burrows és mantenir la perfecció tècnica de les fotografies tot i la dificultat del context. Un exemple, és la que acaba sent portada de la revista Life (més a dalt, 1965). Un helicòpter nord-americà aterra per a salvar dos soldats ferits. Tot i la tensió del moment, Burrows aconsegueix enfocar perfectament el tràgic rostre del soldat que es manté il·lès, que sembla demanar ajuda. La segona, ja en color (1966), il·lustra com tot i els horrors de la guerra, els fotògrafs passegen quasi tranquil·lament, com si estiguessin en el seu món, per a buscar la millor imatge, però la distància entre el lloc d’acció i el fotògraf és cada cop més estreta.

El 1968, Don McCullin, fotògraf britànic expert en esdeveniments dramàtics, retrata la tensió i la por en estat pur. La commoció del marine nord-americà és captada amb el seu màxim exponent a través del seus ulls i la postura del seu cos. No sabem què mira el soldat, però la cara de pànic ho diu tot. McCullin ho explica així: “Em vaig ficar en una gran batalla amb el 5è Regiment dels Marines dels Estats Units a Hue, la major de la guerra del Vietnam. Després de dues setmanes allà veient cadàvers a escassos metres d’on dormia, vaig tornar a casa una mica tocat mentalment. Però tenia la millor sèrie de fotos que fet mai”.

Un altre dels fotògrafs que assoleix prestigi i celebritat amb la guerra del Vietnam és Philip Jones Griffiths. El 1971 publica el llibre de fotoperiodisme Vietnam Inc., una altra de les obres que ajuda a l’opinió pública a decantar-se contra la guerra i a pressionar el seu govern. Jones Griffiths busca el contrast entre els soldats nord-americans i el civils vietnamites en les seves fotografies, en molts casos, un contrast d’humanitat. Busca imatges que no surtin als telenotícies, que castiguin en part als Estats Units per les seves accions. Membre de Magnum Photos des de 1967, les seves fotografies han estat portada de nombroses revistes en tot el món. Respecte a la guerra, afirma que “no sóc dels que disfruten amb la violència, la detesto. Però en situacions de guerra, necessites tenir el cap fred i distingir entre realitat i por. Si no ho fas, es fàcil que moris.” Un exemple de la seva obra és la fotografia que va prendre el 1968 a Saigon. Una refugiada camina confosa entre les runes després d’un atac nord-americà, que pretenia acabar amb els franctiradors del Vietcong. Els civils també en són víctimes.

Per acabar, la premiada fotografia de Horst Faas amb el Pulizter de 1965. Magnífica no només pel moment, sinó també per la manera d’enquadrar l’escena. El contrast entre el poder d’uns i altres és evident. Un pare sosté amb els seus braços el cadàver de la seva filla mentre demana explicacions als soldats sud-vietnamites.

 

La librería ambulante, de Christopher Morley

En una llibreria podem trobar sovint autèntics totxos, novel·les primoroses, èpiques, sovint interminables, amb infinitat de personatges i històries que ens fan reflexionar fins i tot sobre la nostra pròpia existència. Però també, de tant en tant, amagats tímidament entre els colossos de la literatura, trobem petits diamants en brut, històries breus però engrescadores. Aquest és el cas de "La librería ambulante" (1917).
 
Helen McGill és una dona que arriba a l'equador de la seva vida amb la creixent sensació de monotonia i semi-esclavitud respecte el seu germà Andrew, un escriptor de certa reputació. Cansada de la rutina, decideix comprar el Parnàs, una llibreria ambulant, a l'enigmàtic professor Mifflin i viatjar per la Nova Anglaterra de principis de segles a la recerca d'experiències vitals.
 
"La librería ambulante" és un quasi un conte, podriem dir també que és quasi una "road movie", o una oda a la lectura. La primera novel·la de Christopher Morley (1890-1957) transmet inocència i frescura a parts iguals. El viatge del Parnàs enganxa des del primer moment. Amb una barreja de claredat literària, ritme narratiu, certs tocs d'humor i evocadors paisatges de l'Amèrica rural, aquesta història es converteix en una petita (i breu) joia per a la lectura.