dilluns, 10 de setembre del 2012

La revolta catalana, 1598 - 1640. John H. Elliott

La Història difícilment pot ser cíclica. Els esdeveniments mai es repeteixen amb la mateixa intensitat, amb la mateixa naturalesa i molt probablement, les seves conseqüències mai són idèntiques. Tot i aquesta premisa, hi ha problemàtiques que s’extenen indifinidament al llarg del temps. L’encaix de Catalunya dins d’Espanya, sense cap mena de dubte, és una d’elles. La historiografia catalana ha construït sovint el seu discurs sobre els orígens remots de la identitat nacional catalana i la seva singularitat respecte a la resta de territoris de la Península Ibèrica. La dialèctica Catalunya – Espanya i els greuges que aquesta relació comporta per a l’antic Principat han estat sempre un tema recorrent. En alguns casos de forma exagerada, però en la majoria, revelant un difícil encaix de tradicions en tots els sentits, sigui quina sigui la configuració política de la constanment enaltida Monarquia Hispànica.

Dins aquesta tradició, el capítol referent al segle XVII, l’aixecament del Principat de Catalunya contra la corona de Felip IV i les pretencions centralistes del Comte-duc d’Olivares, és un dels més mitificats. Sobre aquest període, un clàssic de la historiografia catalana sobresurt d’entre la resta. “La revolta catalana, 1598 – 1640: un estudi sobre la decadència d’Espanya” fou publicat el 1963 per John H. Elliott, en la seva versió original en anglès. I malgrat el pas del temps, l’obra d’aquest presitgiós hispanista ha romàs com l’estudi més fiable sobre aquesta matèria, gràcies a la vasta quantitat de fonts primàries utilitzades i el seu anàlisi d’un conflicte que en més d’una ocasió anava més enllà de la col·lisió política.

Una obra que ens fa reflexionar sobre les sempre contraposades tradicions polítiques catalana i castellana, però també sobre la complexitat social del propi Principat, perquè no cal oblidar que aquest conflicte se’l coneix àmpliament amb el nom de Guerra dels Segadors, i aquesta denominació no és pas gratuïta. No està de més recordar que sovint, aquell que anuncia que l’enemic és exterior, vol silenciar un profund enfrontament intern.   

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada