Radiografia a l'Eurocopa IV

França va tocar fons fa dos anys en el passat Mundial de Sud-àfrica. No solsament van quedar eliminats a la primera fase, sinó que a més es produí un vergonyós episodi de motí contra el seleccionador Raymond Domenech. Des de llavors, Laurent Blanc, el seu substitut, ha anat construïnt, pedra per pedra, la nova França per al 2012. Una recepta que combinà càstig per als amotinats i perdó per a aquells que mereixien una segona oportunitat. A més, impulsant el joc ofensiu i de possessió que tan bé li havia anat en la seva etapa al Girondins de Bordeus. Blanc ha sabut mesclar estrelles emergents amb jugadors ja contrastats i ha tingut la gran sort que aquesta columna vertebral ha acabat la temporada en gran forma: parlo de gent com Lloris, Debuchy, Koscielny i Rami en defensa, la parella de mig centres Cabaye i M’Vila, i els talentosos Ribéry, Benzema i Ménez. Respecte als dos mitjos, Blanc ha trobat la combinació ideal. Cap d’ells juga en un gran d’Europa, i per això l’Eurocopa pot ser un bon aparador per a demostrar el seu nivell. M’Vila (dubte fins a última hora) combina presència física, bona tècnica i arribada des de segona línia. Migcampista completíssim. Per la seva banda, Cabaye es centra exclusivament en tasques de distribució. També caldrà veure com respòn Samir Nasri. L’estrella del City ha tingut una temporada força irregular i la idea de Blanc és que el joc ofensiu giri al seu voltant (en un 4-2-3-1). Serà important també el paper dels jugadors secundaris: els gols de Giroud sortint des de la banqueta (presumiblement), després del seu esclat aquest any, i la capacitat de desbordament d’homes petits com Ben Arfa, Valbuena o Martin. El primer partit contra Anglaterra marcarà les possibilitats d’aquesta França. Si en surt guanyadora, els enfrontaments contra Ucraïna i Suècia poden ser la baixada de la muntanya. És important acabar primers de grup, ja que és possible que d’aquesta manera puguin evitar Espanya.  Diagnòstic: Pot ser una de les notícies positives de l’Eurocopa. Fins a semifinals, segur. Més endavant ja és un repte.

Si França sembla haver après dels seus errors passats, Anglaterra està summergida en un espiral del qual no ha pogut sortir en aquests dos anys. La continuitat de Capello després del fracàs mundialista fou el primer gran error. Però la cosa va anar pitjor. El tècnic italià va dimitir a mesos vista de l’Eurocopa i un buit existencial amenaçà el futbol de l’illa britànica. Com a conseqüència d’això, Roy Hodgson només té els amistosos previs al torneig per a preparar-se amb els seus jugadors. Per al que s’ha pogut veure i saber durant aquests dies, l’ex-entrenador del Liverpool aplicarà la seva recepta al combinat anglès. Un marcat 4-4-2, amb rigor tàctic, solidesa defensiva i atac per les bandes. El dubte és si els dos atacants seran davanters o si col·locarà Gerrard, Young o algun mitjapunta per darrere el golejador. Als problemes descrits anteriorment, se’ls hi sumen altres de la mateixa gravetat. Jack Wilshere, el talentós migcentre que havia d’abanderar la nova generació, s’ha passat tot l’any sense jugar. El jugador revelació de la Premier, Walker, està també lesionat. Wayne Rooney es perdrà els dos primers partits (entre ells el de França) per una absurda sanció. I la cirereta: possiblement l’única qüestió que semblava clara, la parella de mitjos Parker-Barry, es veurà truncada. El del City no hi serà per lesió. A més, Lampard, tot i que havia de tenir un paper secundari, també serà baixa. El jove Henderson el substituirà. L’esperança recau en el lideratge d’homes consagrats com Terry i Gerrard i en alguns jugadors amb moltes ganes d’assolir protagonisme (Hart, Walcott, Milner, Carroll). També esperem que Hodgson doni oportunitats als joves Wellbeck i Oxlade-Chamberlain. Aquest últim ha fet grans partits amb l’Arsenal quan Wenger ha confiat en ell. És, sense cap mena de dubte, el futur de la selecció anglesa. A priori el partit contra els gals sembla el més important, però tinc la sensació que cada un dels tres enfrontaments serà un dur combat per als anglesos. Diagnòstic: Per ofici, han de passar a quarts. A partir d’aquí, molts dubtes.

Suècia vol reivindicar-se, de la mà del semidesconegut Erik Hamren, com un dels clàssics del futbol europeu de seleccions. L’absència a última hora del Mundial 2010 (es van quedar a pocs punts de la classificació) de ben segur va ferir els suecs. Des d’aquella ja llunyana tercera posició al Mundial del 94, els nòrdics no han près el protagonisme en cap gran cita. El present els hi ofereix, d’aquesta manera, un autèntic repte a superar: encuadrada al mateix grup que dos eterns aspirants i una amfitriona. Com sempre, tornaran a partir d’un dibuix 4-4-2 clàssic. Amb una rocosa i imponent defensa, el dubte serà veure si aquesta força es tradueix també en seriositat defensiva, i com respòn el ser porter Isakson en els moments clau. Tot i l’estereotip norteny de joc dur, directe i poc tècnic, hi ha un grapat de jugadors que estan obligats a posar el talent al centre del camp suec. Especialment Rasmus Elm i el fenomenal mig del Lyon Kim Källstrom. Si jugadors com ells poden connectar amb les bandes i amb el seus davanters, Suècia tindrà molt guanyat. I és així perquè el front d’atac dels “Blagult” aglutina el millor de la selecció. En especial la seva estrella Zlatan Ibrahimovic. No només és un autèntic crack mundial, sinó que a més ve com un coet. Tot i no guanyar res amb el Milan enguany, ha fet una quantitat de gols immensa a la Serie A. L’acompanyaran jugadors com Elmander o, molt possiblement, Toivonen, quin ve de fer una bona temporada al PSV. Si venç a Ucraïna en el primer partit, es veurà amb confiança per fer grans coses. Si això no passa, se li pot fer llarg el torneig. Diagnòstic: Pot aprofitar els dubtes d’Anglaterra, però dubto que arribi gaire lluny.

Aquest és el moment ideal perquè l’Europa de l’est es reivindiqui com a potència del futbol. I entre algunes d’aquestes seleccions, l’amfitriona Ucraïna vol demostrar les seves aptituds més enllà dels èxits europeus del Shakhtar Donetsk. Una llegenda nacional com Oleh Blokhin torna al combinat groc i blau com a responsable del major dels reptes per al futbol de l’ex-república soviètica. Tot i que la llegenda Andriy Shevchenko encara és present en la convocatòria, lluny han quedat els temps que Ucraïna era ell hi res més. Blokhin ha confiat en una sèrie de jugadors encara joves, però que esdevindran la columna vertebral de l’equip. Començant per la defensa, liderada per Rakitskiy, que als seus 22 anys és objectiu de molts dels grans d’Europa. A tall d’anècdota, no, no l’acompanyarà Chrygrynskiy al centre de la defensa. L’ex-blaugrana es perd el campionat per lesió. Una pena perquè era una bona oportunitat per reivindicar-se. Ucraïna no és un equip que rebutji precisament el futbol d’atac. És previsible que Blokhin acumuli jugadors de qualitat al centre del camp, canalitzant també el joc per les bandes. En aquest sentit, ens podem fixar en l’estil de conjunt com Rússia o el mateix Shakhtar per fer-nos una idea. De totes maneres, el més provable és que Tymoschuk imposi la seva jerarquia al centre del camp. Tot i que aquest fenomenal batallador ve de jugar la final de la Champions de central, avançarà la seva posició amb la selecció. Per davant seu estaran jugadors com Aliyev, però sobretot els joves Yarmolenko i Konoplyanka, que ja van disputar l’Euro sub-21 de l’any passat amb el seu país. Són dos de les esperances d’aquest combinat. A davant de tot, Milevsky continua sent l’home de més nivell, tot i que encara s’espera que doni el salt definitiu en la seva carrera. Com en el cas de Suècia, caldrà veure com respon en el primer partit. Diagnòstic: Té jugadors de nivell per a intentar passar a la segona fase, a més de tenir el factor de jugar a casa. Però és difícil que arribi gaire lluny.    

Radiografia a l'Eurocopa III

No es tracta de guanyar la segona Eurocopa consecutiva. Espanya vol ser la primera selecció en guanyar Euro-Mundial-Euro i convertir la seva millor generació de futbolistes en un mite del futbol. La tasca no és fàcil, més enllà del fet de revalidar el títol. Repeteix Vicente del Bosque respecte la cita de 2010 i, Puyol i Villa a part, el nucli dur de l’equip també hi serà. Per tant, es tracta d’una aposta continuista, els èxits aconseguits refermen la confiança en un model de joc ofensiu, de domini dels partits a través de la possessió i amb protagonisme per al talent. La baixa de Puyol deixa clar el triangle defensiu Casillas-Piqué-Ramos, a l’espera dels resultats dels laterals Arbeloa-Alba-Juanfran. Del Bosque es manté inamovible amb la parella Alonso-Busquets: els més crítics afirmen que les seves funcions se sol·lapen, però els resultats han demostrat el contrari. Difícil que el seleccionador es desmeleni i en tregui un per a posar un jugador més ofensiu. A partir d’aquí, talent pur: Xavi, Silva i Iniesta es perfilen com a titulars per darrere d’un sol davanter. Les variants són infinites: si es vol més arribada i possessió, Cesc; si es vol joc per bandes, Navas o Pedro; i si es necessita més desequilibri, Mata o Cazorla. Davant de tot, els dubtes haurien fet pensar que Cesc podia ser una bona opció com a famós “fals nou”, però Del Bosque s’ha emportat tres golejadors, afirmant implicitament que un d’aquests (Torres-Negredo-Llorente) jugarà d’inici. Vist així, tot pot semblar un camí de roses (“rojas”), però la realitat és una altra. Molts dels jugadors citats, han arribat físicament molt justos a final de temporada (Alonso, Xavi, Silva). Altres han tingut un any molt irregular (Piqué, Torres, Pedro). I estem parlant dels pilars de l’equip. A alguns, com Iniesta o Silva, els ha anat molt bé aquest descans pre-europeu per a recuperar forces i sensacions, tal com s’ha demostrat en els últims dies. Per tant, caldrà veure de quin costat s’inclina la balança.  Diagnòstic: Teòricament haurien d’arribar a semis sense cap problema, i crec que aconseguiran ser a la final de Kiev. Però no es troben al capdavant de les meves apostes.

Serà possible veure una Itàlia que no aposti pel seu traidicional catenaccio? Segurament, si aquesta possibilitat no es dóna aquest any, no es donarà mai més. Tenim la oportunitat de veure la selecció azzurra portant el ritme dels partits, dominant el seu rival a través del seu migcamp d’associació. Senyors, els astres s’alineen per a veure un fet inaudit. I no faig broma, l’any passat van guanyar a Espanya amb la seva pròpia medicina: joc d’atac, pressió a dalt, combinacions ràpides. Itàlia és una altra de les seleccions grans que va passar pàgina després del Mundial i va començar a construir un projecte sòlid pel 2012, amb Cesare Prandelli al capdavant. El tècnic ex-fiorentí tenia l’aura d’escuder del joc ofensiu i en ell es diposità la confiança. La fase de classificació ha estat impecable. A l’espera del que ens pot oferir de nou el veterà porter Buffon, els dubtes se centren en la defensa i la davantera. A darrere, Chiellini ha de liderar en principi la línia de quatre, amb jugadors com Maggio o Abate, Bonucci i Balzaretti (el titulat Criscito es perd el torneig per un nou cas de corrupció al futbol italià). En el centre del camp és on es concentren totes les esperances azzurri. Es formaria un rombe de quatre jugadors, deixant-ne dos a dalt. Amb el gran Pirlo comandant les operacions, el seus escoders podrien ser el genial Marchisio i De Rossi, Motta o Nocerino. Si els dos primers han firmat una temporada sensacional amb la campiona Juventus, el capità de la Roma no a coallat un bon any, així que no seria d’estranyar que perdés protagonisme. Tot i així, en competicions curtes, aquest tipus de jugadors són una garantia. La mitjapunta seria per Riccardo Montolivo, en funcions de trequartista, sense deixar de banda el petit Giovinco, que també arriba en gran forma. A davant, molts preveuen que la parella estarà formada per Cassano i Balotelli, els bales perdudes amb més talent d’Europa. Les absències (per raons vàries) en aquesta zona del camp són importants: Rossi, Pazzini, Quagliarella, Matri. L’alternativa la posarà l’etern Di Natale. El primer enfrontament amb Espanya marcarà el seu esdevenir i la imatge que ens pot donar: la nova Itàlia o la de sempre. Contra Irlanda i Croàcia hauria de portar la iniciativa. Diagnòstic: Itàlia sempre sol arribar lluny, però aquest any aposto que tornarà a caure a quarts de final.

Croàcia és una selecció estranya. No perquè sempre mostrin amb orgull el quadriculat blanc i vermell del seu escut nacional, ni tampoc perquè el seu seleccionador Slaven Bilic sigui una estrella del rock. Sinó perquè es tracta d’un conjunt tremendament imprevisible. Un equip amb molt talent individual, però amb jugadors excessivament irregulars. Tan són capaços de plantar-se a quarts de l’última Eurocopa, havent vençunt prèviament a Alemanya, com incapaços de classificar-se pel Mundial del 2010, amb tots els factors a favor. Molts dubtes, per tant, giren al voltant de Bilic. La defensa en concentra més d’un, ja que Lovren, el seu millor jugador, finalment no hi serà. Es confia en l’ofici d’homes com Simunic, Corluka o Pranjic. Per altra banda, el centre del camp acapara els jugadors més desequilibrants de l’equip. Modric espera fer un bon campionat desitjant que un dels grans d’Europa el tregui d’una vegada per totes del Tottenham, ara que sembla més fora que dins. Les variants al seu voltant són múltiples: Rakitic, Perisic i Kranjcar són jugadors molt tècnics, però també una caixa de sorpreses (bones i dolentes). Srna es perfila com a carriler dret. I a la davantera també hi ha molts dubtes. Jelavic ha acabat molt bé la temporada amb l’Everton i és probable que Mandzukic o Eduardo l’acompanyin a dalt. Per tant, les seves opcions dependran de la seriositat defensiva i la inspiració dels seus jugadors clau. Si aconsegueixen vèncer a Irlanda, tindran molt guanyat i res a prerdre davant les dues favorites. Aquesta sigui possiblement la seva millor arma, la falta de pressió. Diagnòstic: La teoria diu que no passaran de la fase de grups. Però ull que no ens donin una sorpresa. Imprevisible.

La República d’Irlanda es presenta, en principi, com una de les poques propostes obertament defensives del campionat. Si com hem vist, Itàlia no serà la Itàlia del catenaccio, Giovanni Trapattoni ha decidit que els seus assumiran aquest paper. La seva classificació per a l’Eurocopa és un autèntic èxit, que frega el miracle. Per nivell, és una de les seleccions més fluixes del torneig, però això no vol dir que els seus rivals ho tinguin fàcil. El seleccionador italià ha aconseguit configurar un equip molt rigorós tàcticament, ben ordenat en defensa, però que sap perfectament quines són les seves armes en atac. La majoria dels seus deixebles juguen en equips de la Premier anglesa i estan acostumadíssims a competir a alt nivell contra el millors jugadors. Given, a la porteria, i O’Shea i Dunne en defensa, lideraran la reraguarda irlandesa. Amb un centre del camp molt disciplinat i cumplidor, les bandes apareixen com les principals amenaces per als rivals. Ràpids i hàbils amb la pilota, Duff i McGeady poden fer molt de mal al contraatac, tenint a McClean com a tercera opció. McGeady sembla que arriba en molt bona forma i vol destapar-se després de dues temporades al futbol rus. A la davantera, un mite com Robbie Keane, sempre treballador incansable, compartirà parella amb Doyle. En definitiva, una combinació del més clàssic 4-4-2 del futbol de les illes amb la disciplina defensiva del millor calcio. Si són fidels al que Trapattoni els hi demana, poden donar més d’un ensurt a Itàlia o a Espanya. La clau estarà en treure un bon resultat en el primer partit contra Croàcia. Diagnòstic: La il·lusió irlandesa per a fer una bona Eurocopa s’esvairà aviat, però l’experiència serà grata.     

Radiografia a l'Eurocopa II

La segona samarreta d’Alemanya és verda. Rememora la seva primera Eurocopa, l’any 1972, que l’imaginari popular considera que és la única de les tres que va ser guanyada amb un joc vistós i actractiu. Ara, 2012, torna aquella Alemanya, per acabar d’enterrar els fantasmes del passat més present. I és que des del Mundial de 1990 i l’Euro 1996, la Mannschaft no ha aconseguit cap gran títol. I això és molt pels germànics. Però des de l’arribada de Klinsmann el 2004 i el seu posterior relleu per Joachim Löw, Alemanya ha patit una metamorfosi espectacular. Continua sent un equip tremendament competitiu, però ara ja no es serveix només del practicisme, ara practica un futbol ofensiu, exquisit, busca l’associació dels seus jugadors de mig camp, atacs ràpids i verticals si el moment ho requereix, pausa i seny si es dóna el cas. Després d’alguns intents frustrats però amb bon sabor de boca, Alemanya busca per fi un títol per a aquesta revolució. I possiblement tinguin la seva millor selecció dels últims vint anys, partint de la bases de Bayern i Borussia. Si bé la defensa pot semblar la seva línia més fluixa, Löw té per a triar. Una aposta per gent encara molt jove (la sub-21 de fa tres anys, campiona europea) sobre una base ja experimentada. Neuer manarà una defensa formada per gent com Boateng, Hummels, Badstuber, Lahm o Schmelzer. Al centre del camp les variants són diverses: Schweinsteiger es postula com a fixe en el doble pivot, amb Khedira si es vol més equilibri, o amb Kroos o Gündogan si es necessita més possessió. Previsiblement, l’atac serà d’inici el del Mundial 2010, amb Müller i Podolski, punyals per les bandes, i Özil per darrere del punta Gómez. L’alternativa l’aportaran els joves Götze i Reus, que l’any que ve jugaran junts al Dortmund. El primer més mitjapunta clàssic, el segon (millor jugador de la Bundesliga) buscant el desequilibri per la banda. Es manté la incògnita de l’estat físic d’Özil, que va arribar buit de forces a final de temporada, i l’estat anímic dels jugadors del Bayern, assedegats després de perdre la final de la Champions. Tot i estar enquadrats en el mític “grup de la mort”, la Mannschaft aspira a tot. Crec que no tindran problemes per passar de fase i, a més, l’exigència dels tres primers partits els prepararà magníficament per a les eliminatòries. Diagnòstic: O ara o mai, aquesta és la seva oportunitat, i així ho considero. Veig una Alemanya campiona.

I aquí arriba l’enèssima oportunitat per a Holanda. L’ènessima oportunitat per a revalidar el títol aconseguit el 1988 per Van Basten i companyia. L’enèssima opotunitat per a materialitzar l’èxit d’una de les generacions més brillants de la història “orange”, que s’acosta perillosament a la trentena. Holanda es va refer ràpidament de la derrota a la final del Mundial de Sudàfrica i, sense ni tan sols tocar la base, Bert van Marwijk va conduir els seus cap a una nova Eurocopa, després d’una fase de classificació impecable. A molts ens va decebre la proposta de la Taronja Mecànica fa dos anys, un sutil abandonament als cànons del futbol holandès, i una aposta més o menys decidida pel practicisme i l’ofici. Bé, van arribar lluny, però a més d’un se li remogué el subconcient. Per tant, l’objectiu enguany és el títol, sí, però també demostrar de nou on són les arrels del “futbol total”. Quan em referia al manteniment de la base, no ho feia gratuïtament. Els jugadors que han de prendre el protagonisme són els mateixos. Stekelenburg seguirà a la porteria, amb Heitinga i Mathijsen liderant una defensa que té en el seu flanc dret una de les millors armes ofensives, Van der Wiel. Sembla que el lateral abandonarà l’Ajax, i aquesta Eurocopa pot ser la seva confirmació en l’elit. En el centre del camp, van Marwijk (com el seu homòleg espanyol) es nega a abadonar el doble pivot. Per tant, van Bommel, de Jong i el jove Strootman lluitaran per aquestes dues places. Pel que fa a la mitja punta, els seus dos principals candidats, van der Vaart i Sneijder, no han fet una bona temporada. De totes maneres, el seu nivell a la selecció està inqüestionat. El mig de l’Inter partirà amb avantatge. Tampoc el seleccionador s’arriscarà a jugar amb dos puntes fixos a dalt. Robben i van Persie són innegociables a l’avanguarda “orange” i els dos venen de fer un gran any. Especialment el de l’Arsenal, amb unes xifres de gols escandaloses. Per tant, la plaça que manca se la jugaran entre Huntelaar (si van Persie s’escora a la banda), Kuyt o el ressucitat Afellay. Sigui o no brillant el joc de la selecció holandesa en aquesta Eurocopa, la facilitat golejadora dels seus jugadors ofensius és tal, que sense fer gaires esforços pot fer front al grup més temible del torneig. És important, conseqüentment, començar marcant territori davant els danesos. Diagnòstic: Crec que no fallaran en la seva cita amb les semifinals, però tampoc la veig triomfadora aquest any.

L’afecció a Portugal està il·lusionada. Molts són els factors que fan difícil l’èxit dels lusos aquest any, però ells s’aferren a la seva estrella. La veritat és que no li va ser fàcil classificar-se per a aquesta Eurcopa, ja que va haver d’anar a la repesca per a assegurar-se un bitllet per al torneig. Però un cop arribats aquí, i sabent que hauran d’eliminar a Alemania i/o a Holanda per passar a quarts, Portugal s’ho planeja com un “no tenim res a perdre”. La realitat, però, no és que sigui gaire esperançadora pels de Paulo Bento. Arrossega els problemes de sempre: posicions molt ben ocupades i altres on ha de recórrer a jugadors de segona fila. Té possiblement el jugador europeu més en forma, l’imparable Cristiano Ronaldo, però no sembla gaudir d’un fons d’armari que altres candidates sí tenen. Sembla que Rui Patricio li ha guanyat la posició a Eduardo a la porteria. Però, per exemple, si els centrals no deixen lloc als dubtes (Pepe, Bruno Alves o Rolando), els laterals (com Coentrao) són un altre tema. Al centre del camp, tampoc  sembla haver alternatives a Raul Meireles i Moutinho, dos notables jugadors que doten el centre del camp de molt dinamisme. Veloso o Viana els acompanyaran. Davant de tot, els dubtes tornen a aparèixer. Ronaldo i Nani, estrelles mundials, semblen segurs. I a partir d’aquí, el buit. Una opció és situar el madridista en punta i confiar en extrems com Varela o Quaresma. L’altra, col·locar Almeida o Postiga en aquesta posició central, però el seu nivell dista molt del que s’espera d’una autèntica candidata al títol. Per tant, si el joc no acompanya, i l’aposta per un joc moderadament ofensiu no funciona, és massa arriscat confiar-ho tot a Ronaldo, per molt resolutiu que sigui. El primer enfrontament amb Alemanya ens ensenyarà el seu vertader nivell i, a partir d’aquí, podrem jutjar. Diagnòstic: Crec que estem davant una nova decepció lusa.

Dinamarca es va trobar de sobte en un grup d’un nivell espectacular. Si ja s’havia classificat admirablement per davant de Portugal, la gesta que tenen per davant ara pot igualar el mite de 1992, quan es van proclamar campions d’una Eurocopa on hi havien estat convidats a última hora. L’etern seleccionador danès, Morten Olsen, no té més remei que aplicar de nou les seves armes davant la tempesta de futbol que li espera. En defensa, rigor tàctic, esperant l’atac del rival, però sense tancar-se excessivament. En atac, totes les opcions passen per l’ingeni de Christian Eriksen, un dels majors talents d’Europa i un futur crack mundial. A la defensa, encara hi ha molts dubtes sobre qui liderarà la saga des del centre. Bjelland, Poulsen, Agger i Kjaer es juguen dues posicions. Agger, del Liverpool, és el seu millor central, però no està bé físicament. Menys dubtes sembla haver de migcamp en endavant, amb un sistema 4-2-3-1. Kvist i Zimling formaran el doble pivot. Dos jugadors de perfil baix, però treballadors i que s’entenen entre sí. A les bandes, el veteraníssim Rommedahl i el sorprenent Krohn-Dehli. Un buscarà la velocitat en jugada d’extrem, l’altre les diagonals cap al mig per a trobar la seva cama bona. Tot l’engranatge ofensiu ha de passar per Eriksen, que està dotat d’un qualitat tècnica i una visió de joc que el fan ser un dels cracks a seguir en aquest torneig. L’hereu de Laudrup ha de servir també pilotes al seu davanter, Nicklas Bendtner. Encara s’espera l’explosió d’aquest punta, no molt dotat tècnicament però molt lluitador i sacrificat. Continua sent la millor opció en atac. Poques armes té més a destacar el conjunt d’Olsen. I el fet de trobar-se amb Alemanya, Holanda i Portugal a les primeres de canvi sembla haver-los eliminat només començar la competició. Diagnòstic: Molt poques possibilitats de classificació, però si juga sense res a perdre encara pot donar una petita alegria a la seva afecció.     

Radiografia a l'Eurocopa I

Sembla que hagi passat una eternitat des que Rússia va assolir les semifinals de l’Eurocopa, amb un futbol brillant, valent i sorpresiu, però de fet només fa quatre anys d’aquella gesta. Aquella temporada, el Zenit es proclamava campió de la Copa de la UEFA i Andrei Arshavin es postulava com a crack emergent. Les grans figures d’aquella Rússia han fet el viatge d’anada i tornada a les grans lligues europees, i només Pogrebnyak s’hi ha quedat, de moment, sense triunfar. L’aposta per l’escola holandesa, però, segueix en peu: Dick Advocaat ha rellevat Hiddink al capdavant del combinat. La filosofia de joc es manté immaculada, però la imatge està lluny de ser la passada. Partint d’un clàssic 4-3-3, el centre del camp es veurà monopolitzat per jugadors del Zenit, possiblement, Shirokov, Denisov y Zyryanov, deixant el talent d’Arshavin i Dzagoev per darrere d’un únic punta. El cas del mitjapunta del CSKA és especialment important: en el seu primer gran torneig de seleccions, ha de ser capaç de mostrar tot el seu repertori per a captar l’atenció d’algun gran d’Europa. A la davantera, la competència és ferotge: Pogrebnyak, Pavlyuchenko i Kerzhakov es juguen una sola plaça. La maquinària ofensiva haurà de funcionar a ple rendiment, per equilibrar les tradicionals carències defensives, agrujades per les baixes. Hi ha pros i contres a l’hora de confiar en els russos. Si bé el rendiment dels cracks no ha estat bo en els últims anys, molts han recuperat el seu millor nivell amb el retorn a casa. És més, la participació dels seus dos grans equips en Champions ha estat més que notable. De totes maneres, la selecció no ve fent grans partits, però si és capaç de donar com a mínim la meitat del futbol de fa quatre anys, en aquest grup tan assequible, la seva presència a quarts està assegurada. Diagnòstic: Obligada a passar de fase. Ho farà, però no arribarà més lluny.

La selecció de Polònia actual ha viscut de la nostàlgia dels anys 70 i 80, moment de les seves grans gestes internacionals. I enmig del desert futbolístic, aquesta Eurocopa co-organitzada amb la veïna Ucraïna esdevé la oportunitat ideal per a reclamar un nom en el saló de la fama de la competició. Tampoc podem afirmar alegrement que la selecció actual tingui potencial per a guanyar la competició (el cas de Grècia el 2004 no es repetirà en cent anys). Però el fet d’haver estat enquadrada en un grup relativament assequible ha esperonat les il·lusions dels polonesos. Franciszek Smuda ha conformat un conjunt en general correcte, sense gaires artificis però força compensat. Però sobretot té dos elements que juguen al seu favor en una competició tan curta com l’Eurocopa (afecció a part): un gran porter i un fenomenal golejador. Als seus 22 anys, Wojciech Szczesny s’ha consolidat a la porteria d’un dels grans, l’Arsenal. Per la seva banda, Robert Lewandowski, s’ha destapat aquesta temporada com un autèntic depredador al Borussia Dortmund, flamant campió de la Bundesliga. Precisament aquest davanter lidera el trident polonès de l’equip de la Westfàlia, juntament amb Piszczek (lateral dret), i Blaszczykowski (interior dret), tots dos esplèndits jugadors. A part de tots aquests, el combinat d’Smuda combina homes curtits al futbol europeu d’elit (Obraniak, Murawski, Wasilewski, Brozek), amb alguna jove perla encara per explotar (Wolski, Rybus). No seria d’estranyar que en aquest grup, Polònia intentés portar la iniciativa en més d’un partit. Si els nervis no la traicionen en el partit inaugural contra Grècia, pot segellar una notable aventura europea, anant més enllà de la fase de grups. Diagnòstic: Aposto perquè arribi a quarts, però l’enfrontament amb els dels grup B pot ser mortal per a ells.

Atravessa en aquests moments un desert la República Txeca. Amb algún veterà reducte de la brillant etapa de Pavel Nedved i sense un relleu generacional a l’horitzó. Tot i això, ha aconseguit classificar-se per la fase final i té molt mèrit. El seu seleccionador Michal Bílek partirà presumiblement d’un 4-2-3-1 que pot virar cap a un 4-4-1-1, en cas que el moment ho demani. És d’esperar que en més d’un partit esperi el seu contrari tancat en defensa, i intenti surtir a la contra, canalitzant els contraatacs a partir del seu mitjapunta i per alguna de les bandes. Perquè precisament una de les armes que ha d’utilizar el combinat txec és el treball en bloc. Sabent que hi ha dos jugadors que sobresurten entre la resta, aquests dos líders han de fer-se grans pel bé de l’equip. Parlem del porter Peter Cech i de talentós mig Tomas Rosicky. Tots dos consolidats en l’elit europea i que han fet un final de temporada més que satisfactori. Com que més enllà d’ells el nivell baixa força, han d’exprimir la recepta al màxim: defensa forta, aprofitar la qualitat de mitjos com Plasil o Jiracek i no perdonar a dalt. Per a aquesta missió, els principals candidats són el ja veterà Milan Baros (per a ell no passen els anys) i el jove Necid, que encara s’espera la seva explosió definitiva. No ho tindrà fàcil la República Txeca, ja que s’enfronta amb Rússia el primer dia. Una victòria faria girar la truita i unes introvertides sensacions pessimistes es podrien convertir en esperança i il·lusió. Diagnòstic: Curta serà la competició pels txecs. Necessiten més recursos per arribar a quarts.

Recordant aquella Eurocopa de 2004 on Grècia es va proclamar campiona, a més d’un li acostumen a venir arcades. En part, és cert. Aquell any fou tan el triomf del (legítim) futbol defensiu com un miracle amb pocs precedents. El nacional-defensivisme d’Otto Rehhagel s’ha anat diluïnt amb el pas del temps i el portuguès Fernando Santos ha dotat el combinat d’una major ambició ofensiva. Per tant, enguany Grècia vol delligar el seu nom del de futbol garrepa, que tan l’ha acompanyat. Trobem alguns supervivents d’aquell 2004, d’entre els quals destaca Karagounis. Aquest veterà migcampista és encara la referència de l’equip, i el seu capità. Santos partirà d’un 4-3-3 donant protagonisme a les bandes, amb jugadors com Salpingidis. Caldrà veure també les joves perles gregues que el seleccionador s’ha emportat pel torneig, com Ninis o Fetfatzidis. Però la base continua sent una defensa forta, que en part compensa la preocupant falta de gol de l’equip grec. Papadopoulos ha demostrat al Schalke alemany que és capaç de liderar la defensa, i té una prometedora carrera per endavant. Però és important en una competició tan breu estar encertat de cara el gol (ells bé que ho saben per experiència), i aquesta important responsabilitat recaurà en davanters com Samaras o Gekas. Tot i haver fet una molt bona fase de classificació, aquesta Grècia està mancada dels recursos suficients com per vèncer i convèncer. Diagnòstic: La carta del “miracle” ja se la van gastar, ara necessiten ensenyar altres armes, de les quals van justos. No jugaran més de tres partits.    

Fam d'Eurocopa

Accés Provisional aprofita l’Eurocopa de Polònia i Ucraïna per a tornar a parlar de futbol. Ja tocava. En una setmana començarà la competició i els seleccionadors ja han decidit quins seran els protagonistes. Les expectatives són màximes en un torneig, aquest de 2012, que comptarà amb la presència de tots els anteriors guanyadors i amb les principals seleccions europees. En definitiva, estan tots els favorits. A banda de les emergents Bèlgica i Suïssa, els clàssics hi són presents. L’altra cosa és si, dipositades les esperances en aquesta Eurocopa, el seu futbol ens acabarà omplint, o si per contra, ens decebrà i ens deprimirà. Els optimistes recordaran l’edició de 2008, amb partits mítics com el Rússia-Holanda, el Croàcia-Turquia o l’Espanya-Alemanya de la final. Els pessimistes repetiran fins a la sacietat que el Mundial de Sud-àfrica va ser una autèntica gasòfia. I altres només sabem que el futbol ens distraurà durant el mes de juny. Serà el moment per a què les joves promeses es converteixin en cracks, i el cracks esdevinguin llegendes.

A priori, el grup A sembla el més barat de tots. Absència de favorits, amb l’amfitriona Polònia i la imprevisible Rússia acompanyant la República Txeca i Grècia, sorprenent guanyadora el 2004. En canvi el B serà un bullir de futbol. Tres pesos pesants més una prometedora Dinamarca. L’Alemanya – Holanda del dia 13 es preveu com el millor partit de la fase de grups, de llarg. Portugal tindrà el paper d’alternativa. En el grup C hi trobem la defensora del títol. Espanya torna a acumular potencial com per a aspirar a revalidar el títol. Amb ella, un clàssic com Itàlia. Croàcia i Irlanda poden ser fonts de sorpreses. I finalment, l’equilibrat grup D. Dues eternes potències com Anglaterra i França, i dues il·lusionades pretendents, Suècia i Ucraïna, que també exercirà d’amfitriona. En els propers dies, més Eurocopa.