Radiografia a l'Eurocopa III
No es tracta de guanyar la segona Eurocopa
consecutiva. Espanya vol ser la primera selecció en guanyar Euro-Mundial-Euro i
convertir la seva millor generació de futbolistes en un mite del futbol. La
tasca no és fàcil, més enllà del fet de revalidar el títol. Repeteix Vicente
del Bosque respecte la cita de 2010 i, Puyol i Villa a part, el nucli dur de
l’equip també hi serà. Per tant, es tracta d’una aposta continuista, els èxits
aconseguits refermen la confiança en un model de joc ofensiu, de domini dels
partits a través de la possessió i amb protagonisme per al talent. La baixa de
Puyol deixa clar el triangle defensiu Casillas-Piqué-Ramos, a l’espera dels
resultats dels laterals Arbeloa-Alba-Juanfran. Del Bosque es manté inamovible
amb la parella Alonso-Busquets: els més crítics afirmen que les seves funcions
se sol·lapen, però els resultats han demostrat el contrari. Difícil que el
seleccionador es desmeleni i en tregui un per a posar un jugador més ofensiu. A
partir d’aquí, talent pur: Xavi, Silva i Iniesta es perfilen com a titulars per
darrere d’un sol davanter. Les variants són infinites: si es vol més arribada i
possessió, Cesc; si es vol joc per bandes, Navas o Pedro; i si es necessita més
desequilibri, Mata o Cazorla. Davant de tot, els dubtes haurien fet pensar que
Cesc podia ser una bona opció com a famós “fals nou”, però Del Bosque s’ha
emportat tres golejadors, afirmant implicitament que un d’aquests
(Torres-Negredo-Llorente) jugarà d’inici. Vist així, tot pot semblar un camí de
roses (“rojas”), però la realitat és una altra. Molts dels jugadors citats, han
arribat físicament molt justos a final de temporada (Alonso, Xavi, Silva).
Altres han tingut un any molt irregular (Piqué, Torres, Pedro). I estem parlant
dels pilars de l’equip. A alguns, com Iniesta o Silva, els ha anat molt bé
aquest descans pre-europeu per a recuperar forces i sensacions, tal com s’ha
demostrat en els últims dies. Per tant, caldrà veure de quin costat s’inclina
la balança. Diagnòstic:
Teòricament haurien d’arribar a semis sense cap problema, i crec que
aconseguiran ser a la final de Kiev. Però no es troben al capdavant de les
meves apostes.
Serà possible veure una Itàlia que no aposti pel
seu traidicional catenaccio? Segurament, si aquesta possibilitat no es dóna
aquest any, no es donarà mai més. Tenim la oportunitat de veure la selecció
azzurra portant el ritme dels partits, dominant el seu rival a través del seu
migcamp d’associació. Senyors, els astres s’alineen per a veure un fet inaudit.
I no faig broma, l’any passat van guanyar a Espanya amb la seva pròpia
medicina: joc d’atac, pressió a dalt, combinacions ràpides. Itàlia és una altra
de les seleccions grans que va passar pàgina després del Mundial i va començar
a construir un projecte sòlid pel 2012, amb Cesare Prandelli al capdavant. El
tècnic ex-fiorentí tenia l’aura d’escuder del joc ofensiu i en ell es diposità
la confiança. La fase de classificació ha estat impecable. A l’espera del que
ens pot oferir de nou el veterà porter Buffon, els dubtes se centren en la
defensa i la davantera. A darrere, Chiellini ha de liderar en principi la línia
de quatre, amb jugadors com Maggio o Abate, Bonucci i Balzaretti (el titulat
Criscito es perd el torneig per un nou cas de corrupció al futbol italià). En
el centre del camp és on es concentren totes les esperances azzurri. Es
formaria un rombe de quatre jugadors, deixant-ne dos a dalt. Amb el gran Pirlo
comandant les operacions, el seus escoders podrien ser el genial Marchisio i De
Rossi, Motta o Nocerino. Si els dos primers han firmat una temporada
sensacional amb la campiona Juventus, el capità de la Roma no a coallat un bon
any, així que no seria d’estranyar que perdés protagonisme. Tot i així, en
competicions curtes, aquest tipus de jugadors són una garantia. La mitjapunta
seria per Riccardo Montolivo, en funcions de trequartista, sense deixar de
banda el petit Giovinco, que també arriba en gran forma. A davant, molts
preveuen que la parella estarà formada per Cassano i Balotelli, els bales
perdudes amb més talent d’Europa. Les absències (per raons vàries) en aquesta
zona del camp són importants: Rossi, Pazzini, Quagliarella, Matri.
L’alternativa la posarà l’etern Di Natale. El primer enfrontament amb Espanya
marcarà el seu esdevenir i la imatge que ens pot donar: la nova Itàlia o la de
sempre. Contra Irlanda i Croàcia hauria de portar la iniciativa. Diagnòstic:
Itàlia sempre sol arribar lluny, però aquest any aposto que tornarà a caure a
quarts de final.
Croàcia és una selecció estranya. No perquè
sempre mostrin amb orgull el quadriculat blanc i vermell del seu escut nacional,
ni tampoc perquè el seu seleccionador Slaven Bilic sigui una estrella del rock.
Sinó perquè es tracta d’un conjunt tremendament imprevisible. Un equip amb molt
talent individual, però amb jugadors excessivament irregulars. Tan són capaços
de plantar-se a quarts de l’última Eurocopa, havent vençunt prèviament a
Alemanya, com incapaços de classificar-se pel Mundial del 2010, amb tots els
factors a favor. Molts dubtes, per tant, giren al voltant de Bilic. La defensa
en concentra més d’un, ja que Lovren, el seu millor jugador, finalment no hi
serà. Es confia en l’ofici d’homes com Simunic, Corluka o Pranjic. Per altra
banda, el centre del camp acapara els jugadors més desequilibrants de l’equip.
Modric espera fer un bon campionat desitjant que un dels grans d’Europa el
tregui d’una vegada per totes del Tottenham, ara que sembla més fora que dins.
Les variants al seu voltant són múltiples: Rakitic, Perisic i Kranjcar són
jugadors molt tècnics, però també una caixa de sorpreses (bones i dolentes).
Srna es perfila com a carriler dret. I a la davantera també hi ha molts dubtes.
Jelavic ha acabat molt bé la temporada amb l’Everton i és probable que
Mandzukic o Eduardo l’acompanyin a dalt. Per tant, les seves opcions dependran
de la seriositat defensiva i la inspiració dels seus jugadors clau. Si
aconsegueixen vèncer a Irlanda, tindran molt guanyat i res a prerdre davant les
dues favorites. Aquesta sigui possiblement la seva millor arma, la falta de
pressió. Diagnòstic: La teoria diu que no passaran de la fase de grups. Però
ull que no ens donin una sorpresa. Imprevisible.
La República d’Irlanda es presenta, en principi,
com una de les poques propostes obertament defensives del campionat. Si com hem
vist, Itàlia no serà la Itàlia del catenaccio, Giovanni Trapattoni ha decidit
que els seus assumiran aquest paper. La seva classificació per a l’Eurocopa és
un autèntic èxit, que frega el miracle. Per nivell, és una de les seleccions
més fluixes del torneig, però això no vol dir que els seus rivals ho tinguin
fàcil. El seleccionador italià ha aconseguit configurar un equip molt rigorós
tàcticament, ben ordenat en defensa, però que sap perfectament quines són les
seves armes en atac. La majoria dels seus deixebles juguen en equips de la
Premier anglesa i estan acostumadíssims a competir a alt nivell contra el
millors jugadors. Given, a la porteria, i O’Shea i Dunne en defensa, lideraran
la reraguarda irlandesa. Amb un centre del camp molt disciplinat i cumplidor,
les bandes apareixen com les principals amenaces per als rivals. Ràpids i
hàbils amb la pilota, Duff i McGeady poden fer molt de mal al contraatac,
tenint a McClean com a tercera opció. McGeady sembla que arriba en molt bona
forma i vol destapar-se després de dues temporades al futbol rus. A la
davantera, un mite com Robbie Keane, sempre treballador incansable, compartirà
parella amb Doyle. En definitiva, una combinació del més clàssic 4-4-2 del
futbol de les illes amb la disciplina defensiva del millor calcio. Si són
fidels al que Trapattoni els hi demana, poden donar més d’un ensurt a Itàlia o
a Espanya. La clau estarà en treure un bon resultat en el primer partit contra
Croàcia. Diagnòstic: La il·lusió irlandesa per a fer una bona Eurocopa
s’esvairà aviat, però l’experiència serà grata.
No es tracta de guanyar la segona Eurocopa
consecutiva. Espanya vol ser la primera selecció en guanyar Euro-Mundial-Euro i
convertir la seva millor generació de futbolistes en un mite del futbol. La
tasca no és fàcil, més enllà del fet de revalidar el títol. Repeteix Vicente
del Bosque respecte la cita de 2010 i, Puyol i Villa a part, el nucli dur de
l’equip també hi serà. Per tant, es tracta d’una aposta continuista, els èxits
aconseguits refermen la confiança en un model de joc ofensiu, de domini dels
partits a través de la possessió i amb protagonisme per al talent. La baixa de
Puyol deixa clar el triangle defensiu Casillas-Piqué-Ramos, a l’espera dels
resultats dels laterals Arbeloa-Alba-Juanfran. Del Bosque es manté inamovible
amb la parella Alonso-Busquets: els més crítics afirmen que les seves funcions
se sol·lapen, però els resultats han demostrat el contrari. Difícil que el
seleccionador es desmeleni i en tregui un per a posar un jugador més ofensiu. A
partir d’aquí, talent pur: Xavi, Silva i Iniesta es perfilen com a titulars per
darrere d’un sol davanter. Les variants són infinites: si es vol més arribada i
possessió, Cesc; si es vol joc per bandes, Navas o Pedro; i si es necessita més
desequilibri, Mata o Cazorla. Davant de tot, els dubtes haurien fet pensar que
Cesc podia ser una bona opció com a famós “fals nou”, però Del Bosque s’ha
emportat tres golejadors, afirmant implicitament que un d’aquests
(Torres-Negredo-Llorente) jugarà d’inici. Vist així, tot pot semblar un camí de
roses (“rojas”), però la realitat és una altra. Molts dels jugadors citats, han
arribat físicament molt justos a final de temporada (Alonso, Xavi, Silva).
Altres han tingut un any molt irregular (Piqué, Torres, Pedro). I estem parlant
dels pilars de l’equip. A alguns, com Iniesta o Silva, els ha anat molt bé
aquest descans pre-europeu per a recuperar forces i sensacions, tal com s’ha
demostrat en els últims dies. Per tant, caldrà veure de quin costat s’inclina
la balança. Diagnòstic:
Teòricament haurien d’arribar a semis sense cap problema, i crec que
aconseguiran ser a la final de Kiev. Però no es troben al capdavant de les
meves apostes.
Serà possible veure una Itàlia que no aposti pel
seu traidicional catenaccio? Segurament, si aquesta possibilitat no es dóna
aquest any, no es donarà mai més. Tenim la oportunitat de veure la selecció
azzurra portant el ritme dels partits, dominant el seu rival a través del seu
migcamp d’associació. Senyors, els astres s’alineen per a veure un fet inaudit.
I no faig broma, l’any passat van guanyar a Espanya amb la seva pròpia
medicina: joc d’atac, pressió a dalt, combinacions ràpides. Itàlia és una altra
de les seleccions grans que va passar pàgina després del Mundial i va començar
a construir un projecte sòlid pel 2012, amb Cesare Prandelli al capdavant. El
tècnic ex-fiorentí tenia l’aura d’escuder del joc ofensiu i en ell es diposità
la confiança. La fase de classificació ha estat impecable. A l’espera del que
ens pot oferir de nou el veterà porter Buffon, els dubtes se centren en la
defensa i la davantera. A darrere, Chiellini ha de liderar en principi la línia
de quatre, amb jugadors com Maggio o Abate, Bonucci i Balzaretti (el titulat
Criscito es perd el torneig per un nou cas de corrupció al futbol italià). En
el centre del camp és on es concentren totes les esperances azzurri. Es
formaria un rombe de quatre jugadors, deixant-ne dos a dalt. Amb el gran Pirlo
comandant les operacions, el seus escoders podrien ser el genial Marchisio i De
Rossi, Motta o Nocerino. Si els dos primers han firmat una temporada
sensacional amb la campiona Juventus, el capità de la Roma no a coallat un bon
any, així que no seria d’estranyar que perdés protagonisme. Tot i així, en
competicions curtes, aquest tipus de jugadors són una garantia. La mitjapunta
seria per Riccardo Montolivo, en funcions de trequartista, sense deixar de
banda el petit Giovinco, que també arriba en gran forma. A davant, molts
preveuen que la parella estarà formada per Cassano i Balotelli, els bales
perdudes amb més talent d’Europa. Les absències (per raons vàries) en aquesta
zona del camp són importants: Rossi, Pazzini, Quagliarella, Matri.
L’alternativa la posarà l’etern Di Natale. El primer enfrontament amb Espanya
marcarà el seu esdevenir i la imatge que ens pot donar: la nova Itàlia o la de
sempre. Contra Irlanda i Croàcia hauria de portar la iniciativa. Diagnòstic:
Itàlia sempre sol arribar lluny, però aquest any aposto que tornarà a caure a
quarts de final.
Croàcia és una selecció estranya. No perquè
sempre mostrin amb orgull el quadriculat blanc i vermell del seu escut nacional,
ni tampoc perquè el seu seleccionador Slaven Bilic sigui una estrella del rock.
Sinó perquè es tracta d’un conjunt tremendament imprevisible. Un equip amb molt
talent individual, però amb jugadors excessivament irregulars. Tan són capaços
de plantar-se a quarts de l’última Eurocopa, havent vençunt prèviament a
Alemanya, com incapaços de classificar-se pel Mundial del 2010, amb tots els
factors a favor. Molts dubtes, per tant, giren al voltant de Bilic. La defensa
en concentra més d’un, ja que Lovren, el seu millor jugador, finalment no hi
serà. Es confia en l’ofici d’homes com Simunic, Corluka o Pranjic. Per altra
banda, el centre del camp acapara els jugadors més desequilibrants de l’equip.
Modric espera fer un bon campionat desitjant que un dels grans d’Europa el
tregui d’una vegada per totes del Tottenham, ara que sembla més fora que dins.
Les variants al seu voltant són múltiples: Rakitic, Perisic i Kranjcar són
jugadors molt tècnics, però també una caixa de sorpreses (bones i dolentes).
Srna es perfila com a carriler dret. I a la davantera també hi ha molts dubtes.
Jelavic ha acabat molt bé la temporada amb l’Everton i és probable que
Mandzukic o Eduardo l’acompanyin a dalt. Per tant, les seves opcions dependran
de la seriositat defensiva i la inspiració dels seus jugadors clau. Si
aconsegueixen vèncer a Irlanda, tindran molt guanyat i res a prerdre davant les
dues favorites. Aquesta sigui possiblement la seva millor arma, la falta de
pressió. Diagnòstic: La teoria diu que no passaran de la fase de grups. Però
ull que no ens donin una sorpresa. Imprevisible.
La República d’Irlanda es presenta, en principi,
com una de les poques propostes obertament defensives del campionat. Si com hem
vist, Itàlia no serà la Itàlia del catenaccio, Giovanni Trapattoni ha decidit
que els seus assumiran aquest paper. La seva classificació per a l’Eurocopa és
un autèntic èxit, que frega el miracle. Per nivell, és una de les seleccions
més fluixes del torneig, però això no vol dir que els seus rivals ho tinguin
fàcil. El seleccionador italià ha aconseguit configurar un equip molt rigorós
tàcticament, ben ordenat en defensa, però que sap perfectament quines són les
seves armes en atac. La majoria dels seus deixebles juguen en equips de la
Premier anglesa i estan acostumadíssims a competir a alt nivell contra el
millors jugadors. Given, a la porteria, i O’Shea i Dunne en defensa, lideraran
la reraguarda irlandesa. Amb un centre del camp molt disciplinat i cumplidor,
les bandes apareixen com les principals amenaces per als rivals. Ràpids i
hàbils amb la pilota, Duff i McGeady poden fer molt de mal al contraatac,
tenint a McClean com a tercera opció. McGeady sembla que arriba en molt bona
forma i vol destapar-se després de dues temporades al futbol rus. A la
davantera, un mite com Robbie Keane, sempre treballador incansable, compartirà
parella amb Doyle. En definitiva, una combinació del més clàssic 4-4-2 del
futbol de les illes amb la disciplina defensiva del millor calcio. Si són
fidels al que Trapattoni els hi demana, poden donar més d’un ensurt a Itàlia o
a Espanya. La clau estarà en treure un bon resultat en el primer partit contra
Croàcia. Diagnòstic: La il·lusió irlandesa per a fer una bona Eurocopa
s’esvairà aviat, però l’experiència serà grata.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada