The Age of Revolution

"La Gran revolución de 1789-1848 fue el triunfo no de la "industria" como tal, sino de la industria "capitalista", no de la libertad y la igualdad en general, sino de la clase media o sociedad "burguesa" y liberal; no de la "economía moderna", sinó de las economías y estados en una región geográfica particular del mundo (parte de Europa y algunas regiones de Norteamérica), cuyo centro fueron los estados rivales de Gran Bretaña y Francia. La transformación de 1789-1848 está constituida sobre todo por el trastorno gemelo iniciado en ambos países y propagado enseguida por el mundo entero". Pàgina 9.

Així de provocador es presenta Eric Hobsbawm a "The Age of Revolution: Europe 1789-1848", possiblement la seva obra més aclamada i capital. Publicada per primer cop el 1962, en anglès, torna ara en una nova edició en castellà un dels clàssis de la historiografia contemporània. A Hobsbawm se li poden retreure moltes coses: la seva mentalitat marxista sovint intrasigent, però no per això ortodoxa, la seva capacitat per a crear polèmica en els diversos debats historiogràfics en els que participa, el poc ús que fa de les fonts primàries i, sobretot, de la literatura històrica no escrita en anglès, etc. Però fins i tot, amb tot això, continua sent l'historiador més reconegut en el panorama internacional, i això als seus 93 anys. Poca cosa.

Ell ha escrit grans clàssics de la història social decimonònica com "Bandits" (1969) o "Captain Swing" (amb George Rudé, 1969), però també s'ha atrevit amb el tema dels nacionalismes a "Nations and Nationalism since 1780: programme, myth, reality" (1991), on assegura que les nacions i els nacionalismes no són més que una invensió dels estats sorgits de la Revolució Francesa per legitimar-se i buscar l'adoració dels seus habitants, i descarta l'existència de qualsevol sentiment d'indentitat patriòtica abans de 1780. Unes afirmacions que han portat cua, però que són citades sempre en tots els debats sobre la matèria. Les obres però més importants de Hobsbawm continuen sent els seus manuals sobre la història contemporània. "The Age of Revolution" és seguida per "The Age of Capital: 1848-1875" (1975), "The Age of Empire: 1875-1914" (1987) i "The Age of Extremes: the short twentieth century, 1914-1991" (traduït penosament i amb objectius clarament comercials al castellà com "Historia del siglo XX", 1994). Un petit comentari mereix aquest últim llibre. Hobsbawm ha estat, en gran part, un dels grans estudiosos del segle XIX, però ha viscut quasi tot el XX, vaja que, per exemple era un preadolescent quan Adolf Hitler va pujar al poder. Això li donà una altra perspectiva quan escriví aquesta "The Age of Extremes". En part, és el que ha fet també Josep Fontana a casa nostra.

Amb tot, Hobsbawm és un autor que se l'ha de conèixer abans de llegir-lo, cal desxifrar el que diu, des d'una perspectiva crítica. Però no es pot dir que "The Age of Revolution" estigui obsolet, superat i passat de moda. Perquè per sobre de tot, ell és un dels historiadors més interpretatius que existeixen i no deixa mai ningú indiferent.