Deu anys amb R.E.M.

Estiu del 2001. Ningú s'imaginava que en pocs mesos, dos avions s'emportarien per davant les dues torres del World Trade Center de Nova York. A Europa, encara pagàvem en pessetes i José María Aznar passava simplement per ser un polític "de dretes". Amb 14 anys recent complerts, dos videoclips i, sobretot dues grans cançons em van impactar profundament: "Sing", de Travis (batalla de menjar) i "Imitation of Life", dels nord-americans R.E.M. Aquesta setmana, deu anys més tard, es publica el seu quinzè àlbum, Collapse Into Now.

R.E.M. naixien el 1980 a Athens, Georgia. Una banda de rock formada pel vocalista Micheal Stipe, el guitarrista Peter Buck, el baixista Mike Mills i el bateria Bill Berry. Es tractava d'un grup purament alternatiu, de culte durant els primers anys sota el segell I.R.S. La greu i obscura veu d'Stipe, cantant lletres enigmàtiques i de vegades impossibles d'entendre s'acompanyava d'unes segones veus de Mills, però sobretot dels arpegis de la Rickenbacker de Buck. Aquest original pop-rock, el carisma del cantant i el reconeixible so de la guitarra els portaria per un camí paral·lel als mancunians Smiths, que triumfaven a l'altra banda de l'oceà. El cert, també, és que a la dècada dels noranta se'ls relacionaria amb altres grans artistes com Nirvana, Pearl Jam o Radiohead. Durant els anys amb el segell I.R.S. publicarien un total de cinc LPs, sense cap desperdici en cap d'ells: Murmur (1983), Reckoning (1984), Fables of the Reconstruction (1985), Lifes Rich Pageant (1986) i Document (1987). Un bon recopilatori sobre aquests anys és The Best Of R.E.M., un petit tresor que em van regalar la mateixa tardor del 2001 i que guardo amb molta estima. Seria l'àlbum de 1987, Document, el que els portaria finalment a l'èxit internacional, amb autèntics hits com "The One I Love" o "It's the End of The World as we Know it (And I Feel Fine)".

I un any mes tard de Document s'estrenaven en la multinacional Warner Bros amb Green, un àlbum que tot i rebre l'aprovació de la crítica, li tinc poca estima. Però el millor encara estava per arribar. Quatre àlbums suposarien el cim en l'èxit dels d'Athens. Out of Time (1991) sempre ha vingut marcat per l'arxiconeguda "Losing my Religion" i la hortera "Shinny Happy People", però realment és un conjunt de memorables cançons pop americanes. I Automatic for the People (1992) és, simplement, el meu LP preferit, i possiblement no sóc l'únic que ho pensa. Les mítiques "Everybody Hurts", "Man on the Moon" o "Drive" formen ja part de l'olimp del pop-rock. Com el seu predecessor, es tracta d'un disc més aviat tranquil. Tot el contari que els dos següents. Monster (1994) és un disc de rock and roll 100%, on Peter Buck posa la distorsió des de l'inici i no la treu en cap moment. New Adventures in Hi-Fi (1996), un dels meus preferits també, segueix la línia rock de Monster, però la imatge que ens ve és la de la portada: es tracta d'un disc perfecte per a un llarg viatge en cotxe. Malauradament, l'any següent el bateria Bill Berry es veia obligat a deixar la banda, que estaria formada per tres components, com en l'actualitat.

Berry semblava ser un actor secundari en R.E.M., però precisament després de la seva marxa vindrien els pitjors anys del grup en quan a qualitat de la seva música. Paradoxalment, serien els anys en que jo els coneixeria. Up (1998), Reveal (2001) i Around the Sun (2004) tenien grans hits, però també forces peces de pop descafeïnat. "Daysleeper", la mateixa "Imitation of Life" o el single "Bad Day" ens demostraven que els R.E.M. de sempre eren allà…

I no podíem estar més encertats. Accelerate (2008) i Collapse into Now (2011) han suposat una segona joventut per aquests nord-americans. Torna el gran rock, l'energia d'aquells anys passats i la tendresa de les seves peces més reflexives.

Des de Radio Free Europe (1981-83)...


... fins a Discoverer (2011)...


... passant per Imitation of Life (2001).