Primer de tot, The National són molt elegants. Fan música elegant. I son uns músics boníssims. Tenen un bateria que és un màquina, els germans Dessner aporten les composició musical i el dandy baríton Matt Berninger aporta les lletres i la veu. Una música que va des de la obscuritat de Joy Division fins a l'èpica d'Arcade Fire, sovint amb un piano que li dóna aquest toc més clàssic, amb ritmes de bateria molt originals, amb guitarres distorsionades i atmosfèriques en molts casos. Com els Walkmen, tenen els seus moments de "copa de vi i espatxorrat al sofà". Però sobretot són molt potents. Es poden treure una cançó de rock fosc ("Anyone's Ghost"), una per a pololar sol per un carrer de nit ("Bloodbuzz Ohio"), una per a reflexionar ("Runaway") o la peça més èpica de l'any, "England". Aquest "High Violet" ha estat una de les sorpreses de l'any, perquè a més me'l vaig comprar (sí, compro cd's i m'agrada) completament a segues. Un cop més, visca Amèrica.
Em recorda a: Interpol, Arcade Fire, The Walkmen.
Tres caramels: Afraid of Everyone, Bloodbuzz Ohio, England.
Em recorda a: Interpol, Arcade Fire, The Walkmen.
Tres caramels: Afraid of Everyone, Bloodbuzz Ohio, England.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada