Les efemèrides molen (perdó per ser tan directe). Estan bé perquè són dels pocs moments que el món mira enrere i se'n recorda que té una història. Vaja, que és l'únic moment que sembla que els historiadors siguin necessaris, després els (ens) tornen al baül. Doncs sí, avui 14 d'abril del 2011 es compleixen vuitanta anys de la proclamació de la Segona República, segurament l'intent de democràcia més seriós que ha dut a terme aquest país. Actualment, aquest període de vuit anys (dels quals tres va estar en guerra), sembla estar sempre lligat a la paraula fracàs. S'explica com un simple preludi de la Guerra Civil o com un període de caos, inestabilitat política i social, però quasi mai com un temps de regeneració, d'un intent de modernització d'un país que encara es trobava encallat en el segle XIX. Només recordar que fins fa poc més de trenta anys, només dues eleccions s'havien fet per sufragi universal, 1933 i 1936. Tot i no trencar totalment amb el passat, els protagonistes de la Segona República van voler fer del nou règim un punt i a part en la història d'Espanya. Un fet que, cal recordar, ni molt menys es va intentar durant la Transició democràtica. Sembla però que els debats sobre la República, la Guerra Civil i el Franquisme encara estan monopolitzats pels polítics i els poders mediàtics del país, per pseudohistoriadors i pseudoperiodistes. Als autèntics estudiosos sobre el tema poca opinió se'ls demana, no fos el cas que fossin políticament incorrectes o poguéssin dir la veritat. D'aquesta manera, als autèntics professionals sobre la matèria se'ls arracona al simple (però fructífer) debat acadèmic. I per cert ,aquest any també és el centenari de la Primera República Portuguesa. Deixo dos articles de dos grans experts, un politòleg i un historiador (click al títol):
El recelo de las elites europeas, de Vicenç Navarro:
"El enorme entusiasmo popular que ocurrió a raíz tanto del establecimiento de la República como de la victoria del Frente Popular, era un indicador del deseo de las clases populares de hacer cambios y reformas sustanciales. El mundo occidental estaba en medio de la Gran Depresión y la fortaleza del movimiento obrero estaba asustando a las estructuras de poder de los países europeos. Tales estructuras estaban viendo el surgimiento del nazismo y del fascismo como el único dique capaz de parar este movimiento obrero. De ahí que los establishments financieros, económicos y políticos tuvieran simpatías con el nazismo en Alemania y el fascismo en Italia."
El tiempo de los derechos, de Josep Fontana
"Otra muestra del cambio profundo que introdujo la conjunción republicano-socialista en la política española la tenemos en la práctica del sistema electoral. Las elecciones de 1933 fueron, en 120 años de historia parlamentaria española, las primeras que perdió un Gobierno que las hubiera convocado. Este aceptó su derrota y cedió el poder a la oposición de derechas. Cuando esto sucedió por segunda vez, en febrero de 1936, las derechas se dispusieron a recuperar el poder por la fuerza, volviendo a una tradición histórica en que las elecciones no eran más que una farsa."
A la foto, el govern provisional, possiblement el govern més "intel·lectual" de la història d'Espanya: Indalecio Prieto, Marcelino Domingo, Santiago Casares Quiroga, Fernando de los Ríos, Lluís Nicolau d'Olwer, Francisco Largo Caballero, José Giral, Diego Martínez Barrios, Alejandro Lerroux, Manuel Azaña, Niceto Alcalá Zamora, Julián Besteiro i Álvaro de Albornoz.
El poble islandès ha intentat i intentarà engarjolar el banquers culpables de la major crisi econòmica de la seva història (link de la notícia). Un país de menys de mig milió d'habitants fou enganyat per uns 20 o 30 lladres. Ara es demanen responsabilitats.
El documental nord-americà "Inside Job" també s'ajuda del cas islandès per a la seva introducció. Es presenta, a més, amb l'objectiu d'explicar les causes i les conseqüències a curt termini de la crisi econòmica de 2008: d'on venia tot, com va explotar i on hem arribat. Charles Ferguson està darrere d'aquest film, a les antípodes dels ego-documentals de Michael Moore. Completament diferent a la demagògia simpàtica de "Bowling for Colombine" o "Fahreineit 9/11". Ferguson, en aquest cas, se serveix de la coneguda veu de Matt Damon i deixa el protagonisme a aquells que se l'han guanyat, els culpables d'aquest terratrèmol econòmic d'abast mundial. Els que han volgut sortir, queden retratats, els que no ho han volgut fer, també apareixen, i queden igualment en evidència.
L'habilitat de Ferguson és fer entendre al ciutadà mitjà, aquell que normalment no domina en profunditat el món de l'economia (com un servidor) com hem arribat a aquest punt. Però s'ha d'agraïr també la recerca de l'equilibri entre ser rigorós i ser il·lustratiu. Tot el treball de recerca de dades i casos és digne d'esment, però també ho és el fet de posar noms i cognoms als protagonistes d'aquesta història de terror. Sobretot pel telespectador que no és nord-americà és important veure quelcom més allà de marques-monstres com Lehman Brothers, Goldman Sachs o AIG. Aquí ens vam quedar amb aquests noms i amb les famoses hipoteques "subprime". "Inside Job" es planteja com la història d'una crisi anunciada, una història d'avarícia, de salvatjades sense límits, i sense protagonistes bons i dolents. Perquè quan es diu que ningú queda viu, és ningú. Ni el mateix Obama, aquell líder de l'esperança que s'ha anat apagant. En el millor dels casos, es converteix en víctima del sistema americà. I d'aquí ve allò a que feia referència abans, "una història de terror". El final és esglaiador i ni tan sols comparable al cas islandès. "L'elit de poder" és molt forta als Estats Units, i el mateix Obama, per molt que ens diguin el contrari, n'és un satèl·lit més.
El terme "elit de poder" no és gratuït. L'elit nord-americana del segle XX fou estudiada en primer lloc per Charles W. Mills ("The Power Elite", 1956), qui la batejà amb el nom de "power elite". Més tard, William J. Domhoff ("Who Rules America?", 1967) desenvoluparia aquesta idea. Segons ell, aquesta elit de poder es troba en la intersecció de tres grans grups de poder i només significa un 1% de la població total. Aquests tres grups són "la comunitat corporativa" ("corporate community"), les classes socials altes i la "policy-planning network" (que vindrien a ser les altes esferes polítiques, moltes de les quals sovint estan a l'ombra). El primer d'aquests tres grups és evidentment el que més apareix a Inside Job, aquesta comunitat corporativa està formada per una xarxa d'alts executius d'empreses que es troben relacionats per la seva presència en més d'un consell d'administració. Els altres dos grups, però, també hi apareixen. A la "policy-planning network" hi trobem un seguit d'elements com els "Think Tanks" o les "Foundations", que impulsen noves idees polítiques. La gràcia d'aquesta realitat, segons Domhoff, és que aquestes tres esferes no coincideixen ni molt menys, només se sobreposen en un centre i és precisament aquí on es troba l'elit de poder. Per a quan un documental o un estudi a fons sobre el cas espanyol?
Avís: Això és una mesura de pressió. Això és una amenaça. Volem que torni http://loblogene.blogspot.com d'una vegada. Es tracta de l'autor de conceptes tan globalitzadors com el "feminazisme", "l'ecofeixisme" o "l'anarcocarlisme" (Roger Mas, ets un copió); de l'ideòleg de Front Cambó, possiblement l'únic partit català amb braç armat, capaç de cridar el Sometent quan toca i sense cap mena de remordiment alhora de fer estudis històrics sobre els Sindicats Lliures. Perquè volem un paio malhumorat a les nostres vides, però també a la blogosfera. Qui és tan brillant per a encabir tanta sabiesa en tan poques línies:
Assumpció, 27 anys: "A mi el que m'agrada és sortir amb els amics, ballar, escoltar música (la rumbeta, però flamenquito no), parlar amb la meva gent, jijijijiji, Carpe Diem, viu la vida i passaho bé."
És un cas DE MERDA, tot sigui dit, però per hipotètic que resulti no sols és habitual en la nostra societat post-postmoderna (si la postmodernitat era una merda, imagineu ara), sinó que n'és la tònica dominant. És la generació del presentisme, de superar la vella idea de fer “plans de futur” o d'aspirar “a alguna cosa més”, de la pèrdua del sentit del gust (para gustos colores, el refranyer espanyol té respostes mediocres per a tot), de la renúncia a la cultura, del plaer efímer, de la no acumulació d'experiències. 16/1/2010.
L'única persona que s'ha atrebit a titllar Pérez Moya de terrorista i que s'ha guanyat una advertència en l'entrada del seu blog. Allò de ser "políticament correcte" ja està superat. Chapeau.
Ja hem entrat de ple a l'abril, tram decisiu per a la temporada de futbol a Europa, i no costa res recuperar el món futbolístic en aquest blog. Ara, però, que està tant de moda recrear-se en les delícies del joc de toc blaugrana, en deixar ben a dalt la tasca de formació de la Masia (moda a la qual m'incloc), és interessant fixar-se en un dels actors secundaris d'aquest Barça "totpoderós".
Seydou Keita va arribar amb Guardiola l'estiu del 2008 i després de gairebé tres anys, es pot dir que el seu rendiment ha estat més que satisfactori. Seydou és una rara avis en la plantilla actual. Els interiors del Barça es caracteritzen tots pel segell del "made in Barça" (Xavi, Iniesta, Thiago, Dos Santos), capaços de jugar a un toc sempre que sigui possible, vigilen sempre les esquenes quan tenen la pilota a través d'una espècie de "xip detector" de rivals, tenen en ment la següent passada abans de rebre l'esfèric i, sobretot, són grans assistents. Keita és diferent. Ell sempre necessita un toc més, un segon més per pensar i no té aquesta genialitat de trencar les línies amb la pilota als peus. És més, altres jugadors que no provenen de la cantera han millorat espectacularment la seva tècnica individual (Abidal, per exemple).
En el cas del malià, tot ha estat més paulatí. Ell té altres coses. És capaç de trencar línies sense la pilota als peus, a través de desmarcades vertiginoses, una capacitat física i tàctica immensa, un remat de cap i un xut (com el dimecres passat) que malauradament no hem pogut disfrutar suficientment. Però sobretot, una professionalitat que ha estat clau per a la seva regularitat: sempre que ha sortit al camp ha complert. El dia del Shakhtar, iniciant de fals interior esquerra, però amb llibertat per a sorprendre des de segona línia, un rol molt més ofensiu del que estem acostumats en ell. I d'aquí ve el gol, i en podrien haver vingut més si els seus companys haguéssin detectat la infinitat de desmarcades verticals que va fer. Guardiola ja ho va dir un dia: Seydou no té la capacitat de desequilibri que tenen altres jugadors en la seva posició, però precisament el fet de ser completament diferent als seus companys de migcamp, el fa tant necessari.
Les efemèrides molen (perdó per ser tan directe). Estan bé perquè són dels pocs moments que el món mira enrere i se'n recorda que té una història. Vaja, que és l'únic moment que sembla que els historiadors siguin necessaris, després els (ens) tornen al baül. Doncs sí, avui 14 d'abril del 2011 es compleixen vuitanta anys de la proclamació de la Segona República, segurament l'intent de democràcia més seriós que ha dut a terme aquest país. Actualment, aquest període de vuit anys (dels quals tres va estar en guerra), sembla estar sempre lligat a la paraula fracàs. S'explica com un simple preludi de la Guerra Civil o com un període de caos, inestabilitat política i social, però quasi mai com un temps de regeneració, d'un intent de modernització d'un país que encara es trobava encallat en el segle XIX. Només recordar que fins fa poc més de trenta anys, només dues eleccions s'havien fet per sufragi universal, 1933 i 1936. Tot i no trencar totalment amb el passat, els protagonistes de la Segona República van voler fer del nou règim un punt i a part en la història d'Espanya. Un fet que, cal recordar, ni molt menys es va intentar durant la Transició democràtica. Sembla però que els debats sobre la República, la Guerra Civil i el Franquisme encara estan monopolitzats pels polítics i els poders mediàtics del país, per pseudohistoriadors i pseudoperiodistes. Als autèntics estudiosos sobre el tema poca opinió se'ls demana, no fos el cas que fossin políticament incorrectes o poguéssin dir la veritat. D'aquesta manera, als autèntics professionals sobre la matèria se'ls arracona al simple (però fructífer) debat acadèmic. I per cert ,aquest any també és el centenari de la Primera República Portuguesa. Deixo dos articles de dos grans experts, un politòleg i un historiador (click al títol):
