És durant el període modern quan l’espai públic realment guanya protagonisme. Tot i que encara la idea d’allò públic i allò privat no és gaire clara i la línia que separa aquests dos espais es troba difuminada, el carrer i la plaça deixen de ser, en molts casos, un simple lloc de pas per a convertir-se en el focus de la vida de la ciutat. Segurament es recupera en part l’esplendor de la ciutat antiga, quan espais com el Fòrum centralitzaven els contactes entre els habitants.
El passeig d’aquell que vol mostrar a la ciutat el seu nivell, o simplement per tota mena d’espectacles on la violència té un paper especial. Tot i les contades execucions públiques al llarg de l’any a la ciutat moderna, la gent hi acudia en massa. A més també trobem tota mena d’espectacles violents sobre animals (com els toros en el cas espanyol) o petits però cruents càstigs a delinqüents.
En aquest context apareix el segle XVI el calcio fiorentino a la ciutat de Florència. La Piazza Santa Croce és escenari d’un joc que alguns fins hi tot han assenyalat com l’avantpassat del futbol (calcio, com ara se l’anomena a Itàlia, vol dir patada). La pilota era també la protagonista, però la violència en la majoria de casos era notable. Dos equips de 27 jugadors cadascún (amb 5 porters a cada bàndol) intentaven introduir la pilota per un forat que hi havia a cada extrem del camp. Sembla ser que una anotació donava dos punts a l’equip que havia encertat però un error en el llançament comportava la pèrdua de mig punt. Per arribar a l’objectiu, els jugadors podien impactar l’esfèric tant amb les mans com amb els peus i el terra estava cobert de sorra. Aquest joc es va convertir en tot un fenòmen durant l’edat moderna a la ciutat de Florència i fins i tot es va exportar a localitats com Roma, Livorno o Lió.
Un dels esports més antics que podem trobar en la història és el mil·lenari Pok-a-Tok, el joc de pilota més emblemàtic de Mesoamèrica. S’han trobat evidències d’aquesta pràctica a tota la regió, i es remunten tres mil anys abans de la nostra era. Tot i això, l’espectacular complex construit per al joc a les runes maies de Chichén Itzá li dóna encara un valor més especial a aquest mite.
No queden gaires evidències respecte al sistema de joc del Pok-a-Tok. Les poques que ni han, a part de la pista, són les imatges. Sembla ser que l’objectiu inicial del joc era mantenir la possessió de la pilota, petita peça de goma de 10 a 15 centímetres de diàmetre. La dificultat sembla que radicava en el fet que només es podia colpejar-la amb els genolls, els colzes i la cadera. Tampoc s’està segur que les grans anelles penjades a les parets de pedra forméssin part del joc des dels seus orígens. El que si se sap és que es podia anotar tan passant la pilota per dins seu com simplement tocant-la amb la pilota. L’enorme dificultat que això suposava podia fer que amb una simple anotació pogués acabar el partit.
Els investigadors han apuntat que el Pok-a-Tok podria haver passat a ser més que un simple joc per convertir-se en un autèntic esdeveniment i un fenomen polític, social i religiós, on els seus participants podien arribar a ser considerats herois.
L’esport ha estat un tema força desenvolupat en el món clàssic europeu. Grècia és el bressol dels moderns Jocs Olímpics, i moltes de les seves proves es remonten als anys d’esplendor helenístic. Però un dels jocs practicats a l’antiga Grècia ha quedat al marge. Segurament no va assolir la popularitat d’altres esports, però és un bon moment per reivindicar l’Episkyros. Les seves característiques l’allunyen dels cànons bàsics del futbol, però un cop més la pilota era la protagonista d’aquesta pràctica. Dos equips d’uns 12 participants cadascú es situaven en dos espais dividits per una línia. L’objectiu era colpejar el cap dels contrincants amb la pilota, que podia ser impactada per les diverses parts del cos, mans incloses. És evident que en alguns llocs l’Epikyros va derivar en pràctiques violentes, vist l’objectiu final del joc. I com a bon esport grec, els participants, que també podien ser dones, havien d’anar nus.
Com en altres àmbits com la cultura i la política, l’antiga Roma també va pendre elements de “l’esport grec”. En aquest cas, el Harpastum va agafar la idea de dos equips, una pilota i un terreny de joc dividit en dues parts per a crear el seu propi joc. En aquest cas, però, l’objectiu era mantenir la pilota en el propi camp mentre l’altre equip s’afanyava a interceptar-la i portar-la cap al propi camp. Tot i que amb el Harpastum els peus van perdre protagonisme, el fet que no es pogués placar al qui portava l’esfèric va fer que es desenvolupéssin un seguit de tàctiques i estratagemes per a mantenir-lo a través de la seva passada. Alguns dels jocs de possessió que es practiquen a l’actualitat, ja siguin amb les mans o amb els peus, recorden a l’ancestral Harpastum.
El futbol és de llarg l’esport més popular del món però els seus orígens són ben llunyans. En diversos indrets repartits pel planeta podem trobar al llarg de la història pràctiques esportives que ens recorden els elements més bàsics del futbol. Vet aquí alguns interessants exemples.
Una de les primeres evidències es troba a l’antiga Xina, doncs està demostrat que per allà el 250 aC (aprox.) es jugava a un joc anomenat Tsu Chu. El més curiós és que aquest nom està format pels vocables Tsu, que vol dir “xutar”, i Chu, en referència a la pilota folrada de pell. La seva popularitat va créixer tan que es van arribar a fer partides en honor a l’emperador (que també hi participava), i fins i tot va acabar derivant en pràctiques d’entrenament militar. Paral·lelament, també amb el pas del temps, es van construir pistes adecuades a la seva pràctica, amb les seves respectives xarxes elevades, on s’havia de col·locar, hàbilment, la pilota. Aquesta pràctica xinesa es va acabar extenent a altres territoris com Corea, Japó o Vietnam.
Amb certes similituds, però molt més tardà, el Kemari es va desenvolupar al voltant del segle VI dC al Japó. En aquest cas, la bola continuava sent la protagonista i estava feta de cuir i serradures a dins. L’objectiu, però, era diferent. Aquí no existien porteries ni xarxes, per la qual cosa la finalitat del joc era passar-se l’esfèric sense que aquest toqués a terra. Pel que sembla, no era pas una pràctica informal. Calia un uniforme determinat per a jugar-hi i el terreny de joc havia d’estar marcat per quatre arbres en forma de quadrat. Amb els anys, aquest esport es va popularitzar entre les classes més baixes i va acabar sent un autèntic fenomen. A diferència del Tsu Chu, el Kemari no ha desaparegut i fins i tot encara es pot veure algun joc similar a casa nostra.
És durant el període modern quan l’espai públic realment guanya protagonisme. Tot i que encara la idea d’allò públic i allò privat no és gaire clara i la línia que separa aquests dos espais es troba difuminada, el carrer i la plaça deixen de ser, en molts casos, un simple lloc de pas per a convertir-se en el focus de la vida de la ciutat. Segurament es recupera en part l’esplendor de la ciutat antiga, quan espais com el Fòrum centralitzaven els contactes entre els habitants.
