Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Actualitat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Actualitat. Mostrar tots els missatges

dijous, 11 d’octubre del 2012

Història, educació i adoctrinament

 
La ja famosa frase del ministre d’eduació, cultura i esport José Ignacio Wert (“Nuestro interés es españolizar a los alumnos catalanes”) ha posat la pell de gallina a més d’un, rememorant aquella educació pamfletària i de l’època franquista que no poques generacions van patir. Però es pot anar inclús més enllà, podem viatjar fins al XIX, el segle per excel·lència del nacionalisme europeu, lligat al romanticisme, la llibertat i els valors “de progrés”. L’educació en aquell moment sí que tenia una clara vessant d’adoctrinament, una barreja entre “l’espanyolització” i la “cristianització” dels joves alumnes. La Història explicava que el caràcter espanyol tenia orígens remots i que els habitants de la Hispania o dels regnes visigots ja tenien aquest mateix sentiment d’amor per un país que ni tan sols existia. L’educació franquista, evidentment, no apareix del no-res. Aquests són els seus origens. Però aquí a Catalunya tampoc ens hem quedat curts de vegades. Hem volgut buscar catalans allà on no hi havien i barretines allà on no existien. Les històries nacionals, en definitiva, sovint han fet més mal que servei, basades en estructures i realitats artificials que no ens permeten observar amb claredat els processos i l’evolució històrica.
Això hauria d’estar superat, però veig que no. L’ensenyament bàsic de la  Història, que vol ser entesa com un exercici de reflexió, que pot ser aplicada en vida quotidiana, resulta que ara torna a ser un adoctrinament per a refermar identitats nacionals. Això és retrògada i està totalment obsolet. En un món on l’excés a la informació (històrica també) està a l’avast de tothom i on la comunicació ens permet un contacte tan estret amb altres parts del globus, aquest esquema mental completament decimonònic grinyola bastant. L’ensenyament bàsic de la Història no està per saber “què dolents eren aquests del país costat i quines coses més dolentes que feien”; sinó que s’imparteix per a fer pedagogia, per a fer front a situacions humanes i també per a omplir-nos de referents culturals.     

dilluns, 23 d’abril del 2012

Anys de Prosperitat, de Chan Koonchung

"En una societat relativament pròspera, la població té més por de l'anarquia que de la dictadura". L'escriptor xinès Chan Koonchung ens fa reflexionar en aquesta novel·la sobre el preu polític que hem de pagar pel progrés, el benestar i la felicitat. Escrita en clau de futur pròxim (escrita el 2009), se situa en la ciutat de Pequín el 2013. Lao Chen, un escriptor de Hong Kong però que ha crescut a Taiwan, rep una enigmàtica notícia per part d'un vell amic. Aquest afirma que un mes del 2008 ha desaparegut, ningú se'n recorda i no en queda quasi rastre en els arxius. "Anys de prosperitat" ens relata la història d'un petit grup de ciutadans xinesos que arribaran fins les últimes conseqüències per a saber l'autèntica realitat, el perquè d'aquesta suposada amnèsia i aquesta inquietant felicitat general.

La crítica ha situat "Anys de Prosperitat" en la línia d'"Un Món Feliç" d'Aldous Huxley o "1984" de George Orwell. Però no ens engayem. Per molt que la història que ens conta Chan sigui fictícia, aquesta transcorre en un marc ben real, en un país com la Xina que camina a passos de gegant cap a la supremacia mundial. En aquest sentit, recorda en molts moments el Saramago d'"Assaig sobre la ceguesa" o "Assaig sobre la lucidesa". I per molt que se'ns expliqui la realitat actual xinesa, les idees que en traiem són perfectament aplicables a l'Europa occidental de les "velles" democràcies. La ciutadania és capaç d'oblidar tots els seus greuges, totes les restriccions a la seva llibertat si així pot viure una vida pròspera i còmode? No és veritat que tenim tan a perdre si fem front a les debilitats del nostre sistema polític, social i econòmic? És realment sa oblidar capítols incòmodes de la nostra història si amb això posem en dubte el progrés nacional i l'estabilitat social?

Un llibre recomanadíssim per a tots aquells, com un servidor, que senten a totes hores com els experts asseguren que la Xina és el futur, però en canvi no en saben res sobre aquesta llunyana i milenària civilització. Una petita recomanació d'Accés Provisional per a aquest Sant Jordi. Chan Koonchung, "Anys de prosperitat" (versió original, "The Fat Years", 2009). Barcelona: La Campana (català) i Destino (castellà), 2011 (1a ed.). 310 pàgines, 19 euros.

dijous, 22 de març del 2012

El futuro de la Historia, de John Lukacs

Interessant exercici el que fa John Lukacs en aquest breu assaig de no més de dues-centes pàgines. Si la Història s'ocupa de l'estudi del passat, ell reflexiona sobre el present, i sobretot, el futur d'aquesta disciplina. Què vol dir això? Doncs que no només es fixa en l'interès per la Història en el món actual, sinó també què pot ser d'ella en els pròxims anys, i si es pot ser optimista respecte a l'ofici de l'historiador. No es tracta aquí de profetitzar, sinó més aviat de descriure unes sensacions: cal ser pessimista? Es pot ser optimista? Lukacs, amb una dil·latada trajectòria historiogràfica i una notable comprensió sobre el passat segle XX, és una veu més que autoritzada.
Lukacs presenta en primer lloc el món que rodeja l'historiador. Quin paper ha desenvolupat en la societat al llarg del temps, quin tipus de poder té com a "registrador" del passat, quins problemes pot arribar a comportar per a la veritat històrica l'impuls dels nacionalismes, perquè l'historiador també es mou per modes passatgeres, etc. Però també posa sobre la taula problemàtiques que afecten l'esdevenir de la professió: quin paper tenen les noves tecnologies en l'exercici de la disciplina, poden ajudar o més aviat poden arribar a ser una amenaça per a la veridicitat, tan de fonts com de testimonis? I és més, poden afectar les noves teconologies a l'ensenyament de la Història? La dificultat rau en trobar el límit on aquestes ens deixen d'ajudar i comencen a fer-nos la vida impossible.

Altres realitats de les que parla Lukacs tenen un abast més global. Per una banda, assegura que si bé l'interès per la Història ha crescut en les darreres dècades, la lectura ha disminuït notablement. Podem parlar de crisi en aquest sentit? Per altra banda, ens explica que creix la idea que la Història és important pel saber, però la ignorància d'Història va a més, especialment en la política. El tòpic aquell "d'aprendre dels nostres errors per a no tornar-los a repetir en el futur" és més certa que mai segons ell. Per això recull una magnífica sentència d'un clàssic com Ciceró: "La ignorància del que va succeïr abans que nasquéssim ens converteix en nens eterns".


I finalment, el que sigui possiblement el tema central de l'assaig, o almenys el més interessant. Lukacs planteja el debat de la Història com a ciència o com a literatura. És veritat que l'estudi històric ha de ser científic, rigurós i meticulós, però ell reivindica la Història com a literatura. L'historiador està més aprop del novelista que no pas del físic i això s'ha de notar. Reclama una relació més estreta entre la novela i l'estudi històric, lloant les obres clàssiques, sobretot decimonòniques. La Història ha d'enganxar al públic a través d'una bona narrativa i no pot convertir-se en una fosca cova on quatre estudiosos discuteixen sobre temes intranscendents sense que la societat els pugui ni els vulgui entendre.

divendres, 10 de febrer del 2012

Incongruència per sistema

He de reconèixer que poques entrades en aquest blog parlen del present, de l'actualitat, més aviat el ganxo està en el passat. Però segurament, avui, un dels dies claus per al "cas Garzón" bé mereix una reflexió sobre aquest present. Un present de crisi econòmica, però ni molt menys de salut política i judicial. La classe política s'omple la boca amb conceptes com "Estat de Dret" i "esperit de la Transició", però impera el pacte del silenci. Això és la incongruència per sistema.

Incongruència per sistema quan l'àmbit judicial no ha trencat amb el passat pre-constitucional i on hi domina en molts casos el revengisme i el sectarisme. La triple causa contra el sempre controvertit Baltasar Garzón és un atac indiscriminat mitjançant armes corporatives: la imatge del "jutge sent jutjat" és més que il·lustrativa. I una de les tres causes apunta contra un passat encara candent.

Incongruència per sistema quan un president de Comunitat Autònoma surt feliç dels jutjats en saber que ha estat declarat innocent i afirma la seva netedat, després d'anys d'irresponsabilitat política, burda gestió d'institucions públiques i populisme pudent. Autocrítica sota mínims.

Incongruència per sistema quan un dels protagonistes polítics de l'última etapa de la dictadura franquista mor tranquilament sense ni tan sols ser acusat formalment d'atemptat contra els drets humans. Manuel Fraga ha estat lluny fins i tot de ser jutjat i, com a mínim, ser inhabilitat per a la política. Per contra, en un exercici d'escassa memòria (esport nacional en terres ibèriques), ha estat lloat insistenment i nomenat portador de la democràcia a Espanya.

Incongruència per sistema quan la sobirania popular queda en paper mullat. Cal recordar que en tot Estat democràtic el poder últim i absolut recau en la ciutadania. A la pràctica, aquest Estat només pregunta per la opinió del ciutadà tres cops cada quatre anys (en circumstàncies normals). Per exemple, a Catalunya, el novembre del 2010 vam tenir unes eleccions autonòmiques, el maig del 2011 les locals i el novembre del mateix any les generals. Es dóna la casualitat que si les legislatures de quatre anys apuren fins al final, no tindrem dret a decidir fins el novembre de 2014, tres anys després de les últimes eleccions. Produeix vèrtig el preguntar-se si llavors ja haurem sortit de la "crisi" o encara estarem de "rebaixes" (eufemisme, retallades).

Incongruència per sistema quan dos monstres monopolitzen el poder polític a través d'un bipartidisme clau per a l'engranatge del "Estado de Derecho". Amb un sistema electoral completament obsolet i una limitació de vot dels candidats inexplicablement esgarrifosa, aquests dos partits es passen les competències com si d'un joc de pilota es tractés. El paral·lelisme respecte a fa exactament un segle és brutal, la Constitució de 1876 va durar quasi cinquanta anys i només una dictadura la va suspendre parcialment. Alguna cosa hem guanyat, llavors només votaven els homes (un immens pas endavant doncs) i el sistema era paradoxal. L'elecció del govern per part del cap d'estat precedia el procés electoral i no al revés. Ben entrat el segle XX, anem pel mateix camí. Immobilisme, pactes de silenci i el "anar tirant" mentre ens tinguem l'un a l'altre.

Incongruència per sistema quan la Constitució vigent actualment frena el progrés polític del país. Quan ja està tan sacralitzada que només les urgències econòmiques poden retocar-la. Es tracta d'un text aprovat en referèndum per majoria el 1978. Ens trobem en la situació que tots aquells ciutadans nascuts a partir de 1960, o sigui, menors de 52 anys ni tan sols han tingut la possibilitat de votar a favor o en contra de la Carta Magna, i això suposa un gruix quantitativament importantíssim de població.

Incongruència per sistema quan les elits polítiques s'eternitzen en el poder a través d'estratègies d'escassa validesa democràtica. Els ciutadans madrilenys, per exemple, van votar en majoria Ruiz Gallardón com a alcalde de la seva ciutat. Aquest majoritari suport es va traduïr en la marxa, sis mesos després, del dirigent popular a la cartera ministerial de Justícia (tanquem el cercle), mentre el substiuïa Ana Botella, a qui ningú havia votat. Possiblement, els madrilenys no podran dir-ne la seva fins d'aquí quatre anys. El mateix va passar fa uns anys de forma reiterada a Barcelona, amb el trident Maragall, Clos, Hereu, o amb el fallit intent de posar Artur Mas a l'aparador per part de Jordi Pujol.

I finalment, incongruència política quan el cap de l'Estat del Regne d'Espanya és còmplice directe d'un corrupte sense escrúpols. Ningú segurament s'imagina Joan Carles I acusant el seu gendre Iñaki per haver-se apropiat de diner públic de forma il·legal. Però és el que es fa en un Estat de Dret. En el fons, la institució monàrquica és pre-constitucional, pertany a una etapa històrica cada cop més llunyana i va ser impulsada per un general que no ha estat acusat de crims contra la humanitat.

Sentit comú? No, incongruència per sistema. Per acompanyar, la última vinyeta de El Roto.

dilluns, 28 de novembre del 2011

Por el bien del imperio, de Josep Fontana

"És évident que el món pròsper que se'ns prometia després de la Segona Guerra Mundial ha estat realment un frau". Així de contundent va iniciar el prestigiós historiador Josep Fontana la seva assignatura sobre la Guerra Freda, el curs passat. L'objectiu era donar un cop d'ull al gran conflicte del segle XX sense seguir una història lineal i des d'un punt de vista diferent. I d'altra banda, preguntar-se perquè tot el que se'ns explicava que arribaria, totes aquelles promeses sobre un món millor no han arribat. Aquests plantejaments eren també l'objectiu del projecte en el que es va embarcar Fontana ara ja fa uns 15 anys i que han culminat aquest 2011 amb la publicació de "Por el bien del imperio. Una historia del mundo desde 1945". Els esdeveniments que s'han anat succeïnt en els darrers anys han obligat a fer una revisió dels plantejaments de l'obra, per a ensenyar-nos amb major claredat com hem arribat des de 1945 a la situació actual.

Evidentment, hi ha poques veus més autoritzades en aquest país que la de Fontana per a explicar la història del darrer mig segle llarg. Per una banda, per la seva dilatada trajectòria com a investigador, primer del segle XIX, ara, del període al qual ens referíem. I per altra, per l'experiència vital que ha tingut durant totes aquestes dècades, per haver pogut veure de ben a prop tot aquest procés històric. Fa uns mesos parlava de Tony Judt en aquest mateix blog i el citava també com un exemple d'aquests intel·lectuals que han pogut estudiar el temps en el qual vivien. Per tant, la visió que Fontana ens dóna sobre el món actual és original, diferent, heterodoxa i estimulant.

Recomano doncs la lectura d'aquesta monumental obra de 1200 pàgines encara que sigui en petites dosis i espero amb impaciència poder-li donar un cop d'ull algun dia d'aquests. Com a aperitiu, una entrevista que li ha fet TV3 en motiu d'aquesta publicació. No té desperdici. Felicitats, Josep.

divendres, 11 de novembre del 2011

L'últim dels governs porcins

Silvio Berlusconi té les hores comptades al capdavant del govern italià. Si en un primer moment semblava aferrar-se al càrrec fins a unes hipotètiques eleccions al febrer de l'any que ve, ara tot fa pensar que no passarà d'aquest cap de setmana. L'únic objectiu era, simplement, mantenir la impunitat davant la infinitat de processos judicials en els quals està enfangat.

I el d'Il Cavalieri és l'últim dels governs dels països PIGS (o PIIGS) que faltava per caure. Aquest terme pejoratiu (pigs = porcs) va començar a usar-se a l'inici de la crisi econòmica europea i nord-americana el 2008 per referir-se als països del sud d'Europa (Portugal, Italy, Greece, Spain). Els agermanava, a part de la seva situació geogràfica, una dinàmica econòmica semblant, o sigui, un creixement desmesurat sobre uns peus de fang; un desenvolupament per sobre de les seves possibilitats. Per això, molts encabeixen la República d'Irlanda (PIIGS) en aquest "selecte grup d'irresponsables". El terme, evidentment usat en clau negativa pels experts i comunicadors de l'Europa septentrional, s'ha acabat fent evident durant el període 2008-2011, amb creixents deutes, recessions, altes taxes d'atur i rescats financers per part de la màxima autoritat de la Unió Europea. Cada cas és un món, però no cal ser un expert per observar com l'efecte dominó s'ha accelerat en els darrers mesos i sobretot, les últimes setmanes. Durant aquest temps, els governs d'aquests cinc països han acabat claudicant. I no ho han fet per les constants pressions d'una ciutadania indignada i ressignada als temps difícils, sinó per l'imparable huracà de la crisi econòmica. José Luis Rodríguez Zapatero, finalment, acabarà sent l'últim en abandonar la festa, després de les eleccions del 20 de novembre.

La República d'Irlanda fou la primera en entrar en recessió el 2008, la pèssima situació econòmica d'aquest país insular va provocar la renúncia del primer ministre Brian Cowen, dels conservadors del Fianna Fáil. Després de les eleccions del passat mes de febrer, Enda Kenny, del Fine Gael, és el cap de govern. Paral·lelament, José Sócrates a Portugal es va veure obligat a dimitir com a primer ministre davant l'oposició de les altres forces polítiques a les seves mesures d'austeritat. A partir de 2010, la situació econòmica a la república lusa es féu insostenible i el líder socialista fou vençut pel liberal Passos Coelho el juny d'aquest mateix any.

La situació a Espanya és de sobres coneguda. Tot i que no s'ha arribat a les xifres de deute d'altres països PIIGS ni tampoc s'ha entrat en fase de recessió, la incapacitat del govern de Zapatero de fer front a la crisi i el desgast que aquesta situació ha ocasionat a l'executiu socialista, ha obligat el govern a avançar les eleccions un any. A l'oposició, Mariano Rajoy, un polític més aviat mediocre, té l'oportunitat d'or per a fer-se amb el càrrec de president de govern. La seva més que provable victòria no serà fruit de les seves propostes anti-crisi (gairebé nul·les), sinó a la incapacitat del govern del PSOE de tirar el país endavant i de generar optimisme als seus ciutadans.

Els últims casos són els de Grècia i Itàlia. El socialista Georgios Papandreu ha estat substituit per l'economista Lucas Papademos, un home de perfil gestor que anteriorment havia presidit el Banc Central Europeu. Tot un exemple de sobirania econòmica. La notícia més calenta la trobem a Itàlia. El també economista Mario Monti serà l'encarregat d'encapçalar un govern d'unitat que substitueixi l'actual de Silvio Berlusconi. Coincidències de la vida, Monti havia col·laborat amb el monstre inversor Goldman Sachs, un dels principals causants de l'actual crisi econòmica.

dilluns, 1 d’agost del 2011

El perquè dels Estats Units d'Amèrica

Una de les preguntes més recorrents quan s’estudia el període revolucionari a cavall dels segles XVIII i XIX a Amèrica és perquè d’una banda les colònies espanyoles es van constituir com a repúbliques independents i les colònies britàniques es van unir en una federació d’estats. Durant la primera meitat del segle XIX, aquesta tendència es va refermar amb la consolidació dels Estats Units d’Amèrica per una banda, i amb una sèrie de repúbliques llatino-americanes que seguien cadascuna un camí diferent. Cal intentar buscar doncs, els factors que ens porten a aquesta realitat.

Per explicar perquè es van constituir els Estats Units és inevitable fer una comparació amb el cas llatino-americà. Els primers es formen a partir de trezte colònies britàniques, situades al llarg de la costa de l’Amèrica del Nord. Amb prou feines s’endinsen territori endins (si el comparem amb la vasta extensió de terra que hi ha a l’oest) ni cap al sud, en gran part, perquè es tracta de possessions colonials d’altres potències europees, sobretot abans de 1763. El nuclis de poblament coló, doncs, es concentren prop de la costa. L’expansió cap a l’oest es produirà, majoritàriament, després de la independència. Per contra, a llatino-amèrica, tot i que també hi ha expansió territorial després del període revolucionari, els nuclis de poblament estan més estesos, el territori és molt més ampli.

Si ens fixem també en el període de les independències i deixem de banda aquest factor geogràfic, hi ha un altre gran fet que diferencia aquestes dues realitats. En el cas llatino-americà, el convuls període a cavall dels segles XVIII i XIX a Espanya (la Guerra de 1808-14, la Restauració, la Revolució de 1820), obliga a les seves colònies a tirar endavant per la seva pròpia iniciativa a través de Juntes establertes on després es trobaran les capitals de les diverses repúbliques. Això contrasta amb la certa estabilitat política interna que gaudeix el Regne Unit a finals del divuit. Possiblement per això, les colònies es veuen obligades a unir-se si volen emancipar-se. Per exemple, les Lleis Coercitives aprovades el 1774 pel Parlament britànic contra l’estat de Massachusetts provoquen que la resta de colònies nord-americanes facin costat a Boston. Aquest poder paral·lel a l’imperial, que parteix de l’àmbit local i provincial però que es desenvolupa cap a dalt (interestatal) és la base política de la independència.

Un altre pilar per entendre perquè es formen els Estats Units és l’elit política que impulsa el procés emancipador. Les diferències evidents que existeixen entre els estats del nord i els del sud es veuen superats el primer moment per un compromís d’unió política d’aquesta elit whig: incialment una Constitució confederal (1781-87) i després una federal (1787-89), amb un notable autogovern per part dels estats però, amb un executiu central força poderós. Al final pesa allò que els uneix per sobre d’allò que els diferencia: són homes blancs, notablement pròspers, d’origen anglosaxó i de tradició protestant. El concepte WASP (White, Anglo-Saxon, Protestant) serà present durant les dècades següents i és el pilar fonamental d’aquesta unió. A més, la realitat ètnica nord-americana sembla molt més simple que la llatino-americana, marcada per un fort mestissatge. Aquests WASP, per contra, s’imposen davant els nadius i els esclaus negres, un grup de població força important numèricament. És sobretot durant el període de govern del president Andrew Jackson (1828-37) quan les característiques d’aquest grup blanc dominant, juntament amb els valors de democràcia i el liberalisme, es consoliden.

És important no oblidar, però, que a la llarga les diferències existents entre el nord i el sud desembocarien en una Guerra Civil (1861-65) que posaria en dubte una Unió entre estats que havia durat gairebé un segle. O sigui, que quan ens formulem la pregunta “perquè es constitueixen els Estats Units” tal com els entenem avui en dia cal tenir en compte que aquest conflicte bèl·lic podia haver portat a quelcom que no va ser al final. L’enfrontament pel que fa a la realitat de l’esclavisme i l’expansió territorial cap a l’oest són algunes de les causes de fons del conflicte en un territori que era tant divers com l’Amèrica del Sud.

dimarts, 5 de juliol del 2011

Els testaments de Tony Judt

Tony Judt va morir l'any passat a causa d'una variant de l'esclerosi lateral amiotròfica, una enfermetat que li causà una paràlisi muscular progressiva. Se n'anava un dels millors historiadors del segle XX, un intel·lectual de renom i un autèntic expert sobre la història d'Europa. En definitiva, una de les veus més autoritzades per a opinar sobre la situació del món actual. Autor de l'immensa obra (quantitativa i qualitativament) "Postguerra: Una historia de Europa desde 1945", publicà, ja malalt, dos llibres més, els seus dos últims. Dos testaments per a reflexionar sobre cap a on es dirigeix el món que estem construïnt.

El primer d'ells, traduït al català com "El món no se'n surt", és el seu testament polític i intel·lectual. Una crida a la defensa de la ciutadania i la comunitat, una crida a la joventut per a que lluiti per al seu futur. La gràcia d'aquest text és que no es queda en la simple crítica del "què malament estem i com hem pogut arribar fins aquí". Posa a la taula una enorme paradoxa: que d'uns anys on el sector privat (sobretot el sector bancari) ha estat el principal causant de l'actual crisi econòmica, el sector públic continuï estan més mal vist. En aquest sentit, Judt creu que l'Estat ha de tornar a ser aquell que havia arribat a estar al servei del ciutadà, i no un monstre que fa la vida impossible a la població. D'aquesta manera, la socialdemocràcia, tot i no tenir una història gaire dil·latada ni un projecte de futur, sembla ser la opció més vàlida en aquests moments.

Per altra banda, "El refugi de la memòria" és el seu testament vital. Un seguit de records separats per capítols d'un londinenc que mai es va sentir anglès i d'un jueu que mai va es va formar part d'aquesta comunitat. Ell va viure "al marge". Aquesta espècie de cosmopolitisme intel·lectual i vital li ha permès viure gairebé al marge de les identitats i ser un dels millors observadors de la realitat del món occidental. No és d'estrenyar que al final de la seva vida, afirmés sentir-se novaiorquès per sobre de tot. Judt parla positivament d'austeritat quan combina les seves experiències amb el relat de la postguerra a la Gran Bretanya. Explica des de dins el mite del 68, aquella "revolució estudiantil" que no sabia on anava, el conflicte entre Israel i Palestina amb un punt de vista més que interessant i sobretot parla del món de la història, del món univeristari i de la intel·lectualitat. Tot aquest seguit de peces construeixen aquest refugi de la memòria, que va néixer com un exercici del propi Judt per a evadir-se de la seva desesperant malaltia i que s'ha convertit en un dels relats vitals més íntims i commovedors que he llegit mai. Una autèntica delícia.

Dos libres de lectura recomanadíssima, no solsament pel contingut de les seves opinions i vivències, sinó per la facilitat amb la que es llegeixen. Realment, el món no se'n sortirà sinó fem cas a gent com Tony Judt.

dimecres, 22 de juny del 2011

Txecoslovàquia I: un mirall més per al 15-M?

He decidit que a l'Accés Provisional se li havien acabat les vacances, i durant aquests dos mesos han passat coses suficientment interessants com per no escriure algunes línies. Buscant tema per a un treball sobre la Guerra Freda, vaig topar amb el cas de Txecoslovàquia, amb especial atenció als esdeveniments de 1989, que van fer caure el règim comunista. Per bé que la "Primavera de Praga" de 1968 conservava encara una certa aura mítica, la denominada "Revolució de Vellut" mantenia l'honor d'haver estat una transició política pacífica i poc dramàtica.
Però aquesta tria fou abans que s'iniciés el moviment 15-M, per la qual cosa el posterior desenvolupament del treball s'ha vist marcat constantment pel que anava passant a Espanya. És cert que el moviment dels "indignats" ha buscat sempre el reflex de les revoltes al nord de l'Àfrica, per bé que estem parlant de dos contextos completament diferents. Comparar el context polític d'Espanya amb el d'Egipte o el de Txecoslovàquia el 1989 és una falta de respecte per a la població d'aquests dos últims països. Però tampoc vol dir que no hi hagin raons per a la indiganció, tot el contrari. Vivim en un país amb una democràcia imperfecta, sí, però amb una llibertat individual, d'expressió i reunió que no gaudien (o gaudeixen) cap dels altres països. A Espanya, el moviment lluita més per a despertar la gent i fer-la conscient del que està succeïnt, que no pas contra un règim polític totalitari/autoritari. En definitiva, el 15-M lluita contra la ressignació de la població, i per això el seu objectiu ha de ser la pedagogia ciutadana. Evidentment, la classe política no es pot mantenir al marge, perquè un intent desesperat per tapar una indignació que vol sortir de l'embotellament, pot acabar sortint molt car a llarg termini. El cas txecoslovac és paradigmàtic. Per això m'agradaria recuperar aquesta història que he estat resseguint aquestes últimes setmanes.
Una de les coses amb les que més fascina la denominada “Revolució de Vellut” del 1989 a Txecoslovàquia és que amb el seu caràcter pacífic i dialogant acabés destruïnt un règim comunista inamobible durant quaranta anys (precisament per això se l’anomena “de Vellut”). En un context de canvi profund als estats europeus orientals, satèl·lits de la Unió Soviètica, el règim socialista de partit únic es va enfonsar i va deixar pas a una república democràtica parlamentària. Els esdeveniments que van desembocar en aquesta nova etapa se succeïren ràpidament, en poc més d’una setmana, tot i que es van allargar fins a principis de 1990, quan els nous dirigents foren elegits. La primera pregunta que cal fer-se és: realment fou un canvi de règim produït per una mobilització popular no violenta? El fet que es tractés d’un procés tan exemplar i tan poc traumàtic el situa en una categoria de rara avis dins les revolucions, cosa que ha donat peu a més d’una interpretació. Per això ja qui parla de conspiracions policials, de moviments des de Moscou o de pacte entre elits.

Continuarà.

dilluns, 11 d’abril del 2011

Inside Job i "l'elit de poder"

El poble islandès ha intentat i intentarà engarjolar el banquers culpables de la major crisi econòmica de la seva història (link de la notícia). Un país de menys de mig milió d'habitants fou enganyat per uns 20 o 30 lladres. Ara es demanen responsabilitats.

El documental nord-americà "Inside Job" també s'ajuda del cas islandès per a la seva introducció. Es presenta, a més, amb l'objectiu d'explicar les causes i les conseqüències a curt termini de la crisi econòmica de 2008: d'on venia tot, com va explotar i on hem arribat. Charles Ferguson està darrere d'aquest film, a les antípodes dels ego-documentals de Michael Moore. Completament diferent a la demagògia simpàtica de "Bowling for Colombine" o "Fahreineit 9/11". Ferguson, en aquest cas, se serveix de la coneguda veu de Matt Damon i deixa el protagonisme a aquells que se l'han guanyat, els culpables d'aquest terratrèmol econòmic d'abast mundial. Els que han volgut sortir, queden retratats, els que no ho han volgut fer, també apareixen, i queden igualment en evidència.

L'habilitat de Ferguson és fer entendre al ciutadà mitjà, aquell que normalment no domina en profunditat el món de l'economia (com un servidor) com hem arribat a aquest punt. Però s'ha d'agraïr també la recerca de l'equilibri entre ser rigorós i ser il·lustratiu. Tot el treball de recerca de dades i casos és digne d'esment, però també ho és el fet de posar noms i cognoms als protagonistes d'aquesta història de terror. Sobretot pel telespectador que no és nord-americà és important veure quelcom més allà de marques-monstres com Lehman Brothers, Goldman Sachs o AIG. Aquí ens vam quedar amb aquests noms i amb les famoses hipoteques "subprime". "Inside Job" es planteja com la història d'una crisi anunciada, una història d'avarícia, de salvatjades sense límits, i sense protagonistes bons i dolents. Perquè quan es diu que ningú queda viu, és ningú. Ni el mateix Obama, aquell líder de l'esperança que s'ha anat apagant. En el millor dels casos, es converteix en víctima del sistema americà. I d'aquí ve allò a que feia referència abans, "una història de terror". El final és esglaiador i ni tan sols comparable al cas islandès. "L'elit de poder" és molt forta als Estats Units, i el mateix Obama, per molt que ens diguin el contrari, n'és un satèl·lit més.

El terme "elit de poder" no és gratuït. L'elit nord-americana del segle XX fou estudiada en primer lloc per Charles W. Mills ("The Power Elite", 1956), qui la batejà amb el nom de "power elite". Més tard, William J. Domhoff ("Who Rules America?", 1967) desenvoluparia aquesta idea. Segons ell, aquesta elit de poder es troba en la intersecció de tres grans grups de poder i només significa un 1% de la població total. Aquests tres grups són "la comunitat corporativa" ("corporate community"), les classes socials altes i la "policy-planning network" (que vindrien a ser les altes esferes polítiques, moltes de les quals sovint estan a l'ombra). El primer d'aquests tres grups és evidentment el que més apareix a Inside Job, aquesta comunitat corporativa està formada per una xarxa d'alts executius d'empreses que es troben relacionats per la seva presència en més d'un consell d'administració. Els altres dos grups, però, també hi apareixen. A la "policy-planning network" hi trobem un seguit d'elements com els "Think Tanks" o les "Foundations", que impulsen noves idees polítiques. La gràcia d'aquesta realitat, segons Domhoff, és que aquestes tres esferes no coincideixen ni molt menys, només se sobreposen en un centre i és precisament aquí on es troba l'elit de poder. Per a quan un documental o un estudi a fons sobre el cas espanyol?

dimecres, 16 de febrer del 2011

Egipte i la història de la multitud

El 1964, l'historiador marxista britànic George Rudé publicava "The Crowd in History" ("La multitud en la historia") i ho presentava com un estudi elaborat amb l'objectiu de compensar per tantes dècades d'historiografia "dels de dalt". Defensava la història "des de baix" amb un anàlisi del "populatxo" rural i urbà a la França i Anglaterra del període 1730-1840. Aquest treball, ideologies a part (cal situar-lo en aquella historiografia heterodoxa dels seixanta i setanta), marcava una fita tant en la metodologia com en l'enfocament. Aquella massa de gent, tant difícil d'analitzar, per l'absència de rostre, per l'absència de líder.

Tot i que els anys passen per "La multitud en la historia", els recents esdeveniments a Egipte em van fer recordar aquest treball. Els protagonistes d'aquests moviments populars massius són ben diferents als que historiava Rudé, la diferència cronològica fins i tot ridiculitza aquesta comparació. Però un cop més es demostren dues coses: la necessitat d'historiar la multitud, però també la dificultad que comporta fer-ho. Tota una paradoxa. Ni els analistes s'acaben de posar d'acord sobre quines són les causes (i no "causa", en singular) de les aglomeracions a la plaça Tahrir. Uns afirmen que molts manifestants observen les democràcies occidentals (bé, el que tenim aquí) com el model, però molts criden contra el control per part d'occident. Alguns ho veuen com una revolta islàmica, però altres afirmen que un projecte d'estat islàmic no tindria el suport suficient. Evidentment, hi ha factors polítics, econòmics (alça dels preus de productes agrícoles, a què em sona això…?) i generacionals. L'heterogeneïtat dels protagonistes de la revolta, la complexitat del procés fan difícil resumir en poques paraules el que ha passat. Tampoc vull entrar en aquest camp que se'n fa tant pantanós perquè conec poc la realitat egípcia. Però si realment resulta tant difícil posar rostre a multituds actuals, historiar les del passat resulta ben complicat.

Per altra banda, els successos de les últimes setmanes a Egipte ens demostren una cosa. Allò que tots entenem per "multitud" no és una massa homegènia i perillosa d'individus sense rostre que es mouen irracionalment. Es tracta d'un conjunt de persones (moltes persones) que es mobilitzen per una sèrie de raons, moltes de les quals són diferents en cada ésser humà, fins i tot de vegades contradictòries, però resultat d'una reflexió més o menys elaborada.

dilluns, 3 de gener del 2011

Deu claus per a entendre la primera dècada del segle XXI

La primera dècada del segle XXI ja comença a historiar-se. Es tracta d'una dècada on el progrés en tecnologia al món desenvolupat és major que en qualsevol altre àmbit. Políticament, però, comença a divisar-se un canvi. El diari Ara feia el passat diumenge una retrospectiva d'aquests deu anys, en clau periodística, no històrica. De moment, serà més cautelós deixar-ho fer a la generació següent. Accés Provisional dibuixa algunes de les claus d'aquest període que hem viscut.

El nou enemic dels Estats Units: Si el desmembrament de la URSS tancava el segle XX l'atemptat de l'11 de setembre de 2001 a les torres bessones de Nova York obria el segle. "Vençut" l'enemic soviètic, i quasi mil anys després de les Croades cristianes, l'islam torna a ser l'enemic del món occidental. Si la vella Europa va protagonitzar aquells fets, ara són els Estats Units els que es posen al capdavant.

Barack Obama lidera una nova generació de líders mundials caracteritzats, en general, per la seva mediocritat. Desaparegut l'ultra George Bush, Nicolas Sarkozy, José Luis Rodriguez Zapatero, Silvio Berlusconi, David Cameron, Hu Jintao, Mahmoud Ahmadinejad, entre d'altres, han arribat al capdavant dels seus països, però no han triomfat. Altres, com Angela Merkel, Lula da Silva el mateix Obama (tot i el turbulent mandat) o Ban Ki-Moon s'emporten una millor nota. Els organismes internacionals necessiten més pes amb la divisió política actual.

El menys tímid dels passos cap a la integració europea es dóna finalment el 2002 amb l'adopció de la unitat monetària Euro per gran part dels països de la Unió Europea. Nascuda per fer front al poder del dòlar americà, serà adoptada per altres països al llarg de la dècada, però el Regne Unit es mantindrà al marge, com sempre.

Una crisi economica global només comparable a la de 1929. Iniciada el 2007 amb la crisi de les anomenades hipoteques "subprime" nord-americanes, el 2008 es fa evident amb enormes derrumbaments bursátils i el resquebrament d'empreses financeres tan importants com Lehman Brothers. El període crític sembla lluny d'acabar-se i molts es pregunten si és possible una reforma profunda de l'actual sistema econòmic mundial.

El mateix 2008, la Xina s'exhibeix davant el món organitzant els Jocs de la XXIX Olimpíada a Beijing. L'eterna Xina sembla voler tornar a ser la primera de la classe després de molts segles i arrabassar als Estats Units el títol de líder mundial, i no només en l'àmbit econòmic. Els experts asseguren que el segle XXI serà seu.

És en aquest mateix esdeveniment on Usain Bolt, l'home més ràpid del món, es consolida mundialment. Aconsegueix or en 100m., 200m. i 4x100m amb rècords mundials inclosos, quelcom que no s'aconseguia des de la gesta de Carl Lewis el 1984. Un any més tard situa la marca dels 100m en uns brutals 9.58 segons. La naturalesa del jamaicà, però també els avenços en mètodes d'entrenament, en tecnologia de superfície i calçat estan darrere d'aquest èxit.

Aquesta última dècada és també la de la popularització de "l'alta tecnologia". La companyia Apple està, en gran part, al darrere del fenomen dels gàdgets: iPod, iPad, MacBook, iPhone (fins el programa iTunes, capítol a part). L'aparell electrònic esdevé un allargament de l'ésser humà a gran part del planeta. La comunicació entre les persones és constant, tot i ser indirecta i no cara a cara.

Però l'element que realment canvia les relacions socials de gran part del món és Internet. Fenònems com Facebook, Twitter, Messenger, Skype, MySpace revolucionen la manera amb la que els éssers humans construeixen les seves relacions. Google, Wikipedia, YouTube, Spotify són també ingredients del món de la xarxa.

També és la dècada on la tecnologia i la cultura van més de la mà. La popularització i el consum massiu de cultura a través de la xarxa és brutal i tant la indústria de la música com la del cinema intenten buscar solucions a la nova realitat. Ni l'esport se n'escapa. El teatre és gairebé l'únic àmbit cultural que es manté lluny d'aquesta realitat.

I finalment, el concepte de l'any: Wikileaks. L'enigmàtic Julian Assange lidera una organització que treu a la llum una infinitat de documents confidencials de suposada vericitat que fan trontollar les relacions internacionals. En el fons, gran part dels fets que han sorgit ja ens els imaginàvem, però degut a la proximitat d'aquest esdeveniment, no sabem encara les seves conseqüències a mig i llarg termini.

En definitiva, es tracta d'una dècada on la sobreinformació es cada cop més patent. Vivim quasi ofegats per noves informacions, notícies sobre indrets a l'altra punta del món, una cascada d'imatges constants que ens fan cada cop més difícil tenir una perspectiva històrica del món on vivim. Què ens espera en aquest pròxima dècada? La tercera guerra mundial? Seria un miracle que no es produís…

divendres, 27 de novembre del 2009

Reflexions polítiques l'endemà del famós editorial

L’endemà del ja famós editorial de dotze diaris catalans, un seguit de reflexions volten pel meu cap:

- La importància de la participació de La Vanguardia. Independentment de ser un fet sense precedents (i molt important), la incorporació d’aquest diari a aquesta iniciativa és fonamental. Dels altres diaris és més o menys d’esperar aquesta actitud, però la pedra de toc és que la moderació i la importància a nivell estatal de La Vanguardia hi són presents, i això li dóna una major dimensió al text.

- L'article demostra un cop més què està passant amb la Constitució. Un text promulgat en el seu moment per a fer progressar políticament el país, sembla que ara sigui un fre per a aquest. No s'ha d'oblidar que el Tribunal Constitucional (per molts problemes interns que ara mateix tingui) no decideix què és universalment legal i què no, sinó que jutja què és constitucional i què no ho és.

- En aquest sentit, la pregunta que em faig jo és: no seria més apropiat, que en comptes de modificar un text recolzat àmpliament pels electors catalans i dues cambres, s'hauria de reformar el text de referència (la Constitució)? Perquè en el fons, molts ciutadans no vam poder votar una llei bàsica que encara és vigent passats trenta anys.

- És una reflexió tant simple i bàsica com pràctica per a poder afrontar el futur polític d'aquest país. I més enllà dels debats sobre nació.si i nació.no, aquí l'important és que s'està entrant en un espiral de contradiccions polítiques que acabaran amb un canvi d'etapa. Com bé diu l'editorial, està en perill un dels principi bàsics de la nostra societat (jurídicament basada en el dret romà): "el que està pactat s'ha de complir".

dijous, 26 de novembre del 2009

La dignidad de Catalunya

"Después de casi tres años de lenta deliberación y de continuos escarceos tácticos que han dañado su cohesión y han erosionado su prestigio, el Tribunal Constitucional puede estar a punto de emitir sentencia sobre el Estatut de Catalunya, promulgado el 20 de julio del 2006 por el jefe del Estado, rey Juan Carlos, con el siguiente encabezamiento: "Sabed: Que las Cortes Generales han aprobado, los ciudadanos de Catalunya han ratificado en referéndum y Yo vengo en sancionar la siguiente ley orgánica". Será la primera vez desde la restauración democrática de 1977 que el Alto Tribunal se pronuncia sobre una ley fundamental refrendada por los electores.

La expectación es alta. La expectación es alta y la inquietud no es escasa ante la evidencia de que el Tribunal Constitucional ha sido empujado por los acontecimientos a actuar como una cuarta cámara, confrontada con el Parlament de Catalunya, las Cortes Generales y la voluntad ciudadana libremente expresada en las urnas. Repetimos, se trata de una situación inédita en democracia. Hay, sin embargo, más motivos de preocupación. De los doce magistrados que componen el tribunal, sólo diez podrán emitir sentencia, ya que uno de ellos (Pablo Pérez Tremps) se halla recusado tras una espesa maniobra claramente orientada a modificar los equilibrios del debate, y otro (Roberto García-Calvo) ha fallecido.
De los diez jueces con derecho a voto, cuatro siguen en el cargo después del vencimiento de su mandato, como consecuencia del sórdido desacuerdo entre el Gobierno y la oposición sobre la renovación de un organismo definido recientemente por José Luis Rodríguez Zapatero como el "corazón de la democracia". Un corazón con las válvulas obturadas, ya que sólo la mitad de sus integrantes se hallan hoy libres de percance o de prórroga. Esta es la corte de casación que está a punto de decidir sobre el Estatut de Catalunya. Por respeto al tribunal –un respeto sin duda superior al que en diversas ocasiones este se ha mostrado a sí mismo– no haremos mayor alusión a las causas del retraso en la sentencia.
La definición de Catalunya como nación en el preámbulo del Estatut, con la consiguiente emanación de "símbolos nacionales" (¿acaso no reconoce la Constitución, en su artículo 2, una España integrada por regiones y nacionalidades?); el derecho y el deber de conocer la lengua catalana; la articulación del Poder Judicial en Catalunya, y las relaciones entre el Estado y la Generalitat son, entre otros, los puntos de fricción más evidentes del debate, a tenor de las versiones del mismo, toda vez que una parte significativa del tribunal parece estar optando por posiciones irreductibles. Hay quien vuelve a soñar con cirugías de hierro que cercenen de raíz la complejidad española. Esta podría ser, lamentablemente, la piedra de toque de la sentencia.
No nos confundamos, el dilema real es avance o retroceso; aceptación de la madurez democrática de una España plural, o el bloqueo de esta. No sólo están en juego este o aquel artículo, está en juego la propia dinámica constitucional: el espíritu de 1977, que hizo posible la pacífica transición. Hay motivos serios para la preocupación, ya que podría estar madurando una maniobra para transformar la sentencia sobre el Estatut en un verdadero cerrojazo institucional. Un enroque contrario a la virtud máxima de la Constitución, que no es otra que su carácter abierto e integrador.
El Tribunal Constitucional, por consiguiente, no va a decidir únicamente sobre el pleito interpuesto por el Partido Popular contra una ley orgánica del Estado (un PP que ahora se reaproxima a la sociedad catalana con discursos constructivos y actitudes zalameras). El Alto Tribunal va a decidir sobre la dimensión real del marco de convivencia español, es decir, sobre el más importante legado que los ciudadanos que vivieron y protagonizaron el cambio de régimen a finales de los años setenta transmitirán a las jóvenes generaciones, educadas en libertad, plenamente insertas en la compleja supranacionalidad europea y confrontadas a los retos de una globalización que relativiza las costuras más rígidas del viejo Estado nación. Están en juego los pactos profundos que han hecho posible los treinta años más virtuosos de la historia de España. Y llegados a este punto es imprescindible recordar uno de los principios vertebrales de nuestro sistema jurídico, de raíz romana: Pacta sunt servanda. Lo pactado obliga.
Hay preocupación en Catalunya y es preciso que toda España lo sepa. Hay algo más que preocupación. Hay un creciente hartazgo por tener que soportar la mirada airada de quienes siguen percibiendo la identidad catalana (instituciones, estructura económica, idioma y tradición cultural) como el defecto de fabricación que impide a España alcanzar una soñada e imposible uniformidad. Los catalanes pagan sus impuestos (sin privilegio foral); contribuyen con su esfuerzo a la transferencia de rentas a la España más pobre; afrontan la internacionalización económica sin los cuantiosos beneficios de la capitalidad del Estado; hablan una lengua con mayor fuelle demográfico que el de varios idiomas oficiales en la Unión Europea, una lengua que en vez de ser amada, resulta sometida tantas veces a obsesivo escrutinio por parte del españolismo oficial, y acatan las leyes, por supuesto, sin renunciar a su pacífica y probada capacidad de aguante cívico. Estos días, los catalanes piensan, ante todo, en su dignidad; conviene que se sepa.
Estamos en vísperas de una resolución muy importante. Esperamos que el Tribunal Constitucional decida atendiendo a las circunstancias específicas del asunto que tiene entre manos –que no es otro que la demanda de mejora del autogobierno de un viejo pueblo europeo–, recordando que no existe la justicia absoluta sino sólo la justicia del caso concreto, razón por la que la virtud jurídica por excelencia es la prudencia. Volvemos a recordarlo: el Estatut es fruto de un doble pacto político sometido a referéndum.
Que nadie se confunda, ni malinterprete las inevitables contradicciones de la Catalunya actual. Que nadie yerre el diagnóstico, por muchos que sean los problemas, las desafecciones y los sinsabores. No estamos ante una sociedad débil, postrada y dispuesta a asistir impasible al menoscabo de su dignidad. No deseamos presuponer un desenlace negativo y confiamos en la probidad de los jueces, pero nadie que conozca Catalunya pondrá en duda que el reconocimiento de la identidad, la mejora del autogobierno, la obtención de una financiación justa y un salto cualitativo en la gestión de las infraestructuras son y seguirán siendo reclamaciones tenazmente planteadas con un amplísimo apoyo político y social. Si es necesario, la solidaridad catalana volverá a articular la legítima respuesta de una sociedad responsable"
És carn de text històric.

diumenge, 22 de novembre del 2009

Política i esport


Sovint escolto als mitjans de comunicació la famosa frase de “no s’ha de barrejar política i esport”, sembla que aquest tòpic està força estès entre el periodisme esportiu. El que em fascina realment no és la frase en sí, sinó que no sembla posar-se en dubte. És una cosa preestablerta, fins i tot un tema tabú. I realment, quan un hi pensa fredament, s’esgarrifa.

Perquè resulta que els campionats i trofeus més importants i prestigiosos del planeta esportiu estan basats en la política, en l’ens bàsica de divisió política. I quan no ho són, es polititzen fins uns extrems molt delicats. D’aquesta manera trobem que, quan els esportistes van a les Olimpíades cada quatre anys, hi van a representar els seus països i, si es dóna el cas que són els guanyadors, l’himne nacional (sagrat) sona als quatre vents per a tot l’estadi. Pobre d’aquell que posi en dubte aquest protocol. Existeix també un torneig anomenat Eurocopa de Nacions de futbol (vaja, quin nom menys poc polititzat), on una selecció de jugadors dels millors països van a competir, també cada quatre anys. Sembla que aquestes seleccions nacionals són sagrades perquè quan entren en conflicte amb els clubs (que tenen a sou els jugadors), aquestes surten sempre guanyant. Disbarats d’aquesta vida.

En el fons no es posen en dubte les seleccions nacionals (de l’esport que sigui) perquè esdevenen un dels únics elements de cohesió nacional que existeixen en el món contemporani. La victòria de l’equip d’un país és representada com el triomf de tota una nació. I de vegades, molts ho tenen com l’únic salvavides per a salvar-se o evadir-se d’una pobre realitat. Fa segles, la guerra era l’element clau per a la diferenciació entre els humans; i el fet de parodiar l’enemic, estranger, mitjançant tòpics que es mantenen en l’actualitat. Els comentaristes esportius usen la primera persona del plural per a les retransmissions: “estem jugant bé”, “hauríem de defensar millor”, “hem guanyat”. Se’m posa la cara morada només d’imaginar-me un país sencer jugant a un esport qualsevol dins una pista o un camp determinat. Però en el fons, metafòricament, es busca aquesta imatge: un país darrere un equip, un país darrere una sola persona. I això passa també en esports on el competidor ni tan sols està defensant el seu país: els esports de motor, el ciclisme en la majoria de casos, etc.

El fet de relacionar o barrejar política i esport no ens hauria de fer estirar els cabells perquè, en definitiva, el món que s’ha anat construint durant els anys està basat en unes divisions, unes identitats, que resulta difícil escapar-ne. D’aquesta manera ens trobem que totes les facetes de la nostra vida estan impregnades per aquesta concepció del món. El que acaba passant és que en alguns cops ens va perfecte i en altres ens incomoda.