Incongruència per sistema

He de reconèixer que poques entrades en aquest blog parlen del present, de l'actualitat, més aviat el ganxo està en el passat. Però segurament, avui, un dels dies claus per al "cas Garzón" bé mereix una reflexió sobre aquest present. Un present de crisi econòmica, però ni molt menys de salut política i judicial. La classe política s'omple la boca amb conceptes com "Estat de Dret" i "esperit de la Transició", però impera el pacte del silenci. Això és la incongruència per sistema.

Incongruència per sistema quan l'àmbit judicial no ha trencat amb el passat pre-constitucional i on hi domina en molts casos el revengisme i el sectarisme. La triple causa contra el sempre controvertit Baltasar Garzón és un atac indiscriminat mitjançant armes corporatives: la imatge del "jutge sent jutjat" és més que il·lustrativa. I una de les tres causes apunta contra un passat encara candent.

Incongruència per sistema quan un president de Comunitat Autònoma surt feliç dels jutjats en saber que ha estat declarat innocent i afirma la seva netedat, després d'anys d'irresponsabilitat política, burda gestió d'institucions públiques i populisme pudent. Autocrítica sota mínims.

Incongruència per sistema quan un dels protagonistes polítics de l'última etapa de la dictadura franquista mor tranquilament sense ni tan sols ser acusat formalment d'atemptat contra els drets humans. Manuel Fraga ha estat lluny fins i tot de ser jutjat i, com a mínim, ser inhabilitat per a la política. Per contra, en un exercici d'escassa memòria (esport nacional en terres ibèriques), ha estat lloat insistenment i nomenat portador de la democràcia a Espanya.

Incongruència per sistema quan la sobirania popular queda en paper mullat. Cal recordar que en tot Estat democràtic el poder últim i absolut recau en la ciutadania. A la pràctica, aquest Estat només pregunta per la opinió del ciutadà tres cops cada quatre anys (en circumstàncies normals). Per exemple, a Catalunya, el novembre del 2010 vam tenir unes eleccions autonòmiques, el maig del 2011 les locals i el novembre del mateix any les generals. Es dóna la casualitat que si les legislatures de quatre anys apuren fins al final, no tindrem dret a decidir fins el novembre de 2014, tres anys després de les últimes eleccions. Produeix vèrtig el preguntar-se si llavors ja haurem sortit de la "crisi" o encara estarem de "rebaixes" (eufemisme, retallades).

Incongruència per sistema quan dos monstres monopolitzen el poder polític a través d'un bipartidisme clau per a l'engranatge del "Estado de Derecho". Amb un sistema electoral completament obsolet i una limitació de vot dels candidats inexplicablement esgarrifosa, aquests dos partits es passen les competències com si d'un joc de pilota es tractés. El paral·lelisme respecte a fa exactament un segle és brutal, la Constitució de 1876 va durar quasi cinquanta anys i només una dictadura la va suspendre parcialment. Alguna cosa hem guanyat, llavors només votaven els homes (un immens pas endavant doncs) i el sistema era paradoxal. L'elecció del govern per part del cap d'estat precedia el procés electoral i no al revés. Ben entrat el segle XX, anem pel mateix camí. Immobilisme, pactes de silenci i el "anar tirant" mentre ens tinguem l'un a l'altre.

Incongruència per sistema quan la Constitució vigent actualment frena el progrés polític del país. Quan ja està tan sacralitzada que només les urgències econòmiques poden retocar-la. Es tracta d'un text aprovat en referèndum per majoria el 1978. Ens trobem en la situació que tots aquells ciutadans nascuts a partir de 1960, o sigui, menors de 52 anys ni tan sols han tingut la possibilitat de votar a favor o en contra de la Carta Magna, i això suposa un gruix quantitativament importantíssim de població.

Incongruència per sistema quan les elits polítiques s'eternitzen en el poder a través d'estratègies d'escassa validesa democràtica. Els ciutadans madrilenys, per exemple, van votar en majoria Ruiz Gallardón com a alcalde de la seva ciutat. Aquest majoritari suport es va traduïr en la marxa, sis mesos després, del dirigent popular a la cartera ministerial de Justícia (tanquem el cercle), mentre el substiuïa Ana Botella, a qui ningú havia votat. Possiblement, els madrilenys no podran dir-ne la seva fins d'aquí quatre anys. El mateix va passar fa uns anys de forma reiterada a Barcelona, amb el trident Maragall, Clos, Hereu, o amb el fallit intent de posar Artur Mas a l'aparador per part de Jordi Pujol.

I finalment, incongruència política quan el cap de l'Estat del Regne d'Espanya és còmplice directe d'un corrupte sense escrúpols. Ningú segurament s'imagina Joan Carles I acusant el seu gendre Iñaki per haver-se apropiat de diner públic de forma il·legal. Però és el que es fa en un Estat de Dret. En el fons, la institució monàrquica és pre-constitucional, pertany a una etapa històrica cada cop més llunyana i va ser impulsada per un general que no ha estat acusat de crims contra la humanitat.

Sentit comú? No, incongruència per sistema. Per acompanyar, la última vinyeta de El Roto.