Sudàfrica, segle XIX: els orígens de la segregació racial II

Tal com s'havia comentat en l'entrada prèvia, l’abolició de l’esclavitud en l’imperi britànic a partir del 1833-34 obre una nova etapa a la colònia del Cap. L’aprovació de la Constitució del 1853, l’aplicació pràctica de les idees humanitaristes d’igualtat racial, i el contrast d’aquesta situació amb les altres formes polítiques d’origen europeu a la zona, ajudaren a que els estudiosos encunyéssin el terme “liberalisme del Cap” (“Cape Liberalism”). Però aquesta tradició és difícil allargar-la més enllà dels anys setanta. És evident que fins llavors, la colònia s’encamina cap a una societat sense restriccions racials, per bé que és cert que la participació negra en les institucions polítiques és gairebé inexistent. Aquesta Constitució de 1853, la primera de la colònia, fou aprovada pel Governador Sir George Cathcart. També, per primer cop, el govern britànic li garantia unes institucions representatives. Segons el text, “tot home adult, independentment del color de la pell, tenia dret a vot, si demostrava haver ocupat durant un any una propietat de 25 lliures, tenir un salari de 50 lliures o tenir-ne un de 25 en el cas que ja fos provist d’allotjament i pensió”.

Tot i això, Timothy Keegan creu que ja durant el període anterior a la “revolució minera” l’Àfrica del Sud en general s’encamina cap a un model d’ordre i segregació racial, contradient tots aquells que apuntaven les tres últimes dècades del segle XIX com el precedent del règim d’Apartheid del segle XX. Recorda, a més, que aquesta qualificació de propietat al voltant de les 25 lliures per al sufragi era molt més baixa, per tant més liberal, que la que hi havia en aquell moment a la metròpoli. Ell argumenta que l’abolició de l’esclavitud no comportà la llibertat dels africans negres, sinó altres formes de control, menys centrades en el paternalisme i més basades en els mecanismes d’autoritat per part de l’estat.

Clifton C. Crais també és força escèptic respecte les repercussions pràctiques d’aquest sufragi tan liberal. Tot i que no es pot negar la seva existència, aquest model de representació consolidà el “colonialisme capitalista i la supremacia blanca, i no la defensa dels negres”. Afirma que els representants dels grans terratinents dominaren les càmeres representatives des de les primeres eleccions i posaren en pràctica les seves idees amb lleis com la Masters and Servants Act de 1856. Aquesta llei, que ja s’havia promulgat a altres parts de l’Imperi, volia regular la relació entre patró i treballador. En realitat, a la colònia del Cap es va convertir en una forma de control més severa sobre els ex-esclaus i pagesos en general i va ser instrumentalitzada per castigar de manera desproporcionada als treballadors de raça negra.

És a partir dels anys setanta, amb el descobriment dels primers minerals, que totes aquelles idees de caire liberal sobre igualtat racial i drets polítics per a totes les ètnies es van diluint, sent el període de guerra la consolidació d’aquesta tendència segregacionista. La política “d’amalgamació” impulsada des dels anys cinquanta, amb la creença que la integració racial en política ajudaria a l’estabilitat, va deixant pas a les idees de racisme científic, influenciades per l’evolucionisme de Herbet Spencer. Però també hi trobem causes pràctiques al marge de les modes ideològiques. Aquesta “revolució de la mineria” crea una mà d’obra barata, principalment negra, que s’acosta més al model d’explotació anterior que no pas al dels treballadors assalariats (però lliures ciutadans). Tampoc no ajuden els esdeveniments que es produeixen en altres indrets de l’Imperi britànic. La revolta a l’Índia (1857) i la rebel·lió a Jamaica (1865) afanyen els polítics del Cap per prendre sobre un major control sobre els africans negres.

La Native Laws and Customs Comission del 1883 segurament sigui la primera mostra que aquesta “amalgamació” i l’assimilació de cultures ha fracassat, doncs es reconeix legalment la diferència de tradicions en el territori de la colònia. Aquest reconeixement és la base de la política segregacionista de les dècades pròximes. També a partir dels vuitanta, la figura de Cecil Rhodes prèn importància. Les seves idees, que combinen “l’amalgamació” amb l’imperialisme, l’expansionisme i aquesta creença quasi teleològica d’una raça britànica destinada a ser superior, van arrelant en la política del Cap. Peter Warwick assenyala que la proporció racial als anys noranta a la colònia del Cap era de 3 contra 1 a favor dels negres. Per tant, si els blancs eren minoria, havien d’equilibrar aquest poc poder demogràfic amb autoritat política, a través de la llei.

El primer exemple seriós per limitar els drets polítics negres a través de la llei fou la Cape Parliamentary Registration Act (també coneguda amb el nom d’Sprigg’s Registration Act), promulgada el 1887. Aquesta llei deixava sense vots tots aquells que tinguéssin propietats en règim de possessió tribal (o sigui, no individual). A la pràctica, extenia el dret al sufragi masculí a tot el territori de la colònia (sobretot a l’est, més enllà del riu Kei), però excloent totes aquelles propietats de tipus comunal, restringia enormement el vot negre. Deu anys abans, l’impulsor d’aquesta llei, Gordon Sprigg, havia assegurat que el creixent nombre de negres que s’acollien al dret a vot no havia de crear una alarma entre la comunitat blanca: “En la meva opinió, seria extremadament perillós, en un govern de tipus representatiu, establir el principi que la major part de la població no tingués veu en els consells del país. La millor manera de fer desaparèixer el descontentament és establir un canal per a dona’ls-hi la paraula. [...] Sota un govern parlamentari, la representació és la teva vàlvua d’escapament. Tapa aquesta vàlvula i provocaràs una explosió.” Les pressions dels grups pro-afrikaners van fer suficient com perquè el 1887 aquesta llei es fés realitat. I a més, creava precedent.

El segon gran pas es produiria el 1892. Feia només dos anys que Cecil Rhodes havia estat nomenat Primer Ministre de la colònia del Cap, i cinc des que la llei d’Sprigg havia estat aprovada, època en que el mateix Rhodes havia deixat una frase per a la prosperitat: “The native is to be treated as a child and denied the franchise” (“Al nadiu se l’ha de tractar com un nen i negar-li el sufragi”). D’aquesta manera, quan es va debatre l’aprovació de la Franchise and Ballot Act, Rhodes no dubtà en donar-li suport: “extreme caution must be used in granting the franchise to coloured people” (“cal molta precaució alhora de donar el sufragi als negres”), mentre recordava al seus companys parlamentaris l’experiència de Jamaica. Bàsicament aquesta nova llei pujava els títols de propietat de 25 lliures, tal com estava establert en la Constitució de 1853, a 75, dificultant enormement la participació dels negres en les eleccions de la colònia. L’administració Rhodes aconseguia doncs excloure de forma indirecta la gran majoria de negres de la participació política, quelcom que els havia distingit del Natal i les Repúbliques boers.
Dos anys més tard, el 1894, arribaria la següent pedra de toc, la Glen Grey Act, també impulsada per l’administració Rhodes. De nou, aquesta llei reduïa els drets dels africans de forma indirecta mitjançant la via econòmica. Les seves propostes eren diverses, però totes anaven envers aquest sol objectiu: s’establia un sistema de propietat sobre la terra basat en petites parcel·les; regia les herències només a través del primogènit, d’aquesta manera obligava gran part de la població masculina al treball assalariat; limitava de nou el dret a vot als africans negres negant-los-hi a tots aquells que es regíssin per un model de propietat de tipus comunal o tribal (una reafirmació de les lleis de 1887 i 1892); i instituïa una sèrie de governs autònoms basats en els consells locals. En general, la finalitat era convertir el model territorial i polític tribal cap a un model més de tipus europeu, basat en petites propietats sobre la terra que després poguessin acabar en mans de grans terratinents i regits per poders de tipus locals. Per altra banda, enviava molts negres a les mines d’or, on es convertirien en mà d’obra a baix preu.

Aquestes foren possiblement les lleis més importants, més àmplies i rellevants per a l’establiment d’un ordre de tipus racial a la colònia del Cap. Es podrien citar altres de menors, com la Liquor Act de 1898, que prohibia la venta d’alcohol per part dels “nadius aborígens”, que no volia dir tots els negres, sinó bàsicament aquells d’origen bantu. El 1902 es promulgava la Morality Act, que també prohibia els negres tenir relacions amb les prostitutes blanques. Tot i que caldria veure l’impacte d’aquestes lleis, petites i grans, en el anys següents (molt marcats per la guerra contra els afrikaners), és evident que els objectius eren inconfusibles.

Tot aquest procés legal, però, contrasta amb el de l’altra colònia britànica, Natal, on s’era molt més restrictiu. Els africans negres no havien tingut en cap moment dret a vot. A tall d’exemple, el Natal Native Code de 1891 “promovia dos sistemes legals paral·lels, sense deixar cap oportunitat als africans negres per moure’s d’un sistema a l’altre”. Evidentment, un primer sistema s’aplicava als “colonitzadors” i era més de caire modern, un segon s’aplicava als “nadius”, i era de tipus consuetudinari, de manera que estava basat en les tradicions, però es tenia molt més marge de maniobra a l’hora d’aplicar les lleis. Per altra banda, el Natal Franchise Act de 1896 negava el vot a totes aquelles persones el país d’origen de les quals no tenien institucions representatives basades en el sufragi parlamentari. Aquesta acció, que ja havia estat presa a la República del Transvaal, afectava directament a tots aquells immigrants provinents de l’Índia.

Més enllà anaven la República del Transvaal i l’Estat Lliure d’Orange, que havien estat fundades sobre la base d’explotació dels negres en les seves granges i sobre la negativa a abolir l’esclavatge. En aquest sentit, George Fredrickson va comparar en un estudi el cas dels esclaus al sud dels Estats Units i a l’Àfrica del Sud. I va arribar a la conclusió que els sudistes nord-americans només podien ser comparats amb els afrikaners. Tot i que a l’Àfrica del Sud no va aparèixer cap organització en contra de l’esclavatge, en ambdós grups es defensava una diferència de base entre negres i blancs i un sistema polític jerarquitzat on els primers estiguéssin subordinats als segons. Per tant les dues Repúbliques independents boers tenen molta semblança amb els Estats del sud a l’Amèrica del Nord, basats tots en la desigualtat racial i amb pocs arguments per refutar aquesta idea més enllà dels religiosos. És més, la constitució de l’Estat Lliure d’Orange és pràcticament una còpia de la constitució dels Estats Units d’Amèrica, amb la diferència que a l’africana s’explicita la limitació de la ciutadania a aquells de raça blanca.