La librería ambulante, de Christopher Morley

En una llibreria podem trobar sovint autèntics totxos, novel·les primoroses, èpiques, sovint interminables, amb infinitat de personatges i històries que ens fan reflexionar fins i tot sobre la nostra pròpia existència. Però també, de tant en tant, amagats tímidament entre els colossos de la literatura, trobem petits diamants en brut, històries breus però engrescadores. Aquest és el cas de "La librería ambulante" (1917).
 
Helen McGill és una dona que arriba a l'equador de la seva vida amb la creixent sensació de monotonia i semi-esclavitud respecte el seu germà Andrew, un escriptor de certa reputació. Cansada de la rutina, decideix comprar el Parnàs, una llibreria ambulant, a l'enigmàtic professor Mifflin i viatjar per la Nova Anglaterra de principis de segles a la recerca d'experiències vitals.
 
"La librería ambulante" és un quasi un conte, podriem dir també que és quasi una "road movie", o una oda a la lectura. La primera novel·la de Christopher Morley (1890-1957) transmet inocència i frescura a parts iguals. El viatge del Parnàs enganxa des del primer moment. Amb una barreja de claredat literària, ritme narratiu, certs tocs d'humor i evocadors paisatges de l'Amèrica rural, aquesta història es converteix en una petita (i breu) joia per a la lectura.  

Anys de Prosperitat, de Chan Koonchung

"En una societat relativament pròspera, la població té més por de l'anarquia que de la dictadura". L'escriptor xinès Chan Koonchung ens fa reflexionar en aquesta novel·la sobre el preu polític que hem de pagar pel progrés, el benestar i la felicitat. Escrita en clau de futur pròxim (escrita el 2009), se situa en la ciutat de Pequín el 2013. Lao Chen, un escriptor de Hong Kong però que ha crescut a Taiwan, rep una enigmàtica notícia per part d'un vell amic. Aquest afirma que un mes del 2008 ha desaparegut, ningú se'n recorda i no en queda quasi rastre en els arxius. "Anys de prosperitat" ens relata la història d'un petit grup de ciutadans xinesos que arribaran fins les últimes conseqüències per a saber l'autèntica realitat, el perquè d'aquesta suposada amnèsia i aquesta inquietant felicitat general.

La crítica ha situat "Anys de Prosperitat" en la línia d'"Un Món Feliç" d'Aldous Huxley o "1984" de George Orwell. Però no ens engayem. Per molt que la història que ens conta Chan sigui fictícia, aquesta transcorre en un marc ben real, en un país com la Xina que camina a passos de gegant cap a la supremacia mundial. En aquest sentit, recorda en molts moments el Saramago d'"Assaig sobre la ceguesa" o "Assaig sobre la lucidesa". I per molt que se'ns expliqui la realitat actual xinesa, les idees que en traiem són perfectament aplicables a l'Europa occidental de les "velles" democràcies. La ciutadania és capaç d'oblidar tots els seus greuges, totes les restriccions a la seva llibertat si així pot viure una vida pròspera i còmode? No és veritat que tenim tan a perdre si fem front a les debilitats del nostre sistema polític, social i econòmic? És realment sa oblidar capítols incòmodes de la nostra història si amb això posem en dubte el progrés nacional i l'estabilitat social?

Un llibre recomanadíssim per a tots aquells, com un servidor, que senten a totes hores com els experts asseguren que la Xina és el futur, però en canvi no en saben res sobre aquesta llunyana i milenària civilització. Una petita recomanació d'Accés Provisional per a aquest Sant Jordi. Chan Koonchung, "Anys de prosperitat" (versió original, "The Fat Years", 2009). Barcelona: La Campana (català) i Destino (castellà), 2011 (1a ed.). 310 pàgines, 19 euros.

El nostre amic comú, de Charles Dickens

El jove John Harmon torna de l'estranger per a heretar la fortuna del seu difunt pare. Per a poder-se fer amb aquesta herència, el jove ha de casar-se amb la desconeguda Bella Wilfer. Però en una negra i humida nit a Londres, un home i la seva filla descobreixen un "tresor" flotant al riu Tàmesis. Aquesta troballa no és més que el cadàver el jove Harmon.

"Our Mutual Friend" ("El nostre amic comú", 1864-65) és una història d'avarícia. La lluita despiadada pels diners, per l'èxit econòmic i social a qualsevol preu. Però també la lluita per a amors sense correspondència. Aquesta obra de més de mil pàgines és possiblement la novel·la més elaborada, més perfecta i complexa de les que va escriure Charles Dickens (1812-1870), o almenys és la que més recomanaria de les que he llegit fins ara. I també cal dir que és el seu últim llibre publicat en vida. En ell, Dickens fa de nou una radiografia de la ciutat de Londres a mitjans del segle XIX. En aquesta capital industrial i imperial, "El nostre amic comú" relata històries paral·leles, amb infinitat de personatges, múltiples interessos i nombrosos girs argumentals. El misteri i la intriga persegueix els seus protagonistes, molt heterogenis si ens fixem en els seus orígens socials. Aquest "amic comú" fa referència a un dels personatges principals de la trama, però l'omnipresent riu londinenc sembla presentar-se com una de les figures més recorrents durant la història. L'aigua canvia el destí en més d'una ocasió.

No falta la crítica social, l'àcida ironia i les brillants caracteritzacions de Dickens. Personatges profunds, molt variats, amb una narració que t'atrapa des de bon principi. Petita recomanació literària per a acabar aquest 2011, per a aquells que vulguin recuperar un clàssic i que es vulguin deixar portar per una d'aquestes històries totals.

Guerra i Pau, de Lev Tolstoi

"El caballo que está enganchado a una rueda de moler piensa que de manera completamente libre y voluntaria adelanta la pierna derecha o la izquierda, levanta o baja la cabeza y avanza porque desea subir arriba, del mismo modo que todas esas innumerables personas que tomaron parte en esa guerra, que temían, se henchían de orgullo, se acaloraban, se indignaban, pensando que sabían y que hacían, no eran más que caballos avanzando lentamente por la enorme rueda de la historia cuyo trabajo estaba oculto para ellos, pero es comprensible para nosotros".

Possiblement no hi hagi cap altra obra de la literatura universal que sigui capaç de captar tan bé l'esperit d'una època (la de les guerres napoleòniques), un país (la Rússia de principis del dinou), ni la vida d'una classe social (l'aristocràcia). "Guerra i Pau" vol ser tant monumental en la seva llargada com en el seu objectiu d'abarcar tot un període històric, una societat i la complexitat d'uns anys tan trascendentals per a l'esdevenir d'Europa, com són els de la primera dècada del segle XIX.

Ben clar ho deixa Lev Tolstoi (1828-1910) a l'inici: ell parlarà del món aristocràctic rus, perquè és el que coneix millor i perquè "les seves vides són molt més interessants" (en mode sarcàstic, segurament). D'aquesta manera ressegueix les vides de quatre grans famílies, els Bolkonski, els Rostov, els Kuraguin i els Bezukhov durant uns anys on Europa viu sota l'amenaça d'un poder creixent i en expansió. Napoleó Bonaparte, l'emperador Bonaparte, vol portar França fins a la glòria i això vol dir estendre la seva Grande Armée des de Lisboa fins a Moscou. "Guerra i Pau" marca la pauta per a la novel·la històrica, aquella en què la veritat i la ficció conviuen en l'espai i en el temps, on aquestes dues realitats es difuminen per a crear una història èpica basada en un món que camina cap a la modernitat. És per això que Napoleó, per exemple, acaba sent un personatge més de la novela, una ésser fet de carn i ossos per molta grandesa que vulgui aparentar. Mítiques batalles com les d'Austerlitz (República Txeca) o Borodino (Rússia) serveixen de fons per a la història d'alguns dels personatges protagonistes, com també ho són l'incendi de Moscou i la retirada de les tropes franceses amb un derrotat Bonaparte.

Tolstoi capta un món que sembla esquerdar-se per moments, una noblesa que no entén que fins hi tot la vella Rússia està en constant canvi, en un context de guerra europea. Magnífica em sembla la descripció que fa de l'ambient que es respira en les esferes aristocràtiques entorn a l'enemic francès. La paradoxa d'una alta societat completament afrancesada, però que s'obliga a veure a Napoleó com la reencarnació de Satanàs. I com per una banda, veuen amb temor les idees liberals de la França revolucionària i atea, i com per l'altra, no dubten en parlar la llengua franca com un símbol de distinció i refinament.

Complexa és l'obra com també complexos són els personatges. De la infinitat de caràcters que hi apareixen, tres en destaquen: Pierre Bezukhov, Natasha Rostov i Andrei Bolkonski. Són els més profunds, els que més evolucionen durant la història i els pilars amb els quals se sosté la novela. Si a l'inici trobem un Pierre introvertit i quasi antisocial, un Andrei cínic i una dolça i inocent Natasha, el pas del temps, i sobretot de la guerra, fa que aquestes tres persones acabin mutant i donin peu a les relfexiones filosòfiques més profundes de Tolstoi. La qualitat narrativa de l'autor rus s'exemplifica clarament en l'ambient de la família Rostov o en la relació de Maria Bolkonskaia amb el seu ancià i malhumorat pare.

En definitiva, és un llibre que intimida a simple vista (sí, és un totxo), però que conté tot allò que fa gran la novel·la decimonònica. Aquella inocència que es respira en la literatura del dinou, però també unes acurades descripcions, meditades reflexions i històries romàntiques i realistes. Des de la narració històrica fins als afers amorosos dels palaus aristocràtics russos, passant pels humits i decadents paisatges bèl·lics. Sabia que un dia jo i Tolstoi ens trobariem a "Guerra i Pau", i realment l'aventura ha valgut la pena.

La Revolució Industrial segons Charles Dickens

"Cocketown [...] era una ciutat de maó vermell, o de maó que hauria estat vermell si el fum i les cendres li ho haguessin permès; de fet, era una ciutat vermella i negra, de tons artificials, com el rostre pintat d'un salvatge. Era una ciutat amb maquinària i xemeneies altes, de les quals sortien initerrompudament serpents de fum que mai no acabaven de descargolar-se del tot. La ciutat tenia un canal d'aigües negres, i un riu d'aigües envermellides per les tintures malolents, i enormes amuntegaments d'edificis tots plens de finestres que trontollaven i sotraguejaven tot el sant dia, i on el pistó de la màquina de vapor pujava i baixava monòtonament com la testa d'un elefant pres d'una follia malenconiosa. Hi havia a la ciutat diversos carrers amples, que s'assemblaven molt entre ells, i molts i molts carrers estrets que encara s'assemblaven més, habitats per persones també ben iguals les unes i les altres, que entraven i sortien totes a les mateixes hores, feien ressonar l'empedrat de la mateixa manera i feien la mateixa feina, i per les quals cada dia era igual que ahir i que demà, i cada any feia pendent amb el darrer i el vinent."
Charles Dickens, Hard Times - For This Times.

Els testaments de Tony Judt

Tony Judt va morir l'any passat a causa d'una variant de l'esclerosi lateral amiotròfica, una enfermetat que li causà una paràlisi muscular progressiva. Se n'anava un dels millors historiadors del segle XX, un intel·lectual de renom i un autèntic expert sobre la història d'Europa. En definitiva, una de les veus més autoritzades per a opinar sobre la situació del món actual. Autor de l'immensa obra (quantitativa i qualitativament) "Postguerra: Una historia de Europa desde 1945", publicà, ja malalt, dos llibres més, els seus dos últims. Dos testaments per a reflexionar sobre cap a on es dirigeix el món que estem construïnt.

El primer d'ells, traduït al català com "El món no se'n surt", és el seu testament polític i intel·lectual. Una crida a la defensa de la ciutadania i la comunitat, una crida a la joventut per a que lluiti per al seu futur. La gràcia d'aquest text és que no es queda en la simple crítica del "què malament estem i com hem pogut arribar fins aquí". Posa a la taula una enorme paradoxa: que d'uns anys on el sector privat (sobretot el sector bancari) ha estat el principal causant de l'actual crisi econòmica, el sector públic continuï estan més mal vist. En aquest sentit, Judt creu que l'Estat ha de tornar a ser aquell que havia arribat a estar al servei del ciutadà, i no un monstre que fa la vida impossible a la població. D'aquesta manera, la socialdemocràcia, tot i no tenir una història gaire dil·latada ni un projecte de futur, sembla ser la opció més vàlida en aquests moments.

Per altra banda, "El refugi de la memòria" és el seu testament vital. Un seguit de records separats per capítols d'un londinenc que mai es va sentir anglès i d'un jueu que mai va es va formar part d'aquesta comunitat. Ell va viure "al marge". Aquesta espècie de cosmopolitisme intel·lectual i vital li ha permès viure gairebé al marge de les identitats i ser un dels millors observadors de la realitat del món occidental. No és d'estrenyar que al final de la seva vida, afirmés sentir-se novaiorquès per sobre de tot. Judt parla positivament d'austeritat quan combina les seves experiències amb el relat de la postguerra a la Gran Bretanya. Explica des de dins el mite del 68, aquella "revolució estudiantil" que no sabia on anava, el conflicte entre Israel i Palestina amb un punt de vista més que interessant i sobretot parla del món de la història, del món univeristari i de la intel·lectualitat. Tot aquest seguit de peces construeixen aquest refugi de la memòria, que va néixer com un exercici del propi Judt per a evadir-se de la seva desesperant malaltia i que s'ha convertit en un dels relats vitals més íntims i commovedors que he llegit mai. Una autèntica delícia.

Dos libres de lectura recomanadíssima, no solsament pel contingut de les seves opinions i vivències, sinó per la facilitat amb la que es llegeixen. Realment, el món no se'n sortirà sinó fem cas a gent com Tony Judt.

El factor humà

“L’esport té el poder de canviar el món. Té el poder d’inspirar i unir les persones com poques coses més... És més poderós que els governs per ensorrar les barreres racials”.
Nelson Mandela

Molt cert. Ja vaig fer una actualització parlant del poder de l’esport i la seva relació amb la política i les consciències nacionals. Però el cas sud-africà és realment espectacular. Mandela va usar el potencial aglutinador dels Springboks, la selecció sud-africana de rugbi, i va salvar el país d’una més que possible guerra civil.

El gran periodista John Carlin, demostrant el seu enorme mestratge, narra tota aquesta història, a cavall entre el que podria ser una novel·la i el que en el fons és, un relat històric, verídic. Nelson Mandela i el CNA, François Pienaar i els seus Springboks, el món afrikaner, la problemàtica de l’apartheid, etc. Però per sobre de tot El factor humà de qui el 1994 es convertia en president de Sud-àfrica, de manera formal, però també a la pràctica. El pare de tots el sud-africans.

Com a “anècdota”: L’any passat el país africà organitzava la Copa Confederacions de futbol. Durant un partit de l’amfitriona, el públic (majoritàriament de raça negra) va començar a cridar quelcom quan va tocar la pilota un dels seus jugadors, Matthew Booth, l’únic de raça blanca. De forma sorprenent, la FIFA ho va interpretar com un acte racista, ja que li va semblar que s’emulaven les lamentables imitacions d’un primat, que ja s’havien produït en alguns estadis europeus. I realment aquells, “u-u-u!!” que incomprensiblement va entendre la FIFA, no eren més que els clàssics crits d’ànim al defensa: “Booth, Booth, Booth!!”. Blatter, et vas lluir.