20 discos per a aquest 2012: III

10. The Shins, Port of Morrow

Especial il·lusió feia el retorn dels Shins, després de cinc anys sense publicació i amb la refundació de la banda, sempre al voltant del gran James Mercer. Amb “Port of Morrow” segueixen amb una tendència que ja venia d’abans. Deixant el so pop més independent per sonar per a un públic més ampli: menys experimentació, cançons més digeribles, melodies més assimilables, producció més comercial i un acostament cap als sons americans més tradicionals. En part, a l’estil de R.E.M., menys jangle i més americana. Això sí, les cançons són impecables, especialment a la primera meitat del disc. Mercer continua dotant les melodies d’una originalitat i dramatisme moderat amb la seva veu. En definitiva, un esforç exitós per jugar en una altra lliga. Veurem què tal els hi va. Tres caramels: Simple Song, It’s Only Life, Bait and Switch. 

9. Mono, For my Parents 
Amb el pas del temps, els japonesos Mono han sabut consolidar el seu espai dins el gènere del rock progressiu. En el seu sisè àlbum, “For my Parents”, es posa en evidència aquest pas endavant. La seva proposta post-rock amb un clar protagonisme per als elements orquestrals, l’èpica i la megalomania, i la recerca de melodies més orientals, d’acord amb els seus orígens. Però les peces guanyen cada cop més en consistència, en claredad i en complexitat. Els crescendos i els girs musicals estan cada cop més ben trobats. Però tampoc abandonen la seva faceta melancòlica, el piano torna a tenir el seu protagonisme en alguns moments. Mono fa bandes sonores a partir del rock, posen música a imatges paisatgístiques com poques bandes saben fer. Per tant, si voleu empendre un viatge o una odissea, ja teniu disc! El caramel: Legend.       

8. Godspeed You! Black Emperor, Allelujah! Don’t Bend! Ascend! 
Al principi, la sala es va veure coberta per una espessa capa de distorsió ambiental, per acabar colpejada per un atronador climax de post-rock. Així podriem descriure el directe de presentació del nou disc dels Godspeed, “Allelujah! Don’t Bend! Ascend!”, després de deu anys (una eternitat) del seu anterior treball. L’estructura d’aquesta nova obra és molt simple: dues grans peces de rock progressiu, de 20 minuts cadascuna, seguides per uns minuts d’ambient i drone. Precisament una de les coses que diferencia aquest “Allelujah!” d’altres treballs és que semblen abandonar en part la lluminositat i el so més americà, per crear ambients més inquietants, donar més protagonisme als drones i deixar-se portar per les melodies més orientals. El resultat és una obra més difícil de digerir, però positivament sorprenent. Els que no sàpiguen que vol dir rock progressiu, que posin el play, les seves peces creixen sense que un ho pugui percebre! El caramel: Mladic.

7. Sigur Rós, Valtari 
Ja és el sisè àlbum de Sigur Rós i els islandesos no deixen de sorprendre, fins i tot als seus seguidors més veterans. Paradoxalment, tot i el seu origen, ha estat la banda de post-rock que ha arribat a més públic, juguetejant amb el pop delicat en els seus dos últims treballs. Però “Valtari” és una altra cosa, suposa allunyar-se del format estàndard de cançó que havien abraçat últimament, i engegar un retorn (en part) als primers treballs. I dic només en part. Tornen els Sigur Rós més ambientals, més progressius i experimentals, però igual de dolços i innocents que sempre. Tot és menys evident i més eteri: els pianos estan més aigualits, l’arquet i la guitarra hi són però només se’ls intueix. Això sí, la veu de Jonsi continua sent el pilar fonamental del seu so. Però el que realment dota aquest àlbum de màgia i ens dóna la sensació d’escoltar quelcom nou és la producció. Només per la recerca del so més islandès possible, “Valtari” ja mereix està tan a munt. Tres caramels: Ég Anda, Ekki Múkk, Varúð. 

6. Sharon van Etten, Tramps
Captivadora i arrebatadora, però també melancòlica, aspra i estripada. Així és com podríem descriure tan la veu de la nord-americana Sharon Van Etten com tota la seva música. Folk per a la solitud de l’escola dels Damien Jurado, però amb l’esperit dels Low. Els intents de vestir la seva música amb una mica de rock descarnat també s’han vist afavorits en aquest magnífic “Tramp” per l’ajuda d’un bon grapat de bons músics. Començant per la producció d’Aaron Dressner (The National) i seguint per les aparicions de Zach Condon (Beirut), Jenn Wasner (Wye Oak) o Matt Barrick (The Walkmen). Però que ningú s’enganyi, davant de tot aquest cartell estan les poderoses melodies de la veu de Sharon. Elles són les que realment converteixen en originals les seves peces i les que fan d’aquest disc el millor del folk del 2012. Tres caramels: Give Out, Serpents, Magic Chords.