Història, educació i adoctrinament

 

La ja famosa frase del ministre d’eduació, cultura i esport José Ignacio Wert (“Nuestro interés es españolizar a los alumnos catalanes”) ha posat la pell de gallina a més d’un, rememorant aquella educació pamfletària i de l’època franquista que no poques generacions van patir. Però es pot anar inclús més enllà, podem viatjar fins al XIX, el segle per excel·lència del nacionalisme europeu, lligat al romanticisme, la llibertat i els valors “de progrés”. L’educació en aquell moment sí que tenia una clara vessant d’adoctrinament, una barreja entre “l’espanyolització” i la “cristianització” dels joves alumnes. La Història explicava que el caràcter espanyol tenia orígens remots i que els habitants de la Hispania o dels regnes visigots ja tenien aquest mateix sentiment d’amor per un país que ni tan sols existia. L’educació franquista, evidentment, no apareix del no-res. Aquests són els seus origens. Però aquí a Catalunya tampoc ens hem quedat curts de vegades. Hem volgut buscar catalans allà on no hi havien i barretines allà on no existien. Les històries nacionals, en definitiva, sovint han fet més mal que servei, basades en estructures i realitats artificials que no ens permeten observar amb claredat els processos i l’evolució històrica.

Això hauria d’estar superat, però veig que no. L’ensenyament bàsic de la  Història, que vol ser entesa com un exercici de reflexió, que pot ser aplicada en vida quotidiana, resulta que ara torna a ser un adoctrinament per a refermar identitats nacionals. Això és retrògada i està totalment obsolet. En un món on l’excés a la informació (històrica també) està a l’avast de tothom i on la comunicació ens permet un contacte tan estret amb altres parts del globus, aquest esquema mental completament decimonònic grinyola bastant. L’ensenyament bàsic de la Història no està per saber “què dolents eren aquests del país costat i quines coses més dolentes que feien”; sinó que s’imparteix per a fer pedagogia, per a fer front a situacions humanes i també per a omplir-nos de referents culturals.     

Estudi històric de la ciutat portuària. Barcelona, 1780 – 1830

Resum – Durant els últims anys s’han multiplicat els treballs històrics sobre la ciutat, que han renovat la tradició de la història urbana. Dins aquest àmbit, la ciutat portuària també ha estat objecte d’investigacions, la majoria de les quals han destacat el caràcter peculiar d’aquest tipus d’aglomeració urbana. L’objectiu d’aquest treball és buscar tots aquells elements que ens permeten estudiar històricament la ciutat portuària. D’una banda, a través de la conceptualització d’aquesta, resseguint la bibliografia sobre la temàtica. De l’altra, mitjançant l’estudi d’un cas, el de la ciutat de Barcelona a finals del segle XVIII i principis del XIX. Ens centrem en matèries àmpliament tractades per la historiografia com el comerç, les relacions entre la ciutat i l’Estat o els vincles socials urbans, però des del punt de vista de la ciutat portuària com a entitat. Així mateix, altres assumptes menys recorrents com els canvis urbanístics en la façana marítima, les institucions pròpies de la ciutat portuària o la seva comunitat estrangera també hi tenen un espai aquí. Tots aquests elements són contrastats amb els d’altres ciutats que poden tenir un perfil semblant com Gènova, Marsella o Hamburg.

Abstract – Over recent years the historical studies about the city have multiplied and have renewed the urban history tradition. Within this field, the port city has also been a subject of investigations, and most of them have pointed out the distinctive nature of this type of urban agglomeration. The aim of this dissertation is to search for all the items that allow us to study the port city historically. On one hand, through the conceptualization of it, tracing back the bibliography about the issue. On the other hand, through the case study of Barcelona from the end of Eighteenth century to the beginning of Nineteenth century. It focuses on different topics widely studied by the historiography such as trade, relations between the State and the city or the social urban ties, but from the point of view of the port city as a whole. Likewise, less common issues such as the urban development in the seafront, the peculiar institutions of the port city or the foreign community are also discussed here. All these items are contrasted with the ones in other cities that have similar profile, like Genoa, Marseille or Hamburg. 

Arxiu en PDF.

La revolta catalana, 1598 - 1640. John H. Elliott

La Història difícilment pot ser cíclica. Els esdeveniments mai es repeteixen amb la mateixa intensitat, amb la mateixa naturalesa i molt probablement, les seves conseqüències mai són idèntiques. Tot i aquesta premisa, hi ha problemàtiques que s’extenen indifinidament al llarg del temps. L’encaix de Catalunya dins d’Espanya, sense cap mena de dubte, és una d’elles. La historiografia catalana ha construït sovint el seu discurs sobre els orígens remots de la identitat nacional catalana i la seva singularitat respecte a la resta de territoris de la Península Ibèrica. La dialèctica Catalunya – Espanya i els greuges que aquesta relació comporta per a l’antic Principat han estat sempre un tema recorrent. En alguns casos de forma exagerada, però en la majoria, revelant un difícil encaix de tradicions en tots els sentits, sigui quina sigui la configuració política de la constanment enaltida Monarquia Hispànica.

Dins aquesta tradició, el capítol referent al segle XVII, l’aixecament del Principat de Catalunya contra la corona de Felip IV i les pretencions centralistes del Comte-duc d’Olivares, és un dels més mitificats. Sobre aquest període, un clàssic de la historiografia catalana sobresurt d’entre la resta. “La revolta catalana, 1598 – 1640: un estudi sobre la decadència d’Espanya” fou publicat el 1963 per John H. Elliott, en la seva versió original en anglès. I malgrat el pas del temps, l’obra d’aquest presitgiós hispanista ha romàs com l’estudi més fiable sobre aquesta matèria, gràcies a la vasta quantitat de fonts primàries utilitzades i el seu anàlisi d’un conflicte que en més d’una ocasió anava més enllà de la col·lisió política.

Una obra que ens fa reflexionar sobre les sempre contraposades tradicions polítiques catalana i castellana, però també sobre la complexitat social del propi Principat, perquè no cal oblidar que aquest conflicte se’l coneix àmpliament amb el nom de Guerra dels Segadors, i aquesta denominació no és pas gratuïta. No està de més recordar que sovint, aquell que anuncia que l’enemic és exterior, vol silenciar un profund enfrontament intern.   

La fotografia documental al Vietnam: el rostre de la guerra

La guerra del Vietnam marca un abans i un després en la història de la fotografia documental i del fotoperiodisme en general. Per una banda és la culminació d’un procés evolutiu. Amb la Primera Guerra Mundial comença a donar els seus primers passos el fotoperiodisme de guerra; amb la segona, dóna un gran salt endavant (com també en la Guerra Civil Espanyola) i assoleix un protagonisme destacat. Amb el temps, fotografies com la del milicià caient, de Robert Capa, o les del desembarcament de Normandia esdevenen mítiques. És la culminació de la cultura visual de masses. Desenvolupen tota una iconografia de guerra i queden fixades en l’imaginari de la població. Però és amb la guerra del Vietnam, quan el fotoperiodisme arriba al seu punt àlgid, en la manera d’expressar i analitzar els esdeveniments, però també en la força amb la que influeix a la opinió pública. En aquest sentit, ajuda la llibertat d’expressió, del qual els Estats Units han esdevingut garants. Per això, el fotoperiodisme al Vietnam marca “un després”. Aquesta absoluta llibertat d’expressió acaba sent contraproduent pel govern nord-americà, ja que davant les dramàtiques imatges que arriben sobre el conflicte, la opinió pública acaba demanant, en massa, la retirada de les tropes del Vietnam. Tant la televisió com el fotoperiodisme esdevenen una potent arma contra la potència nord-americana. A partir de Vietnam i fins els nostres dies, el fotoperiodisme de guerra es controla molt més. És doncs, per aquest seguit de factors, que en aquest conflicte, tindrà la seva màxima força.

Grans agències de notícies, com Associated Press, o importants grups com Magnum Photos, en la seva vessant fotoperiodística, també es deixen veure a la guerra del Vietnam. Els fotògrafs capten la dura realitat del conflicte, però alhora també creen grans obres d’art. És el cas d’Eddie Adams, Nick Ut, Henri Huet, Horst Faas, Philip Jones Griffiths, Don McCullin i Larry Burrows.

La fotografia més dramàticament cèlebre de la guerra del Vietnam és segurament la que li va donar el premi Pulitzer a Nick Ut el 1973. A The Terror of War, Ut retrata com una sèrie de nens i nenes, una sense roba, fugen d’una zona on l’exèrcit sud-vietnamita ha llançat un atac amb napalm. La força de les imatges és tant contundent que provoca un fort impacte en l’opinió pública nord-americana, fins al punt d'entendre aquesta fotografia com el  desencadenant de la retirada dels Estats Units de la guerra.
Una altra famosa fotografia sobre la guerra del Vietnam és la d’Eddie Adams. Guanyadora també del premi Pulitzer el 1969, és una imatge que queda gravada en la retina de la població nord-americana gràcies a la brutalitat del segon en la que és captada. El cap de la policia sud-vietnamita, Nguyen Ngoc Loan, executa a sang freda un membre del Vietcong que ha estat fet presoner durant l’ofensiva del Tet (1968). El fet que l’assassinat es produeixi en una via pública, a la localitat de Saigon, la fa encara més descarnada. Adams es disculpa temps després, degut a la repercussió que té la fotografia: “El general matà aquell Vietcong. Jo vaig matar el general amb la meva càmera. Les fotografies continuen sent les armes més poderoses del món. La gent se les creu, però els fotògrafs menteixen, encara que sigui sense manipulació. Només són mitges veritats. La fotografia no deia: Què faries si fossis el general en aquell mateix moment, en aquell lloc, i agafessis aquell assassí que havia acabat amb la vida d’un, dos, tres americans?”.

Larry Burrows es guanya la fama d’intrèpid gràcies a les seves instantànies a primera línia del front i la seva sang freda alhora de captar moments dramàtics. Tanta és la seva temeritat que acaba morint el 1971 a Laos, durant una missió de l’exèrcit dels Estats Units. Una de les obsessions de Burrows és mantenir la perfecció tècnica de les fotografies tot i la dificultat del context. Un exemple, és la que acaba sent portada de la revista Life (més a dalt, 1965). Un helicòpter nord-americà aterra per a salvar dos soldats ferits. Tot i la tensió del moment, Burrows aconsegueix enfocar perfectament el tràgic rostre del soldat que es manté il·lès, que sembla demanar ajuda. La segona, ja en color (1966), il·lustra com tot i els horrors de la guerra, els fotògrafs passegen quasi tranquil·lament, com si estiguessin en el seu món, per a buscar la millor imatge, però la distància entre el lloc d’acció i el fotògraf és cada cop més estreta.

El 1968, Don McCullin, fotògraf britànic expert en esdeveniments dramàtics, retrata la tensió i la por en estat pur. La commoció del marine nord-americà és captada amb el seu màxim exponent a través del seus ulls i la postura del seu cos. No sabem què mira el soldat, però la cara de pànic ho diu tot. McCullin ho explica així: “Em vaig ficar en una gran batalla amb el 5è Regiment dels Marines dels Estats Units a Hue, la major de la guerra del Vietnam. Després de dues setmanes allà veient cadàvers a escassos metres d’on dormia, vaig tornar a casa una mica tocat mentalment. Però tenia la millor sèrie de fotos que fet mai”.

Un altre dels fotògrafs que assoleix prestigi i celebritat amb la guerra del Vietnam és Philip Jones Griffiths. El 1971 publica el llibre de fotoperiodisme Vietnam Inc., una altra de les obres que ajuda a l’opinió pública a decantar-se contra la guerra i a pressionar el seu govern. Jones Griffiths busca el contrast entre els soldats nord-americans i el civils vietnamites en les seves fotografies, en molts casos, un contrast d’humanitat. Busca imatges que no surtin als telenotícies, que castiguin en part als Estats Units per les seves accions. Membre de Magnum Photos des de 1967, les seves fotografies han estat portada de nombroses revistes en tot el món. Respecte a la guerra, afirma que “no sóc dels que disfruten amb la violència, la detesto. Però en situacions de guerra, necessites tenir el cap fred i distingir entre realitat i por. Si no ho fas, es fàcil que moris.” Un exemple de la seva obra és la fotografia que va prendre el 1968 a Saigon. Una refugiada camina confosa entre les runes després d’un atac nord-americà, que pretenia acabar amb els franctiradors del Vietcong. Els civils també en són víctimes.

Per acabar, la premiada fotografia de Horst Faas amb el Pulizter de 1965. Magnífica no només pel moment, sinó també per la manera d’enquadrar l’escena. El contrast entre el poder d’uns i altres és evident. Un pare sosté amb els seus braços el cadàver de la seva filla mentre demana explicacions als soldats sud-vietnamites.

 

El futuro de la Historia, de John Lukacs

Interessant exercici el que fa John Lukacs en aquest breu assaig de no més de dues-centes pàgines. Si la Història s'ocupa de l'estudi del passat, ell reflexiona sobre el present, i sobretot, el futur d'aquesta disciplina. Què vol dir això? Doncs que no només es fixa en l'interès per la Història en el món actual, sinó també què pot ser d'ella en els pròxims anys, i si es pot ser optimista respecte a l'ofici de l'historiador. No es tracta aquí de profetitzar, sinó més aviat de descriure unes sensacions: cal ser pessimista? Es pot ser optimista? Lukacs, amb una dil·latada trajectòria historiogràfica i una notable comprensió sobre el passat segle XX, és una veu més que autoritzada.
Lukacs presenta en primer lloc el món que rodeja l'historiador. Quin paper ha desenvolupat en la societat al llarg del temps, quin tipus de poder té com a "registrador" del passat, quins problemes pot arribar a comportar per a la veritat històrica l'impuls dels nacionalismes, perquè l'historiador també es mou per modes passatgeres, etc. Però també posa sobre la taula problemàtiques que afecten l'esdevenir de la professió: quin paper tenen les noves tecnologies en l'exercici de la disciplina, poden ajudar o més aviat poden arribar a ser una amenaça per a la veridicitat, tan de fonts com de testimonis? I és més, poden afectar les noves teconologies a l'ensenyament de la Història? La dificultat rau en trobar el límit on aquestes ens deixen d'ajudar i comencen a fer-nos la vida impossible.

Altres realitats de les que parla Lukacs tenen un abast més global. Per una banda, assegura que si bé l'interès per la Història ha crescut en les darreres dècades, la lectura ha disminuït notablement. Podem parlar de crisi en aquest sentit? Per altra banda, ens explica que creix la idea que la Història és important pel saber, però la ignorància d'Història va a més, especialment en la política. El tòpic aquell "d'aprendre dels nostres errors per a no tornar-los a repetir en el futur" és més certa que mai segons ell. Per això recull una magnífica sentència d'un clàssic com Ciceró: "La ignorància del que va succeïr abans que nasquéssim ens converteix en nens eterns".

I finalment, el que sigui possiblement el tema central de l'assaig, o almenys el més interessant. Lukacs planteja el debat de la Història com a ciència o com a literatura. És veritat que l'estudi històric ha de ser científic, rigurós i meticulós, però ell reivindica la Història com a literatura. L'historiador està més aprop del novelista que no pas del físic i això s'ha de notar. Reclama una relació més estreta entre la novela i l'estudi històric, lloant les obres clàssiques, sobretot decimonòniques. La Història ha d'enganxar al públic a través d'una bona narrativa i no pot convertir-se en una fosca cova on quatre estudiosos discuteixen sobre temes intranscendents sense que la societat els pugui ni els vulgui entendre.

Sudàfrica, segle XIX: la guerra i el naixement d'una Unió racialment desigual

La historiografia tradicional sobre l’Imperi britànic sempre recorda la guerra sud-africana (1899-1902) com una guerra entre blancs (“a white man’s war”), una guerra que enfrontava la colònia del Cap contra les Repúbliques afrikaners. És difícil sostenir ja aquesta sentència sobre un conflicte que es va desenvolupar en un territori ocupat, majoritàriament, per homes i dones de raça negra. Molts estudis ha sorgit les darreres dècades reivindicant el paper dels negres en la guerra, no solsament com a principals víctimes, sinó també com a simples partíceps en l’àmbit militar, o fins i tot, alguns beneficiats per l’esfondrament boer al final del conflicte.

Després de resseguir el tractament que van fer estats i colònies del tema racial durant les dècades finals del segle XIX, no és d’estranyar que els negres africans de l’Àfrica del Sud dónessin suport de forma majoritària a l’Imperi, amb l’esperança que en el cas d’una victòria britànica, els drets (ja de per si restrictius) concedits a la colònia del Cap s’estenguéssin a tota l’Àfrica meridional.

Thomas Pakenham escribí una dels primers llibres centrats exclusivament en el conflicte sud-africà, i amb el temps s’ha convertit en una obra de referència. Destacava que aquesta guerra, que en principi no havia de durar més tres mesos, s’allargà fins quasi els tres anys, per “convertir-se en la més llarga, costosa, sanguinària i humiliant de totes les guerres en les que Gran Bretanya havia participat entre 1815 i 1914”. Descartà que l’or fos la causa principal per la que l’Imperi entrava en guerra, malgrat que els interessos de les grans companyies mineres estaven en joc i la seva implicació estigués fora de dubte: els contactes entre Alfred Milner i Albert Beit són constants durant aquests anys.

La primera part del conflicte no durà més d’un any. En aquest lapse de temps, els britànics aconseguiren annexionar-se els dos Estats boers i convertir-los en colònies. Però l’enfrontament encara no havia acabat, perquè els afrikaners, lluny de considerar-se vençuts iniciaren una llarga i cruenta guerra de guerrilles. L’exèrcit britànic, com a resposta, adoptà una estratègia devastadora: política de terra cremada, destrucció de granges (un total de 30.000), magatzems i bestiar, i la construcció de camps de concentració per a les dones i els nens, possiblement la més polèmica de les maniobres britàniques en moltes dècades. Un total de 28.000 persones moriren aproximadament en aquests camps com a conseqüència de la superpoblació de l’espai, la mala nutrició i les nombroses malalties. Aquest fet esdevingué un autèntic escàndol per a la premsa i la opinió pública de la metròpoli. Era la primera vegada que es construïen camps de concentració i aquesta matança s’havia fet contra persones de la mateixa raça.

Poca repercussió en la premsa van tenir els camps de concentració que els britànics van construir per als negres. Les condicions encara eren més lamentables i les xifres, gens despreciables. Es creu que més de 100.000 negres africans van ser transportats a aquests camps, dels quals uns 14.000 hi van perdre la vida. Però això només és una part. Es calcula també que entre 10.000 i 30.000 negres van lluitar en l’exèrcit colonial britànic, molts més dels que ho feren en el bàndol boer. I no només hi van participar com a soldats, també com a espies, missatgers, guardes o servents. Tot plegat deixa en evidència aquesta “white man’s war”.

El 31 de maig del 1902 es firmà la pau entre les dues Repúbliques boers i l’Imperi britànic. Aquesta pau es veuria consolidada anys després amb la promulgació de l’Act of Union, l’inici de l’aliança anglo-afrikaner a l’Àfrica del Sud. El Transvaal i l’Estat Lliure d’Orange es rendien a canvi d’amnistia i una comensació econòmica. L’Imperi es comprometia a donar l’autonomia a les Repúbliques, mentre aquestes passaven a ser sobirania de la Corona Britànica. Però hi havia un dels dotze punts que conformaven el tractat que semblava eludir un tema candent: el sufragi dels negres. El punt vuitè anunciava: “La qüestió de garantir el sufragi als Nadius no es decidirà fins la introducció de l’autonomia”. D’aquesta manera, els britànics evitaven l’obligació dels Estats boers a donar el dret a vot als homes negres, com ja es donava de forma restringida a la colònia del Cap. En el cas de Natal, tampoc es decidia res.

Si abans i durant la guerra els britànics havien insistit en la millora de les condicions de vida i els drets polítics dels negres africans i els uitlanders al Transvaal i a l’Estat Lliure, ara semblaven menystenir aquesta problemàtica. A més, a la pràctica, la colònia del Cap havia restringit cada cop més els drets polítics dels “nadius” a base de lleis, que de forma indirecta reduïen substancialment el sufragi a la majoria de negres sud-africans. El règim segregacionista de l’Apartheid, que s’establí a Sud-àfrica durants els anys 1948 i 1994, no va néixer del no-res. Els seus orígens es troben en el caràcter esclavista i anacrònic de dos Estats d’origen europeu, i la permissivitat i l’excepcionalitat pràctica de l’Imperi britànic en la política de les seves colònies sud-africanes.

Sudàfrica, segle XIX: els orígens de la segregació racial II

Tal com s'havia comentat en l'entrada prèvia, l’abolició de l’esclavitud en l’imperi britànic a partir del 1833-34 obre una nova etapa a la colònia del Cap. L’aprovació de la Constitució del 1853, l’aplicació pràctica de les idees humanitaristes d’igualtat racial, i el contrast d’aquesta situació amb les altres formes polítiques d’origen europeu a la zona, ajudaren a que els estudiosos encunyéssin el terme “liberalisme del Cap” (“Cape Liberalism”). Però aquesta tradició és difícil allargar-la més enllà dels anys setanta. És evident que fins llavors, la colònia s’encamina cap a una societat sense restriccions racials, per bé que és cert que la participació negra en les institucions polítiques és gairebé inexistent. Aquesta Constitució de 1853, la primera de la colònia, fou aprovada pel Governador Sir George Cathcart. També, per primer cop, el govern britànic li garantia unes institucions representatives. Segons el text, “tot home adult, independentment del color de la pell, tenia dret a vot, si demostrava haver ocupat durant un any una propietat de 25 lliures, tenir un salari de 50 lliures o tenir-ne un de 25 en el cas que ja fos provist d’allotjament i pensió”.

Tot i això, Timothy Keegan creu que ja durant el període anterior a la “revolució minera” l’Àfrica del Sud en general s’encamina cap a un model d’ordre i segregació racial, contradient tots aquells que apuntaven les tres últimes dècades del segle XIX com el precedent del règim d’Apartheid del segle XX. Recorda, a més, que aquesta qualificació de propietat al voltant de les 25 lliures per al sufragi era molt més baixa, per tant més liberal, que la que hi havia en aquell moment a la metròpoli. Ell argumenta que l’abolició de l’esclavitud no comportà la llibertat dels africans negres, sinó altres formes de control, menys centrades en el paternalisme i més basades en els mecanismes d’autoritat per part de l’estat.

Clifton C. Crais també és força escèptic respecte les repercussions pràctiques d’aquest sufragi tan liberal. Tot i que no es pot negar la seva existència, aquest model de representació consolidà el “colonialisme capitalista i la supremacia blanca, i no la defensa dels negres”. Afirma que els representants dels grans terratinents dominaren les càmeres representatives des de les primeres eleccions i posaren en pràctica les seves idees amb lleis com la Masters and Servants Act de 1856. Aquesta llei, que ja s’havia promulgat a altres parts de l’Imperi, volia regular la relació entre patró i treballador. En realitat, a la colònia del Cap es va convertir en una forma de control més severa sobre els ex-esclaus i pagesos en general i va ser instrumentalitzada per castigar de manera desproporcionada als treballadors de raça negra.

És a partir dels anys setanta, amb el descobriment dels primers minerals, que totes aquelles idees de caire liberal sobre igualtat racial i drets polítics per a totes les ètnies es van diluint, sent el període de guerra la consolidació d’aquesta tendència segregacionista. La política “d’amalgamació” impulsada des dels anys cinquanta, amb la creença que la integració racial en política ajudaria a l’estabilitat, va deixant pas a les idees de racisme científic, influenciades per l’evolucionisme de Herbet Spencer. Però també hi trobem causes pràctiques al marge de les modes ideològiques. Aquesta “revolució de la mineria” crea una mà d’obra barata, principalment negra, que s’acosta més al model d’explotació anterior que no pas al dels treballadors assalariats (però lliures ciutadans). Tampoc no ajuden els esdeveniments que es produeixen en altres indrets de l’Imperi britànic. La revolta a l’Índia (1857) i la rebel·lió a Jamaica (1865) afanyen els polítics del Cap per prendre sobre un major control sobre els africans negres.

La Native Laws and Customs Comission del 1883 segurament sigui la primera mostra que aquesta “amalgamació” i l’assimilació de cultures ha fracassat, doncs es reconeix legalment la diferència de tradicions en el territori de la colònia. Aquest reconeixement és la base de la política segregacionista de les dècades pròximes. També a partir dels vuitanta, la figura de Cecil Rhodes prèn importància. Les seves idees, que combinen “l’amalgamació” amb l’imperialisme, l’expansionisme i aquesta creença quasi teleològica d’una raça britànica destinada a ser superior, van arrelant en la política del Cap. Peter Warwick assenyala que la proporció racial als anys noranta a la colònia del Cap era de 3 contra 1 a favor dels negres. Per tant, si els blancs eren minoria, havien d’equilibrar aquest poc poder demogràfic amb autoritat política, a través de la llei.

El primer exemple seriós per limitar els drets polítics negres a través de la llei fou la Cape Parliamentary Registration Act (també coneguda amb el nom d’Sprigg’s Registration Act), promulgada el 1887. Aquesta llei deixava sense vots tots aquells que tinguéssin propietats en règim de possessió tribal (o sigui, no individual). A la pràctica, extenia el dret al sufragi masculí a tot el territori de la colònia (sobretot a l’est, més enllà del riu Kei), però excloent totes aquelles propietats de tipus comunal, restringia enormement el vot negre. Deu anys abans, l’impulsor d’aquesta llei, Gordon Sprigg, havia assegurat que el creixent nombre de negres que s’acollien al dret a vot no havia de crear una alarma entre la comunitat blanca: “En la meva opinió, seria extremadament perillós, en un govern de tipus representatiu, establir el principi que la major part de la població no tingués veu en els consells del país. La millor manera de fer desaparèixer el descontentament és establir un canal per a dona’ls-hi la paraula. [...] Sota un govern parlamentari, la representació és la teva vàlvua d’escapament. Tapa aquesta vàlvula i provocaràs una explosió.” Les pressions dels grups pro-afrikaners van fer suficient com perquè el 1887 aquesta llei es fés realitat. I a més, creava precedent.

El segon gran pas es produiria el 1892. Feia només dos anys que Cecil Rhodes havia estat nomenat Primer Ministre de la colònia del Cap, i cinc des que la llei d’Sprigg havia estat aprovada, època en que el mateix Rhodes havia deixat una frase per a la prosperitat: “The native is to be treated as a child and denied the franchise” (“Al nadiu se l’ha de tractar com un nen i negar-li el sufragi”). D’aquesta manera, quan es va debatre l’aprovació de la Franchise and Ballot Act, Rhodes no dubtà en donar-li suport: “extreme caution must be used in granting the franchise to coloured people” (“cal molta precaució alhora de donar el sufragi als negres”), mentre recordava al seus companys parlamentaris l’experiència de Jamaica. Bàsicament aquesta nova llei pujava els títols de propietat de 25 lliures, tal com estava establert en la Constitució de 1853, a 75, dificultant enormement la participació dels negres en les eleccions de la colònia. L’administració Rhodes aconseguia doncs excloure de forma indirecta la gran majoria de negres de la participació política, quelcom que els havia distingit del Natal i les Repúbliques boers.
Dos anys més tard, el 1894, arribaria la següent pedra de toc, la Glen Grey Act, també impulsada per l’administració Rhodes. De nou, aquesta llei reduïa els drets dels africans de forma indirecta mitjançant la via econòmica. Les seves propostes eren diverses, però totes anaven envers aquest sol objectiu: s’establia un sistema de propietat sobre la terra basat en petites parcel·les; regia les herències només a través del primogènit, d’aquesta manera obligava gran part de la població masculina al treball assalariat; limitava de nou el dret a vot als africans negres negant-los-hi a tots aquells que es regíssin per un model de propietat de tipus comunal o tribal (una reafirmació de les lleis de 1887 i 1892); i instituïa una sèrie de governs autònoms basats en els consells locals. En general, la finalitat era convertir el model territorial i polític tribal cap a un model més de tipus europeu, basat en petites propietats sobre la terra que després poguessin acabar en mans de grans terratinents i regits per poders de tipus locals. Per altra banda, enviava molts negres a les mines d’or, on es convertirien en mà d’obra a baix preu.

Aquestes foren possiblement les lleis més importants, més àmplies i rellevants per a l’establiment d’un ordre de tipus racial a la colònia del Cap. Es podrien citar altres de menors, com la Liquor Act de 1898, que prohibia la venta d’alcohol per part dels “nadius aborígens”, que no volia dir tots els negres, sinó bàsicament aquells d’origen bantu. El 1902 es promulgava la Morality Act, que també prohibia els negres tenir relacions amb les prostitutes blanques. Tot i que caldria veure l’impacte d’aquestes lleis, petites i grans, en el anys següents (molt marcats per la guerra contra els afrikaners), és evident que els objectius eren inconfusibles.

Tot aquest procés legal, però, contrasta amb el de l’altra colònia britànica, Natal, on s’era molt més restrictiu. Els africans negres no havien tingut en cap moment dret a vot. A tall d’exemple, el Natal Native Code de 1891 “promovia dos sistemes legals paral·lels, sense deixar cap oportunitat als africans negres per moure’s d’un sistema a l’altre”. Evidentment, un primer sistema s’aplicava als “colonitzadors” i era més de caire modern, un segon s’aplicava als “nadius”, i era de tipus consuetudinari, de manera que estava basat en les tradicions, però es tenia molt més marge de maniobra a l’hora d’aplicar les lleis. Per altra banda, el Natal Franchise Act de 1896 negava el vot a totes aquelles persones el país d’origen de les quals no tenien institucions representatives basades en el sufragi parlamentari. Aquesta acció, que ja havia estat presa a la República del Transvaal, afectava directament a tots aquells immigrants provinents de l’Índia.

Més enllà anaven la República del Transvaal i l’Estat Lliure d’Orange, que havien estat fundades sobre la base d’explotació dels negres en les seves granges i sobre la negativa a abolir l’esclavatge. En aquest sentit, George Fredrickson va comparar en un estudi el cas dels esclaus al sud dels Estats Units i a l’Àfrica del Sud. I va arribar a la conclusió que els sudistes nord-americans només podien ser comparats amb els afrikaners. Tot i que a l’Àfrica del Sud no va aparèixer cap organització en contra de l’esclavatge, en ambdós grups es defensava una diferència de base entre negres i blancs i un sistema polític jerarquitzat on els primers estiguéssin subordinats als segons. Per tant les dues Repúbliques independents boers tenen molta semblança amb els Estats del sud a l’Amèrica del Nord, basats tots en la desigualtat racial i amb pocs arguments per refutar aquesta idea més enllà dels religiosos. És més, la constitució de l’Estat Lliure d’Orange és pràcticament una còpia de la constitució dels Estats Units d’Amèrica, amb la diferència que a l’africana s’explicita la limitació de la ciutadania a aquells de raça blanca.

Sudàfrica, segle XIX: els orígens de la segregació racial I

“We are to be the lords of them”

Cecil Rhodes, 1892

La història de l’Àfrica del Sud ha estat sovint monopolitzada pels esdeveniments que van derivar del règim segregacionista de l’Apartheid i mediatitzada per la figura omnipresent de Nelson Mandela. La realitat és que poc se’n parla dels orígens d’aquest règim de caràcter fortament racista. La República de Sud-àfrica no té gaire més d’un segle d’història, ja que la seva independència data del maig de 1910, quan es féu realitat l’Act Union firmada mesos abans al Parlament britànic de Westminster. Aquesta emancipació és força primerenca en comparació amb la dels altres països africans, i la seva història ha estat sovint al marge de la del continent. Tot i això, aquest segle d’unió amaga una realitat molt complexa i conflictiva, una heterogeneïtat de races i cultures i una infinitat d’interessos sobreposats i en constant contradicció. Les dècades que tanquen el segle XIX a l’Àfrica del Sud són possiblement les que millor exemplifiquen aquesta situació. Set anys abans de l’Act of Union, el 1902, el tractat de Vereeniging sentava, de manera indirecta, les bases per a un model de desigualtat i jerarquia racial. L’Imperi Britànic i les dues Repúbliques afrikaners firmaven la pau després de quasi tres anys de conflicte, i confirmava els africans de raça negra com els majors perjudicats.

Un bon punt de partida pot ser el 1833. L’agost d’aquell any, el Parlament de Westminster promulgava l’Slavery Abolition Act, que eliminava de llei l’esclavitud a tots els territoris de l’Imperi Britànic. Aquesta llei afectava doncs la colònia del Cap, que s’havia anat consolidant després de quatre dècades de l’arribada dels britànics. La majoria de població blanca de la zona, però, era d’origen holandès, els anomenats afrikaners o boers, tot i que el domini poblacional era negre, parlants de llengua bantu. Els afrikaners, perjudicats per aquella nova situació legal decidiren marxar cap a l’interior del continent. Amb el temps, el grup de colons britànics prendria un caràcter eminentment urbà, mentre que els boers s’assentaren en zones rurals a través de la construcció de granges, la pràctica de l’agricultura i la ramaderia, i l’explotació de la mà d’obra negra. Els dos grups van quedar ben dividits i estranyament es van barrejar, en una situació que recordava a la del Canadà amb britànics i francesos.
Aquesta Gran Marxa de voortrekkers en busca de noves terres culminà als anys cinquanta amb la constitució de dues Repúbliques independents boers, reconegudes oficialment per l’Imperi Britànic. La República Sud-africana o del Transvaal (1856) i l’Estat Lliure d’Orange (1854) materialitzaven i institucionalitzaven el mode de vida afrikaner, mentre que anys abans Gran Bretanya assentava una nova colònia a la costa est, el Natal.

Però la descoberta de diamants en la confluència dels rius Vaal i Orange el 1867 canviaria les perspectives de tot el sud de l’Àfrica. La colònia del Cap s’annexionava aquest ric territori del Griqualand Occidental mentre prenien força els projectes per una Sud-àfrica unida, seguint el model del Canadà del 1867. Aquest descobriment de diamants va iniciar la tensa relació entre els britànics i les repúbliques afrikaners, un conflicte constant i creixent durant les últimes tres dècades del segle XIX. Precisament el que va agreujar subtadament aquestes relacions fou l’annexió del Transvaal per part del govern britànic el 1877, que conduí cap a un primer enfrontament armat. D’aquest primer conflicte, que finalitzà el 1881, en sorgí un protagonista, Paul Kruger (1825-1904), que esdevingué el líder de la resistència boer i fou nomenat President de la República del Transvaal amb la seva reestablerta “independència”. La figura de Kruger és imprescindible per a entendre la història d’aquest període. Per altra banda, amb la firma de la pau, els britànics s’asseguraven el control sobre la política exterior d’un República no del tot independent.

Però si els diamants van posar sobre la taula la disperitat d’interessos entre britànics i boers, la descoberta d’or a la zona del Witwatersrand (o simplement Rand) el 1886 va acabar per precipitar un xoc entre interessos contraposats. Les conseqüències, però, d’aquest descobriment, van ser nombroses. Com ja havia passat a la dècada dels setanta amb els diamants, una allau migratòria va arribar a l’Àfrica del Sud en busca de fortuna o simplement, de feina. Aquesta autèntica febre d’or fou paral·lela al desenvolupament industrial de la zona, provocant per exemple, l’aparició de la ciutat de Johannesburg del no res, i el seu enorme creixement durant els anys posteriors. La zona del Rand estava situada dins la República del Transvaal, de manera que fou una inevitable font de conflictes amb l’Imperi britànic, que ja havia observat amb desconfiança l’arribada de capital alemany per a invertir en la República boer, i que significava una amenaça a la seva supremacia a l’Àfrica del Sud.

Una de les conseqüències més importants del descobriment d’or fou aquesta immigració majoritàriament blanca, i sobretot britànica. Els boers els anomenaren uitlanders, “estrangers”. La problemàtica dels uitlanders fou un autèntic cavall de batalla pels britànics, i arribar a convertir-se en un casus belli del conflicte anglo-boer. Aquests immigrants, la majoria treballadors en les mines i amb pocs recursos econòmics, estaven mancats de qualsevol dret polític al Transvaal. Durant la dècada dels noranta, el govern colonial va insistir en què els uitlanders havien d’adquirir els seus drets com a ciutadans britànics, tot i que estiguéssin a l’estranger. Les demandes angleses van topar constantment amb la negativa del govern de Paul Kruger. És difícil deliberar si el govern del Cap estava realment implicat en millorar les condicions d’aquest grup o si simplement eren una excusa per a forçar un conflicte amb la República afrikaner. El que si que podem concloure és que un grup en constant creixement com els uitlanders al Transvaal tenia una força electoral gens despreciable, i que es podia convertir en una via per a fer valer, indirectament, els interessos britànics en aquesta regió. En alguns llocs, aquests immigrants doblaven en nombre de població als “naturals” de la zona, si ens fixem només en les xifres d’homes adults (els que realment podien tenir dret a vot).

El desembre de 1895, el polític escocès Leander Starr Jameson va liderar una fallida incursió al Transvaal coneguda popularment amb el nom de Jameson Raid. El seu objectiu era aconseguir el suport dels afectats uitlanders per a impulsar un cop d’Estat contra Kruger. Amb el fracàs de la incursió, les mirades es va posar sobre els vertaders instigadors d’aquesta conspiració, el magnat imperialista Albert Beit (Werner, Beit & Co.) i, sobretot, Cecil Rhodes (1853-1902). Rhodes és una altra de les figures clau per entendre la influència britànica a l’Àfrica del Sud. Als anys setanta, amb el descobriment de diamants, havia fet una no gens despreciable fortuna a Kimberley, capital de Griqualand Occidental. De fet, fundaria una de les companyies mineres més importants en l’actualitat, De Beers Mining Company, amb Charles Rudd, i amb finançament per part del seu amic Albert Beit i el monstre N. M. Rothschild & Sons. El 1880, Rhodes fou un dels quatre members que entraren al Parlament de la colònia del Cap en representació de Griqualand Occidental. Deu anys més tard, era nomenat Primer Ministre de la colònia. Per tant, no solsament era l’home més ric de l’Àfrica meridional, sinó que a sobre era un dels més poderosos políticament, si no el que més. El fracàs de la Jameson Raid l’apartaria, però, de la vida política.

Malgrat tot, segurament qui va fer més perquè esclatés la guerra a l’Àfrica del Sud va ser Alfred Milner (1854-1925). El 1897 fou nomenat Alt Comissionat i Governador del Cap, un càrrec paral·lel al de Primer Ministre. El Secretari d’Estat per a les Colònies, Joseph Chamberlain (1836-1914), volia, d’una vegades per totes, consolidar la supremacia britànica a la zona, i unir els territoris en una sola entitat, com ja s’havia fet amb Canadà i tal com havia provat anteriorment Henry Carnavon als anys setanta. I per aquesta tasca va enviar Alfred Milner, qui ja havia tingut alguna experiència colonial a Egipte. Milner fou qui posà a la taula la ja esmentada problemàtica dels uitlanders, deixant de banda altres temes tan importants com el ferrocarril, les aduanes o els ports. S’enrocà en defensar els drets polítics d’aquest grup. La Conferència de Bloemfontein del 1899 fou un últim intent de la diplomàcia, però tant Milner com el seu homòleg Paul Kruger, mantingueren una actitud intransigent que acabà per precipitar els esdeveniments. Mesos més tard, el Transvaal declararia la guerra als britànics.

Esports ancestrals V: el mob football

Si hi ha un joc en la història de la humanitat que es caracteritzi per no tenir quasi cap regla, aquest el mob football. El mob football és el caos portat a la pràctica, la multitud barallant-se per portar una pilota al seu objectiu, conduint-la amb qualsevol part del cos o robant-la a l’adversari sigui el mètode que sigui, sense arribar a l’assassinat.

Aquest joc va aparèixer a Europa durant l’Edat Medieval, tot i que és al Regne Unit on va tenir més transcendència. Malgrat no sembla haver una influència directa, el mob football prèn moltes de les característiques del romà Harpastum, que ja havia sortit anteriormente en una entrada. Tot i l’absència de reglament, sembla ser que els nombrosos participants es dividien en dos grups, una divisió que ja venia donava pel poble de procedència d’aquests. D’aquesta manera, la multitud d’un i altre bàndol lluitava per una pilota que havia de transportar fins al seu propi poble. És evident que aquest joc desembocava en violència i que els veïns de les poblacions participants es resguardaven a casa seva, tapant portes i finestres i esperant que la torba minvés. Alguns experts han assenyalat que aquesta pràctica podia estar relacionada amb algun tipus de ritu pagà, on l’esfèric podia simbolitzar el sol. També es creu que va ser portat pels normands a les illes britàniques al segle XI, i que per això es féu popular tant en el territori insular com a les costes continentals més properes. El que si està clar és que pot ser un precursor de l’actual rugby, per bé que el mateix mob football encara es practica en alguns pobles d’Anglaterra.

Esports ancestrals IV: el calcio fiorentino

És durant el període modern quan l’espai públic realment guanya protagonisme. Tot i que encara la idea d’allò públic i allò privat no és gaire clara i la línia que separa aquests dos espais es troba difuminada, el carrer i la plaça deixen de ser, en molts casos, un simple lloc de pas per a convertir-se en el focus de la vida de la ciutat. Segurament es recupera en part l’esplendor de la ciutat antiga, quan espais com el Fòrum centralitzaven els contactes entre els habitants.

El passeig d’aquell que vol mostrar a la ciutat el seu nivell, o simplement per tota mena d’espectacles on la violència té un paper especial. Tot i les contades execucions públiques al llarg de l’any a la ciutat moderna, la gent hi acudia en massa. A més també trobem tota mena d’espectacles violents sobre animals (com els toros en el cas espanyol) o petits però cruents càstigs a delinqüents.

En aquest context apareix el segle XVI el calcio fiorentino a la ciutat de Florència. La Piazza Santa Croce és escenari d’un joc que alguns fins hi tot han assenyalat com l’avantpassat del futbol (calcio, com ara se l’anomena a Itàlia, vol dir patada). La pilota era també la protagonista, però la violència en la majoria de casos era notable. Dos equips de 27 jugadors cadascún (amb 5 porters a cada bàndol) intentaven introduir la pilota per un forat que hi havia a cada extrem del camp. Sembla ser que una anotació donava dos punts a l’equip que havia encertat però un error en el llançament comportava la pèrdua de mig punt. Per arribar a l’objectiu, els jugadors podien impactar l’esfèric tant amb les mans com amb els peus i el terra estava cobert de sorra. Aquest joc es va convertir en tot un fenòmen durant l’edat moderna a la ciutat de Florència i fins i tot es va exportar a localitats com Roma, Livorno o Lió.

Esports ancestrals III: el Pok-a-Tok

Un dels esports més antics que podem trobar en la història és el mil·lenari Pok-a-Tok, el joc de pilota més emblemàtic de Mesoamèrica. S’han trobat evidències d’aquesta pràctica a tota la regió, i es remunten tres mil anys abans de la nostra era. Tot i això, l’espectacular complex construit per al joc a les runes maies de Chichén Itzá li dóna encara un valor més especial a aquest mite.

No queden gaires evidències respecte al sistema de joc del Pok-a-Tok. Les poques que ni han, a part de la pista, són les imatges. Sembla ser que l’objectiu inicial del joc era mantenir la possessió de la pilota, petita peça de goma de 10 a 15 centímetres de diàmetre. La dificultat sembla que radicava en el fet que només es podia colpejar-la amb els genolls, els colzes i la cadera. Tampoc s’està segur que les grans anelles penjades a les parets de pedra forméssin part del joc des dels seus orígens. El que si se sap és que es podia anotar tan passant la pilota per dins seu com simplement tocant-la amb la pilota. L’enorme dificultat que això suposava podia fer que amb una simple anotació pogués acabar el partit.

Els investigadors han apuntat que el Pok-a-Tok podria haver passat a ser més que un simple joc per convertir-se en un autèntic esdeveniment i un fenomen polític, social i religiós, on els seus participants podien arribar a ser considerats herois.

Esports ancestrals II: l'Episkyros i el Harpastum

L’esport ha estat un tema força desenvolupat en el món clàssic europeu. Grècia és el bressol dels moderns Jocs Olímpics, i moltes de les seves proves es remonten als anys d’esplendor helenístic. Però un dels jocs practicats a l’antiga Grècia ha quedat al marge. Segurament no va assolir la popularitat d’altres esports, però és un bon moment per reivindicar l’Episkyros. Les seves característiques l’allunyen dels cànons bàsics del futbol, però un cop més la pilota era la protagonista d’aquesta pràctica. Dos equips d’uns 12 participants cadascú es situaven en dos espais dividits per una línia. L’objectiu era colpejar el cap dels contrincants amb la pilota, que podia ser impactada per les diverses parts del cos, mans incloses. És evident que en alguns llocs l’Epikyros va derivar en pràctiques violentes, vist l’objectiu final del joc. I com a bon esport grec, els participants, que també podien ser dones, havien d’anar nus.

Com en altres àmbits com la cultura i la política, l’antiga Roma també va pendre elements de “l’esport grec”. En aquest cas, el Harpastum va agafar la idea de dos equips, una pilota i un terreny de joc dividit en dues parts per a crear el seu propi joc. En aquest cas, però, l’objectiu era mantenir la pilota en el propi camp mentre l’altre equip s’afanyava a interceptar-la i portar-la cap al propi camp. Tot i que amb el Harpastum els peus van perdre protagonisme, el fet que no es pogués placar al qui portava l’esfèric va fer que es desenvolupéssin un seguit de tàctiques i estratagemes per a mantenir-lo a través de la seva passada. Alguns dels jocs de possessió que es practiquen a l’actualitat, ja siguin amb les mans o amb els peus, recorden a l’ancestral Harpastum.

Esports ancestrals I: el Tsu Chu i el Kemari

El futbol és de llarg l’esport més popular del món però els seus orígens són ben llunyans. En diversos indrets repartits pel planeta podem trobar al llarg de la història pràctiques esportives que ens recorden els elements més bàsics del futbol. Vet aquí alguns interessants exemples.

Una de les primeres evidències es troba a l’antiga Xina, doncs està demostrat que per allà el 250 aC (aprox.) es jugava a un joc anomenat Tsu Chu. El més curiós és que aquest nom està format pels vocables Tsu, que vol dir “xutar”, i Chu, en referència a la pilota folrada de pell. La seva popularitat va créixer tan que es van arribar a fer partides en honor a l’emperador (que també hi participava), i fins i tot va acabar derivant en pràctiques d’entrenament militar. Paral·lelament, també amb el pas del temps, es van construir pistes adecuades a la seva pràctica, amb les seves respectives xarxes elevades, on s’havia de col·locar, hàbilment, la pilota. Aquesta pràctica xinesa es va acabar extenent a altres territoris com Corea, Japó o Vietnam.

Amb certes similituds, però molt més tardà, el Kemari es va desenvolupar al voltant del segle VI dC al Japó. En aquest cas, la bola continuava sent la protagonista i estava feta de cuir i serradures a dins. L’objectiu, però, era diferent. Aquí no existien porteries ni xarxes, per la qual cosa la finalitat del joc era passar-se l’esfèric sense que aquest toqués a terra. Pel que sembla, no era pas una pràctica informal. Calia un uniforme determinat per a jugar-hi i el terreny de joc havia d’estar marcat per quatre arbres en forma de quadrat. Amb els anys, aquest esport es va popularitzar entre les classes més baixes i va acabar sent un autèntic fenomen. A diferència del Tsu Chu, el Kemari no ha desaparegut i fins i tot encara es pot veure algun joc similar a casa nostra.

Por el bien del imperio, de Josep Fontana

"És évident que el món pròsper que se'ns prometia després de la Segona Guerra Mundial ha estat realment un frau". Així de contundent va iniciar el prestigiós historiador Josep Fontana la seva assignatura sobre la Guerra Freda, el curs passat. L'objectiu era donar un cop d'ull al gran conflicte del segle XX sense seguir una història lineal i des d'un punt de vista diferent. I d'altra banda, preguntar-se perquè tot el que se'ns explicava que arribaria, totes aquelles promeses sobre un món millor no han arribat. Aquests plantejaments eren també l'objectiu del projecte en el que es va embarcar Fontana ara ja fa uns 15 anys i que han culminat aquest 2011 amb la publicació de "Por el bien del imperio. Una historia del mundo desde 1945". Els esdeveniments que s'han anat succeïnt en els darrers anys han obligat a fer una revisió dels plantejaments de l'obra, per a ensenyar-nos amb major claredat com hem arribat des de 1945 a la situació actual.

Evidentment, hi ha poques veus més autoritzades en aquest país que la de Fontana per a explicar la història del darrer mig segle llarg. Per una banda, per la seva dilatada trajectòria com a investigador, primer del segle XIX, ara, del període al qual ens referíem. I per altra, per l'experiència vital que ha tingut durant totes aquestes dècades, per haver pogut veure de ben a prop tot aquest procés històric. Fa uns mesos parlava de Tony Judt en aquest mateix blog i el citava també com un exemple d'aquests intel·lectuals que han pogut estudiar el temps en el qual vivien. Per tant, la visió que Fontana ens dóna sobre el món actual és original, diferent, heterodoxa i estimulant.

Recomano doncs la lectura d'aquesta monumental obra de 1200 pàgines encara que sigui en petites dosis i espero amb impaciència poder-li donar un cop d'ull algun dia d'aquests. Com a aperitiu, una entrevista que li ha fet TV3 en motiu d'aquesta publicació. No té desperdici. Felicitats, Josep.

Guerra i Pau, de Lev Tolstoi

"El caballo que está enganchado a una rueda de moler piensa que de manera completamente libre y voluntaria adelanta la pierna derecha o la izquierda, levanta o baja la cabeza y avanza porque desea subir arriba, del mismo modo que todas esas innumerables personas que tomaron parte en esa guerra, que temían, se henchían de orgullo, se acaloraban, se indignaban, pensando que sabían y que hacían, no eran más que caballos avanzando lentamente por la enorme rueda de la historia cuyo trabajo estaba oculto para ellos, pero es comprensible para nosotros".

Possiblement no hi hagi cap altra obra de la literatura universal que sigui capaç de captar tan bé l'esperit d'una època (la de les guerres napoleòniques), un país (la Rússia de principis del dinou), ni la vida d'una classe social (l'aristocràcia). "Guerra i Pau" vol ser tant monumental en la seva llargada com en el seu objectiu d'abarcar tot un període històric, una societat i la complexitat d'uns anys tan trascendentals per a l'esdevenir d'Europa, com són els de la primera dècada del segle XIX.

Ben clar ho deixa Lev Tolstoi (1828-1910) a l'inici: ell parlarà del món aristocràctic rus, perquè és el que coneix millor i perquè "les seves vides són molt més interessants" (en mode sarcàstic, segurament). D'aquesta manera ressegueix les vides de quatre grans famílies, els Bolkonski, els Rostov, els Kuraguin i els Bezukhov durant uns anys on Europa viu sota l'amenaça d'un poder creixent i en expansió. Napoleó Bonaparte, l'emperador Bonaparte, vol portar França fins a la glòria i això vol dir estendre la seva Grande Armée des de Lisboa fins a Moscou. "Guerra i Pau" marca la pauta per a la novel·la històrica, aquella en què la veritat i la ficció conviuen en l'espai i en el temps, on aquestes dues realitats es difuminen per a crear una història èpica basada en un món que camina cap a la modernitat. És per això que Napoleó, per exemple, acaba sent un personatge més de la novela, una ésser fet de carn i ossos per molta grandesa que vulgui aparentar. Mítiques batalles com les d'Austerlitz (República Txeca) o Borodino (Rússia) serveixen de fons per a la història d'alguns dels personatges protagonistes, com també ho són l'incendi de Moscou i la retirada de les tropes franceses amb un derrotat Bonaparte.

Tolstoi capta un món que sembla esquerdar-se per moments, una noblesa que no entén que fins hi tot la vella Rússia està en constant canvi, en un context de guerra europea. Magnífica em sembla la descripció que fa de l'ambient que es respira en les esferes aristocràtiques entorn a l'enemic francès. La paradoxa d'una alta societat completament afrancesada, però que s'obliga a veure a Napoleó com la reencarnació de Satanàs. I com per una banda, veuen amb temor les idees liberals de la França revolucionària i atea, i com per l'altra, no dubten en parlar la llengua franca com un símbol de distinció i refinament.

Complexa és l'obra com també complexos són els personatges. De la infinitat de caràcters que hi apareixen, tres en destaquen: Pierre Bezukhov, Natasha Rostov i Andrei Bolkonski. Són els més profunds, els que més evolucionen durant la història i els pilars amb els quals se sosté la novela. Si a l'inici trobem un Pierre introvertit i quasi antisocial, un Andrei cínic i una dolça i inocent Natasha, el pas del temps, i sobretot de la guerra, fa que aquestes tres persones acabin mutant i donin peu a les relfexiones filosòfiques més profundes de Tolstoi. La qualitat narrativa de l'autor rus s'exemplifica clarament en l'ambient de la família Rostov o en la relació de Maria Bolkonskaia amb el seu ancià i malhumorat pare.

En definitiva, és un llibre que intimida a simple vista (sí, és un totxo), però que conté tot allò que fa gran la novel·la decimonònica. Aquella inocència que es respira en la literatura del dinou, però també unes acurades descripcions, meditades reflexions i històries romàntiques i realistes. Des de la narració històrica fins als afers amorosos dels palaus aristocràtics russos, passant pels humits i decadents paisatges bèl·lics. Sabia que un dia jo i Tolstoi ens trobariem a "Guerra i Pau", i realment l'aventura ha valgut la pena.

Els Estats Units de Llatinoamèrica. Per què no va ser possible?

És difícil pensar actualment en una federació d’Estats a l'Amèrica llatina, des de Mèxic al nord, fins a Xile i Argentina al sud. Però resulta interessant plantejar-se perquè aquest vast territori no s‘organitzà de forma federal de la manera que ho van fer els Estats Units d’Amèrica. Es tracta de buscar, doncs, algunes de les raons per les quals es produí la “balcanització” de l’Amèrica llatina, en paraules de Thomas Calvo.

És imporant iniciar l’explicació fent un cop d’ull a la divisió territorial heretada a Llatinoamèrica. Amb les reformes borbòniques del segle XVIII es volia racionalitzar (entre d’altres coses) la divisió administrativa del món colonial espanyol. De manera que just abans de la invasió napoleònica a la Península Ibèrica, trobem per sobre d’algunes capitanies generals (Xile, Guatemala), quatre grans virregnats: Nueva España, Nueva Granada, Río de la Plata i Perú. Això és important perquè en el fons aquesta divisió serà la base dels futurs estats llatinoamericans (evidentment, amb algunes divisions internes).

Un altre dels factors importants el trobem ja al esclatar, a la metròpoli, la Guerra Peninsular de 1808-1814. Tot i que a l’Amèrica llatina trobem indicis d’una voluntat d’autonomia, o fins i tot d’independència en algun cas, com en els Estats Units, l’element clau aquí és el buit de poder que produeix la guerra anteriorment esmentada. Això diferencia el cas hispanoamericà del de les Trezte Colònies i la Gran Bretanya. Les colònies espanyoles s’han de governar, de moment, per elles mateixes, és per això que es creen Juntes governatives. Per tant, el govern del territori és anterior a la creació d’un Estat, i ja no diguem de la Nació. Aquesta necessitat d’organització com a conseqüència d’un fet subtat i sopressiu crec que és important per a entendre perquè després molts dels nous estats decideixen seguir el seu propi camí.

Un altre àmbit en el que ens hauriem de fixar és el social. Les elits criolles, principals impulsores de les independències es trobaven entremig del control de la metròpoli i el temor a revoltes populars i/o indígenes. Si per una banda és important citar el cas de Nordamèrica com a antecedent d’aquestes independències, també és cabdal tenir en compte com van afectar tant la Revolució Francesa com la Revolució Haitiana a aquesta elit. Potser per això, la nova oligarquia política va decidir concedir (en teoria) la ciutadania a tots els habitants de l’Amèrica Llatina, a diferència dels seus homòlegs nortenys. Potser d’aquí prové la forta inestabilitat política i social dels anys posteriors, que dificulta la creació d’una confederació (o una federació).

Finalment és important fixar-se en els projectes de les elits polítiques llatinoamericanes. Perquè en el fons, qui acaba decidint les formes d’organització política dels nous estats són una minoria. Com en el cas dels Estats Units, a l’Amèrica Llatina també es desenvolupa un debat sobre com s’ha de governar l’antic territori colonial espanyol, un procés que és paral·lel al de les independències. Líders independentistes com Francisco de Miranda o Simón Bolívar estan influenciats per polítics nord-americans com Alexander Hamilton o James Madison, protagonistes de la creació dels Estats Units, o tenen un perfil semblant al de George Washington, el seu primer president. És més, el mateix Miranda és testimoni de la Revolució Nordamericana durant els anys 1783 i 1784 i s’entrevista amb algunes de les principals figures. Per tant, les idees republicanes, confederals i federals, i la idea d’una unió de tots els estats llatinoamericans hi és present. També s’ha de dir que Miranda és molt més optimista que Bolívar respecte a la possible realització d’aquest projecte.

Les possibilitats, però, van existir. El congrés de Panamà de 1826, impulsat per Bolívar, havia de ser el punt de partida per a aquesta “Nació de repúbliques”, però la inestabilitat política en molts dels nous països i l’absència d’alguns destacats en aquest congrés va diluir ràpidament el plà. De fet l’únic projecte confederat (a part del de Bolívia i Perú, 1836-39) que va tenir certa durada fou el de la Gran Colòmbia, hereva de l’antic Virregnat de Nueva Granada, i que va acabar dividint-se en Colòmbia, Ecuador, Venezuela i Panamà als anys 30.

És possible que la lluita per esdevenir l’autèntic portaveu del territori estigués darrere d’aquesta “desunió”, o que els projectes exportadors que van dur a terme les elits oligàrquiques regionals dificultéssin la posada en pràctica de l’ideal confederat, però, en el fons, els països ja havien entrat en unes dinàmiques internes, després de la guerra de 1808-14 i el procés emancipador, que tampoc afavoriren la realització d’un projecte com el dels Estats Units d’Amèrica.

A la imatge, José de San Martín proclama la independència de Perú el 28 de juliol de 1821 a la capital Lima.

La Revolució Industrial: petita revisió

El desenvolupament industrial liderat per Gran Bretanya des del segle XVIII i estès a gran part d’Europa i Amèrica del nord a partir del segle XIX és conegut tradicionalment amb el nom de Revolució Industrial. Però és correcte denominar aquest fenomen amb el terme “Revolució”, tenint en compte la seva amplitud geogràfica i cronològica? Es pot defensar aquesta idea, però amb diversos matisos que cal explicar.

En primer lloc, quan ens referim a Revolució, sempre pensem en un canvi ràpid, subtat, radical, i fins i tot, dramàtic, i sovint l’utilitzem en clau política, o social en alguns casos. Evidentment, un canvi econòmic no es pot produir amb la mateixa rapidesa que un de polític i, per tant, necessita unes quantes dècades. Per altra banda, hi ha la problemàtica geogràfica. Com que ens referim a la Revolució Industrial a Europa, Gran Bretanya prèn un lideratge indiscutible fins a finals del segle XIX, però quan es produeix aquest procés a l’Europa continental? Sovint s’afirma que Bèlgica fou el primer país industrialitzat i que ho assolí de manera força homogènia. Però a la resta d’Estats aquest procés no es produí fins ben entrat el segle XIX, com a molt aviat durant els anys quaranta. L’altre problema es que no es pot parlar mai d’industrialització en clau nacional, doncs tots els països excepte el cas anteriorment esmentat van seguir un camí molt desigual (internament). No es pot comparar les zones del Ruhr o la Saxònia amb la resta de la futura Alemanya, l’àrea de Lió en el cas francès o Catalunya en el cas espanyol. Per aquesta raó, molts autors, generalment historiadors de l’economia s’han atrevit a parlar d’”evolució accelerada” o d’”evolució industrial” abans que parlar de Revolució, tenint en compte que no és generalitzada a tot el continent i que s’allarga durant molt de temps.

El que està clar però és que Gran Bretanya, a la meitat de la centúria, dominava la producció industrial al món. I les bases d’aquest èxit s’havien posat (ens podriem remontar més segles) durant la Revolució Gloriosa de 1688, que havia comportat, un clima molt més propens a la innovació tecnològica i institucional, però també, en termes econòmics, un mercat molt més flexible que ajudava a l’adquisició de grans sumes de capital per a inversions. Tot i que alguns autors són contraris a parlar d’una Revolució Industrial abans de 1800, o inclús 1830 (segurament en el conjunt d’Europa), el cert és que la dècada “d’enlairament industrial” a la Gran Bretanya, en paraules d’Eric Hobsbawm, és la de 1780.

Un debat que demostra la importància d’aquest fenomen anomenat Revolució Industrial és el que es desenvolupa a través de dues opinions que no tenen perquè ser excloents. Una primera idea defensa que la Revolució va ser causada, per sobre de tot, per la demanda. Aquesta idea va lligada a la tesi de Jan de Vries de les “revolucions industrioses”, segons la qual, sobretot durant el segle XVIII, es produeix un canvi d’hàbits que afecta tant els horaris com l’alimentació i el consum de productes de primera necessitat. Aquesta demanda faria rentable la innovació en la indústria, per exemple, tèxtil. Christopher A. Bayly defensa aquesta idea i la relaciona amb un procés paral·lel de domesticació i sedentarisme. La segona, per contra, es fixa més en l’oferta. Això vol dir que posa més èmfasi en tot un seguit d’invencions que es van produir, majoritàriament a la Gran Bretanya, durant el segle XVIII i primera meitat del XIX: les màquines de filar (l’spinning jenny, la mule) i de producció de teixits (la llançadora volant), la màquina de vapor i el conseqüent vaixell de vapor, però sobretot el ferrocarril. El ferrocarril va escurçar enormement el temps de trajecte entre diverses ciutats, però també, entre d’altres coses, va impulsar sectors de la indústria com el ferro, l’acer, el carbó o la maquinària pesada. Perquè quan parlem de Revolució Industrial no només ens hem de referir a la producció, sinó també als mitjans de transport i comunicació, i a la organització del treball.

En conseqüència, la producció industrial es va multiplicar exponencialment, però també els terminis en transport i comunicació es van reduïr dràsticament. I això és una Revolució.

La Revolució Industrial segons Charles Dickens

"Cocketown [...] era una ciutat de maó vermell, o de maó que hauria estat vermell si el fum i les cendres li ho haguessin permès; de fet, era una ciutat vermella i negra, de tons artificials, com el rostre pintat d'un salvatge. Era una ciutat amb maquinària i xemeneies altes, de les quals sortien initerrompudament serpents de fum que mai no acabaven de descargolar-se del tot. La ciutat tenia un canal d'aigües negres, i un riu d'aigües envermellides per les tintures malolents, i enormes amuntegaments d'edificis tots plens de finestres que trontollaven i sotraguejaven tot el sant dia, i on el pistó de la màquina de vapor pujava i baixava monòtonament com la testa d'un elefant pres d'una follia malenconiosa. Hi havia a la ciutat diversos carrers amples, que s'assemblaven molt entre ells, i molts i molts carrers estrets que encara s'assemblaven més, habitats per persones també ben iguals les unes i les altres, que entraven i sortien totes a les mateixes hores, feien ressonar l'empedrat de la mateixa manera i feien la mateixa feina, i per les quals cada dia era igual que ahir i que demà, i cada any feia pendent amb el darrer i el vinent."
Charles Dickens, Hard Times - For This Times.