15. If These Trees Could Talk, Red Forest
La inquietud i el misteri amb el que es presenten
els If These Trees Could Talk a “Red Forest” ja ens avança que estem davant de
quelcom gran. En efecte, amb la primera explosió de guitarra, aquests
nord-americans demostren que el seu segon treball és un senyor àlbum de
post-rock. Posseeixen la contundència de la que no gaudeixen molts dels grups
del seu món. A més, tenen la creativitat suficient per sorprendre en un gènere
que sembla encotillat, però que encara té molt camí per a recórrer. Es mouen
per paratges apocalíptics i foscos, abraçant el millor del rock progressiu i la
càrrega d’adrenalina del metal instrumental. I dominen brutalment les
dinàmiques de les cançons, combinant els moments de calma, amb arpeggis i sons
ambient, amb els cims de rock i la grandiloqüència. Una de les altres sorpreses
del 2012. Tres caramels: Barren Lands of the Modern Dinosaur, They Speak With Knives, Red Forest.
14. Damien Jurado, Maraqopa
Damien Jurado continua amb la seva original
proposta folk, molt en la línia dels seus últims dos discos especialment. Folk
reposat, però estripat, banda sonora per a paratges despoblats, moments d’aïllament
i retir espiritual, amb la seva ja clàssica música melancòlica i les seves
lletres desesperades. Seguint l’herència de grans com Neil Young (en la seva
versió tranquila), Damien fa el seu major exercici de varietat musical. Des de
passatges on es prèn llicències per a fer solos rockers fins a moments on
apareixen tímids arrenjaments tropicals i cors infantils. Només que a un se li
acudeixi tancar la llum de la cambra, una sensació inquietant quasi esgarrifosa
ens conquereix el cos. I això és el que millor aconsegueix Damien Jurado,
canviar-nos l’estat d’ànim per breus moments, tot gaudint dels seus fantasmes.
Tres caramels: This Time Next Year, Working Titles, Museum of Flight.
13. Mishima, L’amor
feliç
La nostra vida quotidiana requereix, de tant en
tant, “instants Mishima”, moments en el quals necessitem administrar-nos pop de
bona qualitat per vena. David Carabén i la seva troupe ens presentaven aquest
2012 un nou treball (de consolidació, l’enèssim) agafant la temàtica amorosa
com a punt de partida. “L’amor feliç” sona força més inspirat que l’anterior
àlbum, perfeccionant el seu pop elegant i atractiu. Fent tímids passos cap al
rock, donant més protagonisme a la guitarra elèctrica, però millorant
especialment en l’apartat rítmic. Enorme treball de bateries. Tampoc renuncien
a l’èpica que havia caracteritzat algunes de les seves anteriors cançons, ara
amb més cos i lucidesa. Sens dubte, s’han convertit en el gran referent de la
música pop a Catalunya i un bon exemple per a moltes bandes que, encertadament,
volen seguir la seva senda. Tres caramels: Els vespres verds, Ull salvatge, No
obeir.
12. Ferran Palau, L’aigua del rierol
Ferran Palau, una de les ànimes d’Anímic (perdó),
prova de transportar el seu món al format mínim, sense banda. Resultat:
artesania folk en estat pur. Escapisme musical, amb lletres evocadores,
l’arrebatadora veu de Ferran, brutals arrenjaments de vent i corda, i sobretot
pausa, molta pausa. “L’aigua del rierol” sembla una oda a la vida al camp, però
va més enllà, perquè a través de magnífiques metàfores, ens parla de la vida
mateixa. Com amb Anímic, el silenci és un instrument més en aquestes peces, el
minimalisme per bandera, i les rústiques guitarres acústiques, que quasi fan
olor a fusta humida. Aquí la teràpia funciona igual que amb Damien Jurado:
llums apagades i deixar-se portar. Talent pur i innat en un dels millors discos
de folk dels últims anys. Tres caramels: Rierol, La mel i el rusc, Com
abans.
11. Mine!, La
fi del món
“La fi del món”, el disc que han parit els
barcelonins Mine!, és una bestialitat. Aquesta va ser la primera reacció, i
continua sent la meva impressió. Un còctel pop-rock que va des de l’exquisidesa
pop dels Beatles o Beach Boys i el rock desfermat fins a la tradició del folk
nostrat de Jaume Sisa, inclús el rock simfònic dels setanta. Si tots aquests
ingredients són portats amb talent i treball, el resultat no pot ser millor.
Jocs de veus i melodies cuidadíssimes fins al detall, guitarres i teclats
creïbles i una secció rítmica que dóna el plus d’originalitat a la seva música.
La prova és que els himnes se succeeixen des del primer a l’últim minut. Els
Mine! ja han fet esforços i han donat mostres suficients (i repetides) per a
ser reconeguts com una de les millors bandes del nostre país. I siusplau, que
ningú es perdi el seu directe, que està a l’altura (o fins i tot per sobre) de
l’àlbum. Tres caramels: Núvol, Ivori, Aelita. 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada