Estudi històric de la ciutat portuària. Barcelona, 1780 – 1830

Resum – Durant els últims anys s’han multiplicat els treballs històrics sobre la ciutat, que han renovat la tradició de la història urbana. Dins aquest àmbit, la ciutat portuària també ha estat objecte d’investigacions, la majoria de les quals han destacat el caràcter peculiar d’aquest tipus d’aglomeració urbana. L’objectiu d’aquest treball és buscar tots aquells elements que ens permeten estudiar històricament la ciutat portuària. D’una banda, a través de la conceptualització d’aquesta, resseguint la bibliografia sobre la temàtica. De l’altra, mitjançant l’estudi d’un cas, el de la ciutat de Barcelona a finals del segle XVIII i principis del XIX. Ens centrem en matèries àmpliament tractades per la historiografia com el comerç, les relacions entre la ciutat i l’Estat o els vincles socials urbans, però des del punt de vista de la ciutat portuària com a entitat. Així mateix, altres assumptes menys recorrents com els canvis urbanístics en la façana marítima, les institucions pròpies de la ciutat portuària o la seva comunitat estrangera també hi tenen un espai aquí. Tots aquests elements són contrastats amb els d’altres ciutats que poden tenir un perfil semblant com Gènova, Marsella o Hamburg.

Abstract – Over recent years the historical studies about the city have multiplied and have renewed the urban history tradition. Within this field, the port city has also been a subject of investigations, and most of them have pointed out the distinctive nature of this type of urban agglomeration. The aim of this dissertation is to search for all the items that allow us to study the port city historically. On one hand, through the conceptualization of it, tracing back the bibliography about the issue. On the other hand, through the case study of Barcelona from the end of Eighteenth century to the beginning of Nineteenth century. It focuses on different topics widely studied by the historiography such as trade, relations between the State and the city or the social urban ties, but from the point of view of the port city as a whole. Likewise, less common issues such as the urban development in the seafront, the peculiar institutions of the port city or the foreign community are also discussed here. All these items are contrasted with the ones in other cities that have similar profile, like Genoa, Marseille or Hamburg. 

Arxiu en PDF.

El Tren de Sarrià

Sempre havia volgut llegir i investigar sobre un transport que m'ha fascinat des de petit i que ha patit una metamorfosi espectacular al llarg dels anys: els Ferrocarrils de la Generalitat o, com es deia des del principi, el Tren de Sarrià.

El Tren de Sarrià fou innaugurat el juny de 1863. Ens hem de situar en una etapa de plena industrialització a Barcelona i un procés d'urbanització creixent. Tot i això, ens situem en el període anterior a l'annexió dels pobles del voltant de la capital catalana, que després passarien a ser barris de la ciutat. Entre ells Sarrià. Això sí, cal dir també que ens trobem davant d'una Catalunya i una Espanya eminentment rurals, agrícoles encara i, de fet, no han passat ni vint anys des de la innauguració de la primera línia de ferrocarril a l'Estat espanyol, la famosa Barcelona-Mataró de 1848. Pocs anys abans dos fets fonamentals canviarien la història de Barcelona: l'enderrocament de la seves muralles als anys 50 i l'aprovació del projecte urbanístic d'Ildefons Cerdà el 1860.

Per altra banda, Sarrià era encara un poble de camperols, però pròsper i amb una clara progressió demogràfica. L'augment del territori urbà de Barcelona, les relaciones cada cop més estretes entre els municipis i la creixent iniciativa per a la construcció i establiment de línies de transport va ajudar a l'aprovació d'una línia de ferrocarril. Aquesta fou innaugurada el juny de 1863 i estava formada per quatre estacions: Barcelona, Gràcia, Sant Gervasi i Sarrià. Amb el temps, però, fou necessària la construcció de noves estacions a la cruïlla Balmes-Provença, a la Bonanova, a Muntaner i a les Tres Torres (aquestes tres últimes a mitjans del segle següent). A més, la ràpida urbanització de Barcelona durant la segona meitat del segle XIX va convertir el Tren de Sarrià en el segon ferrocarril urbà del món, per darrere del londinenc. El seu pas, però, carrer amunt per Balmes era un tram altament perillós i els accidents entre peatons i el comboi se succeïren. Per això, el 1926 s'iniciaren les obres per al seu soterrament. Dècades abans, un altre fet cabdal havia canviat el Tren de Sarrià: la seva electrificació (1905), en consonància amb un procés que estava afectant tota la ciutat de Barcelona.

Fonts: MANÉ I SÀBAT, Antoni: El Tren de Sarrià. Històries de Sarrià, 3. El Mirador, Barcelona, 2003. HUERTAS, Josep M. i FABRE, Jaume: La ciutat transportada: dos segles de transport col·lectiu al servei de Barcelona. Transports Metropolitans de Barcelona, Barcelona, 1997.

Retall III

“...i per tot Barcelona s’excavaven nous refugis subterranis, a prova de bomba. Les alarmes de bombardeig i canoneig eren freqüents; generalment eren falses alarmes, però cada vegada que sonaven les sirenes els llums de tota la ciutat s’apagaven durant hores seguides i la gent més poruga baixava als soterranis". George Orwell (1903-1950), escriptor i periodista.

Retall II

“Vaig anar a prendre el metro. Al moment que hi entrava hi va haver senyal d’alarma. La gent, esglaiada, s’empenyia escales avall. Un baf intens i asfixiant sortia de la multitud atapeïda. Molta gent asseguda a les escales. Vaig preferir tornar a sortir. I vaig anar fins la plaça de Catalunya pensant que allí podria prendre el tren. Tota la ronda de la Universitat era una desolació, no i havia cap casa que no mostrés senyals de la tragèdia. A la plaça de Catalunya, estols de xicots voluntaris treballaven. Finida la feina, es van enfilar en camions i van partir". Ferran Soldevila.

Retall I

“De sobte van sonar els xiulets i els canons. Jo estava relativament tranquil, estès damunt el llit: seria casualitat tan gran que la bomba tornés a caure al mateix lloc! Però el soroll s’intensificava. Augmentava amb trepidació. Una mena de brunzit s’abatia damunt la casa i la sacsejava esfereïdorament. Vaig agafar el coixí i vaig cobrir-me’n la cara i el pit. Des d’aquest minso refugi, mirava a banda i banda, esperant d’un moment a l’altre veure esberlar-se les parets. Què deia? Recordo que parlava, segons el meu costum. Això és horrible, em semblava que murmurava, no aguantarà. Una detonació brutal. Un terrabastall dins la cambra i, en un esclat de llum com un llampec, la porta de comunicació que s’obre violentament... la bomba havia caigut a can Vidal-Vehils. Però en girar-me cap a la Universitat, em va sorprendre l’accentuació de les destrosses; ja no restava res del rellotge, cap vidre. Però la sorpresa dolorosa fou al mirar el carrer de Corts enllà, cap on mirava la gent, i veure l’esvoranc enorme d’una casa i la casa de “La Publicitat” destrossada" Ferran Soldevila (1894-1971), historiador i escriptor.