Herència, esperança, memòria

Sabíem que aquest dia arribaria, però ningú s'ho volia imaginar. De fet, ell semblava l'únic que estava preparat. Pep Guardiola deixa el Barça després de l'etapa més exitosa del club i un equip que s'ha convertit en un fenomen que transcendeix fins i tot el món del futbol. Però amb ell no se'n va tot això, una part molt important resta en l'ànima del Barça: una herència, esperança i molts records.

Guardiola ens deixa la millor generació de futbolistes de la història del club, amb Leo Messi al capdavant. No només la columna vertebral d'aquest grup de jugadors prové de la cantera sinó que a més, una nova fornada de joves que ronden la vintena asseguren un futur brillant. Ell ja ha fet tot el possible per a que estiguin preparats per a aquest repte. Guardiola creu que la seva marxa és "el millor per al club". Les seves grans decisions durant aquests quatre anys sempre han sigut encertades. Li devem confiança. I cal ser optimista.

Perquè si una cosa ens ha ensenyat aquest entrenador és a no perdre l'esperança. S'ha comentat molt que en els últims anys la mentalitat del culé ha canviat. Ara respira optimisme, i fins i tot es permet algun rampell de triomfalisme. Ni quan va marxar Cruyff es va acabar el món ni tampoc quan ho va deixar Van Gaal (sí, era un grandíssim entrenador, no ho oblidem). Abans de l'arribada de Rijkaard, Radomir Antic havia deixat el Barça sisè de la lliga en un final més que bo. L'holandès era quasi un desconegut per l'afició i només se'n recordaven els seus èxits com a jugador. Doncs bé, va repetir els èxits del Dream Team. Cinc anys més tard, quan de nou semblava que l'entitat s'esfondrava, va aparèixer Pep per regalar-nos una fabulosa experiència de quatre anys. Sí, el Barça no s'acaba mai.

El Barça no deixarà mai d'existir perquè apart de futur té passat. Piles i piles de llibres, DVD's i un magnífic museu a l'abast per tornar a gaudir. Fem memòria perquè de records en tenim un bon grapat. Gràcies Pep! Fins aviat! 

PD: Havia escrit això vint minuts abans de la roda de premsa. Tito Vilanova és "el millor per al club", sens dubte.

Seydou Keita, l'aneguet lleig del Barça

Ja hem entrat de ple a l'abril, tram decisiu per a la temporada de futbol a Europa, i no costa res recuperar el món futbolístic en aquest blog. Ara, però, que està tant de moda recrear-se en les delícies del joc de toc blaugrana, en deixar ben a dalt la tasca de formació de la Masia (moda a la qual m'incloc), és interessant fixar-se en un dels actors secundaris d'aquest Barça "totpoderós". 

Seydou Keita va arribar amb Guardiola l'estiu del 2008 i després de gairebé tres anys, es pot dir que el seu rendiment ha estat més que satisfactori. Seydou és una rara avis en la plantilla actual. Els interiors del Barça es caracteritzen tots pel segell del "made in Barça" (Xavi, Iniesta, Thiago, Dos Santos), capaços de jugar a un toc sempre que sigui possible, vigilen sempre les esquenes quan tenen la pilota a través d'una espècie de "xip detector" de rivals, tenen en ment la següent passada abans de rebre l'esfèric i, sobretot, són grans assistents. Keita és diferent. Ell sempre necessita un toc més, un segon més per pensar i no té aquesta genialitat de trencar les línies amb la pilota als peus. És més, altres jugadors que no provenen de la cantera han millorat espectacularment la seva tècnica individual (Abidal, per exemple). 

En el cas del malià, tot ha estat més paulatí. Ell té altres coses. És capaç de trencar línies sense la pilota als peus, a través de desmarcades vertiginoses, una capacitat física i tàctica immensa, un remat de cap i un xut (com el dimecres passat) que malauradament no hem pogut disfrutar suficientment. Però sobretot, una professionalitat que ha estat clau per a la seva regularitat: sempre que ha sortit al camp ha complert. El dia del Shakhtar, iniciant de fals interior esquerra, però amb llibertat per a sorprendre des de segona línia, un rol molt més ofensiu del que estem acostumats en ell. I d'aquí ve el gol, i en podrien haver vingut més si els seus companys haguéssin detectat la infinitat de desmarcades verticals que va fer. Guardiola ja ho va dir un dia: Seydou no té la capacitat de desequilibri que tenen altres jugadors en la seva posició, però precisament el fet de ser completament diferent als seus companys de migcamp, el fa tant necessari.

Sobre fàbriques i masies

Ahir pensava en història… i vaig acabar pensant en futbol, com no. I sobre la Fàbrica i la Masia, el nom que reben les institucions de futbol formatiu de Reial Madrid i Barcelona, respectivament. I hi havia quelcom que em feia ballar el cap. La Masia, que en un principi feia referència només a l'edifici que donava allotjament als joves del planter de fora de l'àrea metropolitana de Barcelona (des de fa més de trenta anys) ha acabat convertint-se en sinònim de pedrera blaugrana. La Fàbrica és el nom que des de fa poc ha autodenominat el Reial Madrid per a la seva pedrera. I aleshores vaig caure en la gran diferència entre ambdós termes, i no em refereixo a tradició i modernitat, precisament. Una fàbrica, a través d'un procés productiu, converteix una matèria prima en un producte, un producte per a ser venut. Una masia cultiva els seus propis aliments, pastura els seus animals i els converteix en productes per a consum propi. Les masies i masos de l'edat medieval i moderna van durar un llarg període de temps, però i les fàbriques? Tampoc es tracta de generalitzar i fer "blancs i negres", però els noms d'aquestes dues GRANS institucions de futbol formatiu els han posat els mateixos clubs. És una qüestió de matisos…

El triomf del "Triangle de les Bermudes"

Esperant la roda de premsa anterior a la ceremònia d'entrega del FIFA Ballon d'Or, no puc deixar de pensar en el triomf del que jo anomeno "el triangle de les Bermudes" blaugrana, o sigui, el triangle que formen en el camp els dos interiors del Barça (Xavi i Iniesta) i aquest mitja punta/fals davanter centre que és ara Leo Messi. La idea apuntada per Guardiola ja en temporades anteriors però de forma molt puntual s'ha convertit aquest curs en la norma. Qualsevol element futbolístic rival desapareix dins aquest triangle, i no només aquí, també al seu voltant. Els jugadors contraris es veuen hipnotitzats per la velocitat en que circula la pilota entre el mig del camp i el balcó de l'àrea. Mai havia semblat tant fàcil entrar per al centre… La grandesa d'aquest Barça que, en definitiva, sortirà triomfant avui de Zurich (guanyi qui guanyi) és que no només es basa en el joc interior del "triangle"; tres jugadors més aporten variants des de la banda (Alves, Abidal i Pedro) i el davanter centre busca sempre el joc a l'espai (Villa). I només parlant del joc ofensiu d'un equip que encaixa gols molt de tant en tant. Em faria especial il·lusió que en Xavi guanyés el premi, el meu jugador preferit des que aquell abril de 2002 va venir a l'escola del meu pare a parlar amb els alumnes, quan encara era un jugador més (tot i titular indiscutible). D'Andrés Iniesta s'ha dit que està entre els tres favorits pel tram final de la Copa del Món i pel seu gol a la pròrroga de la final. El 2010 d'Iniesta és una història de superació tant emocional com física i això ja és argument suficient per a que aquest dolç i lleuger jugador estigui on està avui. De Messi ja no sé amb què quedar-me: el seu geni, la seva omnipresència, la varietat de recursos, la constant progressió o els anys que encara li queden per davant. El Messi "passador" que estem veient últimament jo me l'imaginava quan fregués la trentena d'anys (per allò de reciclar-se futbolísticament), però el canvi l'ha fet ara, i això el converteix en el jugador més complet del món (a part del millor).

El Barça no només és "el triangle de les Bermudes", el que el fa realment gran és que té altres coses. Però el 2010 és el triomf d'aquest triumvirat d'1.70 d'alçada amb el que tots disfrutem cada setmana. Visca el Barça, visca el Rondo.

Unes ratlles sobre el Clàssic

Faltava encara mtja hora per al final del partit i l'afeccionat culé tenia un dubte existencial: volia més sang, continuar amb la carnisseria de gols, però en el fons sabia que aquell "megarondo" era més il·lustratiu que qualsevol pluja de gols. Aquell passar i passar la pilota demostrava més que qualsevol nombre al marcador la diferència que existia anit (no en la realitat) entre el Barça i el Reial Madrid. Les ordres de Guardiola semblaven clares, prohibit perdre la pilota de qualsevol manera, anar basculant fins que l'espai fos suficientment gran com per buscar la profunditat. El 29 de novembre de 2010 el Camp Nou va entendre aquesta realitat i va celebrar com un gol un autèntic "megarondo" a la gespa de l'Estadi.

Leo!!!

Gràcies, Messi!! I moltes felicitats!!

Per celebrar que en Leo ja és pilota d’or, aquí venen els tres gols amb els que jo em quedo:

- Barça – Manchester (Champions 2009)


- Barça – Madrid (del 2-6)


- Barça – Getafe (Copa del Rei 2007)


Si algú es queda amb ganes:

Màgia nòrdica

L’altre dia, quan vaig veure que el fitxatge d’Ibrahimovic pel Barça estava encarrilat, vaig anar a buscar un petit tresor que tenia enterrat a l’armari: una samarreta de la Juventus amb “IBRAHIMOVIC – 9”. No s’ha complert un somni, perquè mai m’havia plantejat que un dels meus jugadors preferits pogués acabar de blaugrana. Però, realment, el suec li anirà com anell al dit al Barça. Pot donar un rendiment, com a mínim, igual al que ha donat Samuel Eto’o. Crec que aquest havia de ser el davanter del Barça per a molts més anys, però no ha pogut ser.
La maquina ofensiva blaugrana variarà notablement aquest any amb Ibrahimovic. La seva exquisita tècnica li pot donar noves variants al Barça: joc d’esquenes a la porteria, assistències per al remat dels jugadors de segona línia (Xavi, Iniesta, Keita, Alves), remat de cap per a les centrades de laterals i extrems, etc. Ibrahimovic es capaç de jugar en espais considerablement reduïts i necessita poc temps i espai per armar la cama per al xut.
Per contra, serà difícil veure Ibrahimovic pressionar els defenses amb la fúria i la insistència amb la que ho feia Eto’o, o caure a les bandes com també ho feia aquest. En definitiva, la variant de colocar Eto’o a la banda en partits com el 2-6 perquè Messi jugués de fals davanter centre és difícil de repetir. Per exemple, jugadors com Bojan, Henry o Rochina si ho podrien fer.
Però convé preparar-se per a una temporada màgica. Si els elements ofensius blaugranes estan inspirats i Ibrahimovic sap veure quin és el seu rol en aquest equip, aquest any podrem veure jugades segurament mai vistes. Se’m fa la boca aigua...


PD: Veient el rendiment que ha demostrat la cantera aquest cap de setmana, crec que no és necessari plantejar-se cap més incorporació. El Barça té futur en totes les línies de joc.

Torna el futbol de somni

Sylvinho, 0 euros

Touré Yaya, uns 15 milions d'euros

Thierry Henry, 24 milions d'euros

Samuel Eto'o, 24 milions d'euros

Que la resta de l'onze de Roma siguin de la cantera... no té preu.

El dilluns comença la defensa del Triplet. El dilluns torna el futbol de somni.