L'Eurocopa 2012. Recapitulant

Arribàvem a aquesta Eurocopa amb els dubtes de si veuríem un torneig més proper al de 2008, amb partits memorables i exhibicions constants; o més semblant al Mundial de Sud-àfrica, amb pocs gols, partits més monòtons, i un sentiment de decepció general després del poc futbol vist. La veritat és que, deixant de banda comptades excepcions, acaba aquesta Eurocopa amb un xic de desil·lusió perquè alguns dels equips i molts cracks no han estat a l’alçada de les expectatives. Per tant, doncs, ens quedem amb aquestes poques excepcions, entre elles la de la final, amb una selecció espanyola demostrant un cop més l’estil excels del seu joc ofensiu i de possessió que ja sembla arrelat del tot, i de la mà de molts dels jugadors del Barça. Ens quedem també amb una immensa selecció italiana, que tot i l’esfondrament final ens ha deixat un grapat d’esperances per al món del futbol. I també ens quedem amb la confirmació del model de joc alemany que, tot i que no li han acompanyat els resultats al final de la competició, ens ha deixat moments de futbol que no es poden desmerèixer.

Per altra banda, aquesta ha estat, sense cap mena de dubte, l’Eurocopa dels migcampistes. Ells han estat els protagonistes, per sobre dels davanters. Ha triomfat el futbol altruïsta i de possessió, l’intent per a dominar els partits a través la noble lluita per la pilota, el joc net que suposa fer circular l’esfèric a ran de gespa. Precisament, aquells que en algun moment han traïcionat aquest model, que d’alguna manera també havien fet seu (França i Holanda), han acabat abandonant la competició abans d’hora. Aquí ve el meu onze ideal d’aquesta Eurocopa.   

A la porteria, m’ha costat inclinar-me per un dels dos mites de futbol que han arribat a la final. El veterà Buffon ha fet, de nou, una competició estratosfèrica, però Iker Casillas li ha guanyat la partida, com a capità de l’equip vencedor i com a jugador determinant en moments de màxim dramatisme (Croàcia). Alguns el volen santificar, jo només li dono el títol de millor porter. Als laterals, han triomfat els jugadors petits, versàtils i ofensius. Em quedo, a la dreta, amb la irrupció del semidesconegut Theodor Gebre Selassie, el punyal xec que, gràcies a aquesta Eurocopa, ha pogut firmar un contracte amb el Werder Bremen. Bon descobriment. Qui també canviarà d’equip és el millor lateral esquerre i, possiblement, un dels jugadors més en forma i més de moda. Jordi Alba ha consolidat la seva metamorfosi, de bon interior esquerre a fenomenal lateral ofensiu. La prova definitiva és el 2 a 0 a Itàlia. Pel centre de la defensa, em quedo amb Mats Hummels i Sergio Ramos. El primer ha pogut demostrar a nivell internacional allò que ja ens oferia al Dortmund: solidesa, sentit tàctic, bona sortida de pilota, actitud expeditiva, etc. Per la seva banda, l’Eurocopa de Ramos ha estat una demostració constant de jerarquia sobre el camp, amb la qual cosa, ningú ha notat la dramàtica absència de Puyol.

Un possible centre del camp el formarien tres homes, clau en la sala de màquines dels seus equips. Sergio Busquets (juntament amb un també fenomenal Alonso) ens ha tornat a ensenyar com cal col·locar-se en un camp de futbol, per abarcar el màxim d’espai possible per a recuperar milers de pilotes sense recòrrer al joc brut. Sentit tàctic pur. Sami Khedira és un altre futbolista quan juga amb Alemanya. Ho va demostrar a Sud-àfrica i ho torna a demostrar ara. Més alliberat de tasques defensives que amb el Madrid, les seves gambades entrant de segona línia han estat letals per als rivals, i s’ha erigit com un dels protagonistes quan l’equip (i sobretot Schweinsteiger) ho ha demanat. Per davant d’ells, l’etern Andrea Pirlo, que ha posat la cirereta a una fenomenal temporada amb la Juve, iniciant així una, i esperem llarga, segona joventut. Un exercici de calma, de domini de la situació, de canalització de la possessió de l’equip. Ha posat el sentit comú quan l’azzurra ho ha necessitat. Menció especial també per a dos migcampistes més: Marchisio i Moutinho es consagren com dos dels millors jugadors del continent. Molt bona Eurocopa per a ells també.

A dalt, dues mitges puntes i un golejador insaciable. Mesut Özil ha marcat la diferència quan la Mannschaft ho ha necessitat i ha mort (el dia d’Itàlia) amb les botes posades. Sí, molta tècnica, imaginació i talent, però també compromís brutal amb els seus companys. Un líder silenciós com també ho ha estat Andrés Iniesta, el millor jugador del torneig. El futbol també pot ser dolç i ell ho demostra. No corre, Andrés levita, reparteix llaminadures (com deia Rijkaard) i és també un exemple de fair play i humiltat. A un perfil diferent (d’actitud) responen davanters com Cassano, Balotelli i Ibrahimovic, força irregulars però decisius quan han volgut, i per sobre d’ells, Cristiano Ronaldo, a qui he triat com a millor golejador de l’Eurocopa. Perquè? Va ser decisiu quan sobretot calia, al tercer partit de la fase de grups i a quarts de final. Però la seva constant contradicció personal li ha acabat jugant una mala passada, eliminat a les semis.

Com a millor entrenador em quedo, sens dubte, amb Cesare Prandelli. La brutal metamorfosi que ha patit la selecció azzurra en dos anys, l’ha confirmat en aquest últim més. Ha aconseguit imposar el model ofensiu que ell volia, els jugadors s’ho han cregut, l’han aplicat fins a les últimes conseqüències i han mort amb ell. Només cal un Bravo. 

Radiografia a l'Eurocopa IV

França va tocar fons fa dos anys en el passat Mundial de Sud-àfrica. No solsament van quedar eliminats a la primera fase, sinó que a més es produí un vergonyós episodi de motí contra el seleccionador Raymond Domenech. Des de llavors, Laurent Blanc, el seu substitut, ha anat construïnt, pedra per pedra, la nova França per al 2012. Una recepta que combinà càstig per als amotinats i perdó per a aquells que mereixien una segona oportunitat. A més, impulsant el joc ofensiu i de possessió que tan bé li havia anat en la seva etapa al Girondins de Bordeus. Blanc ha sabut mesclar estrelles emergents amb jugadors ja contrastats i ha tingut la gran sort que aquesta columna vertebral ha acabat la temporada en gran forma: parlo de gent com Lloris, Debuchy, Koscielny i Rami en defensa, la parella de mig centres Cabaye i M’Vila, i els talentosos Ribéry, Benzema i Ménez. Respecte als dos mitjos, Blanc ha trobat la combinació ideal. Cap d’ells juga en un gran d’Europa, i per això l’Eurocopa pot ser un bon aparador per a demostrar el seu nivell. M’Vila (dubte fins a última hora) combina presència física, bona tècnica i arribada des de segona línia. Migcampista completíssim. Per la seva banda, Cabaye es centra exclusivament en tasques de distribució. També caldrà veure com respòn Samir Nasri. L’estrella del City ha tingut una temporada força irregular i la idea de Blanc és que el joc ofensiu giri al seu voltant (en un 4-2-3-1). Serà important també el paper dels jugadors secundaris: els gols de Giroud sortint des de la banqueta (presumiblement), després del seu esclat aquest any, i la capacitat de desbordament d’homes petits com Ben Arfa, Valbuena o Martin. El primer partit contra Anglaterra marcarà les possibilitats d’aquesta França. Si en surt guanyadora, els enfrontaments contra Ucraïna i Suècia poden ser la baixada de la muntanya. És important acabar primers de grup, ja que és possible que d’aquesta manera puguin evitar Espanya.  Diagnòstic: Pot ser una de les notícies positives de l’Eurocopa. Fins a semifinals, segur. Més endavant ja és un repte.

Si França sembla haver après dels seus errors passats, Anglaterra està summergida en un espiral del qual no ha pogut sortir en aquests dos anys. La continuitat de Capello després del fracàs mundialista fou el primer gran error. Però la cosa va anar pitjor. El tècnic italià va dimitir a mesos vista de l’Eurocopa i un buit existencial amenaçà el futbol de l’illa britànica. Com a conseqüència d’això, Roy Hodgson només té els amistosos previs al torneig per a preparar-se amb els seus jugadors. Per al que s’ha pogut veure i saber durant aquests dies, l’ex-entrenador del Liverpool aplicarà la seva recepta al combinat anglès. Un marcat 4-4-2, amb rigor tàctic, solidesa defensiva i atac per les bandes. El dubte és si els dos atacants seran davanters o si col·locarà Gerrard, Young o algun mitjapunta per darrere el golejador. Als problemes descrits anteriorment, se’ls hi sumen altres de la mateixa gravetat. Jack Wilshere, el talentós migcentre que havia d’abanderar la nova generació, s’ha passat tot l’any sense jugar. El jugador revelació de la Premier, Walker, està també lesionat. Wayne Rooney es perdrà els dos primers partits (entre ells el de França) per una absurda sanció. I la cirereta: possiblement l’única qüestió que semblava clara, la parella de mitjos Parker-Barry, es veurà truncada. El del City no hi serà per lesió. A més, Lampard, tot i que havia de tenir un paper secundari, també serà baixa. El jove Henderson el substituirà. L’esperança recau en el lideratge d’homes consagrats com Terry i Gerrard i en alguns jugadors amb moltes ganes d’assolir protagonisme (Hart, Walcott, Milner, Carroll). També esperem que Hodgson doni oportunitats als joves Wellbeck i Oxlade-Chamberlain. Aquest últim ha fet grans partits amb l’Arsenal quan Wenger ha confiat en ell. És, sense cap mena de dubte, el futur de la selecció anglesa. A priori el partit contra els gals sembla el més important, però tinc la sensació que cada un dels tres enfrontaments serà un dur combat per als anglesos. Diagnòstic: Per ofici, han de passar a quarts. A partir d’aquí, molts dubtes.

Suècia vol reivindicar-se, de la mà del semidesconegut Erik Hamren, com un dels clàssics del futbol europeu de seleccions. L’absència a última hora del Mundial 2010 (es van quedar a pocs punts de la classificació) de ben segur va ferir els suecs. Des d’aquella ja llunyana tercera posició al Mundial del 94, els nòrdics no han près el protagonisme en cap gran cita. El present els hi ofereix, d’aquesta manera, un autèntic repte a superar: encuadrada al mateix grup que dos eterns aspirants i una amfitriona. Com sempre, tornaran a partir d’un dibuix 4-4-2 clàssic. Amb una rocosa i imponent defensa, el dubte serà veure si aquesta força es tradueix també en seriositat defensiva, i com respòn el ser porter Isakson en els moments clau. Tot i l’estereotip norteny de joc dur, directe i poc tècnic, hi ha un grapat de jugadors que estan obligats a posar el talent al centre del camp suec. Especialment Rasmus Elm i el fenomenal mig del Lyon Kim Källstrom. Si jugadors com ells poden connectar amb les bandes i amb el seus davanters, Suècia tindrà molt guanyat. I és així perquè el front d’atac dels “Blagult” aglutina el millor de la selecció. En especial la seva estrella Zlatan Ibrahimovic. No només és un autèntic crack mundial, sinó que a més ve com un coet. Tot i no guanyar res amb el Milan enguany, ha fet una quantitat de gols immensa a la Serie A. L’acompanyaran jugadors com Elmander o, molt possiblement, Toivonen, quin ve de fer una bona temporada al PSV. Si venç a Ucraïna en el primer partit, es veurà amb confiança per fer grans coses. Si això no passa, se li pot fer llarg el torneig. Diagnòstic: Pot aprofitar els dubtes d’Anglaterra, però dubto que arribi gaire lluny.

Aquest és el moment ideal perquè l’Europa de l’est es reivindiqui com a potència del futbol. I entre algunes d’aquestes seleccions, l’amfitriona Ucraïna vol demostrar les seves aptituds més enllà dels èxits europeus del Shakhtar Donetsk. Una llegenda nacional com Oleh Blokhin torna al combinat groc i blau com a responsable del major dels reptes per al futbol de l’ex-república soviètica. Tot i que la llegenda Andriy Shevchenko encara és present en la convocatòria, lluny han quedat els temps que Ucraïna era ell hi res més. Blokhin ha confiat en una sèrie de jugadors encara joves, però que esdevindran la columna vertebral de l’equip. Començant per la defensa, liderada per Rakitskiy, que als seus 22 anys és objectiu de molts dels grans d’Europa. A tall d’anècdota, no, no l’acompanyarà Chrygrynskiy al centre de la defensa. L’ex-blaugrana es perd el campionat per lesió. Una pena perquè era una bona oportunitat per reivindicar-se. Ucraïna no és un equip que rebutji precisament el futbol d’atac. És previsible que Blokhin acumuli jugadors de qualitat al centre del camp, canalitzant també el joc per les bandes. En aquest sentit, ens podem fixar en l’estil de conjunt com Rússia o el mateix Shakhtar per fer-nos una idea. De totes maneres, el més provable és que Tymoschuk imposi la seva jerarquia al centre del camp. Tot i que aquest fenomenal batallador ve de jugar la final de la Champions de central, avançarà la seva posició amb la selecció. Per davant seu estaran jugadors com Aliyev, però sobretot els joves Yarmolenko i Konoplyanka, que ja van disputar l’Euro sub-21 de l’any passat amb el seu país. Són dos de les esperances d’aquest combinat. A davant de tot, Milevsky continua sent l’home de més nivell, tot i que encara s’espera que doni el salt definitiu en la seva carrera. Com en el cas de Suècia, caldrà veure com respon en el primer partit. Diagnòstic: Té jugadors de nivell per a intentar passar a la segona fase, a més de tenir el factor de jugar a casa. Però és difícil que arribi gaire lluny.    

Radiografia a l'Eurocopa III

No es tracta de guanyar la segona Eurocopa consecutiva. Espanya vol ser la primera selecció en guanyar Euro-Mundial-Euro i convertir la seva millor generació de futbolistes en un mite del futbol. La tasca no és fàcil, més enllà del fet de revalidar el títol. Repeteix Vicente del Bosque respecte la cita de 2010 i, Puyol i Villa a part, el nucli dur de l’equip també hi serà. Per tant, es tracta d’una aposta continuista, els èxits aconseguits refermen la confiança en un model de joc ofensiu, de domini dels partits a través de la possessió i amb protagonisme per al talent. La baixa de Puyol deixa clar el triangle defensiu Casillas-Piqué-Ramos, a l’espera dels resultats dels laterals Arbeloa-Alba-Juanfran. Del Bosque es manté inamovible amb la parella Alonso-Busquets: els més crítics afirmen que les seves funcions se sol·lapen, però els resultats han demostrat el contrari. Difícil que el seleccionador es desmeleni i en tregui un per a posar un jugador més ofensiu. A partir d’aquí, talent pur: Xavi, Silva i Iniesta es perfilen com a titulars per darrere d’un sol davanter. Les variants són infinites: si es vol més arribada i possessió, Cesc; si es vol joc per bandes, Navas o Pedro; i si es necessita més desequilibri, Mata o Cazorla. Davant de tot, els dubtes haurien fet pensar que Cesc podia ser una bona opció com a famós “fals nou”, però Del Bosque s’ha emportat tres golejadors, afirmant implicitament que un d’aquests (Torres-Negredo-Llorente) jugarà d’inici. Vist així, tot pot semblar un camí de roses (“rojas”), però la realitat és una altra. Molts dels jugadors citats, han arribat físicament molt justos a final de temporada (Alonso, Xavi, Silva). Altres han tingut un any molt irregular (Piqué, Torres, Pedro). I estem parlant dels pilars de l’equip. A alguns, com Iniesta o Silva, els ha anat molt bé aquest descans pre-europeu per a recuperar forces i sensacions, tal com s’ha demostrat en els últims dies. Per tant, caldrà veure de quin costat s’inclina la balança.  Diagnòstic: Teòricament haurien d’arribar a semis sense cap problema, i crec que aconseguiran ser a la final de Kiev. Però no es troben al capdavant de les meves apostes.

Serà possible veure una Itàlia que no aposti pel seu traidicional catenaccio? Segurament, si aquesta possibilitat no es dóna aquest any, no es donarà mai més. Tenim la oportunitat de veure la selecció azzurra portant el ritme dels partits, dominant el seu rival a través del seu migcamp d’associació. Senyors, els astres s’alineen per a veure un fet inaudit. I no faig broma, l’any passat van guanyar a Espanya amb la seva pròpia medicina: joc d’atac, pressió a dalt, combinacions ràpides. Itàlia és una altra de les seleccions grans que va passar pàgina després del Mundial i va començar a construir un projecte sòlid pel 2012, amb Cesare Prandelli al capdavant. El tècnic ex-fiorentí tenia l’aura d’escuder del joc ofensiu i en ell es diposità la confiança. La fase de classificació ha estat impecable. A l’espera del que ens pot oferir de nou el veterà porter Buffon, els dubtes se centren en la defensa i la davantera. A darrere, Chiellini ha de liderar en principi la línia de quatre, amb jugadors com Maggio o Abate, Bonucci i Balzaretti (el titulat Criscito es perd el torneig per un nou cas de corrupció al futbol italià). En el centre del camp és on es concentren totes les esperances azzurri. Es formaria un rombe de quatre jugadors, deixant-ne dos a dalt. Amb el gran Pirlo comandant les operacions, el seus escoders podrien ser el genial Marchisio i De Rossi, Motta o Nocerino. Si els dos primers han firmat una temporada sensacional amb la campiona Juventus, el capità de la Roma no a coallat un bon any, així que no seria d’estranyar que perdés protagonisme. Tot i així, en competicions curtes, aquest tipus de jugadors són una garantia. La mitjapunta seria per Riccardo Montolivo, en funcions de trequartista, sense deixar de banda el petit Giovinco, que també arriba en gran forma. A davant, molts preveuen que la parella estarà formada per Cassano i Balotelli, els bales perdudes amb més talent d’Europa. Les absències (per raons vàries) en aquesta zona del camp són importants: Rossi, Pazzini, Quagliarella, Matri. L’alternativa la posarà l’etern Di Natale. El primer enfrontament amb Espanya marcarà el seu esdevenir i la imatge que ens pot donar: la nova Itàlia o la de sempre. Contra Irlanda i Croàcia hauria de portar la iniciativa. Diagnòstic: Itàlia sempre sol arribar lluny, però aquest any aposto que tornarà a caure a quarts de final.

Croàcia és una selecció estranya. No perquè sempre mostrin amb orgull el quadriculat blanc i vermell del seu escut nacional, ni tampoc perquè el seu seleccionador Slaven Bilic sigui una estrella del rock. Sinó perquè es tracta d’un conjunt tremendament imprevisible. Un equip amb molt talent individual, però amb jugadors excessivament irregulars. Tan són capaços de plantar-se a quarts de l’última Eurocopa, havent vençunt prèviament a Alemanya, com incapaços de classificar-se pel Mundial del 2010, amb tots els factors a favor. Molts dubtes, per tant, giren al voltant de Bilic. La defensa en concentra més d’un, ja que Lovren, el seu millor jugador, finalment no hi serà. Es confia en l’ofici d’homes com Simunic, Corluka o Pranjic. Per altra banda, el centre del camp acapara els jugadors més desequilibrants de l’equip. Modric espera fer un bon campionat desitjant que un dels grans d’Europa el tregui d’una vegada per totes del Tottenham, ara que sembla més fora que dins. Les variants al seu voltant són múltiples: Rakitic, Perisic i Kranjcar són jugadors molt tècnics, però també una caixa de sorpreses (bones i dolentes). Srna es perfila com a carriler dret. I a la davantera també hi ha molts dubtes. Jelavic ha acabat molt bé la temporada amb l’Everton i és probable que Mandzukic o Eduardo l’acompanyin a dalt. Per tant, les seves opcions dependran de la seriositat defensiva i la inspiració dels seus jugadors clau. Si aconsegueixen vèncer a Irlanda, tindran molt guanyat i res a prerdre davant les dues favorites. Aquesta sigui possiblement la seva millor arma, la falta de pressió. Diagnòstic: La teoria diu que no passaran de la fase de grups. Però ull que no ens donin una sorpresa. Imprevisible.

La República d’Irlanda es presenta, en principi, com una de les poques propostes obertament defensives del campionat. Si com hem vist, Itàlia no serà la Itàlia del catenaccio, Giovanni Trapattoni ha decidit que els seus assumiran aquest paper. La seva classificació per a l’Eurocopa és un autèntic èxit, que frega el miracle. Per nivell, és una de les seleccions més fluixes del torneig, però això no vol dir que els seus rivals ho tinguin fàcil. El seleccionador italià ha aconseguit configurar un equip molt rigorós tàcticament, ben ordenat en defensa, però que sap perfectament quines són les seves armes en atac. La majoria dels seus deixebles juguen en equips de la Premier anglesa i estan acostumadíssims a competir a alt nivell contra el millors jugadors. Given, a la porteria, i O’Shea i Dunne en defensa, lideraran la reraguarda irlandesa. Amb un centre del camp molt disciplinat i cumplidor, les bandes apareixen com les principals amenaces per als rivals. Ràpids i hàbils amb la pilota, Duff i McGeady poden fer molt de mal al contraatac, tenint a McClean com a tercera opció. McGeady sembla que arriba en molt bona forma i vol destapar-se després de dues temporades al futbol rus. A la davantera, un mite com Robbie Keane, sempre treballador incansable, compartirà parella amb Doyle. En definitiva, una combinació del més clàssic 4-4-2 del futbol de les illes amb la disciplina defensiva del millor calcio. Si són fidels al que Trapattoni els hi demana, poden donar més d’un ensurt a Itàlia o a Espanya. La clau estarà en treure un bon resultat en el primer partit contra Croàcia. Diagnòstic: La il·lusió irlandesa per a fer una bona Eurocopa s’esvairà aviat, però l’experiència serà grata.     

Radiografia a l'Eurocopa II

La segona samarreta d’Alemanya és verda. Rememora la seva primera Eurocopa, l’any 1972, que l’imaginari popular considera que és la única de les tres que va ser guanyada amb un joc vistós i actractiu. Ara, 2012, torna aquella Alemanya, per acabar d’enterrar els fantasmes del passat més present. I és que des del Mundial de 1990 i l’Euro 1996, la Mannschaft no ha aconseguit cap gran títol. I això és molt pels germànics. Però des de l’arribada de Klinsmann el 2004 i el seu posterior relleu per Joachim Löw, Alemanya ha patit una metamorfosi espectacular. Continua sent un equip tremendament competitiu, però ara ja no es serveix només del practicisme, ara practica un futbol ofensiu, exquisit, busca l’associació dels seus jugadors de mig camp, atacs ràpids i verticals si el moment ho requereix, pausa i seny si es dóna el cas. Després d’alguns intents frustrats però amb bon sabor de boca, Alemanya busca per fi un títol per a aquesta revolució. I possiblement tinguin la seva millor selecció dels últims vint anys, partint de la bases de Bayern i Borussia. Si bé la defensa pot semblar la seva línia més fluixa, Löw té per a triar. Una aposta per gent encara molt jove (la sub-21 de fa tres anys, campiona europea) sobre una base ja experimentada. Neuer manarà una defensa formada per gent com Boateng, Hummels, Badstuber, Lahm o Schmelzer. Al centre del camp les variants són diverses: Schweinsteiger es postula com a fixe en el doble pivot, amb Khedira si es vol més equilibri, o amb Kroos o Gündogan si es necessita més possessió. Previsiblement, l’atac serà d’inici el del Mundial 2010, amb Müller i Podolski, punyals per les bandes, i Özil per darrere del punta Gómez. L’alternativa l’aportaran els joves Götze i Reus, que l’any que ve jugaran junts al Dortmund. El primer més mitjapunta clàssic, el segon (millor jugador de la Bundesliga) buscant el desequilibri per la banda. Es manté la incògnita de l’estat físic d’Özil, que va arribar buit de forces a final de temporada, i l’estat anímic dels jugadors del Bayern, assedegats després de perdre la final de la Champions. Tot i estar enquadrats en el mític “grup de la mort”, la Mannschaft aspira a tot. Crec que no tindran problemes per passar de fase i, a més, l’exigència dels tres primers partits els prepararà magníficament per a les eliminatòries. Diagnòstic: O ara o mai, aquesta és la seva oportunitat, i així ho considero. Veig una Alemanya campiona.

I aquí arriba l’enèssima oportunitat per a Holanda. L’ènessima oportunitat per a revalidar el títol aconseguit el 1988 per Van Basten i companyia. L’enèssima opotunitat per a materialitzar l’èxit d’una de les generacions més brillants de la història “orange”, que s’acosta perillosament a la trentena. Holanda es va refer ràpidament de la derrota a la final del Mundial de Sudàfrica i, sense ni tan sols tocar la base, Bert van Marwijk va conduir els seus cap a una nova Eurocopa, després d’una fase de classificació impecable. A molts ens va decebre la proposta de la Taronja Mecànica fa dos anys, un sutil abandonament als cànons del futbol holandès, i una aposta més o menys decidida pel practicisme i l’ofici. Bé, van arribar lluny, però a més d’un se li remogué el subconcient. Per tant, l’objectiu enguany és el títol, sí, però també demostrar de nou on són les arrels del “futbol total”. Quan em referia al manteniment de la base, no ho feia gratuïtament. Els jugadors que han de prendre el protagonisme són els mateixos. Stekelenburg seguirà a la porteria, amb Heitinga i Mathijsen liderant una defensa que té en el seu flanc dret una de les millors armes ofensives, Van der Wiel. Sembla que el lateral abandonarà l’Ajax, i aquesta Eurocopa pot ser la seva confirmació en l’elit. En el centre del camp, van Marwijk (com el seu homòleg espanyol) es nega a abadonar el doble pivot. Per tant, van Bommel, de Jong i el jove Strootman lluitaran per aquestes dues places. Pel que fa a la mitja punta, els seus dos principals candidats, van der Vaart i Sneijder, no han fet una bona temporada. De totes maneres, el seu nivell a la selecció està inqüestionat. El mig de l’Inter partirà amb avantatge. Tampoc el seleccionador s’arriscarà a jugar amb dos puntes fixos a dalt. Robben i van Persie són innegociables a l’avanguarda “orange” i els dos venen de fer un gran any. Especialment el de l’Arsenal, amb unes xifres de gols escandaloses. Per tant, la plaça que manca se la jugaran entre Huntelaar (si van Persie s’escora a la banda), Kuyt o el ressucitat Afellay. Sigui o no brillant el joc de la selecció holandesa en aquesta Eurocopa, la facilitat golejadora dels seus jugadors ofensius és tal, que sense fer gaires esforços pot fer front al grup més temible del torneig. És important, conseqüentment, començar marcant territori davant els danesos. Diagnòstic: Crec que no fallaran en la seva cita amb les semifinals, però tampoc la veig triomfadora aquest any.

L’afecció a Portugal està il·lusionada. Molts són els factors que fan difícil l’èxit dels lusos aquest any, però ells s’aferren a la seva estrella. La veritat és que no li va ser fàcil classificar-se per a aquesta Eurcopa, ja que va haver d’anar a la repesca per a assegurar-se un bitllet per al torneig. Però un cop arribats aquí, i sabent que hauran d’eliminar a Alemania i/o a Holanda per passar a quarts, Portugal s’ho planeja com un “no tenim res a perdre”. La realitat, però, no és que sigui gaire esperançadora pels de Paulo Bento. Arrossega els problemes de sempre: posicions molt ben ocupades i altres on ha de recórrer a jugadors de segona fila. Té possiblement el jugador europeu més en forma, l’imparable Cristiano Ronaldo, però no sembla gaudir d’un fons d’armari que altres candidates sí tenen. Sembla que Rui Patricio li ha guanyat la posició a Eduardo a la porteria. Però, per exemple, si els centrals no deixen lloc als dubtes (Pepe, Bruno Alves o Rolando), els laterals (com Coentrao) són un altre tema. Al centre del camp, tampoc  sembla haver alternatives a Raul Meireles i Moutinho, dos notables jugadors que doten el centre del camp de molt dinamisme. Veloso o Viana els acompanyaran. Davant de tot, els dubtes tornen a aparèixer. Ronaldo i Nani, estrelles mundials, semblen segurs. I a partir d’aquí, el buit. Una opció és situar el madridista en punta i confiar en extrems com Varela o Quaresma. L’altra, col·locar Almeida o Postiga en aquesta posició central, però el seu nivell dista molt del que s’espera d’una autèntica candidata al títol. Per tant, si el joc no acompanya, i l’aposta per un joc moderadament ofensiu no funciona, és massa arriscat confiar-ho tot a Ronaldo, per molt resolutiu que sigui. El primer enfrontament amb Alemanya ens ensenyarà el seu vertader nivell i, a partir d’aquí, podrem jutjar. Diagnòstic: Crec que estem davant una nova decepció lusa.

Dinamarca es va trobar de sobte en un grup d’un nivell espectacular. Si ja s’havia classificat admirablement per davant de Portugal, la gesta que tenen per davant ara pot igualar el mite de 1992, quan es van proclamar campions d’una Eurocopa on hi havien estat convidats a última hora. L’etern seleccionador danès, Morten Olsen, no té més remei que aplicar de nou les seves armes davant la tempesta de futbol que li espera. En defensa, rigor tàctic, esperant l’atac del rival, però sense tancar-se excessivament. En atac, totes les opcions passen per l’ingeni de Christian Eriksen, un dels majors talents d’Europa i un futur crack mundial. A la defensa, encara hi ha molts dubtes sobre qui liderarà la saga des del centre. Bjelland, Poulsen, Agger i Kjaer es juguen dues posicions. Agger, del Liverpool, és el seu millor central, però no està bé físicament. Menys dubtes sembla haver de migcamp en endavant, amb un sistema 4-2-3-1. Kvist i Zimling formaran el doble pivot. Dos jugadors de perfil baix, però treballadors i que s’entenen entre sí. A les bandes, el veteraníssim Rommedahl i el sorprenent Krohn-Dehli. Un buscarà la velocitat en jugada d’extrem, l’altre les diagonals cap al mig per a trobar la seva cama bona. Tot l’engranatge ofensiu ha de passar per Eriksen, que està dotat d’un qualitat tècnica i una visió de joc que el fan ser un dels cracks a seguir en aquest torneig. L’hereu de Laudrup ha de servir també pilotes al seu davanter, Nicklas Bendtner. Encara s’espera l’explosió d’aquest punta, no molt dotat tècnicament però molt lluitador i sacrificat. Continua sent la millor opció en atac. Poques armes té més a destacar el conjunt d’Olsen. I el fet de trobar-se amb Alemanya, Holanda i Portugal a les primeres de canvi sembla haver-los eliminat només començar la competició. Diagnòstic: Molt poques possibilitats de classificació, però si juga sense res a perdre encara pot donar una petita alegria a la seva afecció.     

Radiografia a l'Eurocopa I

Sembla que hagi passat una eternitat des que Rússia va assolir les semifinals de l’Eurocopa, amb un futbol brillant, valent i sorpresiu, però de fet només fa quatre anys d’aquella gesta. Aquella temporada, el Zenit es proclamava campió de la Copa de la UEFA i Andrei Arshavin es postulava com a crack emergent. Les grans figures d’aquella Rússia han fet el viatge d’anada i tornada a les grans lligues europees, i només Pogrebnyak s’hi ha quedat, de moment, sense triunfar. L’aposta per l’escola holandesa, però, segueix en peu: Dick Advocaat ha rellevat Hiddink al capdavant del combinat. La filosofia de joc es manté immaculada, però la imatge està lluny de ser la passada. Partint d’un clàssic 4-3-3, el centre del camp es veurà monopolitzat per jugadors del Zenit, possiblement, Shirokov, Denisov y Zyryanov, deixant el talent d’Arshavin i Dzagoev per darrere d’un únic punta. El cas del mitjapunta del CSKA és especialment important: en el seu primer gran torneig de seleccions, ha de ser capaç de mostrar tot el seu repertori per a captar l’atenció d’algun gran d’Europa. A la davantera, la competència és ferotge: Pogrebnyak, Pavlyuchenko i Kerzhakov es juguen una sola plaça. La maquinària ofensiva haurà de funcionar a ple rendiment, per equilibrar les tradicionals carències defensives, agrujades per les baixes. Hi ha pros i contres a l’hora de confiar en els russos. Si bé el rendiment dels cracks no ha estat bo en els últims anys, molts han recuperat el seu millor nivell amb el retorn a casa. És més, la participació dels seus dos grans equips en Champions ha estat més que notable. De totes maneres, la selecció no ve fent grans partits, però si és capaç de donar com a mínim la meitat del futbol de fa quatre anys, en aquest grup tan assequible, la seva presència a quarts està assegurada. Diagnòstic: Obligada a passar de fase. Ho farà, però no arribarà més lluny.

La selecció de Polònia actual ha viscut de la nostàlgia dels anys 70 i 80, moment de les seves grans gestes internacionals. I enmig del desert futbolístic, aquesta Eurocopa co-organitzada amb la veïna Ucraïna esdevé la oportunitat ideal per a reclamar un nom en el saló de la fama de la competició. Tampoc podem afirmar alegrement que la selecció actual tingui potencial per a guanyar la competició (el cas de Grècia el 2004 no es repetirà en cent anys). Però el fet d’haver estat enquadrada en un grup relativament assequible ha esperonat les il·lusions dels polonesos. Franciszek Smuda ha conformat un conjunt en general correcte, sense gaires artificis però força compensat. Però sobretot té dos elements que juguen al seu favor en una competició tan curta com l’Eurocopa (afecció a part): un gran porter i un fenomenal golejador. Als seus 22 anys, Wojciech Szczesny s’ha consolidat a la porteria d’un dels grans, l’Arsenal. Per la seva banda, Robert Lewandowski, s’ha destapat aquesta temporada com un autèntic depredador al Borussia Dortmund, flamant campió de la Bundesliga. Precisament aquest davanter lidera el trident polonès de l’equip de la Westfàlia, juntament amb Piszczek (lateral dret), i Blaszczykowski (interior dret), tots dos esplèndits jugadors. A part de tots aquests, el combinat d’Smuda combina homes curtits al futbol europeu d’elit (Obraniak, Murawski, Wasilewski, Brozek), amb alguna jove perla encara per explotar (Wolski, Rybus). No seria d’estranyar que en aquest grup, Polònia intentés portar la iniciativa en més d’un partit. Si els nervis no la traicionen en el partit inaugural contra Grècia, pot segellar una notable aventura europea, anant més enllà de la fase de grups. Diagnòstic: Aposto perquè arribi a quarts, però l’enfrontament amb els dels grup B pot ser mortal per a ells.

Atravessa en aquests moments un desert la República Txeca. Amb algún veterà reducte de la brillant etapa de Pavel Nedved i sense un relleu generacional a l’horitzó. Tot i això, ha aconseguit classificar-se per la fase final i té molt mèrit. El seu seleccionador Michal Bílek partirà presumiblement d’un 4-2-3-1 que pot virar cap a un 4-4-1-1, en cas que el moment ho demani. És d’esperar que en més d’un partit esperi el seu contrari tancat en defensa, i intenti surtir a la contra, canalitzant els contraatacs a partir del seu mitjapunta i per alguna de les bandes. Perquè precisament una de les armes que ha d’utilizar el combinat txec és el treball en bloc. Sabent que hi ha dos jugadors que sobresurten entre la resta, aquests dos líders han de fer-se grans pel bé de l’equip. Parlem del porter Peter Cech i de talentós mig Tomas Rosicky. Tots dos consolidats en l’elit europea i que han fet un final de temporada més que satisfactori. Com que més enllà d’ells el nivell baixa força, han d’exprimir la recepta al màxim: defensa forta, aprofitar la qualitat de mitjos com Plasil o Jiracek i no perdonar a dalt. Per a aquesta missió, els principals candidats són el ja veterà Milan Baros (per a ell no passen els anys) i el jove Necid, que encara s’espera la seva explosió definitiva. No ho tindrà fàcil la República Txeca, ja que s’enfronta amb Rússia el primer dia. Una victòria faria girar la truita i unes introvertides sensacions pessimistes es podrien convertir en esperança i il·lusió. Diagnòstic: Curta serà la competició pels txecs. Necessiten més recursos per arribar a quarts.

Recordant aquella Eurocopa de 2004 on Grècia es va proclamar campiona, a més d’un li acostumen a venir arcades. En part, és cert. Aquell any fou tan el triomf del (legítim) futbol defensiu com un miracle amb pocs precedents. El nacional-defensivisme d’Otto Rehhagel s’ha anat diluïnt amb el pas del temps i el portuguès Fernando Santos ha dotat el combinat d’una major ambició ofensiva. Per tant, enguany Grècia vol delligar el seu nom del de futbol garrepa, que tan l’ha acompanyat. Trobem alguns supervivents d’aquell 2004, d’entre els quals destaca Karagounis. Aquest veterà migcampista és encara la referència de l’equip, i el seu capità. Santos partirà d’un 4-3-3 donant protagonisme a les bandes, amb jugadors com Salpingidis. Caldrà veure també les joves perles gregues que el seleccionador s’ha emportat pel torneig, com Ninis o Fetfatzidis. Però la base continua sent una defensa forta, que en part compensa la preocupant falta de gol de l’equip grec. Papadopoulos ha demostrat al Schalke alemany que és capaç de liderar la defensa, i té una prometedora carrera per endavant. Però és important en una competició tan breu estar encertat de cara el gol (ells bé que ho saben per experiència), i aquesta important responsabilitat recaurà en davanters com Samaras o Gekas. Tot i haver fet una molt bona fase de classificació, aquesta Grècia està mancada dels recursos suficients com per vèncer i convèncer. Diagnòstic: La carta del “miracle” ja se la van gastar, ara necessiten ensenyar altres armes, de les quals van justos. No jugaran més de tres partits.    

Fam d'Eurocopa

Accés Provisional aprofita l’Eurocopa de Polònia i Ucraïna per a tornar a parlar de futbol. Ja tocava. En una setmana començarà la competició i els seleccionadors ja han decidit quins seran els protagonistes. Les expectatives són màximes en un torneig, aquest de 2012, que comptarà amb la presència de tots els anteriors guanyadors i amb les principals seleccions europees. En definitiva, estan tots els favorits. A banda de les emergents Bèlgica i Suïssa, els clàssics hi són presents. L’altra cosa és si, dipositades les esperances en aquesta Eurocopa, el seu futbol ens acabarà omplint, o si per contra, ens decebrà i ens deprimirà. Els optimistes recordaran l’edició de 2008, amb partits mítics com el Rússia-Holanda, el Croàcia-Turquia o l’Espanya-Alemanya de la final. Els pessimistes repetiran fins a la sacietat que el Mundial de Sud-àfrica va ser una autèntica gasòfia. I altres només sabem que el futbol ens distraurà durant el mes de juny. Serà el moment per a què les joves promeses es converteixin en cracks, i el cracks esdevinguin llegendes.

A priori, el grup A sembla el més barat de tots. Absència de favorits, amb l’amfitriona Polònia i la imprevisible Rússia acompanyant la República Txeca i Grècia, sorprenent guanyadora el 2004. En canvi el B serà un bullir de futbol. Tres pesos pesants més una prometedora Dinamarca. L’Alemanya – Holanda del dia 13 es preveu com el millor partit de la fase de grups, de llarg. Portugal tindrà el paper d’alternativa. En el grup C hi trobem la defensora del títol. Espanya torna a acumular potencial com per a aspirar a revalidar el títol. Amb ella, un clàssic com Itàlia. Croàcia i Irlanda poden ser fonts de sorpreses. I finalment, l’equilibrat grup D. Dues eternes potències com Anglaterra i França, i dues il·lusionades pretendents, Suècia i Ucraïna, que també exercirà d’amfitriona. En els propers dies, més Eurocopa.

Herència, esperança, memòria

Sabíem que aquest dia arribaria, però ningú s'ho volia imaginar. De fet, ell semblava l'únic que estava preparat. Pep Guardiola deixa el Barça després de l'etapa més exitosa del club i un equip que s'ha convertit en un fenomen que transcendeix fins i tot el món del futbol. Però amb ell no se'n va tot això, una part molt important resta en l'ànima del Barça: una herència, esperança i molts records.

Guardiola ens deixa la millor generació de futbolistes de la història del club, amb Leo Messi al capdavant. No només la columna vertebral d'aquest grup de jugadors prové de la cantera sinó que a més, una nova fornada de joves que ronden la vintena asseguren un futur brillant. Ell ja ha fet tot el possible per a que estiguin preparats per a aquest repte. Guardiola creu que la seva marxa és "el millor per al club". Les seves grans decisions durant aquests quatre anys sempre han sigut encertades. Li devem confiança. I cal ser optimista.

Perquè si una cosa ens ha ensenyat aquest entrenador és a no perdre l'esperança. S'ha comentat molt que en els últims anys la mentalitat del culé ha canviat. Ara respira optimisme, i fins i tot es permet algun rampell de triomfalisme. Ni quan va marxar Cruyff es va acabar el món ni tampoc quan ho va deixar Van Gaal (sí, era un grandíssim entrenador, no ho oblidem). Abans de l'arribada de Rijkaard, Radomir Antic havia deixat el Barça sisè de la lliga en un final més que bo. L'holandès era quasi un desconegut per l'afició i només se'n recordaven els seus èxits com a jugador. Doncs bé, va repetir els èxits del Dream Team. Cinc anys més tard, quan de nou semblava que l'entitat s'esfondrava, va aparèixer Pep per regalar-nos una fabulosa experiència de quatre anys. Sí, el Barça no s'acaba mai.

El Barça no deixarà mai d'existir perquè apart de futur té passat. Piles i piles de llibres, DVD's i un magnífic museu a l'abast per tornar a gaudir. Fem memòria perquè de records en tenim un bon grapat. Gràcies Pep! Fins aviat! 

PD: Havia escrit això vint minuts abans de la roda de premsa. Tito Vilanova és "el millor per al club", sens dubte.

Esports ancestrals V: el mob football

Si hi ha un joc en la història de la humanitat que es caracteritzi per no tenir quasi cap regla, aquest el mob football. El mob football és el caos portat a la pràctica, la multitud barallant-se per portar una pilota al seu objectiu, conduint-la amb qualsevol part del cos o robant-la a l’adversari sigui el mètode que sigui, sense arribar a l’assassinat.

Aquest joc va aparèixer a Europa durant l’Edat Medieval, tot i que és al Regne Unit on va tenir més transcendència. Malgrat no sembla haver una influència directa, el mob football prèn moltes de les característiques del romà Harpastum, que ja havia sortit anteriormente en una entrada. Tot i l’absència de reglament, sembla ser que els nombrosos participants es dividien en dos grups, una divisió que ja venia donava pel poble de procedència d’aquests. D’aquesta manera, la multitud d’un i altre bàndol lluitava per una pilota que havia de transportar fins al seu propi poble. És evident que aquest joc desembocava en violència i que els veïns de les poblacions participants es resguardaven a casa seva, tapant portes i finestres i esperant que la torba minvés. Alguns experts han assenyalat que aquesta pràctica podia estar relacionada amb algun tipus de ritu pagà, on l’esfèric podia simbolitzar el sol. També es creu que va ser portat pels normands a les illes britàniques al segle XI, i que per això es féu popular tant en el territori insular com a les costes continentals més properes. El que si està clar és que pot ser un precursor de l’actual rugby, per bé que el mateix mob football encara es practica en alguns pobles d’Anglaterra.

Esports ancestrals IV: el calcio fiorentino

És durant el període modern quan l’espai públic realment guanya protagonisme. Tot i que encara la idea d’allò públic i allò privat no és gaire clara i la línia que separa aquests dos espais es troba difuminada, el carrer i la plaça deixen de ser, en molts casos, un simple lloc de pas per a convertir-se en el focus de la vida de la ciutat. Segurament es recupera en part l’esplendor de la ciutat antiga, quan espais com el Fòrum centralitzaven els contactes entre els habitants.

El passeig d’aquell que vol mostrar a la ciutat el seu nivell, o simplement per tota mena d’espectacles on la violència té un paper especial. Tot i les contades execucions públiques al llarg de l’any a la ciutat moderna, la gent hi acudia en massa. A més també trobem tota mena d’espectacles violents sobre animals (com els toros en el cas espanyol) o petits però cruents càstigs a delinqüents.

En aquest context apareix el segle XVI el calcio fiorentino a la ciutat de Florència. La Piazza Santa Croce és escenari d’un joc que alguns fins hi tot han assenyalat com l’avantpassat del futbol (calcio, com ara se l’anomena a Itàlia, vol dir patada). La pilota era també la protagonista, però la violència en la majoria de casos era notable. Dos equips de 27 jugadors cadascún (amb 5 porters a cada bàndol) intentaven introduir la pilota per un forat que hi havia a cada extrem del camp. Sembla ser que una anotació donava dos punts a l’equip que havia encertat però un error en el llançament comportava la pèrdua de mig punt. Per arribar a l’objectiu, els jugadors podien impactar l’esfèric tant amb les mans com amb els peus i el terra estava cobert de sorra. Aquest joc es va convertir en tot un fenòmen durant l’edat moderna a la ciutat de Florència i fins i tot es va exportar a localitats com Roma, Livorno o Lió.

Esports ancestrals III: el Pok-a-Tok

Un dels esports més antics que podem trobar en la història és el mil·lenari Pok-a-Tok, el joc de pilota més emblemàtic de Mesoamèrica. S’han trobat evidències d’aquesta pràctica a tota la regió, i es remunten tres mil anys abans de la nostra era. Tot i això, l’espectacular complex construit per al joc a les runes maies de Chichén Itzá li dóna encara un valor més especial a aquest mite.

No queden gaires evidències respecte al sistema de joc del Pok-a-Tok. Les poques que ni han, a part de la pista, són les imatges. Sembla ser que l’objectiu inicial del joc era mantenir la possessió de la pilota, petita peça de goma de 10 a 15 centímetres de diàmetre. La dificultat sembla que radicava en el fet que només es podia colpejar-la amb els genolls, els colzes i la cadera. Tampoc s’està segur que les grans anelles penjades a les parets de pedra forméssin part del joc des dels seus orígens. El que si se sap és que es podia anotar tan passant la pilota per dins seu com simplement tocant-la amb la pilota. L’enorme dificultat que això suposava podia fer que amb una simple anotació pogués acabar el partit.

Els investigadors han apuntat que el Pok-a-Tok podria haver passat a ser més que un simple joc per convertir-se en un autèntic esdeveniment i un fenomen polític, social i religiós, on els seus participants podien arribar a ser considerats herois.

Esports ancestrals II: l'Episkyros i el Harpastum

L’esport ha estat un tema força desenvolupat en el món clàssic europeu. Grècia és el bressol dels moderns Jocs Olímpics, i moltes de les seves proves es remonten als anys d’esplendor helenístic. Però un dels jocs practicats a l’antiga Grècia ha quedat al marge. Segurament no va assolir la popularitat d’altres esports, però és un bon moment per reivindicar l’Episkyros. Les seves característiques l’allunyen dels cànons bàsics del futbol, però un cop més la pilota era la protagonista d’aquesta pràctica. Dos equips d’uns 12 participants cadascú es situaven en dos espais dividits per una línia. L’objectiu era colpejar el cap dels contrincants amb la pilota, que podia ser impactada per les diverses parts del cos, mans incloses. És evident que en alguns llocs l’Epikyros va derivar en pràctiques violentes, vist l’objectiu final del joc. I com a bon esport grec, els participants, que també podien ser dones, havien d’anar nus.

Com en altres àmbits com la cultura i la política, l’antiga Roma també va pendre elements de “l’esport grec”. En aquest cas, el Harpastum va agafar la idea de dos equips, una pilota i un terreny de joc dividit en dues parts per a crear el seu propi joc. En aquest cas, però, l’objectiu era mantenir la pilota en el propi camp mentre l’altre equip s’afanyava a interceptar-la i portar-la cap al propi camp. Tot i que amb el Harpastum els peus van perdre protagonisme, el fet que no es pogués placar al qui portava l’esfèric va fer que es desenvolupéssin un seguit de tàctiques i estratagemes per a mantenir-lo a través de la seva passada. Alguns dels jocs de possessió que es practiquen a l’actualitat, ja siguin amb les mans o amb els peus, recorden a l’ancestral Harpastum.

Esports ancestrals I: el Tsu Chu i el Kemari

El futbol és de llarg l’esport més popular del món però els seus orígens són ben llunyans. En diversos indrets repartits pel planeta podem trobar al llarg de la història pràctiques esportives que ens recorden els elements més bàsics del futbol. Vet aquí alguns interessants exemples.

Una de les primeres evidències es troba a l’antiga Xina, doncs està demostrat que per allà el 250 aC (aprox.) es jugava a un joc anomenat Tsu Chu. El més curiós és que aquest nom està format pels vocables Tsu, que vol dir “xutar”, i Chu, en referència a la pilota folrada de pell. La seva popularitat va créixer tan que es van arribar a fer partides en honor a l’emperador (que també hi participava), i fins i tot va acabar derivant en pràctiques d’entrenament militar. Paral·lelament, també amb el pas del temps, es van construir pistes adecuades a la seva pràctica, amb les seves respectives xarxes elevades, on s’havia de col·locar, hàbilment, la pilota. Aquesta pràctica xinesa es va acabar extenent a altres territoris com Corea, Japó o Vietnam.

Amb certes similituds, però molt més tardà, el Kemari es va desenvolupar al voltant del segle VI dC al Japó. En aquest cas, la bola continuava sent la protagonista i estava feta de cuir i serradures a dins. L’objectiu, però, era diferent. Aquí no existien porteries ni xarxes, per la qual cosa la finalitat del joc era passar-se l’esfèric sense que aquest toqués a terra. Pel que sembla, no era pas una pràctica informal. Calia un uniforme determinat per a jugar-hi i el terreny de joc havia d’estar marcat per quatre arbres en forma de quadrat. Amb els anys, aquest esport es va popularitzar entre les classes més baixes i va acabar sent un autèntic fenomen. A diferència del Tsu Chu, el Kemari no ha desaparegut i fins i tot encara es pot veure algun joc similar a casa nostra.

Seydou Keita, l'aneguet lleig del Barça

Ja hem entrat de ple a l'abril, tram decisiu per a la temporada de futbol a Europa, i no costa res recuperar el món futbolístic en aquest blog. Ara, però, que està tant de moda recrear-se en les delícies del joc de toc blaugrana, en deixar ben a dalt la tasca de formació de la Masia (moda a la qual m'incloc), és interessant fixar-se en un dels actors secundaris d'aquest Barça "totpoderós". 

Seydou Keita va arribar amb Guardiola l'estiu del 2008 i després de gairebé tres anys, es pot dir que el seu rendiment ha estat més que satisfactori. Seydou és una rara avis en la plantilla actual. Els interiors del Barça es caracteritzen tots pel segell del "made in Barça" (Xavi, Iniesta, Thiago, Dos Santos), capaços de jugar a un toc sempre que sigui possible, vigilen sempre les esquenes quan tenen la pilota a través d'una espècie de "xip detector" de rivals, tenen en ment la següent passada abans de rebre l'esfèric i, sobretot, són grans assistents. Keita és diferent. Ell sempre necessita un toc més, un segon més per pensar i no té aquesta genialitat de trencar les línies amb la pilota als peus. És més, altres jugadors que no provenen de la cantera han millorat espectacularment la seva tècnica individual (Abidal, per exemple). 

En el cas del malià, tot ha estat més paulatí. Ell té altres coses. És capaç de trencar línies sense la pilota als peus, a través de desmarcades vertiginoses, una capacitat física i tàctica immensa, un remat de cap i un xut (com el dimecres passat) que malauradament no hem pogut disfrutar suficientment. Però sobretot, una professionalitat que ha estat clau per a la seva regularitat: sempre que ha sortit al camp ha complert. El dia del Shakhtar, iniciant de fals interior esquerra, però amb llibertat per a sorprendre des de segona línia, un rol molt més ofensiu del que estem acostumats en ell. I d'aquí ve el gol, i en podrien haver vingut més si els seus companys haguéssin detectat la infinitat de desmarcades verticals que va fer. Guardiola ja ho va dir un dia: Seydou no té la capacitat de desequilibri que tenen altres jugadors en la seva posició, però precisament el fet de ser completament diferent als seus companys de migcamp, el fa tant necessari.

Arsenal. Romanticisme futbolític des d'Islington

Avui l'Arsenal juga a casa amb el Wolverhampton i ja sabrà el resultat del derbi de Manchester, que enfronta als altres dos equips candidats a emportar-se la Premier League d'enguany. Però el dimecres li toca el PARTIT, el que l'enfrontarà al Barça, el seu germà gran. L'any passat els va posar les coses molt difícils, però va acabar cedint al tram final de l'eliminatòria. Aquest any les coses són diferents, es respira més optimisme, l'equip només està a quatre punts del líder Manchester United a la lliga, jugarà la final de la Carling Cup contra el Birmingham i continua viu a la FA Cup. Però el gran repte és el Barça. I el guanyador de l'eliminatòria serà el futbol.

Se sap que l'eliminatòria de vuitens pot marcar un abans i un després en la temporada. Els dubtes generats en defensa i porteria es compensen amb la bona forma del migcamp i la davantera. Lesionat Fabianski el que queda de temporada i amb un Almunia sense la confiança de Wenger, el jove Szczesny s'ha trobat amb una responsabilitat força gran. Tot i rebre 4 gols en vint minuts el passat cap de setmana contra el Newcastle, té bona pinta. Al centre de la defensa és on hi ha més dubtes. El capo està lesionat (Vermaelen) i de moment Koscielny, Squillaci i Djourou fan el que poden. Els laterals semblen més assentats. Un correcte Sagna li guanya la partida de moment a Eboué i Clichy explota ofensivament la banda esquerra esperant que el jove anglès Gibbs faci un pas endavant en la seva progressió. Però els gourmets els trobem de Song cap endavant. El camerunès hauria de ser l'estandard en el mig del camp. L'eterna promesa Rosicky, Abou Diaby i el sempre correcte Denilson haurien de ser secundaris en aquesta eliminatòria…

Perquè el millor m'ho deixo pel final. Allò que més acosta els de la barriada de Highbury al toc català. Aquest romanticisme, aquest amor pel futbol sutil, tècnic, que oblida el físic i que marca l'essència d'aquest esport. L'Arsenal també sap jugar a handbol amb el peu. També mou la pilota d'una banda a l'altra del balcó de l'àrea esperant el mínim forat per a col·locar-hi l'agulla. També creuen que si per ells fos, entrarien amb la pilota a la porteria. Ells també exasperen els seus afeccionats, que criden de vegades allò de "Xuta, Xuta!!!". I tenen molts actors per a aquesta obra. La joia és com no Cesc Fàbregas, un jugador que ha sabut combinar el toc que va apendre a la Masia amb la verticalitat del migcampisme anglès (Lampard, Gerrard, Carrick). Al seu costat hi creix el seu alumne Jack Wilshere, un jugador prometedor però que encara s'amaga contra grans rivals. La mala notícia serà l'absència de Samir Nasri a l'anada a l'Emirates. El jugador més en forma de la temporada és una perla exquisita, que em fa recordar a Iniesta. Potser no té tanta capacitat d'organització, però busca força l'u contra u. Li ha costat temps adaptar-se a l'equip, però per fi ha explotat, i ja és un crack.

A dalt de tot, Wenger continua tenint molta artilleria per a escollir. Després de passar-se una temporada en blanc però fent un notable Mundial, Robin Van Persie torna a estar en forma. A la velocitat i el xut, se li uneix una jerarquia que està assolint amb el pas dels anys. Walcott continua sent un jugador intermitent, però tenint en compte el protagonisme que va prendre en l'anada de l'any passat, auguro alguna sorpresa. Chamakh va començar molt bé la temporada, semblava que el seu fitxatge havia estat tot un encert (a cost zero), però en les últimes setmanes ha anat a menys. És possible que torni a posar-se en forma per al final de la temporada. Bendtner és segurament el jugador més fluix de la davantera, personalment no m'agrada gens, i el que sembla que cada cop anyora més la seva Rússia natal és Arshavin. Faltat de confiança aquesta temporada, es nota que pren les decisions sobre el camp amb molts dubtes. Això sí, de tant en tant fa alguna meravella.

El Barça parteix com a favorit en aquesta eliminatòria però l'Arsenal està davant d'una de les seves millors temporades. Ha pogut mantenir a tots els seus cracks i els més joves sembla que cada cop se senten més còmodes. Que comenci l'espectacle.

Sobre fàbriques i masies

Ahir pensava en història… i vaig acabar pensant en futbol, com no. I sobre la Fàbrica i la Masia, el nom que reben les institucions de futbol formatiu de Reial Madrid i Barcelona, respectivament. I hi havia quelcom que em feia ballar el cap. La Masia, que en un principi feia referència només a l'edifici que donava allotjament als joves del planter de fora de l'àrea metropolitana de Barcelona (des de fa més de trenta anys) ha acabat convertint-se en sinònim de pedrera blaugrana. La Fàbrica és el nom que des de fa poc ha autodenominat el Reial Madrid per a la seva pedrera. I aleshores vaig caure en la gran diferència entre ambdós termes, i no em refereixo a tradició i modernitat, precisament. Una fàbrica, a través d'un procés productiu, converteix una matèria prima en un producte, un producte per a ser venut. Una masia cultiva els seus propis aliments, pastura els seus animals i els converteix en productes per a consum propi. Les masies i masos de l'edat medieval i moderna van durar un llarg període de temps, però i les fàbriques? Tampoc es tracta de generalitzar i fer "blancs i negres", però els noms d'aquestes dues GRANS institucions de futbol formatiu els han posat els mateixos clubs. És una qüestió de matisos…