Avui l'Arsenal juga a casa amb el Wolverhampton i ja sabrà el resultat del derbi de Manchester, que enfronta als altres dos equips candidats a emportar-se la Premier League d'enguany. Però el dimecres li toca el PARTIT, el que l'enfrontarà al Barça, el seu germà gran. L'any passat els va posar les coses molt difícils, però va acabar cedint al tram final de l'eliminatòria. Aquest any les coses són diferents, es respira més optimisme, l'equip només està a quatre punts del líder Manchester United a la lliga, jugarà la final de la Carling Cup contra el Birmingham i continua viu a la FA Cup. Però el gran repte és el Barça. I el guanyador de l'eliminatòria serà el futbol.
Se sap que l'eliminatòria de vuitens pot marcar un abans i un després en la temporada. Els dubtes generats en defensa i porteria es compensen amb la bona forma del migcamp i la davantera. Lesionat Fabianski el que queda de temporada i amb un Almunia sense la confiança de Wenger, el jove Szczesny s'ha trobat amb una responsabilitat força gran. Tot i rebre 4 gols en vint minuts el passat cap de setmana contra el Newcastle, té bona pinta. Al centre de la defensa és on hi ha més dubtes. El capo està lesionat (Vermaelen) i de moment Koscielny, Squillaci i Djourou fan el que poden. Els laterals semblen més assentats. Un correcte Sagna li guanya la partida de moment a Eboué i Clichy explota ofensivament la banda esquerra esperant que el jove anglès Gibbs faci un pas endavant en la seva progressió. Però els gourmets els trobem de Song cap endavant. El camerunès hauria de ser l'estandard en el mig del camp. L'eterna promesa Rosicky, Abou Diaby i el sempre correcte Denilson haurien de ser secundaris en aquesta eliminatòria…
Perquè el millor m'ho deixo pel final. Allò que més acosta els de la barriada de Highbury al toc català. Aquest romanticisme, aquest amor pel futbol sutil, tècnic, que oblida el físic i que marca l'essència d'aquest esport. L'Arsenal també sap jugar a handbol amb el peu. També mou la pilota d'una banda a l'altra del balcó de l'àrea esperant el mínim forat per a col·locar-hi l'agulla. També creuen que si per ells fos, entrarien amb la pilota a la porteria. Ells també exasperen els seus afeccionats, que criden de vegades allò de "Xuta, Xuta!!!". I tenen molts actors per a aquesta obra. La joia és com no Cesc Fàbregas, un jugador que ha sabut combinar el toc que va apendre a la Masia amb la verticalitat del migcampisme anglès (Lampard, Gerrard, Carrick). Al seu costat hi creix el seu alumne Jack Wilshere, un jugador prometedor però que encara s'amaga contra grans rivals. La mala notícia serà l'absència de Samir Nasri a l'anada a l'Emirates. El jugador més en forma de la temporada és una perla exquisita, que em fa recordar a Iniesta. Potser no té tanta capacitat d'organització, però busca força l'u contra u. Li ha costat temps adaptar-se a l'equip, però per fi ha explotat, i ja és un crack.
A dalt de tot, Wenger continua tenint molta artilleria per a escollir. Després de passar-se una temporada en blanc però fent un notable Mundial, Robin Van Persie torna a estar en forma. A la velocitat i el xut, se li uneix una jerarquia que està assolint amb el pas dels anys. Walcott continua sent un jugador intermitent, però tenint en compte el protagonisme que va prendre en l'anada de l'any passat, auguro alguna sorpresa. Chamakh va començar molt bé la temporada, semblava que el seu fitxatge havia estat tot un encert (a cost zero), però en les últimes setmanes ha anat a menys. És possible que torni a posar-se en forma per al final de la temporada. Bendtner és segurament el jugador més fluix de la davantera, personalment no m'agrada gens, i el que sembla que cada cop anyora més la seva Rússia natal és Arshavin. Faltat de confiança aquesta temporada, es nota que pren les decisions sobre el camp amb molts dubtes. Això sí, de tant en tant fa alguna meravella.
El Barça parteix com a favorit en aquesta eliminatòria però l'Arsenal està davant d'una de les seves millors temporades. Ha pogut mantenir a tots els seus cracks i els més joves sembla que cada cop se senten més còmodes. Que comenci l'espectacle.
Se sap que l'eliminatòria de vuitens pot marcar un abans i un després en la temporada. Els dubtes generats en defensa i porteria es compensen amb la bona forma del migcamp i la davantera. Lesionat Fabianski el que queda de temporada i amb un Almunia sense la confiança de Wenger, el jove Szczesny s'ha trobat amb una responsabilitat força gran. Tot i rebre 4 gols en vint minuts el passat cap de setmana contra el Newcastle, té bona pinta. Al centre de la defensa és on hi ha més dubtes. El capo està lesionat (Vermaelen) i de moment Koscielny, Squillaci i Djourou fan el que poden. Els laterals semblen més assentats. Un correcte Sagna li guanya la partida de moment a Eboué i Clichy explota ofensivament la banda esquerra esperant que el jove anglès Gibbs faci un pas endavant en la seva progressió. Però els gourmets els trobem de Song cap endavant. El camerunès hauria de ser l'estandard en el mig del camp. L'eterna promesa Rosicky, Abou Diaby i el sempre correcte Denilson haurien de ser secundaris en aquesta eliminatòria…
Perquè el millor m'ho deixo pel final. Allò que més acosta els de la barriada de Highbury al toc català. Aquest romanticisme, aquest amor pel futbol sutil, tècnic, que oblida el físic i que marca l'essència d'aquest esport. L'Arsenal també sap jugar a handbol amb el peu. També mou la pilota d'una banda a l'altra del balcó de l'àrea esperant el mínim forat per a col·locar-hi l'agulla. També creuen que si per ells fos, entrarien amb la pilota a la porteria. Ells també exasperen els seus afeccionats, que criden de vegades allò de "Xuta, Xuta!!!". I tenen molts actors per a aquesta obra. La joia és com no Cesc Fàbregas, un jugador que ha sabut combinar el toc que va apendre a la Masia amb la verticalitat del migcampisme anglès (Lampard, Gerrard, Carrick). Al seu costat hi creix el seu alumne Jack Wilshere, un jugador prometedor però que encara s'amaga contra grans rivals. La mala notícia serà l'absència de Samir Nasri a l'anada a l'Emirates. El jugador més en forma de la temporada és una perla exquisita, que em fa recordar a Iniesta. Potser no té tanta capacitat d'organització, però busca força l'u contra u. Li ha costat temps adaptar-se a l'equip, però per fi ha explotat, i ja és un crack.
A dalt de tot, Wenger continua tenint molta artilleria per a escollir. Després de passar-se una temporada en blanc però fent un notable Mundial, Robin Van Persie torna a estar en forma. A la velocitat i el xut, se li uneix una jerarquia que està assolint amb el pas dels anys. Walcott continua sent un jugador intermitent, però tenint en compte el protagonisme que va prendre en l'anada de l'any passat, auguro alguna sorpresa. Chamakh va començar molt bé la temporada, semblava que el seu fitxatge havia estat tot un encert (a cost zero), però en les últimes setmanes ha anat a menys. És possible que torni a posar-se en forma per al final de la temporada. Bendtner és segurament el jugador més fluix de la davantera, personalment no m'agrada gens, i el que sembla que cada cop anyora més la seva Rússia natal és Arshavin. Faltat de confiança aquesta temporada, es nota que pren les decisions sobre el camp amb molts dubtes. Això sí, de tant en tant fa alguna meravella.
El Barça parteix com a favorit en aquesta eliminatòria però l'Arsenal està davant d'una de les seves millors temporades. Ha pogut mantenir a tots els seus cracks i els més joves sembla que cada cop se senten més còmodes. Que comenci l'espectacle.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada