20 discos per a aquest 2012: IV

 5. Pinback, Information Retrieved

Un lustre després, els Pinback han tornat a la càrrega amb “Information Retrieved”. El retorn del duet californià és possiblement el més encertat de l’any. Però tot i el silenci, la seva nova aposta continua el rumb iniciat ja fa més de deu anys. Tornen aquestes guitarres de Rob Crow, qui ha sabut dotar-les d’un so propi i recognoscible, les melodies àgries, els ritmes estimulants i els arrenjaments electrònics. Un còctel que molts ja coneixen, però que sorprendrà a aquells que s’hagin endinsat mai en el seu univers, segurament en la seva cara més accessible fins el moment. Fins i tot, en alguns moments, com a la brutal “Proceed to Memory” abracen l’èpica, mentre Crow es deixa la veu. Recomanació obligada per a tots els seguidors de grups com Death Cab for Cutie. Aquí teniu quelcom molt millor! Tres caramels: Proceed to Memory, Sherman, His Phase.

4. Spiritualized, Sweet Heart Sweet Light

Jason Pierce i els seus han publicat un nou discàs, i el que és més important, han consolidat un gènere musical. Tan particular i singular per una banda, però tan pròxim a tants estils per l’altra. “Sweet Heart Sweet Light”, el seu setè LP, torna a ser una esplèndida amalgama del millor pop britànic, la psicodèlica, la pomposa megalomania orquestral, el rock primitiu i vaporós dels seus inicis amb Spacemen 3 i, sobretot, el gospel. I tot amb una producció de 10. Pierce, o millot dit, J. Spaceman, canta de nou amb la seva veu estripada i depressiva a les merdes d’aquest món, però especialment, a l’Ésser superior, com no. Tan pot escriure passatges de dolç i inocent pop orquestrat com treure tota la ràbia que porta dins acompanyat de la seva guitarra elèctrica. Possiblement sigui aquesta varietat de registres i la seva boníssima posada en escena el que fa que no me’n cansi dels Spiritualized, i que els seus discos passin volant. Tres caramels: Hey Jane, Little Girl, Life Is a Problem.       

3. Lotus Plaza, Spooky Action at a Distance

No puc ser objectiu amb Deerhunter i tot el món que rodeja aquesta banda, ho reconec. M’atrapen els d’Atlanta; m’atrapen les seves guitarres i la seva simplicitat pop-rock; m’atrapa Bradford Cox i el seu Atlas Sound. I sobretot m’atrapa Lockett Pundt i els seus Lotus Plaza. Per sorpresa de més d’un, en aquest “Spooky Action at a Distance” ha enterrat un primer disc amb bones idees per parir un segon treball amb grandíssimes cançons. Com era d’esperar, tot gira al voltant de les guitarres elèctriques, els loops i arpegis, la reverberació i el delay, el shoegaze, els frasejos de rock espacial i els sons ambient. Lockett Pundt ha sabut treure’s la vergonya en aquest segon àlbum i demostrar tot el talent que té dins (inclús com a vocalista), i que havia demostrat en comptagotes a Deerhunter. Pop-rock ben fet, accessible i viciós. No és una recomanació, és una obligació!! Tres caramels: Strangers, Monoliths, Eveningness. 

2. Japandroids, Celebration Rock

La descàrrega d’adrenalina que suposa una sola cançó dels Japandroids ja els mereix una oportunitat. Brian King a la guitarra, David Prowse a la bateria, ambdós a les veus i un món per conquerir a base d’un bombardeig de rock. “Celebration Rock” és el seu segon LP després d’un prometedor àlbum de debut. Aquí guanyen, sens dubte, en concreció (els temes són encara més rodons), però mantenint la frescura, la immediatesa i el so directe i penetrant que els caracteritza. Tot i això, el seu èxit té un altre secret: beure dels diversos estils del rock. Des del més clàssic estil The Who, passant pel rock d’estadi dels Foo Fighters fins a arribar a la seva essència, el punk, el noise i el garage desfermat i sense demà. Un disc immens, ple a vessar d’himnes per a una generació, comandats per “The House that Heaven Built”, la que crec que és la millor cançó del 2012. Missió pendent: veure’ls en directe. Tres caramels: Fire’s Highway, Younger Us, The House that Heaven Built.   

1. Grizzly Bear, Shields  

És la joia del 2012, la definitiva consolidació d’una banda, que no només ha mantingut el nivell dels treballs anteriors, sinó que a més ha perfeccionat les seves peces, tan compositivament com instrumentalment. “Shields” és, segons el parer d’Accés Provisional, el millor àlbum de l’any perquè és un nou pas endavant en la carrera de la talentosa banda de Brooklyn. El so que ja havien trobat anteriorment continua intacte: psicodèlia, delicadesa, elegància, barroquisme pop, embruixadors jocs de veus, ritmes pesants i guitarres rústiques. Però, per exemple, els vocalistes semblen més poderosos, especialment Daniel Rossen. La producció aposta per no ensenyar més d’allò que hi ha. Les cançons tenen una estructura més racional i assimilable; ara ja sabem on ens volen portar. Això es tradueix en un fet molt simple: “Shields” és el seu disc més accessible, però no traeix l’esperit de Grizzly Bear. El paradigma és la peça “Yet Again”, una cançó perfecta i una de les millors de l’any, amb un so molt clàssic, amb la seva part experimental, però amb una tornada que s’enganxa a més no poder. L’any passat coronàvem amb molts bons auguris el folk-rock de Bon Iver. Ara desitgem llarga vida als ossos de l’Amèrica del Nord. Tres caramels: Sleeping Ute, Yet Again, Gun-shy.

 

20 discos per a aquest 2012: III

10. The Shins, Port of Morrow

Especial il·lusió feia el retorn dels Shins, després de cinc anys sense publicació i amb la refundació de la banda, sempre al voltant del gran James Mercer. Amb “Port of Morrow” segueixen amb una tendència que ja venia d’abans. Deixant el so pop més independent per sonar per a un públic més ampli: menys experimentació, cançons més digeribles, melodies més assimilables, producció més comercial i un acostament cap als sons americans més tradicionals. En part, a l’estil de R.E.M., menys jangle i més americana. Això sí, les cançons són impecables, especialment a la primera meitat del disc. Mercer continua dotant les melodies d’una originalitat i dramatisme moderat amb la seva veu. En definitiva, un esforç exitós per jugar en una altra lliga. Veurem què tal els hi va. Tres caramels: Simple Song, It’s Only Life, Bait and Switch. 

9. Mono, For my Parents 
Amb el pas del temps, els japonesos Mono han sabut consolidar el seu espai dins el gènere del rock progressiu. En el seu sisè àlbum, “For my Parents”, es posa en evidència aquest pas endavant. La seva proposta post-rock amb un clar protagonisme per als elements orquestrals, l’èpica i la megalomania, i la recerca de melodies més orientals, d’acord amb els seus orígens. Però les peces guanyen cada cop més en consistència, en claredad i en complexitat. Els crescendos i els girs musicals estan cada cop més ben trobats. Però tampoc abandonen la seva faceta melancòlica, el piano torna a tenir el seu protagonisme en alguns moments. Mono fa bandes sonores a partir del rock, posen música a imatges paisatgístiques com poques bandes saben fer. Per tant, si voleu empendre un viatge o una odissea, ja teniu disc! El caramel: Legend.       

8. Godspeed You! Black Emperor, Allelujah! Don’t Bend! Ascend! 
Al principi, la sala es va veure coberta per una espessa capa de distorsió ambiental, per acabar colpejada per un atronador climax de post-rock. Així podriem descriure el directe de presentació del nou disc dels Godspeed, “Allelujah! Don’t Bend! Ascend!”, després de deu anys (una eternitat) del seu anterior treball. L’estructura d’aquesta nova obra és molt simple: dues grans peces de rock progressiu, de 20 minuts cadascuna, seguides per uns minuts d’ambient i drone. Precisament una de les coses que diferencia aquest “Allelujah!” d’altres treballs és que semblen abandonar en part la lluminositat i el so més americà, per crear ambients més inquietants, donar més protagonisme als drones i deixar-se portar per les melodies més orientals. El resultat és una obra més difícil de digerir, però positivament sorprenent. Els que no sàpiguen que vol dir rock progressiu, que posin el play, les seves peces creixen sense que un ho pugui percebre! El caramel: Mladic.

7. Sigur Rós, Valtari 
Ja és el sisè àlbum de Sigur Rós i els islandesos no deixen de sorprendre, fins i tot als seus seguidors més veterans. Paradoxalment, tot i el seu origen, ha estat la banda de post-rock que ha arribat a més públic, juguetejant amb el pop delicat en els seus dos últims treballs. Però “Valtari” és una altra cosa, suposa allunyar-se del format estàndard de cançó que havien abraçat últimament, i engegar un retorn (en part) als primers treballs. I dic només en part. Tornen els Sigur Rós més ambientals, més progressius i experimentals, però igual de dolços i innocents que sempre. Tot és menys evident i més eteri: els pianos estan més aigualits, l’arquet i la guitarra hi són però només se’ls intueix. Això sí, la veu de Jonsi continua sent el pilar fonamental del seu so. Però el que realment dota aquest àlbum de màgia i ens dóna la sensació d’escoltar quelcom nou és la producció. Només per la recerca del so més islandès possible, “Valtari” ja mereix està tan a munt. Tres caramels: Ég Anda, Ekki Múkk, Varúð. 

6. Sharon van Etten, Tramps
Captivadora i arrebatadora, però també melancòlica, aspra i estripada. Així és com podríem descriure tan la veu de la nord-americana Sharon Van Etten com tota la seva música. Folk per a la solitud de l’escola dels Damien Jurado, però amb l’esperit dels Low. Els intents de vestir la seva música amb una mica de rock descarnat també s’han vist afavorits en aquest magnífic “Tramp” per l’ajuda d’un bon grapat de bons músics. Començant per la producció d’Aaron Dressner (The National) i seguint per les aparicions de Zach Condon (Beirut), Jenn Wasner (Wye Oak) o Matt Barrick (The Walkmen). Però que ningú s’enganyi, davant de tot aquest cartell estan les poderoses melodies de la veu de Sharon. Elles són les que realment converteixen en originals les seves peces i les que fan d’aquest disc el millor del folk del 2012. Tres caramels: Give Out, Serpents, Magic Chords.

   

20 discos per a aquest 2012: II

15. If These Trees Could Talk, Red Forest

La inquietud i el misteri amb el que es presenten els If These Trees Could Talk a “Red Forest” ja ens avança que estem davant de quelcom gran. En efecte, amb la primera explosió de guitarra, aquests nord-americans demostren que el seu segon treball és un senyor àlbum de post-rock. Posseeixen la contundència de la que no gaudeixen molts dels grups del seu món. A més, tenen la creativitat suficient per sorprendre en un gènere que sembla encotillat, però que encara té molt camí per a recórrer. Es mouen per paratges apocalíptics i foscos, abraçant el millor del rock progressiu i la càrrega d’adrenalina del metal instrumental. I dominen brutalment les dinàmiques de les cançons, combinant els moments de calma, amb arpeggis i sons ambient, amb els cims de rock i la grandiloqüència. Una de les altres sorpreses del 2012. Tres caramels: Barren Lands of the Modern Dinosaur, They Speak With Knives, Red Forest.

14. Damien Jurado, Maraqopa

Damien Jurado continua amb la seva original proposta folk, molt en la línia dels seus últims dos discos especialment. Folk reposat, però estripat, banda sonora per a paratges despoblats, moments d’aïllament i retir espiritual, amb la seva ja clàssica música melancòlica i les seves lletres desesperades. Seguint l’herència de grans com Neil Young (en la seva versió tranquila), Damien fa el seu major exercici de varietat musical. Des de passatges on es prèn llicències per a fer solos rockers fins a moments on apareixen tímids arrenjaments tropicals i cors infantils. Només que a un se li acudeixi tancar la llum de la cambra, una sensació inquietant quasi esgarrifosa ens conquereix el cos. I això és el que millor aconsegueix Damien Jurado, canviar-nos l’estat d’ànim per breus moments, tot gaudint dels seus fantasmes. Tres caramels: This Time Next Year, Working Titles, Museum of Flight.

13. Mishima, L’amor feliç

La nostra vida quotidiana requereix, de tant en tant, “instants Mishima”, moments en el quals necessitem administrar-nos pop de bona qualitat per vena. David Carabén i la seva troupe ens presentaven aquest 2012 un nou treball (de consolidació, l’enèssim) agafant la temàtica amorosa com a punt de partida. “L’amor feliç” sona força més inspirat que l’anterior àlbum, perfeccionant el seu pop elegant i atractiu. Fent tímids passos cap al rock, donant més protagonisme a la guitarra elèctrica, però millorant especialment en l’apartat rítmic. Enorme treball de bateries. Tampoc renuncien a l’èpica que havia caracteritzat algunes de les seves anteriors cançons, ara amb més cos i lucidesa. Sens dubte, s’han convertit en el gran referent de la música pop a Catalunya i un bon exemple per a moltes bandes que, encertadament, volen seguir la seva senda. Tres caramels: Els vespres verds, Ull salvatge, No obeir.

12. Ferran Palau, L’aigua del rierol

Ferran Palau, una de les ànimes d’Anímic (perdó), prova de transportar el seu món al format mínim, sense banda. Resultat: artesania folk en estat pur. Escapisme musical, amb lletres evocadores, l’arrebatadora veu de Ferran, brutals arrenjaments de vent i corda, i sobretot pausa, molta pausa. “L’aigua del rierol” sembla una oda a la vida al camp, però va més enllà, perquè a través de magnífiques metàfores, ens parla de la vida mateixa. Com amb Anímic, el silenci és un instrument més en aquestes peces, el minimalisme per bandera, i les rústiques guitarres acústiques, que quasi fan olor a fusta humida. Aquí la teràpia funciona igual que amb Damien Jurado: llums apagades i deixar-se portar. Talent pur i innat en un dels millors discos de folk dels últims anys. Tres caramels: Rierol, La mel i el rusc, Com abans. 

11. Mine!, La fi del món

“La fi del món”, el disc que han parit els barcelonins Mine!, és una bestialitat. Aquesta va ser la primera reacció, i continua sent la meva impressió. Un còctel pop-rock que va des de l’exquisidesa pop dels Beatles o Beach Boys i el rock desfermat fins a la tradició del folk nostrat de Jaume Sisa, inclús el rock simfònic dels setanta. Si tots aquests ingredients són portats amb talent i treball, el resultat no pot ser millor. Jocs de veus i melodies cuidadíssimes fins al detall, guitarres i teclats creïbles i una secció rítmica que dóna el plus d’originalitat a la seva música. La prova és que els himnes se succeeixen des del primer a l’últim minut. Els Mine! ja han fet esforços i han donat mostres suficients (i repetides) per a ser reconeguts com una de les millors bandes del nostre país. I siusplau, que ningú es perdi el seu directe, que està a l’altura (o fins i tot per sobre) de l’àlbum. Tres caramels: Núvol, Ivori, Aelita. 

20 discos per a aquest 2012: I

20. Mates Mates, Vida animal

La veritat és que s’agraeix trobar propostes tan originals en el nostre panorama musical modern com la dels osonencs Mates Mates, la veritat. Folk pop personal i atrevit, amb una actitud festiva, juvenil i desenfadada, però combinada amb una psicodèlia “a la catalana” que és el que els hi otorga aquest so més peculiar. Ritmes arriscats, amb canvis sobtats, guitarres netes, esquelètiques però juganeres i encertats arrenjaments de vent metall. És possible que per aquest seguit d’elements recordin als grans Shins en més d’un moment, tot i que també tenen més d’una cosa en comú amb els seus veïns de L’Hereu Escampa. Mates Mates volen que les seves cançons quedin primitives però sonin directes (començant per les veus), de manera que aquestes se’ns enganxen amb pocs esforços. Tres caramels: El Pinsà, Residència Nuclear, Si has.

19. Pg.lost, Key

Els suecs Pg.lost tornen a colpejar amb el martell de Thor el món del post-rock amb una proposta més propera al metal. Ens regalen en aquest tercer disc d’estudi set noves dosis de rock progressiu que no poden deixar indiferents a aquells a qui els atreguin bandes com per exemple Explosions In The Sky. Guitarres punxagudes amb forta càrrega de delay i reverberació, que de tant en tant claven forts cops de distorsió. Combinant el clàssic so post-rock amb l’èpica nòrdica, evocant la tradició bàrbara amb incontestable contundència, tot i que de vegades no facin fàstics a les melodies més orientalitzants. Amb moments de brutalitat, megalomania i solemnitat, el rock opulent i èpic dels Pg.lost ens anima a escalar muntanyes i a tocar el cel. Tres caramels: Spirits Stampede, Sheaves, Gathering.

18. The Tallest Man on Earth, There’s No Leaving Now

És el tercer LP de The Tallest Man on Earth i a Kristian Matsson no se li acaben, ni de bon tros, les idees. Alguns ja vaticinàvem que en futurs treballs, Matsson hauria d’evolucionar cap a formats folk multi-instrumentals. Efectivament, a “There’s no Leaving Now” es dóna aquest cas, però amb un important matís: la veu del suec i els arpeggis de la seva guitarra acústica continuen sent els grans protagonistes. Les tímides bateries fan funció de coixí i les aparicions de guitarres elèctriques i pianos són quasi testimonials. Això vol dir que les cançons funcionen perfectament en el seu format més esquelètic. Per contra, en Tallest continua tenint un problema etern: els directes són infinitament millors que les gravacions. Es percep força més nostàlgia que en cançons prèvies, amb peces més reposades i intimistes. Això sí, una bona dosi de Tallest després d’un dinar continua sent una obligació. Tres caramels: Revelation Blues, 1904, There’s No Leaving Now.

17. Beach House, Bloom

L’èxit comercial i de crítica conquerit amb “Teen Dream” es consolida aquest any amb “Bloom”, que situa Beach House a la primera línea del pop independent. Una proposta continuista que ha convençut els més devots, però és carn per a les crítiques dels més exigents. Ni blanc ni negre. Sí que podem percebre més cos en totes les cançons, sobretot al principi, gràcies a la producció, però sobretot, pel major protagonisme de la guitarra elèctrica. Un punt a favor. D’altra banda, potser sigui un àlbum més fosc que el seu predecessor, però també més accessible i instantani. Tot i això, la fórmula triomfant continua liderada per la veu somiadora de Victoria Legrand. Un pop agredolç conscientment empalagós que pot sentar malament els qui no els agradi el seu sucre enverinat. Tres caramels: Myth, Wild, Lazuli.

16. Here We Go Again, A Different Ship

Una de les sorpreses d’aquest any, Here We Go Magic, que finalment he pogut conèixer en el que és el seu tercer disc. “A Different Ship” és una combinació del krautrock i el post-punk més vuitanter amb un pop psicodèlic molt en la línia de clàssics com Genesis o Yes. I tot passat pel sedàs del genial Nigel Godrich, productor dels grans Radiohead. De fet, sabent aquesta confessió, el cert és que la seva vareta màgica es nota. Es tracta d’un pop elegant i refinat, amb un so molt nítid, sobretot en les seves veus i guitarres, però també marcat pel caràcter somiador dels teclats. Here We Go Magic t’embruixa gràcies a un so que per moments et fa moure el cos, per després deixar-te reposar en un núvol de pop ambient. Obligada recomanació per a aquells que busquen alguna cosa més que el típic disc pop. Tres caramels: Hard to be Close, Make up Your Mind, How Do I Know.

Un TOP-10 per a aquest estiu

Japandroids – The House that Heaven Built

Paul Simon – Diamonds on the Soles of herShoes

Lotus Plaza – Eveningness

L’Hereu Escampa – Consol, condol

The Life and Times – My Last Hostage

The Smahing Pumpkins – Muzzle

Mates Mates – El Pinsà

Blur – Sunday Sunday

The Tallest Man on Earth – Leading me Now

The Walkmen – Heaven

1. Bon Iver - Bon Iver

Bon Iver és una manta que t'abriga quan tens fred, Bon Iver és una beguda calenta que et restitueix en una gèlida tarda de desembre, Bon Iver és natura, és un paisatge boscós que evoca tranquilitat i pau interior; olora a humitat i frescor. Bon Iver ha passat de ser el mite d'un home que componia cançons melancòliques, envoltat d'arbres i solitud, a ser una banda de deu paios, liderats per l'immens Justin Vernon, i que han parit, sense cap mena de dubte, el millor disc d'aquest 2011.

Molts ens preguntàvem què passaria amb el successor de "For Emma, Forever Ago" (2008), un brillant àlbum de folk rústic que havia nascut en unes circumstàncies molt determinades. L'únic que podiem preveure és que algunes de les respotes estiguéssin en l'EP "Blood Bank" (2009), o en el seu projecte paral·lel, Volcano Choir ("Unmap", 2009), fins i tot en la seva col·laboració amb el famós raper Kanye West. Però tot i les altes expectatives, l'impacte de "Bon Iver" ha estat brutal. Vernon i companyia han entrat en una nova fase, marcada pel pop-rock, però sense oblidar la marca folk. I això els converteix en una de les majors forces musicals del futur.

El riff inicial de "Perth" ja ens posa la pell de gallina, aquí ens ensumem que quelcom gran s'està coent darrere aquesta preciosa portada tardoral. De moment amaga un esclat rock que no ens esperavem, uns acompanyaments de vent que no cabien en l'univers Bon Iver, i en general, una producció de les grans. Més tard, "Minnesota, WI" construeix un pont semi-funk primer, més ambiental després, caminant cap a un dels altres pilars, "Holocene". La tendresa del seu arpegi et destrossa ja d'entrada. Naveguem amb un petita barca de fusta per un llac de la Nord-Amèrica salvatge. De fons, apareix un imponent baix que va marcant el temps. Sublim. Els temes es van succeïnt i cap té desperdici: el sorprenent canvi enmig de "Towers", la delicadesa de "Michicant" o la doble veu (greu/aguda) de Vernon en la inòspita "Hinnom, TX". I aleshores apareix el piano de "Wash". Aquest cop ens trobem en una habitació de parets de pedra rugosa, amb una llar de foc davant nostre. Magnífica pausa pel que ens ve després. "Calgary" és la cançó amb la progressió perfecta. Comencem amb un teclat, a cada vers entren nous instruments, amb una naturalitat i una solemnitat inaudites. Desemboca en una explosió guitarrera, en una èpica rural, per tornar de nou a la intimitat. "Lisbon, OH", més que un pont, és una senda que ens porta al final de tot, la misteriosa "Beth/Rest". I misteriosa no perquè ens evoqui les imatges més inquietants, sinó perquè ens fa reflexionar sobre què ha portat Justin Vernon a construir una cançó amb el teclat i la guitarra solista que sonen de fons. Moment de silenci, perquè ens adonem que d'una altra manera no podriem haver sortit d'aquest espès bosc de Wisconsin.

Commovedor, escruixidor, és un àlbum que difícilment crea indiferència sentimental. Instrumentació perfecta, amb una varietat sense límits, abundància d'arrenjaments, producció magnífica, infinits registres vocals de Justin Vernon, evocador a més no poder, belles lletres, dramàtiques sovint, i un directe d'allò més prometedor. No només estem parlant del millor disc del 2011 segons Accés Provisional, estem parlant d'una de les millors obres musicals dels últims temps, i un autèntic clàssic per a la història. Bon Iver a les classes, ja!! Merescudíssim or per a ell.

Recorden a: Sufjan Stevens, Iron & Wine, Grizzly Bear.
Tres caramels: "Perth", "Holocene", "Calgary".

2. Fleet Foxes - Helplessness Blues

El cotxe s'allunya de la costa, però pel retrovisor es pot observar encara la imponent silueta del Mont Saint Michel. De fons sóna "Fleet Foxes" (2008). El meu viatge a Bretanya i Normandia de fa dos anys i mig i la música d'aquesta banda de Seattle aniran per sempre de la mà gràcies a aquesta experiència. Per fi, aquest 2011, tres anys deprés de l'èxit del seu àlbum de debut, publicaven "Helplessness Blues", un disc que reventa qualsevol pressió externa i que supera, de llarg, les perspectives dipositades. El ara ja sextet barbut comandat per Robin Pecknold aposta de nou pel so del seu primer treball: combina el millor de la tradició pop-folk americana amb la música celta de la vella Europa (de la qual Pecknold n'és un declarat admirador). I un cop més, allò que els fa forts són els jocs de veus. Però la complexitat en les estructures de les cançons, una major varietat instrumental i els cuidadíssims arrenjaments són arguments a favor per creure que els Fleet Foxes han crescut molt en tres anys i que encara creixeran més.

La importància del component vocal a Fleet Foxes és evident des del principi, amb "Montezuma", com també ho és el pas endavant que ha fet Pecknold en la composició de les lletres: més complexes, molt més integrades en les melodies i en els arrenjaments. "Bedouin Dress" també n'és un bon exemple. La tercera cançó, "Sim Sala Bim", és una de les millors que podrem trobar. Començant amb un tímid arpegi de guitarra acústica, es redimensiona quan entren les cordes i la percussió. Llavors, ens podem imaginar perfectament el bullir d'un mercat medieval durant un matí de tardor. "Battery Kinzie", amb un aire dels millors Beach Boys, i la psicodèlica "The Plains/Bitter Dancer", precedeixen un altre dels hits, el que dóna nom a l'àlbum. "Helplessness Blues" sí que reivindica el poder del folk americà. Com si de Bob Dylan es tractés, aquí el més important és la lletra. Pecknold sembla patir una alienació en un món sense cap racionalitat que s'encamina cap a una bogeria depredadora. I segurament, per donar contrast, seguim amb la preciosa "The Cascades", una peça instrumental d'una bellesa i una perfecció excel·lents. Medievalisme folk en estat pur. Més endavant, quan ja ens acostem al final, s'aixeca imponent "The Shrine/An Argument", la que crec que és la millor cançó que ha nascut durant aquest 2011. Que no ens enganyi el títol, aquesta complexa composició de vuit minuts està formada per tres parts. Una aventurera guitarra acústica s'endinsa en el salvatgisme mític del folk. La primera part, més aviat reposada, deixa pas a l'èpica de la segona. Una èpica que ve marcada pel ritme de la bateria i una melodia que rememora els millors temps del pop-rock. I després de la tempesta ve la calma, torna el protagonisme per a les veus i es tanca amb un esquizofrènic joc de vents. "Blue Spotted Tail" ens porta a l'estil Cat Stevens cap al final, "Grown Ocean", una autèntica cançó de carretera.

La possibilitat d'escoltar-los en directe en un marc incomparable com és l'Auditori de Barcelona va reafirmar els meus elogis sobre aquesta banda de Seattle. Talent innat, proposta atractiva i fresca, i un futur immens fan dels Fleet Foxes un dels grups més importants del panorama musical actual. Plata pels llenyataires!!

Recorden a: Crosby, Still Nash & Young, Beach Boys, Arcade Fire.
Tres caramels: "Sim Sala Bim", "Helplessness Blues", "The Shrine/An Argument".

3. Hey Rosetta! - Seeds

És sense cap mena de dubte, la sorpresa més agradable d'aquest 2011. Una gran recomanació del Black Lung Captain, Hey Rosetta! és un desconegudíssim grup de pop-rock canadenc que, tot i tenir cert seguiment a la seva terra natal, no ha merescut l'atenció de la premsa musical americana i internacional. Misteri. Per fer-nos una idea del que tenim entre mans, es tracta d'una banda que aposta per l'èpica tan característica dels Arcade Fire, però sense tant barroquisme, i amb un talent i una qualitat al nivell (o superior) als seus compatriotes. A part que tenen un potencial per a omplir estadis res despreciable. Segurament la diferència és que uns van ser recomanats per David Bowie i els altres no. I tampoc són uns nouvinguts. "Seeds" és el seu tercer àlbum. Si ja amb "Into Your Lungs" (2008) deixaven clares les seves ambicions, amb aquest nou LP, a part de consolidar la seva línia musical, volen trencar d'una vegada per totes les barreres. Rock instantani en la tradició de Bruce Springsteen, magnífics arrenjaments de corda sense arribar a la megalomania, la portentosa veu del seu líder, Tim Baker, i catàrsics crescendos finals. Aquesta és la recepta dels de Newfoundland.

Avís per a navegants: "Seeds" està format per onze autèntics hits (10+1). No hi ha desperdicis, ni talls de transició mig descafeïnats. Només un interludi a mode de mitja part, per a recuperar forces. Per això es converteix en una experiència de cinquanta minuts vertiginosa però alegre, expansiva i vital. Després d'obrir el teló de manera intensa i a l'estil Springsteen, "Yer Spring" neix de manera sutil i preciosista. Per sorpresa de tots, el que hauria de ser la tornada es converteix en una explosió instrumental amb aires semi-orientals que precedeix el crescendo final. "Young Glass" és una demostració de com combinar a la perfecció els atacs de guitarra amb la hiperactivitat dels arrenjaments orquestrals, mentre que "Bricks" és una fenomenal picada d'ullet a les melodies dels britànics Radiohead. "Downstairs" és una introducció ambiental per a l'atronadora "Welcome", una cançó amb una energia i una frescor que moltes grans bandes voldrien en el seu repertori. Però Hey Rosetta! acaben posant el seu segell amb una progressió final esplèndida. "Yer Fall", en canvi, comença amb una enigmàtica melodia de piano per desembocar en un altre final gloriós. Tanca l'àlbum la bellesa de "Bandages", una peça acústica que raja pop del bo pels quatre costats. Amb aquesta demostració final de talent, ens acaben ficant definitivament a la butxaca.

Hey Rosetta! planten de nou les llavors per a una carrera musical ben fructífera. Perquè enganyar-se, la seva lliga local se'ls hi queda petita i necessiten jugar ja la Champions del rock d'estadis. Com a mínim, pels que hem estat enganxats a les seves cançons durant aquest 2011, mereixen tots els èxits. Bronze pels canadencs!!

Recorden a: Arcade Fire, Bruce Springsteen, Jeff Buckley.
Tres caramels: "Yer Spring", "Welcome", "Bandages".

4. Low - C'mon

De tant en tant, apareixen aquets dies plujosos, que hom no vol fer res més que quedar-se al sofa de casa, amb una tassa de xocolata calenta a les mans. Per a aquests dies no hi ha res millor que Low, una banda de dilatada trajectòria que, després de vuit LP's ens presenten aquest magnífic "C'mon" (el novè), com dient "som-hi, encara ens queda corda per a estona". És evident que, després de nou treballs, el so dels Low està consolidadíssim, tot i els experiments que puguin haver sorgit durant la seva discografia. Aquest anomenat "slowcore" (nom curiós, tot s'ha de dir), es basa en cançons de tempo lent (de vegades molt lent), amb seqüències d'acords no gaire complicades i amb un minimalisme instrumental que ens dóna com a resultat aquest so gairebé depriment. Aquesta és la recepta del trio de Minnesota des de fa quasi ja vint anys.

El disc s'inicia amb la millor cançó, "Try To Sleep", una agredolça nana allunyada del so més cru dels Low. Es tracta de 4 minuts en el quals caminem lentament sobre uns acords pop mentre un fantàstic glockenspiel ens dóna una forta dosi de màgia. Poc més tard arriba "Witches", una lluminosa peça al més pur estil Low. Construïda a partir d'una simple roda d'acords i la rugosa veu d'Alan Sparhawk, deixa peu a una excel·lent progressió musical: apareix un banjo (genial), un expansiu solo de guitarra, acabant amb un cop sobre la taula. "Especially Me" és la cançó ideal per a desenvolupar la claustrofòbica veu de Mimi Parker, l'altra cantant, mentre una deprimida i distorsionada guitarra elèctrica fa caminar la música. L'acompanyen "$20" i "Majesty/Magic", dues críptiques peces que et deixen el cor mig tocat. El disc es tanca finalment amb la cima musical de "Nothing But Heart", amb una extraordinària progressió, i la rural i post-apocalíptica "Something's Is Turning Over". Després de tot el que hem passat, el final ens deixa més bona cara.

En definitiva, una obra brutal d'una de les bandes més originals, autèntiques i personals del panorama del pop-rock alternatiu. Recomanadíssim.

Recorden a: Damien Jurado, Pedro the Lion, Yo la Tengo.
Tres caramels: "Try To Sleep", "Especially Me", "Nothing But Heart".

5. Real Estate - Days

Real Estate és el triomf de la simplicitat. Banda provinent de New Jersey, es van guanyar l'atenció del món de la música pop amb el seu disc homònim el 2009, però ha estat realment amb "Days" quan han consolidat totes aquelles propostes i promeses que ens ensenyaven fa dos anys. Com deia, Real Estate és el triomf de la simplicitat perquè parteix de la formació més bàsica. Una correcte bateria, unes repetitives línies de baix i dues guitarres que a base d'arpegis i melodies pop (sovint reverberades) construeixen una atmòsfera neta, còmode i agradable. De tant en tant, una tercera guitarra o un teclat s'uneix a la festa. El so dels primers R.E.M. és present i constant durant tot el disc. El famosos arpegis de Peter Buck són una influència més que efectiva.

L'inici ja és directe, amb una enganxosa línia de guitarra que va apareixent durant tot "Easy". I la segueixen les dues millors peces del disc. Per una banda, "Green Aisles", una reposada cançó pop amb un hipnòtic riff de guitarra. Ens condueix per una carretera costanera durant un matí d'hivern. Per altra banda, "It's Real" és la més instantània de les cançons que trobem. Alegres "uooos" es troben a la tornada mentre un tímid teclat va apareixen de tant en tant. Típica cançó per una tarda tranquila d'estiu. A mig disc, trobem la immensa "Out Of Tune", l'exemple perfecte d'allò que comentava de la influència R.E.M. (evoca l'esperit de "Murmur"). El decàleg pop de "Days" acaba amb la llarga despedida de "All the Same", quan a mitja peça, dues guitarres es queden soles conversant, poc després la resta d'instruments s'hi incorporen per deixar-nos amb un preciós, càlid i agradable crescendo com a forma d'adéu musical.

De vegades ens recorden al millor pop surfer de l'estiu, de vegades ens evoquen les desolades platges durant l'hivern. Un disc recomanadíssim sobretot per a aquells que volen moments de relax, de bones cançons pop, que entrin fàcilment i que no ens deixin durant tot el dia. Però vigileu! Real Estate és capaç de crear-vos autèntic hipnotisme!

Recorden a: R.E.M., Built to Spill, The Feelies.
Tres caramels: "It's Real", "Green Aisles", "Out Of Tune".

6. Atlas Sound - Parallax

Bradford Cox ha tornat a sortir del seu laboratori pop i ha cridat "Eureka!". La raó és "Parallax", el tercer àlbum del projecte personal del líder de Deerhunter. Aquest geni d'Athens, Geòrgia, ens demostra de nou el seu caràcter prolífic. Com si d'esdeveniments esportius es tractés, aquest 2011 no és any de Deerhunter, ara toca Atlas Sound. I és més, com a aperitiu a "Parallax", Bradford va publicar a principis d'any quatre volums de "Bedroom Databank" al seu blog. Cançons a dojo per amor a l'art, vaja. El que va aparèixer, doncs, aquest novembre no ens va decebre ni molt menys, per això s'ha convertit en un dels artistes referència a l'Accés Provisional.

"The Shakes", peça espacial i somiadora que obre l'àlbum, ben podria haver aparegut a "Halcyon Digest" (Deerhunter, 2010). Té tot els ingredients distintius d'Atlas Sound i entra fàcilment. Bon inici. I més si poc després ve la preciosa "Te Amo" (curiós títol), que es construeix a partir de bonics loops de piano i guitarra acústica, però que no deixa de tenir la seva bona ració de sons eteris. Per contra, a "Parallax", la cançó que dóna nom a l'album, la veu de Cox sembla que hagi de tenir el protagonisme, tot i l'escueta i misteriosa lletra. Una delícia. Com també ho és "Mona Lisa", la única peça que ja apareixia a "Bedroom Databank". Ara reciclada per a l'ocasió, és segurament la cançó més pop de l'àlbum, un hit instantani amb el segell Cox. Competint, però, amb "My Angel is Broken", una revisió de la música pop-rock més clàssica però amb el filtre congestionat típic d'Atlas Sound. Finalment, a "Terra Incognita" trobem la seva faceta més claustrofòvica i espectral, amb un senzill però magnífic puntejat de guitarra a la tornada, acompanyant la veu de Cox, i un final llunàtic i infinit.

Aquesta tercera entrega d'Atlas Sound és, possiblement, la millor i més cohesionada de les que ha publicat fins avui. El fet que el mateix Bradford Cox sigui el que toqui tots els instruments gravats li dóna aquest caire tan artesanal i autèntic a la proposta. Recomanadíssim per a aquells que estan farts de música prefabricada i volen disfrutar d'un àlbum ben personal i íntim.

Em recorda a: Deerhunter.
Tres caramels: "The Shakes", "Te Amo", "Mona Lisa".

7. Wye Oak - Civilian

Les comparacions són odioses. I Wye Oak n'és un exemple clar. El passat any la crítica musical va alçar als altars el gran disc de Beach House, "Teen Dream". Per això, aquest any, amb la publicació de "Civilian" (el tercer LP ja), molts els hi van buscar coses en comú. Però la realitat és una altra. Deixant de banda comparacions extra-musicals (ambdues bandes són de Batimore, estan formades per noi i noia, i la veu d'elles pot assemblar-se de tant en tant), són projectes que segueixen dues vies força diferents. Wye Oak aposta per donar més protagonisme a la guitarra i menys als teclats, per dotar la seva música d'un so aspre, però sovint eteri. Menys dolçor pop i més cruesa rock.

La proposta musical va des de peces més crues, algunes de les quals les podrien firmar els mateixos Low, altres segueixen l'estela shoegaze de My Bloody Valentine o Slowdive. L'àlbum comença realment interessant, el seu so t'atrapa des del primer moment, però no és fins "Holy Holy", el tercer tema, que Wye Oak ens regala el primer "gran cop". Un afilat i vertiginós inici guitarrer deixar pas a una textura més rugosa, combinada amb una secció de veus que dóna amplitud al so. La tornada tarda en arribar, però precisament per sorprenent i contundent és tant bona. A mig LP trobem "Civilian", tema que li dóna el títol. Amb una bona cadencia de ritme i una guitarra que fa caminar a la perfecció la cançó, Jenn Wasner canta a una relació que no ha arribat a bon port. Però un dels talls més rics musicalment, amb més detalls instrumentals és, sens dubte, "Hot as a Day". Aquí Wye Oak obren la finestra i deixen entrar la llum, i acaben amb una autèntica explosió de bon rock. Per contra, "We Were Wealth", la penúltima, és una preciositat. Una cançó que no acaba de sortir de l'amagatall, però que tampoc s'apaga del tot; la progressió final és un regal que no ens esperàvem.

El resultat de tot és un disc molt personal, però alhora molt sòlid i compacte. No hi ha cap tema que faci baixar el nivell de l'obra, ja de per sí reposada en tot el seu conjunt. Dos o tres autèntics hits pop rock i una proposta amb molt futur.

Recorden a: Low, Deerhunter, Slowdive.
Tres caramels: "Holy Holy", "Civilian", "Hot as a Day".

8. Anímic - Hannah

Sensacional disc dels Anímic. Aquesta "família musical" afincada al peu de la muntanya de Montserrat ha creat un dels millors discos que he pogut escoltar recentment per les nostres contrades. Malgrat el boom mediàtic del pop-rock català durant els darrers dos-tres anys, els Anímic, anteriors a tot aquest fenòmen, hi han estat al marge. Sobretot perquè es tracta d'una música més personal i original, més propera a propostes que venen de fora que no pas de la tradició pop-folk autòctona. Anímic evoca les imatges més místiques i salvatges de la Catalunya interior, sovint semblen sortits d'una cova, i el misteri rodeja cadascuna de les seves cançons. Amb una producció excel·lent i un so molt perfeccionat, "Hannah" és en alguns casos un àlbum dual: dos compositors, dos cantants, dos idiomes. Possiblement això últim és el que juga menys a favor. Aquest ball català/anglès no afavoreix la cohesió del disc, però tot i la dualitat compositiva, musicalment el disc és força coherent. I també es compensa amb el joc veu femenina - veu masculina, que tan bons resultats dóna sempre. Anímic ens demostra, melodia rere melodia, que de vegades val més el silenci que la força; la sutilesa instrumental que la contundència èpica.

La trilogia inicial és francament superba. "Trenco una branca" obre l'àlbum marcant perfil. Una melodia tètrica i fosca, marcada sobretot per la guitarra acústica i l'aparició d'un imponent orgue. En la següent pista, "Blue Eyed Tree", la tònica és semblant però aquí el que realment crida l'atenció és el magnífic ritme de bateria. Ah! i un final al més pur estil Radiohead. A "Hannah", els arrenjaments de corda ens arriben a les entranyes. Més endavant ens topem "Boirina", una fantàstica peça, molt bucòlica, amb un crescendo final que fins i tot ens fa moure el cos. I "La pols i el punyal" tanca l'àlbum amb una preciosa i melancòlica melodia ajudada, de nou, per uns excel·lents arrenjaments de corda.

L'experiència amb un dels grans del rock independent americà Will Johnson (Centro-matic, South San Gabriel) ha propulsat les ambicions d'aquesta banda de la Catalunya central. Amb "Hannah", els Anímic han entrat realment en una nova fase i poc tenen a envejar de les bandes internacionals del seu gènere.

Recorden a: Low, Mishima, Fleet Foxes.
Tres caramels: "Trenco una branca", "Blue Eyed Tree", "Boirina".

9. Explosions in the Sky - Take Care, Take Care, Take Care

Passegem pel camp i de sobte trobem una casa abandonada, amagada sota una immensitat de plantes espesses i branques recargolades. Ens pica la curiositat i obrim la porta. Sí, està abandonada, però tot seguit les primeres notes de "Last Known Surrondings" se senten amb força al nostre voltant. Hi ha una postal enmig de la sala, és el now LP d'Explosions in the Sky, "Take Care, Take Care, Take Care" (tres cops).

L'envoltori del disc ens invita a imaginar-nos una història així. La postal que ens ha deixat aquest quartet de Texas segurament ja l'hem llegit abans, ens va impactar més quan vam "llegir" per primer cop "Those Who Tell the Truth Shall Die, Those Who Tell the Truth Shall Live Forever" (2001) o "The Earth Is Not a Cold Dead Place" (2003). Vaja, que es tracta d'un disc continuista, segueix la dinàmica de la discografia dels Explosions: les guitarres com a protagonistes, llargues progressions, el contrast entre el soroll atronador i la pausa, melodies molt agudes ben reverberades i sorprenents cop de distorsió rock.

"Human Qualities", el segon dels sis talls de "Take Care" s'inicia com un plàcid bals, amb una guitarra i un minimalista ritme electrònic, després un d'aquells inquietants silencis a l'estil Sigur Rós, per tornar de nou a la via principal. Per contra, "Trembling Hands" és un rara avis dins aquest recull de cançons, perquè ve marcada per un intens ritme de bateria. "Be Comfortable, Creature" és possiblement la peça més bella del disc. Amb un bonic arpegi i unes delicades notes de guitarra molt, molt agudes. Una música perfecte per quan abandonem la casa abandonada i tornem a la desolada vall en la qual ens trobavem. A mitja cançó, descobrim una carretera per a desembocar de nou a la civilització.

La conclusió és clara: decepcionarà als qui vulguin trobar algo més en un gènere que segurament ja no dóna més de sí. Per contra, captivarà als qui viuen entregats a una banda que disc rere disc ha consolidat un so propi i que el sap defensar amb gran encert en directe. Jo m'incloc dins aquest segon grup.

Recorden a: Mogwai, Godspeed You Black Emperor!, Mono.
Tres caramels: "Human Qualities", "Be Comfortable, Creature", "Postcard From 1952".

10. The Decemberists - The King Is Dead

A vegades resulta ser més positiva la prudència que l'ambició. Aquesta sembla ser la lliçó que va apendre Colin Meloy, líder dels Decemberists, quan va fer balanç dels seus últims dos treballs. Si l'excés i la complexitat mal aconseguida havien marcat el psicodèlic i barroc "The Hazards of Love" (2009), aquesta banda de Portland va decidir apostar per la simplicitat i l'accessibilitat en aquest "The King is Dead". I els resultats són més que notables. Un àlbum instani i assequible, que transforma dies grisos en somriures en menys de tres minuts.

Des de bon principi ja podem percebre que aquí es torna a apostar pels sons més autèntics del pop-rock americà i pel caràcter country de la seva música. Aquest pas endavant o millor dit, aquest cop a la taula, han decidit fer-lo acompanyats. La cantautora country Gillian Welch regala la seva veu en la meitat de les cançons i el guitarrista dels R.E.M. Peter Buck posa una mica de les seves espècies. Però els lligams entre els Decemberists i els R.E.M. no es limiten només a l'aportació guitarrera de Buck en tres peces. "Calamity Song" busca la immediatesa de "Talk About the Passion" (1984) amb el seu riff inicial. "Down By The Water" és més que un homenatge al "The One I Love" (1987) dels mites d'Athens. Funcionen. Estem parlant segurament, de les millors cançons del disc, no ens enganyem. A "Rise To Me" reivindiquen el seu art per crear grans balades, com sempre ho han fet. Per contra, a "Rox In The Box" semblen entrar en una taberna de port per deixar el protagonisme als intruments de corda i al genial acordió. Ja cap al final, "This Is Why We Fight" evoca a una guerra passada amb un marcat caràcter èpic.

The Decemberists torna al nivell dels seus millors treballs, "Picaresque" (2005) i "The Crane Wife" (2006), amb un àlbum que no passarà a la història de la música, però que sempre compleix quan un vol, simplement, disfrutar d'aquest art. Recomanadíssim com a disc de carretera!!

Recorden a: R.E.M., Neil Young, Wilco.
Tres caramels: "Don't Carry It All", "Calamity Song", "Down By The Water".

11. Girls - Father, Son, Holy Ghost

"Father, Son, Holy Ghost" és una reivindicació del rock més clàssic. La percepció que tenim al escoltar-lo és que totes les seves cançons semblen haver estat ja inventades, que cap de les melodies que hi emanen és nova. Per tant, quin és el mèrit d'aquest LP? Que és creïble, que és un disc de rock que enganxa, que en un moment on precisament el gènere rock en sí sembla estar en crisi, Girls torna a proclamar la grandesa d'aquesta música.

I aquesta proclama la construeixen a través de dues vies. Una via, amb la que obren el disc, "Honey Bunny" i "Alex", un pop acaramelat i romàntic, més proper a la tradició dels Beatles o dels Beach Boys. Christopher Owens, el vocalista, canta desesperat a un amor que no sembla coallar. La part més xocant arriba just després d'aquestes dues peces. Canvi brutal, canvi de via. Enmig de tot apareix "Die", una cançó que comença forta, amb un fort contrast respecte les anteriors peces. L'energia de clàssics del rock més potents com Deep Purple sorgeix del no-res, per després jugar a ser els Led Zeppelin o els Pink Floyd més simfònics. És el mateix que passa amb "Vomit", la millor cançó del disc sens dubte. Molt progressiva, s'inicia amb un senzill i repetitiu arpegi de guitarra, però en pocs minuts explotarà al més pur estil "The Great Gig in The Sky", de Pink Floyd. Cal admetre que la segona part del LP, tot i la força en ascens de "Forgiveness", no té el punch de la primera i sovint cau en descafeinades peces pop.

El seu anterior disc "Album" (2009), no em va acabar de fer el pes, tot i rebre els elogis de la crítica; amb "Father, Son, Holy Ghost" han fet un pas endavant, desmarcant-se de la infinitat de bandes nord-americanes del seu estil, i a sobre, posant de nou en un pedestal el millor rock de les dècades passades.

Recorden a: The Beatles, The Beach Boys, Pink Floyd.
Tres caramels: "Honey Bunny", "Die", "Vomit".

12. St. Vincent - Strange Mercy

El pop que manufactura St. Vincent, també coneguda amb el nom d'Annie Erin Clark, no sabem si és música per a un futur proper, o més aviat ens evoca al passat. L'únic que tenim clar és que és inimitable. I també tenim clar que a molts de nosaltres ens sedueix amb un orbir i tancar d'ulls. De rostre angelical i amb una ensucrada veu que ens recorda cantants com Björk, PJ Harvey o Régine Chassagne (Arcade Fire), amaga un esperit rocker i revel. Ho demostren els rampells de guitarra elèctrica que apareixen durant tot l'àlbum, un virtuosisme al servei de l'experimentació pop. "Strange Mercy" és realment un disc esquizofrènic: ara atacs de música electrònica, ara delicadesa femenina; ara pausa, ara hiperactivitat rockera…

Des del principi sabem que "Strange Mercy" no és un disc de pop fàcil de digerir. "Chloe In The Afternoon" s'inicia amb teclat "extraterrestre", amb un ritme difícil de seguir i una ràpida i paranoica guitarra. La delicada veu d'Annie fa de contrapunt. Però la segueix la implacable "Cruel", segurament la millor cançó que podrem trobar, enorme. Una peça que comença amb una melodia al més pur estil Disney clàssic, però que de nou es combina amb la virtuosa guitarra distorsionada. Tot desemboca en un final d'explosió pop amb aires de musical de vella època. Més endavant trobem talls com "Surgeon", on ens demostra que ella també ha compartit espai amb un dels grans, Sufjan Stevens. Alguns dels arranjaments que hi apareixen bé els podria firmar l'artista canadenc. És una pena, però, que el disc perdi en força a partir de la segona part.

Un álbum, doncs, que primer intimida, impressiona, o fins i tot espanta, sobretot als qui l'escolten per primer cop. Amb el temps, un li agafa estima a un grapat de cançons i a una artista diferent, que busca la provocació a través de la música, però també la innovació en un gènere sovint estancat en els mateixos paràmetres.

Recorda a: Sufjan Stevens, Dirty Projectors, Beck.
Tres caramels: "Cruel", "Surgeon", "Northern Lights".