12. St. Vincent - Strange Mercy

El pop que manufactura St. Vincent, també coneguda amb el nom d'Annie Erin Clark, no sabem si és música per a un futur proper, o més aviat ens evoca al passat. L'únic que tenim clar és que és inimitable. I també tenim clar que a molts de nosaltres ens sedueix amb un orbir i tancar d'ulls. De rostre angelical i amb una ensucrada veu que ens recorda cantants com Björk, PJ Harvey o Régine Chassagne (Arcade Fire), amaga un esperit rocker i revel. Ho demostren els rampells de guitarra elèctrica que apareixen durant tot l'àlbum, un virtuosisme al servei de l'experimentació pop. "Strange Mercy" és realment un disc esquizofrènic: ara atacs de música electrònica, ara delicadesa femenina; ara pausa, ara hiperactivitat rockera…

Des del principi sabem que "Strange Mercy" no és un disc de pop fàcil de digerir. "Chloe In The Afternoon" s'inicia amb teclat "extraterrestre", amb un ritme difícil de seguir i una ràpida i paranoica guitarra. La delicada veu d'Annie fa de contrapunt. Però la segueix la implacable "Cruel", segurament la millor cançó que podrem trobar, enorme. Una peça que comença amb una melodia al més pur estil Disney clàssic, però que de nou es combina amb la virtuosa guitarra distorsionada. Tot desemboca en un final d'explosió pop amb aires de musical de vella època. Més endavant trobem talls com "Surgeon", on ens demostra que ella també ha compartit espai amb un dels grans, Sufjan Stevens. Alguns dels arranjaments que hi apareixen bé els podria firmar l'artista canadenc. És una pena, però, que el disc perdi en força a partir de la segona part.

Un álbum, doncs, que primer intimida, impressiona, o fins i tot espanta, sobretot als qui l'escolten per primer cop. Amb el temps, un li agafa estima a un grapat de cançons i a una artista diferent, que busca la provocació a través de la música, però també la innovació en un gènere sovint estancat en els mateixos paràmetres.

Recorda a: Sufjan Stevens, Dirty Projectors, Beck.
Tres caramels: "Cruel", "Surgeon", "Northern Lights".