"Father, Son, Holy Ghost" és una reivindicació del rock més clàssic. La percepció que tenim al escoltar-lo és que totes les seves cançons semblen haver estat ja inventades, que cap de les melodies que hi emanen és nova. Per tant, quin és el mèrit d'aquest LP? Que és creïble, que és un disc de rock que enganxa, que en un moment on precisament el gènere rock en sí sembla estar en crisi, Girls torna a proclamar la grandesa d'aquesta música.I aquesta proclama la construeixen a través de dues vies. Una via, amb la que obren el disc, "Honey Bunny" i "Alex", un pop acaramelat i romàntic, més proper a la tradició dels Beatles o dels Beach Boys. Christopher Owens, el vocalista, canta desesperat a un amor que no sembla coallar. La part més xocant arriba just després d'aquestes dues peces. Canvi brutal, canvi de via. Enmig de tot apareix "Die", una cançó que comença forta, amb un fort contrast respecte les anteriors peces. L'energia de clàssics del rock més potents com Deep Purple sorgeix del no-res, per després jugar a ser els Led Zeppelin o els Pink Floyd més simfònics. És el mateix que passa amb "Vomit", la millor cançó del disc sens dubte. Molt progressiva, s'inicia amb un senzill i repetitiu arpegi de guitarra, però en pocs minuts explotarà al més pur estil "The Great Gig in The Sky", de Pink Floyd. Cal admetre que la segona part del LP, tot i la força en ascens de "Forgiveness", no té el punch de la primera i sovint cau en descafeinades peces pop.
El seu anterior disc "Album" (2009), no em va acabar de fer el pes, tot i rebre els elogis de la crítica; amb "Father, Son, Holy Ghost" han fet un pas endavant, desmarcant-se de la infinitat de bandes nord-americanes del seu estil, i a sobre, posant de nou en un pedestal el millor rock de les dècades passades.
Recorden a: The Beatles, The Beach Boys, Pink Floyd.
Tres caramels: "Honey Bunny", "Die", "Vomit".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada