El cotxe s'allunya de la costa, però pel retrovisor es pot observar encara la imponent silueta del Mont Saint Michel. De fons sóna "Fleet Foxes" (2008). El meu viatge a Bretanya i Normandia de fa dos anys i mig i la música d'aquesta banda de Seattle aniran per sempre de la mà gràcies a aquesta experiència. Per fi, aquest 2011, tres anys deprés de l'èxit del seu àlbum de debut, publicaven "Helplessness Blues", un disc que reventa qualsevol pressió externa i que supera, de llarg, les perspectives dipositades. El ara ja sextet barbut comandat per Robin Pecknold aposta de nou pel so del seu primer treball: combina el millor de la tradició pop-folk americana amb la música celta de la vella Europa (de la qual Pecknold n'és un declarat admirador). I un cop més, allò que els fa forts són els jocs de veus. Però la complexitat en les estructures de les cançons, una major varietat instrumental i els cuidadíssims arrenjaments són arguments a favor per creure que els Fleet Foxes han crescut molt en tres anys i que encara creixeran més.La importància del component vocal a Fleet Foxes és evident des del principi, amb "Montezuma", com també ho és el pas endavant que ha fet Pecknold en la composició de les lletres: més complexes, molt més integrades en les melodies i en els arrenjaments. "Bedouin Dress" també n'és un bon exemple. La tercera cançó, "Sim Sala Bim", és una de les millors que podrem trobar. Començant amb un tímid arpegi de guitarra acústica, es redimensiona quan entren les cordes i la percussió. Llavors, ens podem imaginar perfectament el bullir d'un mercat medieval durant un matí de tardor. "Battery Kinzie", amb un aire dels millors Beach Boys, i la psicodèlica "The Plains/Bitter Dancer", precedeixen un altre dels hits, el que dóna nom a l'àlbum. "Helplessness Blues" sí que reivindica el poder del folk americà. Com si de Bob Dylan es tractés, aquí el més important és la lletra. Pecknold sembla patir una alienació en un món sense cap racionalitat que s'encamina cap a una bogeria depredadora. I segurament, per donar contrast, seguim amb la preciosa "The Cascades", una peça instrumental d'una bellesa i una perfecció excel·lents. Medievalisme folk en estat pur. Més endavant, quan ja ens acostem al final, s'aixeca imponent "The Shrine/An Argument", la que crec que és la millor cançó que ha nascut durant aquest 2011. Que no ens enganyi el títol, aquesta complexa composició de vuit minuts està formada per tres parts. Una aventurera guitarra acústica s'endinsa en el salvatgisme mític del folk. La primera part, més aviat reposada, deixa pas a l'èpica de la segona. Una èpica que ve marcada pel ritme de la bateria i una melodia que rememora els millors temps del pop-rock. I després de la tempesta ve la calma, torna el protagonisme per a les veus i es tanca amb un esquizofrènic joc de vents. "Blue Spotted Tail" ens porta a l'estil Cat Stevens cap al final, "Grown Ocean", una autèntica cançó de carretera.
La possibilitat d'escoltar-los en directe en un marc incomparable com és l'Auditori de Barcelona va reafirmar els meus elogis sobre aquesta banda de Seattle. Talent innat, proposta atractiva i fresca, i un futur immens fan dels Fleet Foxes un dels grups més importants del panorama musical actual. Plata pels llenyataires!!
Recorden a: Crosby, Still Nash & Young, Beach Boys, Arcade Fire.
Tres caramels: "Sim Sala Bim", "Helplessness Blues", "The Shrine/An Argument".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada