Lockett Pundt (Lotus Plaza) i Bradford Cox (Atlas Sound) apareixien l'any passat al meu TOP amb els seus projectes paral·lels. Ells són l'alma mater de Deerhunter. Estava clar que si aquest any treien disc, estaria entre els escollits. L'àlbum més esperat de l'any s'ha convertit, doncs, en el meu número 1, i sense cap mena de dubte. Des de la seva aparició la passada tardor, ha estat el disc que més he escoltat, i el que més m'ha influenciat, com ja ho va fer l'immens "Microcastle/Weird Era Con." (2008).
"Halcyon Digest" es construeix sobre els pilars bàsics de Deerhunter: una proposta rock, revisant el so shoegaze, reverb al màxim, amb elements de música ambient i electrònica, però potser amb un major protagonisme dels sons acústics. És potser un àlbum més accessible que "Microcastle" i "Cryptograms" (2007), però no per això menys suggerent. Tenim cançons més experimentals: "Earthquake", "Sailing", "He Would Have Laughed". Altres cançons més pop, amb una estructura més convencional i amb reminiscències del primitiu rock: "Don't Cry", "Memory Boy", "Basement Scene". I després tenim autèntics hits: "Revival", "Desire Lines" o "Helicopter". Aquesta varietat i aquesta multitud d'influències que conformen una música-collage i un pop-rock de laboratori és el que situen Deerhunter al capdavant de les bandes actuals. Perquè, per exemple, "Revival" sense l'acompanyament d'un banjo no és el mateix. "Earthquake" inicia l'àlbum de forma ambiental però quan entra una atmosfèrica guitarra distorsionada, la cançó entra en una nova fase. Es nota sobretot que Deerhunter ha usat el projectes d'Atlas Sound i Lotus Plaza com a banc de proves, a més de demostrar ser uns músics hiperprolífics (la quantitat de material que han tret en tres anys és infinita). "Helicopter" combina un original ritme amb elements aquosos i boniques frases de guitarra. Amb la tornada torna el "món eteri". Capítol a part mereix "Desire Lines", la que per mi és la millor cançó del 2010. Una peça elaborada per Lockett Pundt i cantada per ell mateix, posa sobre la taula un fet: molts li donen un gran pes a Bradford Cox en aquest projecte, segurament per ser més carismàtic i tenir aquesta aura de personatge entranyable, però la importància de l'introvertit Pundt s'ha de tenir en compte. "Desire Lines" és una cançó rock amb una enganxosa tornada a base d'arpegis de guitarra i "uooo", però a la meitat es converteix en un seguit d'escales musicals i puntejats de guitarra amb un final hipnòtic que no té desperdici. Immens.
Deerhunter ja poden ser considerats uns "grans" del rock independent, no solsament per tenir una discografia (tot i curta) sense alts i baixos, sinó també per la cascada d'idees que transmeten constantment, i de la qual la resta ens empapem. El 15 d'abril de 2011 els seguidors d'aquest quartet d'Atlanta tenim una cita amb "Halcyon Digest" a la sala Apolo de Barcelona. Deerhunter és or pur.
Em recorda a: Spacemen 3, My Bloody Valentine, Animal Collective.
Tres caramels: Revival, Helicopter, Desire Lines.
"Halcyon Digest" es construeix sobre els pilars bàsics de Deerhunter: una proposta rock, revisant el so shoegaze, reverb al màxim, amb elements de música ambient i electrònica, però potser amb un major protagonisme dels sons acústics. És potser un àlbum més accessible que "Microcastle" i "Cryptograms" (2007), però no per això menys suggerent. Tenim cançons més experimentals: "Earthquake", "Sailing", "He Would Have Laughed". Altres cançons més pop, amb una estructura més convencional i amb reminiscències del primitiu rock: "Don't Cry", "Memory Boy", "Basement Scene". I després tenim autèntics hits: "Revival", "Desire Lines" o "Helicopter". Aquesta varietat i aquesta multitud d'influències que conformen una música-collage i un pop-rock de laboratori és el que situen Deerhunter al capdavant de les bandes actuals. Perquè, per exemple, "Revival" sense l'acompanyament d'un banjo no és el mateix. "Earthquake" inicia l'àlbum de forma ambiental però quan entra una atmosfèrica guitarra distorsionada, la cançó entra en una nova fase. Es nota sobretot que Deerhunter ha usat el projectes d'Atlas Sound i Lotus Plaza com a banc de proves, a més de demostrar ser uns músics hiperprolífics (la quantitat de material que han tret en tres anys és infinita). "Helicopter" combina un original ritme amb elements aquosos i boniques frases de guitarra. Amb la tornada torna el "món eteri". Capítol a part mereix "Desire Lines", la que per mi és la millor cançó del 2010. Una peça elaborada per Lockett Pundt i cantada per ell mateix, posa sobre la taula un fet: molts li donen un gran pes a Bradford Cox en aquest projecte, segurament per ser més carismàtic i tenir aquesta aura de personatge entranyable, però la importància de l'introvertit Pundt s'ha de tenir en compte. "Desire Lines" és una cançó rock amb una enganxosa tornada a base d'arpegis de guitarra i "uooo", però a la meitat es converteix en un seguit d'escales musicals i puntejats de guitarra amb un final hipnòtic que no té desperdici. Immens.
Deerhunter ja poden ser considerats uns "grans" del rock independent, no solsament per tenir una discografia (tot i curta) sense alts i baixos, sinó també per la cascada d'idees que transmeten constantment, i de la qual la resta ens empapem. El 15 d'abril de 2011 els seguidors d'aquest quartet d'Atlanta tenim una cita amb "Halcyon Digest" a la sala Apolo de Barcelona. Deerhunter és or pur.
Em recorda a: Spacemen 3, My Bloody Valentine, Animal Collective.
Tres caramels: Revival, Helicopter, Desire Lines.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada