"Dust Lane" consolida la imatge d'un Yann Tiersen completament allunyat del folklore milimalista francès dels seus primers treballs (compilats en la banda sonora d'Amélie). És un Tiersen més barroc, més èpic i col·losal, magnànim si es vol dir. La seva nova pàtria musical és el post-rock, música en gran part instrumental, peces progressives i distorsió, molta distorsió. Multitud de capes de so, noves atmosferes. Manté moltes melodies "made in Tiersen", de l'escola dels Michael Nyman o Phillip Glass, però l'execució és diferent. Així, jo disfruto amb aquest so, amb aquest gran artista bretó que ha sabut portar molt bé la seva carrera musical. No és tan fàcil reinventar-se i fer-ho amb la qualitat que ho ha fet ell. I no té desperdici en directe, com ja vaig comentar en el seu dia. És un dels artistes que he pogut veure en viu i en vaig sortir realment satisfet. En aquest àlbum però, hi ha de tot. L'experimentació en "Dust Lane" (la cançó), el folk de "Fuck Me", la por de "Dark Stuff" i els cops a la taula que suposen "Palestine" i "Ashes", del millor que he escoltat aquest any.
Em recorda a: Michael Nyman, Sigur Rós Arcade Fire.
Tres caramels: Dark Stuff, Palestine, Ashes.
Em recorda a: Michael Nyman, Sigur Rós Arcade Fire.
Tres caramels: Dark Stuff, Palestine, Ashes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada