L'Eurocopa 2012. Recapitulant

Arribàvem a aquesta Eurocopa amb els dubtes de si veuríem un torneig més proper al de 2008, amb partits memorables i exhibicions constants; o més semblant al Mundial de Sud-àfrica, amb pocs gols, partits més monòtons, i un sentiment de decepció general després del poc futbol vist. La veritat és que, deixant de banda comptades excepcions, acaba aquesta Eurocopa amb un xic de desil·lusió perquè alguns dels equips i molts cracks no han estat a l’alçada de les expectatives. Per tant, doncs, ens quedem amb aquestes poques excepcions, entre elles la de la final, amb una selecció espanyola demostrant un cop més l’estil excels del seu joc ofensiu i de possessió que ja sembla arrelat del tot, i de la mà de molts dels jugadors del Barça. Ens quedem també amb una immensa selecció italiana, que tot i l’esfondrament final ens ha deixat un grapat d’esperances per al món del futbol. I també ens quedem amb la confirmació del model de joc alemany que, tot i que no li han acompanyat els resultats al final de la competició, ens ha deixat moments de futbol que no es poden desmerèixer.

Per altra banda, aquesta ha estat, sense cap mena de dubte, l’Eurocopa dels migcampistes. Ells han estat els protagonistes, per sobre dels davanters. Ha triomfat el futbol altruïsta i de possessió, l’intent per a dominar els partits a través la noble lluita per la pilota, el joc net que suposa fer circular l’esfèric a ran de gespa. Precisament, aquells que en algun moment han traïcionat aquest model, que d’alguna manera també havien fet seu (França i Holanda), han acabat abandonant la competició abans d’hora. Aquí ve el meu onze ideal d’aquesta Eurocopa.   

A la porteria, m’ha costat inclinar-me per un dels dos mites de futbol que han arribat a la final. El veterà Buffon ha fet, de nou, una competició estratosfèrica, però Iker Casillas li ha guanyat la partida, com a capità de l’equip vencedor i com a jugador determinant en moments de màxim dramatisme (Croàcia). Alguns el volen santificar, jo només li dono el títol de millor porter. Als laterals, han triomfat els jugadors petits, versàtils i ofensius. Em quedo, a la dreta, amb la irrupció del semidesconegut Theodor Gebre Selassie, el punyal xec que, gràcies a aquesta Eurocopa, ha pogut firmar un contracte amb el Werder Bremen. Bon descobriment. Qui també canviarà d’equip és el millor lateral esquerre i, possiblement, un dels jugadors més en forma i més de moda. Jordi Alba ha consolidat la seva metamorfosi, de bon interior esquerre a fenomenal lateral ofensiu. La prova definitiva és el 2 a 0 a Itàlia. Pel centre de la defensa, em quedo amb Mats Hummels i Sergio Ramos. El primer ha pogut demostrar a nivell internacional allò que ja ens oferia al Dortmund: solidesa, sentit tàctic, bona sortida de pilota, actitud expeditiva, etc. Per la seva banda, l’Eurocopa de Ramos ha estat una demostració constant de jerarquia sobre el camp, amb la qual cosa, ningú ha notat la dramàtica absència de Puyol.

Un possible centre del camp el formarien tres homes, clau en la sala de màquines dels seus equips. Sergio Busquets (juntament amb un també fenomenal Alonso) ens ha tornat a ensenyar com cal col·locar-se en un camp de futbol, per abarcar el màxim d’espai possible per a recuperar milers de pilotes sense recòrrer al joc brut. Sentit tàctic pur. Sami Khedira és un altre futbolista quan juga amb Alemanya. Ho va demostrar a Sud-àfrica i ho torna a demostrar ara. Més alliberat de tasques defensives que amb el Madrid, les seves gambades entrant de segona línia han estat letals per als rivals, i s’ha erigit com un dels protagonistes quan l’equip (i sobretot Schweinsteiger) ho ha demanat. Per davant d’ells, l’etern Andrea Pirlo, que ha posat la cirereta a una fenomenal temporada amb la Juve, iniciant així una, i esperem llarga, segona joventut. Un exercici de calma, de domini de la situació, de canalització de la possessió de l’equip. Ha posat el sentit comú quan l’azzurra ho ha necessitat. Menció especial també per a dos migcampistes més: Marchisio i Moutinho es consagren com dos dels millors jugadors del continent. Molt bona Eurocopa per a ells també.

A dalt, dues mitges puntes i un golejador insaciable. Mesut Özil ha marcat la diferència quan la Mannschaft ho ha necessitat i ha mort (el dia d’Itàlia) amb les botes posades. Sí, molta tècnica, imaginació i talent, però també compromís brutal amb els seus companys. Un líder silenciós com també ho ha estat Andrés Iniesta, el millor jugador del torneig. El futbol també pot ser dolç i ell ho demostra. No corre, Andrés levita, reparteix llaminadures (com deia Rijkaard) i és també un exemple de fair play i humiltat. A un perfil diferent (d’actitud) responen davanters com Cassano, Balotelli i Ibrahimovic, força irregulars però decisius quan han volgut, i per sobre d’ells, Cristiano Ronaldo, a qui he triat com a millor golejador de l’Eurocopa. Perquè? Va ser decisiu quan sobretot calia, al tercer partit de la fase de grups i a quarts de final. Però la seva constant contradicció personal li ha acabat jugant una mala passada, eliminat a les semis.

Com a millor entrenador em quedo, sens dubte, amb Cesare Prandelli. La brutal metamorfosi que ha patit la selecció azzurra en dos anys, l’ha confirmat en aquest últim més. Ha aconseguit imposar el model ofensiu que ell volia, els jugadors s’ho han cregut, l’han aplicat fins a les últimes conseqüències i han mort amb ell. Només cal un Bravo.