Sudàfrica, segle XIX: la guerra i el naixement d'una Unió racialment desigual

La historiografia tradicional sobre l’Imperi britànic sempre recorda la guerra sud-africana (1899-1902) com una guerra entre blancs (“a white man’s war”), una guerra que enfrontava la colònia del Cap contra les Repúbliques afrikaners. És difícil sostenir ja aquesta sentència sobre un conflicte que es va desenvolupar en un territori ocupat, majoritàriament, per homes i dones de raça negra. Molts estudis ha sorgit les darreres dècades reivindicant el paper dels negres en la guerra, no solsament com a principals víctimes, sinó també com a simples partíceps en l’àmbit militar, o fins i tot, alguns beneficiats per l’esfondrament boer al final del conflicte.

Després de resseguir el tractament que van fer estats i colònies del tema racial durant les dècades finals del segle XIX, no és d’estranyar que els negres africans de l’Àfrica del Sud dónessin suport de forma majoritària a l’Imperi, amb l’esperança que en el cas d’una victòria britànica, els drets (ja de per si restrictius) concedits a la colònia del Cap s’estenguéssin a tota l’Àfrica meridional.

Thomas Pakenham escribí una dels primers llibres centrats exclusivament en el conflicte sud-africà, i amb el temps s’ha convertit en una obra de referència. Destacava que aquesta guerra, que en principi no havia de durar més tres mesos, s’allargà fins quasi els tres anys, per “convertir-se en la més llarga, costosa, sanguinària i humiliant de totes les guerres en les que Gran Bretanya havia participat entre 1815 i 1914”. Descartà que l’or fos la causa principal per la que l’Imperi entrava en guerra, malgrat que els interessos de les grans companyies mineres estaven en joc i la seva implicació estigués fora de dubte: els contactes entre Alfred Milner i Albert Beit són constants durant aquests anys.

La primera part del conflicte no durà més d’un any. En aquest lapse de temps, els britànics aconseguiren annexionar-se els dos Estats boers i convertir-los en colònies. Però l’enfrontament encara no havia acabat, perquè els afrikaners, lluny de considerar-se vençuts iniciaren una llarga i cruenta guerra de guerrilles. L’exèrcit britànic, com a resposta, adoptà una estratègia devastadora: política de terra cremada, destrucció de granges (un total de 30.000), magatzems i bestiar, i la construcció de camps de concentració per a les dones i els nens, possiblement la més polèmica de les maniobres britàniques en moltes dècades. Un total de 28.000 persones moriren aproximadament en aquests camps com a conseqüència de la superpoblació de l’espai, la mala nutrició i les nombroses malalties. Aquest fet esdevingué un autèntic escàndol per a la premsa i la opinió pública de la metròpoli. Era la primera vegada que es construïen camps de concentració i aquesta matança s’havia fet contra persones de la mateixa raça.

Poca repercussió en la premsa van tenir els camps de concentració que els britànics van construir per als negres. Les condicions encara eren més lamentables i les xifres, gens despreciables. Es creu que més de 100.000 negres africans van ser transportats a aquests camps, dels quals uns 14.000 hi van perdre la vida. Però això només és una part. Es calcula també que entre 10.000 i 30.000 negres van lluitar en l’exèrcit colonial britànic, molts més dels que ho feren en el bàndol boer. I no només hi van participar com a soldats, també com a espies, missatgers, guardes o servents. Tot plegat deixa en evidència aquesta “white man’s war”.

El 31 de maig del 1902 es firmà la pau entre les dues Repúbliques boers i l’Imperi britànic. Aquesta pau es veuria consolidada anys després amb la promulgació de l’Act of Union, l’inici de l’aliança anglo-afrikaner a l’Àfrica del Sud. El Transvaal i l’Estat Lliure d’Orange es rendien a canvi d’amnistia i una comensació econòmica. L’Imperi es comprometia a donar l’autonomia a les Repúbliques, mentre aquestes passaven a ser sobirania de la Corona Britànica. Però hi havia un dels dotze punts que conformaven el tractat que semblava eludir un tema candent: el sufragi dels negres. El punt vuitè anunciava: “La qüestió de garantir el sufragi als Nadius no es decidirà fins la introducció de l’autonomia”. D’aquesta manera, els britànics evitaven l’obligació dels Estats boers a donar el dret a vot als homes negres, com ja es donava de forma restringida a la colònia del Cap. En el cas de Natal, tampoc es decidia res.

Si abans i durant la guerra els britànics havien insistit en la millora de les condicions de vida i els drets polítics dels negres africans i els uitlanders al Transvaal i a l’Estat Lliure, ara semblaven menystenir aquesta problemàtica. A més, a la pràctica, la colònia del Cap havia restringit cada cop més els drets polítics dels “nadius” a base de lleis, que de forma indirecta reduïen substancialment el sufragi a la majoria de negres sud-africans. El règim segregacionista de l’Apartheid, que s’establí a Sud-àfrica durants els anys 1948 i 1994, no va néixer del no-res. Els seus orígens es troben en el caràcter esclavista i anacrònic de dos Estats d’origen europeu, i la permissivitat i l’excepcionalitat pràctica de l’Imperi britànic en la política de les seves colònies sud-africanes.