Sudàfrica, segle XIX: els orígens de la segregació racial I

“We are to be the lords of them”

Cecil Rhodes, 1892

La història de l’Àfrica del Sud ha estat sovint monopolitzada pels esdeveniments que van derivar del règim segregacionista de l’Apartheid i mediatitzada per la figura omnipresent de Nelson Mandela. La realitat és que poc se’n parla dels orígens d’aquest règim de caràcter fortament racista. La República de Sud-àfrica no té gaire més d’un segle d’història, ja que la seva independència data del maig de 1910, quan es féu realitat l’Act Union firmada mesos abans al Parlament britànic de Westminster. Aquesta emancipació és força primerenca en comparació amb la dels altres països africans, i la seva història ha estat sovint al marge de la del continent. Tot i això, aquest segle d’unió amaga una realitat molt complexa i conflictiva, una heterogeneïtat de races i cultures i una infinitat d’interessos sobreposats i en constant contradicció. Les dècades que tanquen el segle XIX a l’Àfrica del Sud són possiblement les que millor exemplifiquen aquesta situació. Set anys abans de l’Act of Union, el 1902, el tractat de Vereeniging sentava, de manera indirecta, les bases per a un model de desigualtat i jerarquia racial. L’Imperi Britànic i les dues Repúbliques afrikaners firmaven la pau després de quasi tres anys de conflicte, i confirmava els africans de raça negra com els majors perjudicats.

Un bon punt de partida pot ser el 1833. L’agost d’aquell any, el Parlament de Westminster promulgava l’Slavery Abolition Act, que eliminava de llei l’esclavitud a tots els territoris de l’Imperi Britànic. Aquesta llei afectava doncs la colònia del Cap, que s’havia anat consolidant després de quatre dècades de l’arribada dels britànics. La majoria de població blanca de la zona, però, era d’origen holandès, els anomenats afrikaners o boers, tot i que el domini poblacional era negre, parlants de llengua bantu. Els afrikaners, perjudicats per aquella nova situació legal decidiren marxar cap a l’interior del continent. Amb el temps, el grup de colons britànics prendria un caràcter eminentment urbà, mentre que els boers s’assentaren en zones rurals a través de la construcció de granges, la pràctica de l’agricultura i la ramaderia, i l’explotació de la mà d’obra negra. Els dos grups van quedar ben dividits i estranyament es van barrejar, en una situació que recordava a la del Canadà amb britànics i francesos.
Aquesta Gran Marxa de voortrekkers en busca de noves terres culminà als anys cinquanta amb la constitució de dues Repúbliques independents boers, reconegudes oficialment per l’Imperi Britànic. La República Sud-africana o del Transvaal (1856) i l’Estat Lliure d’Orange (1854) materialitzaven i institucionalitzaven el mode de vida afrikaner, mentre que anys abans Gran Bretanya assentava una nova colònia a la costa est, el Natal.

Però la descoberta de diamants en la confluència dels rius Vaal i Orange el 1867 canviaria les perspectives de tot el sud de l’Àfrica. La colònia del Cap s’annexionava aquest ric territori del Griqualand Occidental mentre prenien força els projectes per una Sud-àfrica unida, seguint el model del Canadà del 1867. Aquest descobriment de diamants va iniciar la tensa relació entre els britànics i les repúbliques afrikaners, un conflicte constant i creixent durant les últimes tres dècades del segle XIX. Precisament el que va agreujar subtadament aquestes relacions fou l’annexió del Transvaal per part del govern britànic el 1877, que conduí cap a un primer enfrontament armat. D’aquest primer conflicte, que finalitzà el 1881, en sorgí un protagonista, Paul Kruger (1825-1904), que esdevingué el líder de la resistència boer i fou nomenat President de la República del Transvaal amb la seva reestablerta “independència”. La figura de Kruger és imprescindible per a entendre la història d’aquest període. Per altra banda, amb la firma de la pau, els britànics s’asseguraven el control sobre la política exterior d’un República no del tot independent.

Però si els diamants van posar sobre la taula la disperitat d’interessos entre britànics i boers, la descoberta d’or a la zona del Witwatersrand (o simplement Rand) el 1886 va acabar per precipitar un xoc entre interessos contraposats. Les conseqüències, però, d’aquest descobriment, van ser nombroses. Com ja havia passat a la dècada dels setanta amb els diamants, una allau migratòria va arribar a l’Àfrica del Sud en busca de fortuna o simplement, de feina. Aquesta autèntica febre d’or fou paral·lela al desenvolupament industrial de la zona, provocant per exemple, l’aparició de la ciutat de Johannesburg del no res, i el seu enorme creixement durant els anys posteriors. La zona del Rand estava situada dins la República del Transvaal, de manera que fou una inevitable font de conflictes amb l’Imperi britànic, que ja havia observat amb desconfiança l’arribada de capital alemany per a invertir en la República boer, i que significava una amenaça a la seva supremacia a l’Àfrica del Sud.

Una de les conseqüències més importants del descobriment d’or fou aquesta immigració majoritàriament blanca, i sobretot britànica. Els boers els anomenaren uitlanders, “estrangers”. La problemàtica dels uitlanders fou un autèntic cavall de batalla pels britànics, i arribar a convertir-se en un casus belli del conflicte anglo-boer. Aquests immigrants, la majoria treballadors en les mines i amb pocs recursos econòmics, estaven mancats de qualsevol dret polític al Transvaal. Durant la dècada dels noranta, el govern colonial va insistir en què els uitlanders havien d’adquirir els seus drets com a ciutadans britànics, tot i que estiguéssin a l’estranger. Les demandes angleses van topar constantment amb la negativa del govern de Paul Kruger. És difícil deliberar si el govern del Cap estava realment implicat en millorar les condicions d’aquest grup o si simplement eren una excusa per a forçar un conflicte amb la República afrikaner. El que si que podem concloure és que un grup en constant creixement com els uitlanders al Transvaal tenia una força electoral gens despreciable, i que es podia convertir en una via per a fer valer, indirectament, els interessos britànics en aquesta regió. En alguns llocs, aquests immigrants doblaven en nombre de població als “naturals” de la zona, si ens fixem només en les xifres d’homes adults (els que realment podien tenir dret a vot).

El desembre de 1895, el polític escocès Leander Starr Jameson va liderar una fallida incursió al Transvaal coneguda popularment amb el nom de Jameson Raid. El seu objectiu era aconseguir el suport dels afectats uitlanders per a impulsar un cop d’Estat contra Kruger. Amb el fracàs de la incursió, les mirades es va posar sobre els vertaders instigadors d’aquesta conspiració, el magnat imperialista Albert Beit (Werner, Beit & Co.) i, sobretot, Cecil Rhodes (1853-1902). Rhodes és una altra de les figures clau per entendre la influència britànica a l’Àfrica del Sud. Als anys setanta, amb el descobriment de diamants, havia fet una no gens despreciable fortuna a Kimberley, capital de Griqualand Occidental. De fet, fundaria una de les companyies mineres més importants en l’actualitat, De Beers Mining Company, amb Charles Rudd, i amb finançament per part del seu amic Albert Beit i el monstre N. M. Rothschild & Sons. El 1880, Rhodes fou un dels quatre members que entraren al Parlament de la colònia del Cap en representació de Griqualand Occidental. Deu anys més tard, era nomenat Primer Ministre de la colònia. Per tant, no solsament era l’home més ric de l’Àfrica meridional, sinó que a sobre era un dels més poderosos políticament, si no el que més. El fracàs de la Jameson Raid l’apartaria, però, de la vida política.

Malgrat tot, segurament qui va fer més perquè esclatés la guerra a l’Àfrica del Sud va ser Alfred Milner (1854-1925). El 1897 fou nomenat Alt Comissionat i Governador del Cap, un càrrec paral·lel al de Primer Ministre. El Secretari d’Estat per a les Colònies, Joseph Chamberlain (1836-1914), volia, d’una vegades per totes, consolidar la supremacia britànica a la zona, i unir els territoris en una sola entitat, com ja s’havia fet amb Canadà i tal com havia provat anteriorment Henry Carnavon als anys setanta. I per aquesta tasca va enviar Alfred Milner, qui ja havia tingut alguna experiència colonial a Egipte. Milner fou qui posà a la taula la ja esmentada problemàtica dels uitlanders, deixant de banda altres temes tan importants com el ferrocarril, les aduanes o els ports. S’enrocà en defensar els drets polítics d’aquest grup. La Conferència de Bloemfontein del 1899 fou un últim intent de la diplomàcia, però tant Milner com el seu homòleg Paul Kruger, mantingueren una actitud intransigent que acabà per precipitar els esdeveniments. Mesos més tard, el Transvaal declararia la guerra als britànics.