Els testaments de Tony Judt

Tony Judt va morir l'any passat a causa d'una variant de l'esclerosi lateral amiotròfica, una enfermetat que li causà una paràlisi muscular progressiva. Se n'anava un dels millors historiadors del segle XX, un intel·lectual de renom i un autèntic expert sobre la història d'Europa. En definitiva, una de les veus més autoritzades per a opinar sobre la situació del món actual. Autor de l'immensa obra (quantitativa i qualitativament) "Postguerra: Una historia de Europa desde 1945", publicà, ja malalt, dos llibres més, els seus dos últims. Dos testaments per a reflexionar sobre cap a on es dirigeix el món que estem construïnt.

El primer d'ells, traduït al català com "El món no se'n surt", és el seu testament polític i intel·lectual. Una crida a la defensa de la ciutadania i la comunitat, una crida a la joventut per a que lluiti per al seu futur. La gràcia d'aquest text és que no es queda en la simple crítica del "què malament estem i com hem pogut arribar fins aquí". Posa a la taula una enorme paradoxa: que d'uns anys on el sector privat (sobretot el sector bancari) ha estat el principal causant de l'actual crisi econòmica, el sector públic continuï estan més mal vist. En aquest sentit, Judt creu que l'Estat ha de tornar a ser aquell que havia arribat a estar al servei del ciutadà, i no un monstre que fa la vida impossible a la població. D'aquesta manera, la socialdemocràcia, tot i no tenir una història gaire dil·latada ni un projecte de futur, sembla ser la opció més vàlida en aquests moments.

Per altra banda, "El refugi de la memòria" és el seu testament vital. Un seguit de records separats per capítols d'un londinenc que mai es va sentir anglès i d'un jueu que mai va es va formar part d'aquesta comunitat. Ell va viure "al marge". Aquesta espècie de cosmopolitisme intel·lectual i vital li ha permès viure gairebé al marge de les identitats i ser un dels millors observadors de la realitat del món occidental. No és d'estrenyar que al final de la seva vida, afirmés sentir-se novaiorquès per sobre de tot. Judt parla positivament d'austeritat quan combina les seves experiències amb el relat de la postguerra a la Gran Bretanya. Explica des de dins el mite del 68, aquella "revolució estudiantil" que no sabia on anava, el conflicte entre Israel i Palestina amb un punt de vista més que interessant i sobretot parla del món de la història, del món univeristari i de la intel·lectualitat. Tot aquest seguit de peces construeixen aquest refugi de la memòria, que va néixer com un exercici del propi Judt per a evadir-se de la seva desesperant malaltia i que s'ha convertit en un dels relats vitals més íntims i commovedors que he llegit mai. Una autèntica delícia.

Dos libres de lectura recomanadíssima, no solsament pel contingut de les seves opinions i vivències, sinó per la facilitat amb la que es llegeixen. Realment, el món no se'n sortirà sinó fem cas a gent com Tony Judt.