divendres, 4 de novembre del 2011

Guerra i Pau, de Lev Tolstoi

"El caballo que está enganchado a una rueda de moler piensa que de manera completamente libre y voluntaria adelanta la pierna derecha o la izquierda, levanta o baja la cabeza y avanza porque desea subir arriba, del mismo modo que todas esas innumerables personas que tomaron parte en esa guerra, que temían, se henchían de orgullo, se acaloraban, se indignaban, pensando que sabían y que hacían, no eran más que caballos avanzando lentamente por la enorme rueda de la historia cuyo trabajo estaba oculto para ellos, pero es comprensible para nosotros".

Possiblement no hi hagi cap altra obra de la literatura universal que sigui capaç de captar tan bé l'esperit d'una època (la de les guerres napoleòniques), un país (la Rússia de principis del dinou), ni la vida d'una classe social (l'aristocràcia). "Guerra i Pau" vol ser tant monumental en la seva llargada com en el seu objectiu d'abarcar tot un període històric, una societat i la complexitat d'uns anys tan trascendentals per a l'esdevenir d'Europa, com són els de la primera dècada del segle XIX.

Ben clar ho deixa Lev Tolstoi (1828-1910) a l'inici: ell parlarà del món aristocràctic rus, perquè és el que coneix millor i perquè "les seves vides són molt més interessants" (en mode sarcàstic, segurament). D'aquesta manera ressegueix les vides de quatre grans famílies, els Bolkonski, els Rostov, els Kuraguin i els Bezukhov durant uns anys on Europa viu sota l'amenaça d'un poder creixent i en expansió. Napoleó Bonaparte, l'emperador Bonaparte, vol portar França fins a la glòria i això vol dir estendre la seva Grande Armée des de Lisboa fins a Moscou. "Guerra i Pau" marca la pauta per a la novel·la històrica, aquella en què la veritat i la ficció conviuen en l'espai i en el temps, on aquestes dues realitats es difuminen per a crear una història èpica basada en un món que camina cap a la modernitat. És per això que Napoleó, per exemple, acaba sent un personatge més de la novela, una ésser fet de carn i ossos per molta grandesa que vulgui aparentar. Mítiques batalles com les d'Austerlitz (República Txeca) o Borodino (Rússia) serveixen de fons per a la història d'alguns dels personatges protagonistes, com també ho són l'incendi de Moscou i la retirada de les tropes franceses amb un derrotat Bonaparte.

Tolstoi capta un món que sembla esquerdar-se per moments, una noblesa que no entén que fins hi tot la vella Rússia està en constant canvi, en un context de guerra europea. Magnífica em sembla la descripció que fa de l'ambient que es respira en les esferes aristocràtiques entorn a l'enemic francès. La paradoxa d'una alta societat completament afrancesada, però que s'obliga a veure a Napoleó com la reencarnació de Satanàs. I com per una banda, veuen amb temor les idees liberals de la França revolucionària i atea, i com per l'altra, no dubten en parlar la llengua franca com un símbol de distinció i refinament.

Complexa és l'obra com també complexos són els personatges. De la infinitat de caràcters que hi apareixen, tres en destaquen: Pierre Bezukhov, Natasha Rostov i Andrei Bolkonski. Són els més profunds, els que més evolucionen durant la història i els pilars amb els quals se sosté la novela. Si a l'inici trobem un Pierre introvertit i quasi antisocial, un Andrei cínic i una dolça i inocent Natasha, el pas del temps, i sobretot de la guerra, fa que aquestes tres persones acabin mutant i donin peu a les relfexiones filosòfiques més profundes de Tolstoi. La qualitat narrativa de l'autor rus s'exemplifica clarament en l'ambient de la família Rostov o en la relació de Maria Bolkonskaia amb el seu ancià i malhumorat pare.

En definitiva, és un llibre que intimida a simple vista (sí, és un totxo), però que conté tot allò que fa gran la novel·la decimonònica. Aquella inocència que es respira en la literatura del dinou, però també unes acurades descripcions, meditades reflexions i històries romàntiques i realistes. Des de la narració històrica fins als afers amorosos dels palaus aristocràtics russos, passant pels humits i decadents paisatges bèl·lics. Sabia que un dia jo i Tolstoi ens trobariem a "Guerra i Pau", i realment l'aventura ha valgut la pena.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada