Inni, de Sigur Rós

Les entrades musicals en aquest blog acostumen a ser poques i poc regulars, sempre pels volts de Nadal, repassant els millors discos de l'any. I sinó alguna crítica de concert mig perduda. Ara que ja s'acosta l'època de fer el balanç musical de l'any, una nova proposta ha aparegut de la mà dels islandesos Sigur Rós. Una de les bandes més originals i amb més talent del panorama actual i membre d'honor del club d'imprescindibles del nostre Accés Provisional.

Han passat ja tres anys des del fenomenal Með suð í eyrum við spilum endalaust, que va ser número 1 al meu llistat de discos del 2008. Des de llavors, Jonsi, el seu líder, s’ha embarcat en dos projectes diferents, un encara més ambiental que els mateixos Sigur Rós (amb el disc Riceboy Sleeps) i un segon en solitari, publicant un treball més proper al pop Barroc (Go). Evidentment, ambdós àlbums han aparegut als TOP-15 dels seus respectius anys. Per tant, en aquest any 2011, esperant ja la publicació d’un nou LP per d’aquí a uns mesos, aquests introvertits islandesos han decidit fer balanç de la seva excel·lent trajectòria musical. I en comptes de fer-ho a través d’un Grans Èxits (un concepte notablement allunyat del seu ideari musical), han decidit presentar un híbrid entre documental i concert, Inni.

L’experiència Inni és més que gratificant. Dirigida per Vincent Morisset (que també ha treballat amb Arcade Fire), aquesta pel·lícula musical ens mostra uns Sigur Rós que semblen reivindicar la seva cara més borrosa, etèrea i alhora humana. Es presenten ells quatre sols, sense el quartet femení de cordes Amiina, que sempre els acompanya en totes les gires. Ja amb les dues primeres peces, Ný batterí i Svefn-g-englar, Jonsi vol donar un protagonisme central al seu arquet de guitarra, als cants distorsionats que aquest recurs dóna a la seva música, i sobretot, l’íntima amistat entre aquesta distorsió i l’esplèndit piano de Kjrarri Sveinsson. Per altra banda, demostra un cop més que la seva veu es multiplica en directe i que sap treure tot el potencial possible al seu talent vocal.

El concert-documental es converteix doncs, en un repas dels millors temes dels seus àlbums, en especial èmfasi en el darrer. Morisset també posa molt de la seva part i ens presenta uns Sigur Rós molt misteriosos, rostres en blanc i negre, i un fum constant que dota la música d’aquest carácter tan islandès que ells sempre han volgut donar. Perfils desenfocats, plans desquadrats i llum cegadora. Senzillament, la millor manera de presentar aquesta gran banda en imatges. El DVD s’acompanya d’un més extens doble CD amb tots els talls enregistrats durant aquestes sessions.