dijous, 10 de gener del 2013

20 discos per a aquest 2012: IV

 5. Pinback, Information Retrieved
Un lustre després, els Pinback han tornat a la càrrega amb “Information Retrieved”. El retorn del duet californià és possiblement el més encertat de l’any. Però tot i el silenci, la seva nova aposta continua el rumb iniciat ja fa més de deu anys. Tornen aquestes guitarres de Rob Crow, qui ha sabut dotar-les d’un so propi i recognoscible, les melodies àgries, els ritmes estimulants i els arrenjaments electrònics. Un còctel que molts ja coneixen, però que sorprendrà a aquells que s’hagin endinsat mai en el seu univers, segurament en la seva cara més accessible fins el moment. Fins i tot, en alguns moments, com a la brutal “Proceed to Memory” abracen l’èpica, mentre Crow es deixa la veu. Recomanació obligada per a tots els seguidors de grups com Death Cab for Cutie. Aquí teniu quelcom molt millor! Tres caramels: Proceed to Memory, Sherman, His Phase.

4. Spiritualized, Sweet Heart Sweet Light
Jason Pierce i els seus han publicat un nou discàs, i el que és més important, han consolidat un gènere musical. Tan particular i singular per una banda, però tan pròxim a tants estils per l’altra. “Sweet Heart Sweet Light”, el seu setè LP, torna a ser una esplèndida amalgama del millor pop britànic, la psicodèlica, la pomposa megalomania orquestral, el rock primitiu i vaporós dels seus inicis amb Spacemen 3 i, sobretot, el gospel. I tot amb una producció de 10. Pierce, o millot dit, J. Spaceman, canta de nou amb la seva veu estripada i depressiva a les merdes d’aquest món, però especialment, a l’Ésser superior, com no. Tan pot escriure passatges de dolç i inocent pop orquestrat com treure tota la ràbia que porta dins acompanyat de la seva guitarra elèctrica. Possiblement sigui aquesta varietat de registres i la seva boníssima posada en escena el que fa que no me’n cansi dels Spiritualized, i que els seus discos passin volant. Tres caramels: Hey Jane, Little Girl, Life Is a Problem.       

3. Lotus Plaza, Spooky Action at a Distance
No puc ser objectiu amb Deerhunter i tot el món que rodeja aquesta banda, ho reconec. M’atrapen els d’Atlanta; m’atrapen les seves guitarres i la seva simplicitat pop-rock; m’atrapa Bradford Cox i el seu Atlas Sound. I sobretot m’atrapa Lockett Pundt i els seus Lotus Plaza. Per sorpresa de més d’un, en aquest “Spooky Action at a Distance” ha enterrat un primer disc amb bones idees per parir un segon treball amb grandíssimes cançons. Com era d’esperar, tot gira al voltant de les guitarres elèctriques, els loops i arpegis, la reverberació i el delay, el shoegaze, els frasejos de rock espacial i els sons ambient. Lockett Pundt ha sabut treure’s la vergonya en aquest segon àlbum i demostrar tot el talent que té dins (inclús com a vocalista), i que havia demostrat en comptagotes a Deerhunter. Pop-rock ben fet, accessible i viciós. No és una recomanació, és una obligació!! Tres caramels: Strangers, Monoliths, Eveningness. 

2. Japandroids, Celebration Rock
La descàrrega d’adrenalina que suposa una sola cançó dels Japandroids ja els mereix una oportunitat. Brian King a la guitarra, David Prowse a la bateria, ambdós a les veus i un món per conquerir a base d’un bombardeig de rock. “Celebration Rock” és el seu segon LP després d’un prometedor àlbum de debut. Aquí guanyen, sens dubte, en concreció (els temes són encara més rodons), però mantenint la frescura, la immediatesa i el so directe i penetrant que els caracteritza. Tot i això, el seu èxit té un altre secret: beure dels diversos estils del rock. Des del més clàssic estil The Who, passant pel rock d’estadi dels Foo Fighters fins a arribar a la seva essència, el punk, el noise i el garage desfermat i sense demà. Un disc immens, ple a vessar d’himnes per a una generació, comandats per “The House that Heaven Built”, la que crec que és la millor cançó del 2012. Missió pendent: veure’ls en directe. Tres caramels: Fire’s Highway, Younger Us, The House that Heaven Built.   

1. Grizzly Bear, Shields  
És la joia del 2012, la definitiva consolidació d’una banda, que no només ha mantingut el nivell dels treballs anteriors, sinó que a més ha perfeccionat les seves peces, tan compositivament com instrumentalment. “Shields” és, segons el parer d’Accés Provisional, el millor àlbum de l’any perquè és un nou pas endavant en la carrera de la talentosa banda de Brooklyn. El so que ja havien trobat anteriorment continua intacte: psicodèlia, delicadesa, elegància, barroquisme pop, embruixadors jocs de veus, ritmes pesants i guitarres rústiques. Però, per exemple, els vocalistes semblen més poderosos, especialment Daniel Rossen. La producció aposta per no ensenyar més d’allò que hi ha. Les cançons tenen una estructura més racional i assimilable; ara ja sabem on ens volen portar. Això es tradueix en un fet molt simple: “Shields” és el seu disc més accessible, però no traeix l’esperit de Grizzly Bear. El paradigma és la peça “Yet Again”, una cançó perfecta i una de les millors de l’any, amb un so molt clàssic, amb la seva part experimental, però amb una tornada que s’enganxa a més no poder. L’any passat coronàvem amb molts bons auguris el folk-rock de Bon Iver. Ara desitgem llarga vida als ossos de l’Amèrica del Nord. Tres caramels: Sleeping Ute, Yet Again, Gun-shy.
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada