20 discos per a aquest 2012: I

20. Mates Mates, Vida animal

La veritat és que s’agraeix trobar propostes tan originals en el nostre panorama musical modern com la dels osonencs Mates Mates, la veritat. Folk pop personal i atrevit, amb una actitud festiva, juvenil i desenfadada, però combinada amb una psicodèlia “a la catalana” que és el que els hi otorga aquest so més peculiar. Ritmes arriscats, amb canvis sobtats, guitarres netes, esquelètiques però juganeres i encertats arrenjaments de vent metall. És possible que per aquest seguit d’elements recordin als grans Shins en més d’un moment, tot i que també tenen més d’una cosa en comú amb els seus veïns de L’Hereu Escampa. Mates Mates volen que les seves cançons quedin primitives però sonin directes (començant per les veus), de manera que aquestes se’ns enganxen amb pocs esforços. Tres caramels: El Pinsà, Residència Nuclear, Si has.

19. Pg.lost, Key

Els suecs Pg.lost tornen a colpejar amb el martell de Thor el món del post-rock amb una proposta més propera al metal. Ens regalen en aquest tercer disc d’estudi set noves dosis de rock progressiu que no poden deixar indiferents a aquells a qui els atreguin bandes com per exemple Explosions In The Sky. Guitarres punxagudes amb forta càrrega de delay i reverberació, que de tant en tant claven forts cops de distorsió. Combinant el clàssic so post-rock amb l’èpica nòrdica, evocant la tradició bàrbara amb incontestable contundència, tot i que de vegades no facin fàstics a les melodies més orientalitzants. Amb moments de brutalitat, megalomania i solemnitat, el rock opulent i èpic dels Pg.lost ens anima a escalar muntanyes i a tocar el cel. Tres caramels: Spirits Stampede, Sheaves, Gathering.

18. The Tallest Man on Earth, There’s No Leaving Now

És el tercer LP de The Tallest Man on Earth i a Kristian Matsson no se li acaben, ni de bon tros, les idees. Alguns ja vaticinàvem que en futurs treballs, Matsson hauria d’evolucionar cap a formats folk multi-instrumentals. Efectivament, a “There’s no Leaving Now” es dóna aquest cas, però amb un important matís: la veu del suec i els arpeggis de la seva guitarra acústica continuen sent els grans protagonistes. Les tímides bateries fan funció de coixí i les aparicions de guitarres elèctriques i pianos són quasi testimonials. Això vol dir que les cançons funcionen perfectament en el seu format més esquelètic. Per contra, en Tallest continua tenint un problema etern: els directes són infinitament millors que les gravacions. Es percep força més nostàlgia que en cançons prèvies, amb peces més reposades i intimistes. Això sí, una bona dosi de Tallest després d’un dinar continua sent una obligació. Tres caramels: Revelation Blues, 1904, There’s No Leaving Now.

17. Beach House, Bloom

L’èxit comercial i de crítica conquerit amb “Teen Dream” es consolida aquest any amb “Bloom”, que situa Beach House a la primera línea del pop independent. Una proposta continuista que ha convençut els més devots, però és carn per a les crítiques dels més exigents. Ni blanc ni negre. Sí que podem percebre més cos en totes les cançons, sobretot al principi, gràcies a la producció, però sobretot, pel major protagonisme de la guitarra elèctrica. Un punt a favor. D’altra banda, potser sigui un àlbum més fosc que el seu predecessor, però també més accessible i instantani. Tot i això, la fórmula triomfant continua liderada per la veu somiadora de Victoria Legrand. Un pop agredolç conscientment empalagós que pot sentar malament els qui no els agradi el seu sucre enverinat. Tres caramels: Myth, Wild, Lazuli.

16. Here We Go Again, A Different Ship

Una de les sorpreses d’aquest any, Here We Go Magic, que finalment he pogut conèixer en el que és el seu tercer disc. “A Different Ship” és una combinació del krautrock i el post-punk més vuitanter amb un pop psicodèlic molt en la línia de clàssics com Genesis o Yes. I tot passat pel sedàs del genial Nigel Godrich, productor dels grans Radiohead. De fet, sabent aquesta confessió, el cert és que la seva vareta màgica es nota. Es tracta d’un pop elegant i refinat, amb un so molt nítid, sobretot en les seves veus i guitarres, però també marcat pel caràcter somiador dels teclats. Here We Go Magic t’embruixa gràcies a un so que per moments et fa moure el cos, per després deixar-te reposar en un núvol de pop ambient. Obligada recomanació per a aquells que busquen alguna cosa més que el típic disc pop. Tres caramels: Hard to be Close, Make up Your Mind, How Do I Know.