Sovint escolto als mitjans de comunicació la famosa frase de “no s’ha de barrejar política i esport”, sembla que aquest tòpic està força estès entre el periodisme esportiu. El que em fascina realment no és la frase en sí, sinó que no sembla posar-se en dubte. És una cosa preestablerta, fins i tot un tema tabú. I realment, quan un hi pensa fredament, s’esgarrifa.
Perquè resulta que els campionats i trofeus més importants i prestigiosos del planeta esportiu estan basats en la política, en l’ens bàsica de divisió política. I quan no ho són, es polititzen fins uns extrems molt delicats. D’aquesta manera trobem que, quan els esportistes van a les Olimpíades cada quatre anys, hi van a representar els seus països i, si es dóna el cas que són els guanyadors, l’himne nacional (sagrat) sona als quatre vents per a tot l’estadi. Pobre d’aquell que posi en dubte aquest protocol. Existeix també un torneig anomenat Eurocopa de Nacions de futbol (vaja, quin nom menys poc polititzat), on una selecció de jugadors dels millors països van a competir, també cada quatre anys. Sembla que aquestes seleccions nacionals són sagrades perquè quan entren en conflicte amb els clubs (que tenen a sou els jugadors), aquestes surten sempre guanyant. Disbarats d’aquesta vida.
En el fons no es posen en dubte les seleccions nacionals (de l’esport que sigui) perquè esdevenen un dels únics elements de cohesió nacional que existeixen en el món contemporani. La victòria de l’equip d’un país és representada com el triomf de tota una nació. I de vegades, molts ho tenen com l’únic salvavides per a salvar-se o evadir-se d’una pobre realitat. Fa segles, la guerra era l’element clau per a la diferenciació entre els humans; i el fet de parodiar l’enemic, estranger, mitjançant tòpics que es mantenen en l’actualitat. Els comentaristes esportius usen la primera persona del plural per a les retransmissions: “estem jugant bé”, “hauríem de defensar millor”, “hem guanyat”. Se’m posa la cara morada només d’imaginar-me un país sencer jugant a un esport qualsevol dins una pista o un camp determinat. Però en el fons, metafòricament, es busca aquesta imatge: un país darrere un equip, un país darrere una sola persona. I això passa també en esports on el competidor ni tan sols està defensant el seu país: els esports de motor, el ciclisme en la majoria de casos, etc.
El fet de relacionar o barrejar política i esport no ens hauria de fer estirar els cabells perquè, en definitiva, el món que s’ha anat construint durant els anys està basat en unes divisions, unes identitats, que resulta difícil escapar-ne. D’aquesta manera ens trobem que totes les facetes de la nostra vida estan impregnades per aquesta concepció del món. El que acaba passant és que en alguns cops ens va perfecte i en altres ens incomoda.
