10. National Skyline – Bliss & Death

La última sorpresa de l’any i, realment, molt grata. El gurú musical Roger Torras està darrere aquest descobriment i afirma que pocs han estat els que han pogut disfrutar d’aquest gran disc, el meu objectiu és expandir el missatge. “Bliss & Death” té unes influències clares: els elèctrics arpegis de Radiohead, el so shoegaze de My Bloody Valentine o Ride i un estil, en definitiva, molt britànic, sense ser naturals de les illes. No estan tan lluny dels Doves, per exemple. Una veu fàcilment assimilable, un desenvolupament de les cançons excel·lent, sense caure en virtuosismes o experiments estranys. Un àlbum que entra fàcil, que sempre ve de gust escoltar. Sense ser molt innovador, ens demostra que encara hi ha gent capaç de fer grans discos de pop-rock.
Em recorda a: Radiohead, Ride, Doves.
Tres caramels: “Edge Of The World”, “Revenge”, “Bloom”.

11. Phoenix – Wolfgang Amadeus Phoenix

Fins aquest disc, considerava els Phoenix com un grup més del “montón” dins la seva escena pop. Però amb aquest àlbum de pretensiós títol, va canviar tot. La seva elegància sembla com gentleman anglès, però són francesos. Comencen amb dos temes potents, elèctrics, enganxosos, en definitiva, del millor d’aquest any. Després la cosa es frena i s’emboliquen en una cançó purament electrònica (la quarta), que no deixa de ser un pur parèntesi. Cap al final de la peça torna l’esclat pop ballable, que ja no ens deixa en tot el disc. Una banda sonora plenament estiuenca, sense gairebé pauses, que transmet la llum que a un disc com aquest se li demana i que pot servir també d’acompanyant per a un viatge.
Em recorda a: Vampire Weekend, MGMT, The Shins.
Tres caramels: “Lisztomania”, “1901”, “Lasso”.

12. The Flaming Lips – Embryonic

Formidable àlbum el que han tret aquest any els Flaming Lips i el millor dels que he pogut escoltar d’aquests nord-americans. En alguns instants, cercant entre les essències dels primers Pink Floyd, aquells que funcionaven gràcies a la imaginació de Syd Barrett. En altres, buscant en la seva etapa més simfònica. Un disc purament psicodèlic, esquizofrènic, paranoic. Comença contundent i caòtic, amb les dues primeres cançons, després “Evil” suposa un parèntesi, un reflexiu viatge a l’espai exterior. Doncs bé, bàsicament la tònica de l’hora i pico que dura el disc és aquesta. Atacs de ràbia, distorsió i improvisació, amb baixos i ritmes potents, combinats amb moments de tranquil·litat, que permeten flotar pel no res, al més pur estil “Echoes” o “Shine On You Crazy Diamond”. Psicodèlia pura i dura, en la línia de les grans obres de rock progressiu. No conec gaire la seva discografia, però s’ha de reconèixer que The Flaming Lips s’han lluït.
Em recorda a: Pink Floyd, Genesis, King Crimson.
Tres caramels: “The Sparrow Looks Up At The Machine”, “Gemini Syringes”, “Watching The Planets”.

13. Jónsi & Alex – Riceboy Sleeps

Jón Þór Birgisson (Jónsi pels amics) és d’aquells artistes que es deuen avorrir si no composen. El vocalista i guitarrista de la banda islandesa Sigur Rós presenta aquí una “col·laboració artística” amb la seva parella, Alex Somers. A més, té preparat pel 2010 un nou treball amb el grup de sempre i el debut en solitari (que promet). “Riceboy Sleeps” és un projecte que combina música ambient i art visual. El resultat és més que notable. És d’aquells discos que s’han d’escoltar amb els ulls tancats i estirat en qualsevol lloc (el llit, la gespa). Et transporta cap al seu món, cap a la Islàndia natal, tant immensa, salvatge, però alhora delicada i etèria. Jónsi afirmava que volia experimentar amb aquest treball. La veritat és que no aconsegueix deslligar-se del so Sigur Rós, però el talent d’aquest artista és inacabable, i per això encara segueix sorprenent.
Em recorda a: Sigur Rós, Dvorák.
Tres caramels: “Happiness”, “Boy 1904”, “Daniell In The Sea”.

14. Franz Ferdinand – Tonight: Franz Ferdinand

La tercera entrega del quartet de Glasgow. S’ha convertit en una de les grans bandes de rock sobretot gràcies al seu debut i unes més que acceptables seqüeles. A primera vista, en aquesta s’aposta més per l’electrònica i els teclats vintage, però la filosofia de fer rock per a que les noies ballin continua viva. El nivell del primer treball serà difícil de superar, però vistes les expectatives i la pressió amb la que havien de carregar, personalment, està molt lluny de ser una decepció. Si en el futur aconsegueixen “domar” més, en alguns moments, aquestes novetats instrumentals, tenim banda per a estona. A més, és d’agrair aquesta voluntat d’evolució, sempre sota els cànons del pop-rock britànic. I per a aquells que diuen que aquest disc no té hits comparables a “Take Me Out” o “Do You Want To”: que escoltin bé, per exemple, “Ulysses” o “Twilight Omens”. Perquè el que no deixen de tenir aquesta gent és l’habilitat per a fer-te moure, siguis on siguis i estiguis com estiguis.
Em recorda a: Kaiser Chiefs, The Kinks, Mando Diao.
Tres caramels: “Ulysses”, “No You Girls”, “Twilight Omens”.

15. Venice Is Sinking – AZAR

La meva germana no acostuma a recomanar-me discos, però em va passar la referència d’aquest i, realment, es va cobrir de glòria. Comença, doncs, la llista amb aquest àlbum de pop progressiu i delicat, de fàcil digestió i amb l’encert (no és tant simple) de trobar sempre l’instrument adient en cada moment. A més, compta amb quelcom que normalment sempre agrada: el tàndem veu masculina – veu femenina. La combinació entre peces instrumentals i cançons pop més estàndard és genial i crea una banda sonora perfecte per a aquestes èpoques nadalenques. No s’embolica amb gaires barroquismes i mescla perfectament sons més elèctrics amb altres més clàssics, com els violins o els instruments de vent. La meva primera sorpresa de la llista. I a sobre he vist que són d’Athens (Georgia), com els R.E.M.!
Em recorda a: The Antlers, Arcade Fire, Sigur Rós.
Tres caramels: “Ryan’s Song”, “Okay”, “Young Master Sunshine”.

El meu TOP 15 del 2009

Arriba el Nadal, el Nou Any i tota la pesca. I toca fer una cosa que m’agrada força (a part d’inflar-me de polvorons): mirar enrere i destacar aquelles novetats musicals que han marcat el meu 2009. És una llista personal, però on no hi apareixen clàssics de la collita particular, com U2 o Muse, que deixen pas a bandes i artistes més en forma i amb més idees (ara per ara). Durant aquesta primera setmana d’any aniré penjant les diferents entrades. S’admeten opinions de tot tipus, recomanacions, crítiques i fins i tot insults. Bon Nadal I feliç 2010.