7. Soulsavers – Broken

Després del sensacional “It’s Not How Far You Fall, It’s The Way You Land” (2007), em feia aquest any aquella sempre incòmoda pregunta: estaran a l’alçada amb la nova entrega? Els dubtes es van començar a esvair quan vaig veure que hi hauria, de nou, una notable col·laboració de Mark Lanegan com a vocalista (quin tros de veu), a més d’aportacions de gent com Bonnie “Prince” Billy (amb la versionada “You Will Miss Me When I Burn”) o Jason Pierce (Spiritualized). He de reconèixer que el disc de 2007 em continua agradant més, però “Broken” no em va decepcionar. La mateixa fórmula, les mateixes mescles: rock (amb més protagonisme), gospel, soul, electrònica, trip-hop, ambient, etc. Fins i tot es pot percebre certa influència d’Ennio Morricone en les peces instrumentals. Soulsavers + Mark Lanegan continua sent una fòrmula d’èxit. A sobre, hi ha nou fitxatge: la veu femenina de Rosa Agostino.
Em recorda a: Spiritualized, Ennio Morricone, Portishead.
Tres caramels: “You Will Miss Me When I Burn”, “Unbalanced Pieces”, “All The Way Down”.

8. Lotus Plaza – The Floodlight Collective

Lotus Plaza és el projecte de Lockett Pundt, company de Bradford Cox a Deerhunter. I la veritat és que no li té res a envejar, està al nivell d’Atlas Sound o fins i tot per sobre, i demostra que aquesta gent viu tota en el mateix món. “The Floodlight Collective” és el festival de la reverberació, també se li podria aplicar el terme de laboratori de pop, com en Atlas Sound, un notable banc de proves per al grup en comú. Aquí, però, el shoegaze pren més protagonisme, acompanyat d’elements electrònics, música ambient i veus totalment etèries. Sons distorsionats, però alhora aigualits (“These Years” n’és un clar exemple), melodies reconeixibles, però difícils de caçar, i sobretot, reverb i delay “a full”, com a un servidor li agrada. Algú criticarà l’excés d’efectes, però en el fons no és més que experimentació, descobriment de nous sons a partir d’influències, i l’èxit és brutal.
Em recorda a: Deerhunter, My Bloody Valentine, Spacemen 3.
Tres caramels: “These Years”, “Different Mirrors”, “Antoine”.

9. Atlas Sound – Logos

Bradford Cox és un altre d’aquests artistes que necessita composar per a viure. Ho demostra la seva discografia en només tres anys: dos àlbums d’estudi i dos EP’s amb Deerhunter (magnífics tots) i dos més amb el projecte paral·lel, més personal, Atlas Sound. I “Logos” segueix aquesta magnífica línia. Es tracta d’un treball de pop experimental amb una barreja d’electrònica, ambient, so shoegaze, elements acústics i molta psicodèlia. A més, la veu destrossada de Bradford, li dóna un component més de “congestió nasal” a la seva música, autèntic “pop Frenadol”. I la influència dels Animal Collective aquí és més que evident, a part de col·laboració de Panda Bear a “Walkabout”, una de les millor cançons de l’any. Cox és un personatge que cal seguir, i més si a un li fascina tot el seu món sonor, que no és més que un laboratori de música pop.
Em recorda a: Deerhunter, Animal Collective, Lotus Plaza.
Tres caramels: “Walkabout”, “Sheila”, “Quick Canal”.

10. National Skyline – Bliss & Death

La última sorpresa de l’any i, realment, molt grata. El gurú musical Roger Torras està darrere aquest descobriment i afirma que pocs han estat els que han pogut disfrutar d’aquest gran disc, el meu objectiu és expandir el missatge. “Bliss & Death” té unes influències clares: els elèctrics arpegis de Radiohead, el so shoegaze de My Bloody Valentine o Ride i un estil, en definitiva, molt britànic, sense ser naturals de les illes. No estan tan lluny dels Doves, per exemple. Una veu fàcilment assimilable, un desenvolupament de les cançons excel·lent, sense caure en virtuosismes o experiments estranys. Un àlbum que entra fàcil, que sempre ve de gust escoltar. Sense ser molt innovador, ens demostra que encara hi ha gent capaç de fer grans discos de pop-rock.
Em recorda a: Radiohead, Ride, Doves.
Tres caramels: “Edge Of The World”, “Revenge”, “Bloom”.

11. Phoenix – Wolfgang Amadeus Phoenix

Fins aquest disc, considerava els Phoenix com un grup més del “montón” dins la seva escena pop. Però amb aquest àlbum de pretensiós títol, va canviar tot. La seva elegància sembla com gentleman anglès, però són francesos. Comencen amb dos temes potents, elèctrics, enganxosos, en definitiva, del millor d’aquest any. Després la cosa es frena i s’emboliquen en una cançó purament electrònica (la quarta), que no deixa de ser un pur parèntesi. Cap al final de la peça torna l’esclat pop ballable, que ja no ens deixa en tot el disc. Una banda sonora plenament estiuenca, sense gairebé pauses, que transmet la llum que a un disc com aquest se li demana i que pot servir també d’acompanyant per a un viatge.
Em recorda a: Vampire Weekend, MGMT, The Shins.
Tres caramels: “Lisztomania”, “1901”, “Lasso”.

12. The Flaming Lips – Embryonic

Formidable àlbum el que han tret aquest any els Flaming Lips i el millor dels que he pogut escoltar d’aquests nord-americans. En alguns instants, cercant entre les essències dels primers Pink Floyd, aquells que funcionaven gràcies a la imaginació de Syd Barrett. En altres, buscant en la seva etapa més simfònica. Un disc purament psicodèlic, esquizofrènic, paranoic. Comença contundent i caòtic, amb les dues primeres cançons, després “Evil” suposa un parèntesi, un reflexiu viatge a l’espai exterior. Doncs bé, bàsicament la tònica de l’hora i pico que dura el disc és aquesta. Atacs de ràbia, distorsió i improvisació, amb baixos i ritmes potents, combinats amb moments de tranquil·litat, que permeten flotar pel no res, al més pur estil “Echoes” o “Shine On You Crazy Diamond”. Psicodèlia pura i dura, en la línia de les grans obres de rock progressiu. No conec gaire la seva discografia, però s’ha de reconèixer que The Flaming Lips s’han lluït.
Em recorda a: Pink Floyd, Genesis, King Crimson.
Tres caramels: “The Sparrow Looks Up At The Machine”, “Gemini Syringes”, “Watching The Planets”.

13. Jónsi & Alex – Riceboy Sleeps

Jón Þór Birgisson (Jónsi pels amics) és d’aquells artistes que es deuen avorrir si no composen. El vocalista i guitarrista de la banda islandesa Sigur Rós presenta aquí una “col·laboració artística” amb la seva parella, Alex Somers. A més, té preparat pel 2010 un nou treball amb el grup de sempre i el debut en solitari (que promet). “Riceboy Sleeps” és un projecte que combina música ambient i art visual. El resultat és més que notable. És d’aquells discos que s’han d’escoltar amb els ulls tancats i estirat en qualsevol lloc (el llit, la gespa). Et transporta cap al seu món, cap a la Islàndia natal, tant immensa, salvatge, però alhora delicada i etèria. Jónsi afirmava que volia experimentar amb aquest treball. La veritat és que no aconsegueix deslligar-se del so Sigur Rós, però el talent d’aquest artista és inacabable, i per això encara segueix sorprenent.
Em recorda a: Sigur Rós, Dvorák.
Tres caramels: “Happiness”, “Boy 1904”, “Daniell In The Sea”.