5. The Antlers – Hospice

Fa uns mesos ja vaig postejar una referència d’aquest disc afirmant que estava davant d’un dels millors discos de l’any. “Touché”, és una de les meves referències del 2009. Un àlbum que convé escoltar amb tranquil·litat, en un bon lloc, còmode i disposat a deixar-se portar. “Hospice” narra la història de la lluita contra el càncer, que condueix a la mort, des del patiment d’un ser estimat. No sóc molt donat als drames, però la música aconsegueix portar-te cap a la història, i no et deixa en pau. Les cançons són progressives, van des d’un minimalisme pur cap a la catarsi instrumental. I això des de diferents angles: el folk, un piano, distorsions d’ambient. La veu també posa molt de la seva part, tràgica a més no poder, de l’escola de Jeff Buckley o Bon Iver. Benvinguts, Antlers, al meu club de bandes imprescindibles.
Em recorda a: Sigur Rós, Arcade Fire, Bon Iver.
Tres caramels: “Kettering”, “Bear”, “Two”.

6. Mono – Hymn To The Immortal Wind

Mono són els representats del continent asiàtic en aquesta llista. Una banda japonesa que porta el post-rock fins al nivell màxim d’èpica, que ens permet imaginar una pel·lícula dramàtica, heroica, de superació en cadascun dels seus minuts. Mai havia escoltat un àlbum on la melodia de les guitarres s’agermanés amb tanta perfecció amb els elements orquestrals, on aquesta combinació fes sentir a un mateix tan petit davant d’aquesta obra colossal. Comencen forts, molt forts; acaben sublims. Entremig, de tant en tant, les guitarres deixen el protagonisme al piano, que aporta un component tràgic a la narrativa, com si expliques una història. Evoquen immensitat, nostàlgia, però també destrucció i soledat. I com no, el glockenspiel també té els seus moments de glòria. La majestuositat del final és digna d’entrar a la història de la música.
Em recorda a: Godspeed You! Black Emperor, Explosions In The Sky, Mogwai.
Tres caramels: “Burial At The Sea”, “The Battle To Heaven”, “Everlasting Light”.

7. Soulsavers – Broken

Després del sensacional “It’s Not How Far You Fall, It’s The Way You Land” (2007), em feia aquest any aquella sempre incòmoda pregunta: estaran a l’alçada amb la nova entrega? Els dubtes es van començar a esvair quan vaig veure que hi hauria, de nou, una notable col·laboració de Mark Lanegan com a vocalista (quin tros de veu), a més d’aportacions de gent com Bonnie “Prince” Billy (amb la versionada “You Will Miss Me When I Burn”) o Jason Pierce (Spiritualized). He de reconèixer que el disc de 2007 em continua agradant més, però “Broken” no em va decepcionar. La mateixa fórmula, les mateixes mescles: rock (amb més protagonisme), gospel, soul, electrònica, trip-hop, ambient, etc. Fins i tot es pot percebre certa influència d’Ennio Morricone en les peces instrumentals. Soulsavers + Mark Lanegan continua sent una fòrmula d’èxit. A sobre, hi ha nou fitxatge: la veu femenina de Rosa Agostino.
Em recorda a: Spiritualized, Ennio Morricone, Portishead.
Tres caramels: “You Will Miss Me When I Burn”, “Unbalanced Pieces”, “All The Way Down”.

8. Lotus Plaza – The Floodlight Collective

Lotus Plaza és el projecte de Lockett Pundt, company de Bradford Cox a Deerhunter. I la veritat és que no li té res a envejar, està al nivell d’Atlas Sound o fins i tot per sobre, i demostra que aquesta gent viu tota en el mateix món. “The Floodlight Collective” és el festival de la reverberació, també se li podria aplicar el terme de laboratori de pop, com en Atlas Sound, un notable banc de proves per al grup en comú. Aquí, però, el shoegaze pren més protagonisme, acompanyat d’elements electrònics, música ambient i veus totalment etèries. Sons distorsionats, però alhora aigualits (“These Years” n’és un clar exemple), melodies reconeixibles, però difícils de caçar, i sobretot, reverb i delay “a full”, com a un servidor li agrada. Algú criticarà l’excés d’efectes, però en el fons no és més que experimentació, descobriment de nous sons a partir d’influències, i l’èxit és brutal.
Em recorda a: Deerhunter, My Bloody Valentine, Spacemen 3.
Tres caramels: “These Years”, “Different Mirrors”, “Antoine”.

9. Atlas Sound – Logos

Bradford Cox és un altre d’aquests artistes que necessita composar per a viure. Ho demostra la seva discografia en només tres anys: dos àlbums d’estudi i dos EP’s amb Deerhunter (magnífics tots) i dos més amb el projecte paral·lel, més personal, Atlas Sound. I “Logos” segueix aquesta magnífica línia. Es tracta d’un treball de pop experimental amb una barreja d’electrònica, ambient, so shoegaze, elements acústics i molta psicodèlia. A més, la veu destrossada de Bradford, li dóna un component més de “congestió nasal” a la seva música, autèntic “pop Frenadol”. I la influència dels Animal Collective aquí és més que evident, a part de col·laboració de Panda Bear a “Walkabout”, una de les millor cançons de l’any. Cox és un personatge que cal seguir, i més si a un li fascina tot el seu món sonor, que no és més que un laboratori de música pop.
Em recorda a: Deerhunter, Animal Collective, Lotus Plaza.
Tres caramels: “Walkabout”, “Sheila”, “Quick Canal”.

10. National Skyline – Bliss & Death

La última sorpresa de l’any i, realment, molt grata. El gurú musical Roger Torras està darrere aquest descobriment i afirma que pocs han estat els que han pogut disfrutar d’aquest gran disc, el meu objectiu és expandir el missatge. “Bliss & Death” té unes influències clares: els elèctrics arpegis de Radiohead, el so shoegaze de My Bloody Valentine o Ride i un estil, en definitiva, molt britànic, sense ser naturals de les illes. No estan tan lluny dels Doves, per exemple. Una veu fàcilment assimilable, un desenvolupament de les cançons excel·lent, sense caure en virtuosismes o experiments estranys. Un àlbum que entra fàcil, que sempre ve de gust escoltar. Sense ser molt innovador, ens demostra que encara hi ha gent capaç de fer grans discos de pop-rock.
Em recorda a: Radiohead, Ride, Doves.
Tres caramels: “Edge Of The World”, “Revenge”, “Bloom”.

11. Phoenix – Wolfgang Amadeus Phoenix

Fins aquest disc, considerava els Phoenix com un grup més del “montón” dins la seva escena pop. Però amb aquest àlbum de pretensiós títol, va canviar tot. La seva elegància sembla com gentleman anglès, però són francesos. Comencen amb dos temes potents, elèctrics, enganxosos, en definitiva, del millor d’aquest any. Després la cosa es frena i s’emboliquen en una cançó purament electrònica (la quarta), que no deixa de ser un pur parèntesi. Cap al final de la peça torna l’esclat pop ballable, que ja no ens deixa en tot el disc. Una banda sonora plenament estiuenca, sense gairebé pauses, que transmet la llum que a un disc com aquest se li demana i que pot servir també d’acompanyant per a un viatge.
Em recorda a: Vampire Weekend, MGMT, The Shins.
Tres caramels: “Lisztomania”, “1901”, “Lasso”.