3. Doves – Kingdom Of Rust

Doves es mantenen a l’ombra dels grans. No han descobert la pedra filosofal, segueixen la tradició pop-rock britànica (més concretament el mite de Manchester), però es mouen amb molta elegància en això de la música. “Kingdom Of Rust” n’és l’exemple: quart àlbum, seguint aquesta més que notable línia. És un disc típic de brit rock. Comença molt fort, “Jetstream” és una peça pel final de Blade Runner (com ells afirmen), “Kingdom Of Rust” és una fosca cançó de carretera i “Winter Hill” és el millor single que ha parit el brit rock en aquesta dècada. La resta és un meravellós acompanyament, menys les tres últimes cançons. La baixada final no li permet optar a una encara millor posició. Però els Doves continuen demostrant, any rere any, la seva seriositat, la seva manera de fer, al marge dels fenòmens mediàtics que sorgeixen al seu entorn (com per exemple, els estimats Coldplay). Continuen evolucionant, incorporant aquí elements de l’electrònica, més contundència, etc. Era el disc que esperava més d’aquest 2009 i no m’ha decepcionat.
Em recorda a: Elbow, The Verve, The Stone Roses.
Tres caramels: “Jetstream”, “Kingdom Of Rust”, “Winter Hill”.

4. Dark Was The Night

“Dark Was The Night” és el recopilatori de l’any. Impulsat per la organització Red Hot per a la lluita contra la sida, reuneix la “crème de la crème” del pop-rock independent, bàsicament, nord-americà. Un disc variat dins el gènere, generós (31 cançons) i amb una qualitat anormal en aquest tipus de publicacions; les peces són de primer ordre. Apareixen grans versions: The Books i José González amb “Cello Song” de Nick Drake, Antony i Bryce Dressner amb “I Was Young When I Left Home” de Bob Dylan, Sufjan Stevens amb “You Are The Blood” dels Castanets o My Birghtest Diamond amb el conegut “Feeling Good”, per posar alguns exemples. Altres que destaquen d’entre l’extensa llista de col·laboradors? Doncs, Grizzly Bear, Bon Iver, Feist, Iron & Wine, Arcade Fire, Yo La Tengo o Alex & Jónsi. Com per no aborrir-se.
Tres caramels: “Cello Song”, “You Are The Blood”, “Hey Snow White”

5. The Antlers – Hospice

Fa uns mesos ja vaig postejar una referència d’aquest disc afirmant que estava davant d’un dels millors discos de l’any. “Touché”, és una de les meves referències del 2009. Un àlbum que convé escoltar amb tranquil·litat, en un bon lloc, còmode i disposat a deixar-se portar. “Hospice” narra la història de la lluita contra el càncer, que condueix a la mort, des del patiment d’un ser estimat. No sóc molt donat als drames, però la música aconsegueix portar-te cap a la història, i no et deixa en pau. Les cançons són progressives, van des d’un minimalisme pur cap a la catarsi instrumental. I això des de diferents angles: el folk, un piano, distorsions d’ambient. La veu també posa molt de la seva part, tràgica a més no poder, de l’escola de Jeff Buckley o Bon Iver. Benvinguts, Antlers, al meu club de bandes imprescindibles.
Em recorda a: Sigur Rós, Arcade Fire, Bon Iver.
Tres caramels: “Kettering”, “Bear”, “Two”.

6. Mono – Hymn To The Immortal Wind

Mono són els representats del continent asiàtic en aquesta llista. Una banda japonesa que porta el post-rock fins al nivell màxim d’èpica, que ens permet imaginar una pel·lícula dramàtica, heroica, de superació en cadascun dels seus minuts. Mai havia escoltat un àlbum on la melodia de les guitarres s’agermanés amb tanta perfecció amb els elements orquestrals, on aquesta combinació fes sentir a un mateix tan petit davant d’aquesta obra colossal. Comencen forts, molt forts; acaben sublims. Entremig, de tant en tant, les guitarres deixen el protagonisme al piano, que aporta un component tràgic a la narrativa, com si expliques una història. Evoquen immensitat, nostàlgia, però també destrucció i soledat. I com no, el glockenspiel també té els seus moments de glòria. La majestuositat del final és digna d’entrar a la història de la música.
Em recorda a: Godspeed You! Black Emperor, Explosions In The Sky, Mogwai.
Tres caramels: “Burial At The Sea”, “The Battle To Heaven”, “Everlasting Light”.

7. Soulsavers – Broken

Després del sensacional “It’s Not How Far You Fall, It’s The Way You Land” (2007), em feia aquest any aquella sempre incòmoda pregunta: estaran a l’alçada amb la nova entrega? Els dubtes es van començar a esvair quan vaig veure que hi hauria, de nou, una notable col·laboració de Mark Lanegan com a vocalista (quin tros de veu), a més d’aportacions de gent com Bonnie “Prince” Billy (amb la versionada “You Will Miss Me When I Burn”) o Jason Pierce (Spiritualized). He de reconèixer que el disc de 2007 em continua agradant més, però “Broken” no em va decepcionar. La mateixa fórmula, les mateixes mescles: rock (amb més protagonisme), gospel, soul, electrònica, trip-hop, ambient, etc. Fins i tot es pot percebre certa influència d’Ennio Morricone en les peces instrumentals. Soulsavers + Mark Lanegan continua sent una fòrmula d’èxit. A sobre, hi ha nou fitxatge: la veu femenina de Rosa Agostino.
Em recorda a: Spiritualized, Ennio Morricone, Portishead.
Tres caramels: “You Will Miss Me When I Burn”, “Unbalanced Pieces”, “All The Way Down”.

8. Lotus Plaza – The Floodlight Collective

Lotus Plaza és el projecte de Lockett Pundt, company de Bradford Cox a Deerhunter. I la veritat és que no li té res a envejar, està al nivell d’Atlas Sound o fins i tot per sobre, i demostra que aquesta gent viu tota en el mateix món. “The Floodlight Collective” és el festival de la reverberació, també se li podria aplicar el terme de laboratori de pop, com en Atlas Sound, un notable banc de proves per al grup en comú. Aquí, però, el shoegaze pren més protagonisme, acompanyat d’elements electrònics, música ambient i veus totalment etèries. Sons distorsionats, però alhora aigualits (“These Years” n’és un clar exemple), melodies reconeixibles, però difícils de caçar, i sobretot, reverb i delay “a full”, com a un servidor li agrada. Algú criticarà l’excés d’efectes, però en el fons no és més que experimentació, descobriment de nous sons a partir d’influències, i l’èxit és brutal.
Em recorda a: Deerhunter, My Bloody Valentine, Spacemen 3.
Tres caramels: “These Years”, “Different Mirrors”, “Antoine”.

9. Atlas Sound – Logos

Bradford Cox és un altre d’aquests artistes que necessita composar per a viure. Ho demostra la seva discografia en només tres anys: dos àlbums d’estudi i dos EP’s amb Deerhunter (magnífics tots) i dos més amb el projecte paral·lel, més personal, Atlas Sound. I “Logos” segueix aquesta magnífica línia. Es tracta d’un treball de pop experimental amb una barreja d’electrònica, ambient, so shoegaze, elements acústics i molta psicodèlia. A més, la veu destrossada de Bradford, li dóna un component més de “congestió nasal” a la seva música, autèntic “pop Frenadol”. I la influència dels Animal Collective aquí és més que evident, a part de col·laboració de Panda Bear a “Walkabout”, una de les millor cançons de l’any. Cox és un personatge que cal seguir, i més si a un li fascina tot el seu món sonor, que no és més que un laboratori de música pop.
Em recorda a: Deerhunter, Animal Collective, Lotus Plaza.
Tres caramels: “Walkabout”, “Sheila”, “Quick Canal”.