Londres: cinc dies

El dens blanc del núvols desapareix i deixa pas a una sublim panoràmica de la ciutat de Londres. La primera silueta familiar és el London Eye, seguit de l’edifici del Parlament i el bast Hyde Park. Files i files de cases idèntiques, edificis baixos i grans taques verdes de tant en tant. Un petit detall em treu el primer “òstia!” en terres britàniques: Stamford Bridge. Ai... Sweet Iniesta... Aquesta tarda es compleixen els meus cinc primers dies a la capital anglesa. Em considero ja suficientment instal·lat, situat i orientat com per intentar seguir el British Way of Life o, almenys, esbrinar en què consisteix.

Després d’haver fet el Mr. Bean amb les maletes per Heathrow i l’Underground vaig poder arribar per fi a Bowden Court, la residència en la que estaré durant aquests mesos. Tot i estar situada en el noble barri de Notting Hill (al Royal Borough of Kensington and Chelsea), es tracta d’una residència senzilla, però molt correcta. És un lloc, bàsicament, d’ambient estudiantil. El barri es caracteritza per blancs edificis senyorials, sent Portobello Road l’excepció. Comerços, bars i restaurants a menys de cinc minuts, però amb una tranquilitat, realment, digna d’admirar.

La setmana, però, ha vingut marcada per l’Arsenal – Barça del passat dimecres. Un arribar i moldre dirien alguns, sobretot el meu cosí Àlex, que porta quatre anys aquí i aquest era el primer partit del Barça que podia anar a veure. L’Emirates Stadium és un camp espectacular. No serà el típic estadi britànic, però el seu públic si que ho és. Si no hagués estat (a part de Theo Walcott) per l’afecció, el Barça hagués guanyat el partit. Considero que vaig veure el millor partit de futbol que he pogut seguir fins ara. No solament per la vessant estrictament esportiva, sinó també per l’ambient, pel context, pel marc competitiu (era la Champions!). Però també per haver pogut seguir en directe i a peu de gespa l’entrenament del dia abans, per haver entrat fins les mismíssimes estranyes de l’Emirates i per poder haver intercanviat quatre paraules amb alguns dels protagonistes del dia següent. Una experiència irrepetible. Aquí a Londres consideren els herois del partit Walcott (el revulsiu) i Cesc (per lluitar contra les adversitats), però admeten que poc podran fer a la tornada al Camp Nou. Pessimistes? Segurament, sí. L’Arsenal encara no està mort, i el Barça haurà de mantenir el nivell de l’anada per a poder passar a les semifinals.

Avui divendres comença aquí un pont de quatre dies, l’Easter, la Pasqua. De moment, aquest matí, el temps ja m’ha deixat disfrutar d’una de les coses que més esperava fer: anar a córrer per Hyde Park i Kensington Gardens. Gran experiència. Envoltat de verd, amb un aire pur anormal en una metròpoli com Londres, al ritme dels londinencs Blur (qui sinó).

Intentaré anar seguint aquest diari regularment. A veure si és possible.

The Pacific: el que ens espera

Mentre la immensa “The Hurt Locker” pot convertir la guerra d’Iraq en un nou gènere del cinema bèl·lic, després de la II GM i el Vietnam; “The Pacific” torna a revisar el conflicte de 1939-45 a través d’una mini sèrie de deu episodis.

El antecedents fan pensar que el lema publicitari d’aquesta nova producció no va desencaminat: “la millor sèrie de l’any”. Amb Spielberg a la direcció i Tom Hanks encapçalant el repartiment, “Saving Private Ryan” va fregar la realitat a l’hora de recrear el desembarcament de Normandia a la platja d’Omaha. Anys més tard, amb els dos anteriorment citats a la producció, “Band Of Brothers” superava el nivell de la pel·lícula amb el format mini-sèrie. Amb un pressupost espectacular, narrava el desenllaç de la Segona Guerra Mundial en territori europeu a través d’una companyia de paracaigudistes.

El nom d’aquesta nova sèrie ja ens senyala quin és l’escenari bèl·lic ara. El pressupost, de nou, és de rècord; les perspectives, molt altes. Després d’haver vist el primer episodi, només puc dir que el que ens espera és un espectacle visual i una història humana difícils de comparar.

El factor humà

“L’esport té el poder de canviar el món. Té el poder d’inspirar i unir les persones com poques coses més... És més poderós que els governs per ensorrar les barreres racials”.
Nelson Mandela

Molt cert. Ja vaig fer una actualització parlant del poder de l’esport i la seva relació amb la política i les consciències nacionals. Però el cas sud-africà és realment espectacular. Mandela va usar el potencial aglutinador dels Springboks, la selecció sud-africana de rugbi, i va salvar el país d’una més que possible guerra civil.

El gran periodista John Carlin, demostrant el seu enorme mestratge, narra tota aquesta història, a cavall entre el que podria ser una novel·la i el que en el fons és, un relat històric, verídic. Nelson Mandela i el CNA, François Pienaar i els seus Springboks, el món afrikaner, la problemàtica de l’apartheid, etc. Però per sobre de tot El factor humà de qui el 1994 es convertia en president de Sud-àfrica, de manera formal, però també a la pràctica. El pare de tots el sud-africans.

Com a “anècdota”: L’any passat el país africà organitzava la Copa Confederacions de futbol. Durant un partit de l’amfitriona, el públic (majoritàriament de raça negra) va començar a cridar quelcom quan va tocar la pilota un dels seus jugadors, Matthew Booth, l’únic de raça blanca. De forma sorprenent, la FIFA ho va interpretar com un acte racista, ja que li va semblar que s’emulaven les lamentables imitacions d’un primat, que ja s’havien produït en alguns estadis europeus. I realment aquells, “u-u-u!!” que incomprensiblement va entendre la FIFA, no eren més que els clàssics crits d’ànim al defensa: “Booth, Booth, Booth!!”. Blatter, et vas lluir.

Alea jacta est

Liquidat l’examen d’economia medieval, només em queda el de demà, de Reis Catòlics, per acabar la carrera (si tot va bé). Quatre anys i mig d’anar fent i la llicenciatura estarà al sac.

Quan vaig començar, no les tenia totes. La Història no era en el meu cas vocacional, no era la primera opció, era una entre d’altres i no sabia si havia triat bé ni si l’acabaria. Suposo que al contrari que a molta gent, conforme va anar passant el temps, li vaig anar trobant el “puntillu”, fins al punt que és més que segur que l’any que ve continuï aquests estudis amb un màster. Té tela la cosa.

Ara, això sí, estic fins els mismíssims ous de l’Autònoma. El meu curiós és que de vegades se’m venen el cap un munt d’arguments en aquest sentit, però en altres casos, no se trobar-hi explicació. Serà tot el cacau de l’any passat, serà aquest mig any extra... Una cosa sí que la tinc clara: demà, en principi, hauria de ser llicenciat. O sigui que, “alea jacta est”.

Apocalypse Now: és només una pel·lícula?

Ahir vaig acabar ja el monogràfic de cinema sobre la guerra del Vietnam per a l’últim treball que preparem per a la carrera. I, bàsicament, trec dues conclusions. La primera és que pel·lícules com “Platoon” (1986) o “Full Metall Jacket” (1987) honren el cinema bèl·lic, són grans films. Altres, com “Good Morning, Vietnam” (1987) (divertidíssim Robin Williams), també aborden la crítica al conflicte des de la vessant còmica, no poc impregnada de dramatisme. I pel·lícules com “The Deer Hunter” (1978) narren odissees humanes i vides trencades per l’horror de la guerra. La segona conclusió és que l’ombra d’una colossal obra mestra planeja sobre aquest grup de films. “Apocalypse Now” (1979), de Francis Ford Coppola, és l’experiència cinematogràfica definitiva sobre la guerra del Vietnam. És la que millor capta la seva essència.

La trama argumental i el concepte de la història estan basats en la novel·la de Joseph Cornad, “El cor de les tenebres” (1902), tot i que no està ambientada en l’Àfrica de l’època colonial. El capità Willard, en una missió secreta, ha d’anar a buscar el coronel Kurtz (repeteix nom respecte la novel·la), que es troba en el cor de la jungla de Cambotja, i que està “completament boig i els seus mètodes són defectuosos”. Kurtz suposa un perill per a l’exèrcit nord-americà. Willard emprèn un viatge des d’un Vietnam en guerra fins al cor de la infernal selva sud-asiàtica. Uns dos-cents minuts on l’ésser humà va perdent tot signe de racionalitat en una guerra sense cap tipus d’explicació.

Aquest film ens deixa escenes mítiques i realment memorables: la destrucció inicial de la selva, amb “The End” de The Doors de fons; l’atac dels helicòpters al ritme Valquíries de Wagner; o aquella frase del coronel Kilgore: "I love the smell of napalm in the morning... The smell, you know that gasoline smell... Smells like, victory". A part d’aquests moments tan especials, el que realment cal destacar d’aquesta obra és la sensació d’angoixa, horror i tensió que provoca un viatge riu amunt, cap a la bogeria, la irracionalitat, el surrealisme. En cada capítol, en cada parada, les evidències de demència i depravació humana són majors. Tot més fosc, menys bèl·lic, però més perillós. Realment, feia temps que una pel·lícula no m’impactava i em feia reflexionar tant.

1. Animal Collective – Merriweather Post Pavilion

Un disc sense guitarres al número 1 del meu TOP?? Doncs, sí, i sense cap tipus de dubte. Alguns asseguren que “Merriweather Post Pavilion” és el millor disc de la primera dècada del SXXI, jo em limito a assenyalar (i no és poc) que és el que més ha marcat el meu 2009. Un esclat de llum i alegria pop com mai s’havia fet, sense alts ni baixos. I a sobre, els Animal Collective tenen la “indecència” de treure un EP el desembre, que també és brutal. Els hi sobra la imaginació. L’inici de l’àlbum és enigmàtic, “In The Flowers” destil·la pop pels quatre costats, però la festa no comença fins a la meitat de la cançó. I no acaba fins l’últim segon de “Brother Sport”, un monument per a acabar aquesta psicodèlica experiència. La segona és la cançó de l’any. “My Girls” és la peça electrònica més completa que he escoltat mai, està plagada d’infinits detalls sonors i no et deixa quiet en cap moment. Tant de bo totes les “canciones del verano” fossin com aquesta. A partir d’aquí, ja no pots abandonar el viatge de “Merriweather...”. Sempre amb els Beach Boys com a referència, però elaborant música per al futur. Considero que el seu antepenúltim disc, “Feels”, s’acosta més a la música que més m’agrada, però qui es pot resistir a l’encant d’aquest últim? I més si la seva presentació en directe et deixa tant bon sabor de boca. Animals del món, aquests són els nous reis de la selva!
Em recorda a: The Beach Boys, The Flaming Lips.
Tres caramels: “My Girls”, “Summertime Clothes”, “Brother Sport”.

2. Grizzly Bear – Veckatimest

Immensa obra mestra del altres ossos bruns, els de Nova York. Un referent que supera el seu excel·lent “Yellow House” i els situa com un dels grups a tenir en compte en el futur. El disc es desenvolupa al voltant de “Two Weeks”, la cançó de plata del 2009, que no desmillora ni quan surt en anuncis. Talentosos amb un folk en estat pur, superdotats per a la composició musical i amb unes melodies que anirien com anell al dit a qualsevol pel·lícula de Tim Burton. Com també fan els Fleet Foxes, Grizzly Bear explota al màxim les possibilitats que els hi donen unes bones veus. Sempre amb reminiscències folk i pop dels 60, amb uns arreglos sublims (per exemple, el bombo de “All We Ask” que li dóna un aire de fosca processó), en alguns casos potser sobrecarregant la cançó, però demostrant hores i hores de feina. Com amb els animals en perill d’extinció, aquest tipus de grups s’han de cuidar, perquè n’hi ha poquets en el món.
Em recorda a: The Beach Boys, Fleet Foxes, Radiohead.
Tres caramels: “Two Weeks”, “All We Ask”, “While You Wait For The Others”.